confessions del vuit de març

Les dones (sí ves, carallot que sóc, pobret de mi!) Als acabaments dels seixanta, començaments dels setanta del segle passat era jove i m’havia empassats esquer, ham, llinyola, xinyell i suro, suro de mi, i m’havia cregudes, totes les feministes tan revolucionàries, especialment l’eunuca que em presentava la Greer, les àrdues, ardides, primitives de l’antropòloga Morgan, les psicòtiques de la Deutsch, les proletàries bregadores de la Rowbotham. Em vaig tornar tan feminista que esdevinguí un escriptor feminista, i em creia que en les dones raia l’esperança del món, que, quan les dones manessin, la pau i la justícia s’instal·larien, com s’instal·la cap benvingut infant en una família. I no feia gaire cas de certes feministes que aleshores se’m posaven a parir i m’aporrinaven de valent perquè es veu que un “mascle” no podia envair’ls el territori femellenc, no podia prendre’ls els temes i desenvolupar’ls de cap manera intel·ligent, allò era privat de la dones, i que un paio amb cigala s’hi fiqués ja esvalotava el galliner. No en fotia cas, dic, perquè me n’adonava que aquelles ties estaven tocades del bolet – em deia, sí ves, l’ambient feixista que se’ls ha encomanat. Són falses femelles. O només és que són “demòcrates” amb la mala-setmana. Tampoc no m’havia aturat a pensar que la Golda Meir ens destarotava el panorama. De fet, em pensava que aquella dona barbuda era un home disfressat, un home amb faldilles. Bel·licosa i agressiva, no podia pas ésser dona. I em semblava que calia treure (de l’equació dona=pau i justícia) tots els cavallots i d’altres monstres amb massa d’hormones mascles al cos boterut i llavors qui sap amb quina mena d’aparell més horrorós entre cuixes. Car allò no eren dones. No eren dones del tot. Les dones eren finetes, feien una oloreta deliciosa, llur conyet era una delicada roseta, no cagaven mai, i si mai cagaven ho feien amb cagallonets primets i flairosos, com qui diu torronets de mel i pinyons. I eren pacífiques i amoroses i et deixaven tastar la llet dolcíssima de llurs mamelletes i les salivetes tan trempíferes de llurs llavisets. Collons de déu, la puta, i al cap de set anys o vuit ja pujava al tron a tronar-hi la medusa repel·lent aquella, la Thatcher, l’harpia rabiosa de les punxes rovellades i verinoses que assassinaven totdéu. I la cosa ja no s’ha aturat. Gorgones a dojo. Les dones palesament tan malparides com els homes. La Rice, la Hillary... afegeix-ne, paia que puja, paia agressiva com un déu amb pruents morenes. Messalines mormolant agressions, execucions i genocidis a l’orella del capdecony armat que tenen a la vora, al llit. Jo que em pensava que les dones només pensaven en cardar, en acaronar’t la cigala, en dir-t’hi versets mentolats. Que allò del feixisme i el militarisme només se’ls empeltava (sobretot a les cavallots) per culpa dels negats de llurs marits. Però no, tu, es veu que els ve de mena. Cap diferència: home, dona, datpelcul d’homosexual: totdéu som si fa no fot. Com m’havien doncs ensarronat aquelles feministes de caldéu! És clar, badoc de mi, m’hauria d’haver aturat a pensar en les amazones. En tanta de clàssica heroïna ferotge i genocida. Caps de serps, histèries sanguinàries, barbaritats eixelebrades i en escruixidor espinguet. Ah, i en els escrits incendiaris de la bona anarquista Goldman. Oh, i en aquelles Catalanes del peu del canó que no volien ni el gavatx ni el xarnec. Arreu del món tant com a Catalònia, aquells ramats d’Agustines Domènec esbojarradament bombardejant peti qui peti. Ah, sí, milions d’exemples. M’hauria d’haver trets els aclucalls i tornar a veure les bruixes sedegues de sang i fetge: les qui no es volien perdre detall als peus de les guillotines. Les franquistes monges castrenses parasitant hospitals i escoles, omplint tothom de retrets i de trets, delatores, ull-burxaires, imputadores, inventores de mant de crim, només sedegues de revenja, només oferint víctimes als botxins. Ah i tal, i tanta de canfelipútrida demanat pel carrincloníssim, repugnant, molt racista, “domund”, i llavors servint els bavosos capellans amb llurs misses de maligne invasor. Ah, tot plegat, pensar-hi, l’esgarrifaó, l’esfereïment! Totes aquelles males putes lletges i escarransides predicant el càstig, predicant el “massa poc!”, predicant l'infern! I per què no fixava el monocle en tanta de canfelipútrida esgargamellant-se “franco, franco, franco” – en llurs directes i tan repugnants descendents molt “contitufionalitah”: les que gaudeixen com sarnoses hienes ara quan els bascs i els Catalans patim, i les que més estentòriament i cacofònica exigeixen el nostre anihilament. 0o0o0o Hi havia aquella dona que no havia llegida, i que tanmateix ja m’ho hauria dit gairebé tot, si per comptes d’haver llegides les “revolucionàries” de pa sucat amb oli l’hagués llegida a ella. Vull dir, la Rosa Luxemburg, assassinada pels burgesos – ells sempre assassins rai, és clar, amb l’ajut tothora necessari de llurs sicaris de la bòfia. (Un record ací per a la bona Ulrike, així mateix morta per bòfies covardes.) Arreu s’esdevé el mateix. Els burgesos assassinen a tort i a dret, i els de més de cops “legalment”, “constitucionalment” (és clar, els malparits s’escriuen ells mateixos les lleis i constitucions!). Té raó na Rosa. Les burgeses no hi ha déu que les adreci. Mamen molt aviciadament del que el marit roba a altri. [Això no ho virava jo al català. Aquest és el virament al català que donen, com dic, a marxists.org, i trobo que tot i que no és gaire reeixit, si l’arregles un bri, això rai que s’entén tanmateix força.] Diu que na Rosa diu: “Si fos qüestió de les dames de la burgesia, l’estat capitalista no podria esperar-ne res més de llur part que l’efectiu suport a la reacció. La majoria de les dones burgeses que ara actuen com a lleones en la lluita contra ‘els privilegis dels homes’, esdevindrien, amb la possessió del sufragi, dòcils ovelles en les pastures de la reacció conservadora i clerical. Foren segurament encara més reaccionàries que no ho és el mateix sector masculí de llur classe. Tret del petit nombre que tenen ocupacions, les dones de la burgesia no tenen cap participació en la producció social, són simples co-consumidores de la plusvàlua que llurs homes prenen del proletariat: són paràsits dels paràsits del cos popular. I, típicament, els co-consumidors són encara més rