quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

diumenge

vint-i-un Gaietans omplint el paperet














Gaietans vint-i-u(181-189)












181. A cal cerveser, s’esllangueix, un pèl pet, en Cesc Costurer; tot li fa vessa, i de començar cap activitat, ni que fos per al propi interès, ni pensar-hi, car tot interès i tot prou sembla haver perdut; àdhuc l’interès dels seus gèns ja gens vitals sembla haver fet figa.



Pateix en Cesc també de proctitis, per culpa dels bacteris rebuts de qualque fufa, potser de coreana, potser de senegalesa. Havia de portar doncs el cul constantment enlaire; amb les estisores, s’ha estisorejats sense gaire traça el cul dels pantalons; s’hi havia feta una finestra: l’ull del seu cul és una infecció porprada, flor carnívora, roent. No admet anar gaire lluny ni entre gaire gent; l’escàndol el voltava, urent.



“Tot em nou”, l’he sentit braire sovint, “tot m’és ja corrosiu malson.”



A l’engròs, barriscaries que no li roman gaire d’anar de viu pel món. Sembla que tot el que li passa li passi tres (o menys i tot) dies abans de morir. Qualsevol soroll li forneix espasmes; el veig dotat d’un cap que amb les rugues sembla un mapa encar més grotesc que no els normals, només amb grollers símbols orogràfics.



En canvi, eu, ei, sempre allerat, sense canalla ni diners, rient-me’n de tot el que hom ven a les botigues; mai amb prou pistrincs per a anar de putes; i mai que no em cal adquirir re, vivint com visc de deixalles; i la canalla, ecs, amb quines brutals cobejances no els veus desitjar cada fotesa... i els enfarfegats pares, quins ridículs esclaus, dels marrecs i dels pistrincs; ambdós hòrreament empastifats; tot s’enfonsa o neda, tant se val, en la mateixa irrellevància.



Ens diem poca cosa, ell i eu, i el poc que diem en acabat ho neguem del tot. Com si després de dir, no hem dit re. Aitan fàcil com fóra no dir re de re; i tanmateix amb prou feines si mai callem. Ni greus piorrees ens foten aixantar la mui.

El jorn, fora, és sempre fer, de mal escalivar-s’hi ni marinar-s’hi. Esbaldregadament, romanem doncs a la barra i hi aviem, incessants, els bels. La virolla engomada de la seua boina, plumbi escandall amb què escandallaríem la pregonesa del que diem. Pitjor que el que diu cap pagerol quan el traus del tros, i potser aquell dia s’ha rentat i doncs no es coneix ni el cos; s’enfarfolla adu en aclaparants qüestions agràries.



“Súmmum de l’ironia, abans-d’ahir al després-dinar”, li dic, “capolls o llémenes de paràsits m’eren, als indrets ombrívols de dejús els pantalons, en apujat engrony; em paria que es deien de tot. Me’ls guaitava del balcó precari de mos ulls estant. Com qui repapieja, amb dits d’asterixi, estirava el garfi i em gratava esbojarradament pertot; els destrics, les destrosses, els damnatges a malucs, a engonals, a dits i tot, dit i fet, ni els que m’hauria fets cap aparell clandestí d’aquells que envien les agències secretes d’espietes dels nostres enemics perquè ens morim sense haver esdevinguts ni independents. Piti, em sotjava en acabat les supurants escares i endevinava que allò era un altre mapa sense futur. Ambtant, no tenia ni raó ni avinentesa ni saó de reptar els meus invasors. No comprenien el meu llenguatge. Els hauria tractats de brètols malandrins, de camandulaires, de farfallosos, de traïdors al gènere humà...”



“Ni hi sem, ni hi sem comptats; qui no és present al sensori universal no existeix. Rol·ló, estic en greu cosiment enfonsat; els artells de l’endemà no em truquen sinó al buit; ah si truquessin almenys en cap prostíbul...! Però no; truquen al no-res del mai més. Ja no escabetxaré mai més ningú.”



Fluix ixent, a glops els seus llagrimalls llagrimegen. Li donaré cap espòrtula que li faci goig, un cabdellet d’espart d’estanyar...



“No ploris, assassí”, li dic, amb silencis d’eclipsi; mes com consoles tampoc cap homeier semi-professional de la tristor de no tindre ni l’esme de mai més no mortrir altri? “Una nit on els meus pares se n’anaren al cinema a veure-hi un pel·lícula molt forta (la moixa damunt la teulada de zenc, em par que li’n deien), perquè la minyona es veu que tenia fred, se’m va ficar al llit.”



“Hi agafares cap proctitis?”



“Hi agafí la felicitat.”



Les dones són com els elefants – fan una certa patxoca de veure, mes poc que en voldries cap monejant per ca teua, va dir el còmic Fields.”



“Segons mon parer nogensmenys, ficar l’atuell aquell, la filosa, que hi fili fufa avall, és d’allò milloret; et ve de filis a qualsevol moment, i més si la dona la tens a la vora i s’ho val; altre millor diuen adu que no hi ha; el fidel mateix re altre no desitja, enllà, al seu paradís; assassí, ho diuen adu els llibres sagrats.”



“Rol·ló, enllumena’m el crepuscle.”



“Què has dit del prepuci?”



“Mai més no mataré ningú.”



“Mortriràs, mortriràs... Per què vols no mortrir més...? Les malalties, remissió els pertoca prou sovint; anaves cloc-piu i tot d’una fas xiu! Per què no t’hauria de tocar la lot de l’eixir d’entec també a tu?”



“Ets de tan bon fel, Rol·ló! Per tu faré una excepció; no siguis cofafa, em dius qui vols que et peli; cap enemic amanós?”



Les seues paraules em són menstru dissolvent a l’ànima foscant; li adreç una llambregada d’estalzí; estic a frec de dir el renec: “Mroczkowski”; m’agafa un mareig, em solquen tremolins; el senderi se m’enfuig, em roda com satèl·lit sens quest; al capdavall, esdevé fix; faig un altre glop al conyac; ara, encar sense haver dit re, em desdic.



“Ningú; agraït.”



“Pensa-t’ho bé; quan te’n tornis a la cel·la, hi rumies de ferm; estella els calaixos dels desdenys, desempolsega les polsegueres de les recances... Si trobes qui, i hi atenyc, ja ho saps.”



“Rancúnies pler, mes ves, ningú no acaba impunit; tothom es mor.”



“Certs canfelips fa fàstic d’entrar-hi; certs brètols hi passaven abans i hi jaquien pertot tolls de pixats, palterades de merda...”



“Cert.”



“Certs orgasmes s’esllufen abans d’hora... Certes cues, n’ets perennement un nombre darrere el que toca...”



“Tens raó.”



“Tot és enganyifa, Rol·ló. Un cos es desumfla en gas molt fètid. D’això anava el truà, la bagassa, el pacient o l’intrigant ple, i no de res més.”








~o~o~








183. M’havia proposat el dia abans d’atendre l’orgia que es muntava, aquell divendres a la nit, mon veí Eduí Mroczkowski. Per a preparar’m, havia abans caminades llegües i llegües damunt les aigües glaçades de l’estany de més amunt. Ara tornava fi com botó de roda. No em sentia els peus damunt les pedres del viarany, no pas perquè fossin balbs o hi rellisquessin damunt el tel de glaç, ans pel lleuger i espiritual que anava.



La meua dona no hi era; era, amb cap equip representatiu dels vairs, bigarrats, ens diplomàtics seus, de viatge de compromissió entre parts enemistades en territoris, llas, no prou civilitzats.



Com digueren amb raó els cosmòlegs, com més massiva la xirimberga més us corba l’espai-temps del cotxó; quan la meua dona tornava d’un dels seus viatges empresos amb qualque amant, el seu cony tornava tot estireganyadot; i era allí doncs on el meu pipinet no hi deixava gens de marca, tot i que hi burxava de valent, sobretot quan ella s’adormia pregonament, massa ujada dels traülls del viatge entre ferotges salvatges, com dic, i pitjor encar, les exercions amatòries que l’omplien de blaus – i tants d’esforços meus al capdarrer tant se valien, és clar; en acabat, al cap dels dies de descans, en pic tornaven a eixir plegats en missió, els seus amants se la creien verge d’ençà del darrer cop que ells no se la cardaven.



Ara faria pel cap baix sis o set dies que encar trigaria a veure-la. Vaig pensar que fer cap a l’orgia i prendre-hi una miqueta part era prou inofensiu, que, bo i tornant la dona, cap mena de flaire de perfum aliè no se m’endormiscava ja a cap cau del cos.



En Mroczkowski em rebé amb aires de sacríleg, els seus trets d’afoll encar més rossos i tous aquesta esblaimada nit; em diu: “Arriba’t al soterrani i regira-hi rebosts i magatzems. No temis els microbis ni et faci por tampoc d’esbarriar les llavors i els bolets més o menys deleteris que hi tinc; la qüestió que em trobis el paó a qui el plomat virolat ja no se li obria en xaronot ventall, i qui, amb oldà basqueig, jo adés asclava daltabaix. Tanmateix, t’ho creuràs, amb el paltruu a mig vessar i tot, xaruc, tot immundícia, m’ha fugit cap avall. M’ajudes com a bon veí. Volia ficar’l al forn, i ara faig tard amb els badalls, les begudes de l’etzigori i tot allò. Duus-me doncs amunt el pollastre nu, li torçs el coll i enforna’l, fa?”



Vaig davallar doncs els esglaons que menaven al soterrani seu. A baix de tot, les meues sabates salpaven, sòrdides, entre el fang; cicatrius de porós pànic jaquien al soler mullat, cicatrius eren que garranyigaven esllenegadament. Vaig parar l’orella per si sentia gemecs de l’ocellarra suara supliciat. Amb el nas de periscopi i el goll vàgil al coll com si pengés de distesa badiella, feia la fútil bertrolada de fer si fa no fa els mateixos sorolls que em sembla que fan els paons, o els indiots, o qui sap quina altra mena d’aviram duia n’Eduí a l’esment quan m’ha indicat d’enxampar el plat fort; consirava potser que l’ocellot em prendria per proïsme i eixiria a explicar’m els seus treballs. Ni grills ni cigales, ni escorpins, ni cap ameba, ni èmuls ni trèmuls, no responien tanmateix al meu crit. Encar menys, és clar, el potencial paó.



Claustrofòbic, malnodrit, prenys d’una certa enveja envers els qui sentia que es divertien força al pis d’ensús, no sabia quin ham emprar ni quina esca llavors per tal d’atraure el pollastre fugitiu. Hi havia a un racó més fosc una pila de clofolles per a cremar a l’estufa, clofolles per a estofar estrofes de poema casolà. Pitafis a betzef, bunyols a esborrar, pegats de rimaire, on “trabucaire” em rimava en trobar lleu amb “barrilaire”, i en trobar clos amb “tripaire”, em penjaven llefiscosos de l’esment, com botafions esfilagarsats o com trenes greixoses d’ortodox jueu malgirbat.



Defallia, massa cansat i disgustat; cedia a la temptació d’allò que semblava tou com encenalls i safetans. I enyorava la meua dona, l’escalforeta que em sap dur al llit. Sóc a trenc de guarnir doncs amb la meua carcassa aquell llit de clofolles, quan perceb que una desagradable bovor se’n desprèn. És això fetor de bacallà...? Fetor d’oli de fetge de bacallà...? Fetor de fístula a la fufa quan rovell pudent de recte n’ix com rara repugnant dismenorrea...?



Recordava les paraules de mestre Mestre Mestre, mestre meu en fisiologia d’ara deu fer trenta o quaranta anys pel cap baix. Anatomitzàvem un tití femella (una titina?), o potser era un babuí (babuïna?), quan d’un rampell un condeixeble, n’Efrem Llop, mig cloròtic, mig cianòtic, amb la boteruda nou del coll amunt i avall com si s’empassés llonganisses i llonganisses de rals d’ardit, ofegà un sanglot, s’abraçà al tití o al babuí a mig escorxar i, lívid libidinós, es desbraguetà. La seua xirimberga, el seu fal·lus, prenia gruix, de fil·lidi esdevenia tòtem; el pinyol erèctil capllevava de la closca, escapollat, i ja sense fer cap cas de farbalans ni d’andròmines de carn més o menys arrenglerats, elàstic, n’Efrem es cardava la fufa pudent de l’animaló. Encar veig ara els llavis aquilotats del mestre, mestre Mestre Mestre, sentenciant dalt l’ambó: “En Llop, sa mare de mamerri se li devia petar constantment al nas.” No calia que el xaloc ens dugués els efluvis de la fufa del cadàver: venien sols, i eren de debò mefítics; calia ésser anòsmic per a no caure de cul a la distància que érem, i tanmateix n’Efrem Llop s’hi collava; es collava tot estarrufat al cos mal embastat d’òlim l’animaló qui l’estoic mestre nostre tenia a la taula d’operacions.



Per què estic interpolant aqueixos no gens graciosos records ara que sóc al celler tampoc no gens enllaminidor del meu hostatger? La pudor, vet ací: la pudor, això em duu per via de la tarota les al·lucinacions. Hi veig fins i tot el paleta beduí qui en aquest celler confegí pòstumament part del fang repugnant que hi trepig. Hi va vindre, estic segur, a fer-hi una doble paret, amb buida xafogosa antova falsa enmig, com en un conte de por d’en Poe, i, atuït per un traïdor entre les fosques, emparedat hi mor de mala mort; llavors el seu cos es podria i es filtrava en fang pudent a baix de tot...



“Tites, tites...”, vaig dir, amb veu de fleuma. I volia per comptes ensumar codonys, préssecs, maçanes, caquis, magranes, figuerots, figuerons... O, si aquest cellerot hi hagués tingudes ampolles de vi, ampolles de vi trencades d’on el vinet perfumés l’ambient. Mes només me n’arribava pudor de cripta on es podria una voluda de difunts en diferents estats de descomposició.



A dalt, la festa minvava. El rebombori virava al xiuxiueig, l’eixelebrat al mòdic. I ara la poqueta llum que hi havia al soterrani, zum, s’havia fosa. Les ninetes se m’obren desbocades i re no filustren sinó foscor com més anem més poblada de monstres escrús d’un apagat vermell o safrà; escrús, no hi són pas eclògics ni bucòlics, hi són escrús; i se’m menjaran de viu en viu per poc que badi gaire.



I qui em tocava ara! Cometes de pànic em sallaven pels ulls i em febrien davant, com rudes arpons contra reforç o cuirassa, o escarpres colpint encluses, un torturat espai de terror. “Tots hi serem, i a mi em toca ésser-hi ara”, el meu cosiment se’m cabdella com pitó i m’estrangula.



D’antuvi la percepció del risc letal m’emmudeix, mes ara que em sé ja violat, no pas intacte, em posava a ganyolar com un malparit qui, amb hòrreu accent, repeteix el renec: “Mroczkowski! Mroczkowski!”



“Rol·ló, carallot, sóc jo”, feia la veu suau del potencial estupraire Eduí.



“No sóc en Rol·ló”, li vaig dir, escarotat, “sóc el pollastre mal socarrimat, capdecony!” I li enfonyava a la boca petonejaire aquell capell d’emperaire meu, un capell llanut i poderós, amb un gall gàl·lic i amb mala llet brodat entre trama i ordit. I ara me n’anava cagant quiquiriquics, aviant com gallina a mig plomar roncs cloqueigs. Els secs de les meues cames saben com és de dur cada caire d’esglaó de l’escala del celler de mon degenerat veí. Mes vaig sortir, encar acromatòpsic, a la gèlida llum de la lluna, i hi vaig bleixar de valent.



Tornant a casa allí mateix, sospesava al magí allò que hi he sospesat tant de cop. I havia de jaquir-ho irresolt.



Per què als poetes els brètols ens prenen per marietes, quan certes minyones ens veuen d’acomplits herois, no ho entendré mai.








~o~o~







183. [Parlant de mestres, només els qui visquérem sota la fèrula dels “falangistes”, antics assassins de l’exèrcit feixista castelladre ara transformats màgicament en mestre de torturats Catalanets, sabem de debò com anava tot allò.]






deformada tarda on els deixebles de la descomposició també s’eslleneguen

[cal plànyer els nous minyons; se’ls corromp encar a classe la llarga postguerra]









de males maneres el xarnec imposa

el seu catecisme que és tot sang i nosa.



s’asseu a la taula mestra, i marcial

brau que no tenim la llengua gens com cal.



ens l’arrenca sense més ostes ni ous;

sagnem per tot els traus, els vells i els nous.



diu que tots així hem de braire, com ell brau

en l’algaraví que és llufa de mal trau.



ja no sabem el que ens diem, corromputs;

de fora han vinguts: de casa ens han traguts.



o de fora han venguets: de casa ens han trets;

amb el cul enlaire i la cara a la paret.



la cara a la paret, o l’esquena al mur;

l’opció: afusellats o sense futur.



hem apresa la lliçó, parlem amb l’anus:

no sabem on som i ens en quedem amb ganus.









~o~o~








184. Em deia l’altre dia el nen Cugat Centelles l’aversió que tenia devers tot allò llefiscós. I que, ressentit, havia caçats amb llongues pinces un llangardaix i un calàpet i els havia mesos en una esfera transparent i els havia deixats cruelment fer’s malbé; morts, es podrien encar més isnellament; em deia que davant aquell espectacle altament fastigós se li enfosquia el sensori; tantost, enfurit, escarritxava com ca rabiüt com reganyava com taquipneica fura; nogut, es fotia a braire com un malparit; llavors, massa anguniat, patia un rodament de cap i, ja ho veus tu, queia de memòria, com qui diu daltabaix; s’asclava la closca i comprenia molt didascàlicament que closca equival a closca.



I ara veu la terra com el que sempre fou, una pruna escarransida, i més i més escarransida com més va fent, amb morts damunt i encar més morts davall, terra mefítica, qui es panseix com pruna infectada pertot amb els fongs i el verdet que són els morts, els morts ubics... i els vius amb prou feines vius... com qui diu mig morts, tres quarts morts, noranta-nou per cent i mig morts... i a tothom... a tothom, doncs, en Cugat guaita malament. Em deia que ara ens veia gasteròpodes vestits de groc – un groc menys viu com més vells ens fem:



“Hem esdevinguts (o ja ho érem i no ens veiem de debò com érem fins ara), hem esdevinguts, som, grocs gasteròpodes (grocs, o vestits de groc), i arrosseguem cascú la nostra bossa d’excrements – aquesta és la nostra càrrega, el nostre noli sacrosant! Els nostres excrements en ziggurat molt sacre... els nostres excrements gansallats en bagues boges... en bagues boges gansallats els budells curulls de merda... el nostre sac d’excrements molt preuat, Gaietà Cargol!



“Per això l’arrosseguem fins que ens morim, i l’arrosseguem cuirassat (cuirassat amb varengatges d’os o amb imbricada closca, tant se val; la qüestió: dur’l sempre al més secret i central i protegit), perquè si se’ns escapés la quisca, ai, Gaietà!



“Si se’ns escapava la femta se’ns escapava la vida! Car la vida és merda com la merda és vida.



“Aviem gemeguets com més anem més prims... tret del darrer, esfereïdorament agònic... vestidets de groc que es panseix en callol, i aviat en pàl·lid anèmic, i aviat en blanc com paper sense re escrit damunt... mentre ens atansem al duad – riu postrem... a la duad – la torrentada per on baixen a la biorxa tots els cadàvers mai haguts, barrejats amb totes les merdes (excrements, degenerescències) mai produïdes... hi venim a beure... gasteròpodes groguencs, ens atansem a beure-hi... perquè ens semblava que el que el riu darrer, el duad, duia eren aigües de vida... i, és clar, eren aigües excrementícies... eren aigües de mort... eren aigües de merda morta on marinaven els morts.”



Li vaig dir: “Gasteròpodes, eh? Caminant amb la panxa... arrossegant de per vida allò més preuat... un sac d’excrements... eh? Exosquelet... endosquelet... eh? El que no veig és d’on ve el groc.”



Allò el va destrempar, pobre Cugat. “No veus el groc?” em va dir, astorat.



–No pas el groc, no pas el groc... Pus tost un color així brut blanquinós de xona, o burell i castanya de cargol bover...? Potser entreviat amb negre geomètric de queloni a tot estirar...? El groc tot sol, m’hi és de més.



–El vesc, el vesc... el groc és el vesc!



Se’n va anar a cercar l’esfera dels podrimeners, el diorama de les corrupcions, tret que, corrent corrent, va caure per les escales. Es va deure tornar a asclar la closca del gran descobriment.








~o~o~








185. Li demanava a en Gai Cargol amb quina mà es torcava el cul, si era esquerrer o dreter en la neteja del trau jussà. El tenia davant, assegut còmodament a la cadira de braços, amb la copa de conyac entre dos dits, absort, admirant la tabolla lluentor d’una de les cassoletes de la meua dona, i va pretendre que en la seua absorció no m’havia sentit.



“Perquè els qui ho fan amb la dreta”, tanmateix vaig afegir, “no diré que siguin instintivament dretans, però prou és cert que com pare, qui com saps s’empescà l’“ESCA: l’ESport CAtalà (esca a l’esforç, esca al trofeu, esca al títol, esca a l’honor, a la satisfacció del triomf!)”, club de botxes, que els xarnecs, en llur avarícia esbojarrada destruïren, perquè club de botxes CATALÀ, això era atemptar contra les essències del règim feixista, i doncs, aprosèctic, dispers, confús, es plegà a llur odi i per comptes d’esca va acabar (mon pare), del club, dient-ne ases, car em sembla que s i c tenen la mateixa vàlua en la pobretat del xarnec, i ases es veu que no vol dir ases ans una altra cosa, potser asos o aces en anglès; la qüestió que mon pare sempre s’ha torcat el cul amb la dreta.”



En Gai Cargol romangué llavicosit. Mes se’l veia nerviós, fins i tot angoixat. Sospesava al crani les greus conseqüències d’una seua contesta errònia? No volia que l’enxampés en cap renunci. Que l’acusés llavors de qui sap quins crims. Àdhuc que l’atonyinés, l’esmonyonés, el condemnés a la tàpia de toves sangonoses. El seu cutis cuprós esdevingué anserí; cap llambrall s’hi reflectia ara traint cap magnífic estat salutífer; i a la carranxa el seu matràs adés tan xiroi devia estar pansit: no feia gens de tossa. S’escurà la gargamella, de sobte encallada per les antostes de manta nosa. Poliglot com era i es veia reduït a fer de mim. Jo me l’esguardava ombrívol. Tenia una mà a la butxaca de la jaqueta; potser hi joguinejava amb un revòlver.



“Esfulles un milfulles?”, ironitzí.



Em va ensenyar les dues mans vermelles i suades de por. “Les dues”, féu, amb un filet de veu.



“Ambidextre, eh?” Vaig dir, rient. Vaig aixecar amb una exclamació les mans al cel, com qui molt contentet diu albíxeres. “Ja ho veus tu! És bo saber-ho!”



Buf. I tothom tan alleujat. Ell estalvi i jo sabent ara del cert que se’m cardava la dona part davant i part darrere. Cal anar-hi sempre per totes. I, si ets cuguç, més val que no ho hagis d’ésser a mitges. O tot o re, sempre dic, no hi ha tercer.








~o~o~








186. Na Nancy, amb ulls d’àliga gelosa, zelava si el seu amant Onèsim, sovint tan reclusiu, se li revelaria ara en aparició esglaiadora. Amb ànims pòstums, com qui diu, havia recorreguts, amb trepig llenegós i amb el magí embalat, els sinistres carrerons del cementiri on ja es veia corrompent-se lentament entre mortalles llordes. Car es creia pràcticament morta com l’amor que fins ara li havia portada, en nòlit gratuït ans altament productiu, el drut Onèsim, adés per a ella el darrer bruixot omnipotent qui màgicament, d’insubstancials reverberacions, amb mà policroma de taumatúrgic tintorer, tenyia gairebé tot el que tocava del carmí més viu de la sang efervescent de l’estimulant il·lusió que tant li calia ara, car n’era addicta, i era, oipús, dona, i doncs lloba ferotge si li prenien l’afecte o l’hi aigualien en vessar’n rogenc moll en receptacle aliè. Però és que es tractava ell ara de filantrop, i, amb esmolada elegància, havia decidit d’anar espargint la seua amatòria llavor. Com més conys a rebre’n s’hi esbadellessin, millor; no voldràs que l’ampla collita pateixi per cap gam d’escarransiment que tot ho pansís, li deia a na Nancy, amb gest que abraçava tot el barri antic. I ara na Nancy Meteorit, la seua intuïció l’havia duta al fosquet replà de baix de ca la seua amiga Sandra, on havia cregut que n’Onèsim, o el seu mític altre ego, suara s’endinsava per a sotmetre-la a les delitoses ordalies del seu filantropisme sexual. Les hores es despenien debades, sense que ningú no les comprés; tothom massa ensopit, o inexistent, o als hel·lènics orcs, car érem al centre de la nit; la boira donava naixença només als ressonants argues d’estranys grinyols on, suspesos, amenaçaven de caure’ns als glaçats melons els monstres digressius dels més agres malsons. Trucs de càbits llunyans duts per un ventijol d’arpes discordants ens inauguraven tremolins. Car si ella zelava que sortís n’Onèsim per a morir-se-li despitadament als braços, jo zelava per a rescatar-la de cap malpàs. El fred ens allisava els predicaments. Ni ella ni jo a pleret ja no érem qui érem. Tret que jo anava millor vestit; no vull dir pas més mudat (això ella), vull dir més abrigat. I doncs servava l’ésser una mica més intacte malgrat el maleït fred que s’aguditzava amb el ventot. I així, abans ell no baixés, potser de bon matí i ben esmorzat, xiulant un xaixaixà, i ella el reconegués, satisfeta que cap alter ego no l’havia decebuda, va perdre ja el senderi. S’hauria segurament morta somrient, si doncs no hagués jo reeixit a tornar-me-la a casa. Vora l’estufa i dejús les meues profilàctiques fregues, es va eixorivir. Emètics penjaments em plogueren, corrosius. Però la vaig calmar: “Ha trucat un tal senyor Onèsim Petroni que et digui que l’impotència el podia... i que per xo, massa avergonyit, no sabia si suïcidar's... o... o fer’s pus tost d’una certa religió panteista on... et planten un plançó al pit quan hom et colga... perquè així naturalment et desfacis i tornis al tot amb tota naturalitat... i que, com a remei per al molt aflictiu destrempament, t’agafen i... i... i, al rabeig del repapieig, t’escapcen les venes, i dins un bany tebi, de petxines curull, que només es fan (les petxines) a l’illa Maurici, que és molt lluny, entre l’Àsia i l’Àfrica, o si fa no fa, i on et cal, per al tractament doncs, tan lluny anar-te’n... o te’n surts al capdavall flamejant d’ufana, o hi jaqueixes la pell; que, ça com lla, a cal Maurici hi anava sull, despesos tots els estalvis, fent un vaitot, i que... t’avisarà tantost... si sobreviu, car avalua sobretot molt la teua art terrissaire, i que això, la teua art, el mantindrà... toquem ferro... viu.”








~o~o~









187. Ujat ans oscat, trepitjant el terra feixugament, com qui afetgega, quan camina, neu, tornava a l’escalfor de ca ma mare. Tant d’esport em mata, els bleixava, amb veu nogensmenys pregona, alhora faixant-me més estretament la faixa. I n’Agapant Estefanotis, senyoreta de tot fer, qui ma mare llogava de minyona, m’ullava sovint llavors amb ull amorós.



Xiquet ben educat, fill gran de burgesos botigaires ara separats, li demaní a n’Agapant si sos pares eren com els meus gent de lletra i, tantost em contestava, amb faç perplexa, que no pas gaire, que eren pagesos de Guissona, vaig afegir: “Perquè si el vostre cognom vol dir flor per als morts, el vostre nom vol dir flor d’amor. Doble flor contradictòria, doncs, o allò mòrbid contrarestat per allò tendre i dolç; joc de perfums exòtics i sentors misterioses; teranyines de flairoses ombres on l'ànima venèria anhelosa s’adhereix; alquímia mestrívola de fetillera encaterinadora, amb un vague seguici d’elfs qui hàbils li barregen, com ara portats pel zèfir dels mandrosos tròpics, bàlsams de plumèria (o frangipani) amb vetiver (o albellatge d’olor); subtil, delicat equilibri feromònic tot plegat que ha d’enamorar cada baronívol i tanmateix molt manyac poeta al món.”



Poc cal dir que amb discursets així no em va costar gens d’endur-me-la al llit.








~o~o~










188. Quan vivíem a Mercyside i la dona se n’anava de matins dos cops per setmana al Swarthmore a fer-hi terrisses, i ja sabia jo que sovint, per comptes d’arribar’s al taller i fer-hi d’assídua terrissaire, se n’anava d’estranquis a veure qualque amant a cardar-hi pels descosits, d’on en tornava encar més tard que no si hagués anada a afaiçonar i desfaiçonar amb l’escabeta i amb els dits desenguantats delicades peces, i a fonyegar en rodes i torns sensuals argiles, i a pintar en plats i pots i olletes espectaculars llimutges, atractius vernissos, i a enfornar-hi i desenfornar-hi petites obres mestres de les seues, i em portés tanmateix com a prova de la seua estada a l’estudi, potser sentint-se una mica culpable, qualque ordinària peça que abans havia comprada cuita-corrents a una botiga, un dia vaig veure que al cul de la peça que em deia que ella mateixa havia remuda amb el croc o desempalada del forn (un bol per exemple fet feia tres o quatre setmanes i fins ara no recobrat després de mantes cogudes i refetes), vaig adonar’m, dic, que al cul d’aqueixa “meravella” hi havia encar enganxada una etiqueta que hi deia: Made in Taiwan. Amb les presses es veu que se n’havia oblidat de treure-la, ço que jo, finet, d’esquitllèbit i amagatotis doncs esmenant la pífia, sense dir re, ans vantant alhora moderadament el modest objecte i posant-lo a la lleixa “purgatòria”, amb un estosseguet, d’una estrebadeta vaig aleshores fer. La veia la dona una miqueta pansida, pensiva, potser s’havien barallat amb el drut massa esquerp, i per això aquell vespre de la greu badada li vaig amanir un berenar encar més opípar.







~o~o~








189. Mon pare penós, un altre d’aquells dedicats trofobionts boigs pels esports, afeccionat taral·lirot i alhora ardent entrenador de vanitós jovent qui aspira, enverinat, a les millors i més sonades glòries de l’estadi, adoptava com a fill aquell negrot tan fort, àgil i lluent, i a l’hora d’esmorzar l’endemà ens deia que, per esperit de germanor i per sacrificada ans molt sentida amor a l’esport, mon germà de debò i jo (ambdós bells i grans atletes, tot i que no tan grans ni grossos, ha-hà, com el negrot, tot i que és clar més bells, tot i que menys lluents i flairosos, ha-hà) l’hauríem de besar als llavis com a bons germans, i com a bons germans atletes oimés. Ni mon germà ni jo no ens vèiem amb cor de besar els llavis gruixuts del negrot. Ens repel·lia d’allò pus. Fèiem mil ganyotes i albardaneries, d’on el públic se’n reia, allerat. I ara fèiem continent d’anar’ns-e a besar, mon germà i jo, i ho fèiem només veure, amb mims i pantomimes i histriònics ampul·losos zumzeigs de braços i cames, i en aquell instant, heus el miracle! Màgicament, dos parells de llavis eixien del no-res i dolçament suraven pels voltants com papallones de plàstic. El miracle, és clar, és que hi hagi de tot al món per comptes del fet que no hi hagi enlloc re. I si hi ha alguna cosa, per força ha d’haver-hi de tot, perquè només en el no-res absolut pot no haver-hi re, i només que hi hagi el més petit àtom existent es pot desenvolupar en els més complexos universos, car, un cop matèria, màgicament tot s’hi afaiçona. Només en el tot pot haver-hi re. I si és un miracle que apareguin, es materialitzin, màgicament en l’aire fi dos parells de llavis riallers on abans només hi havien molècules d’aire, el mateix amb tot, inclosos els déus, qui aparegueren com efímeres bombolles de la màgica sopa total, com ara hi apareixen els llavis exagerats (amb mostatxos i tot inclosos serrellant els llavis més primets de dalt), els llavis burlescs doncs que mon germà i jo ens posàvem damunt els cuscs, humils, llavis propis només per xo que ens poguéssim besar... i besar i besar, molt lúdics i bufons, davant l’esclat de rialles i aplaudiments d’un públic encantat amb la nostra actuació mestra... i les actuacions així mateix còmiques del negrot i el nostre “pare”, afligits fins als profusos plors mentre es petonejaven també, tot i que amb menys d’efusió i, llas, amb llavis naturals ells dos!









~o~o~






carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: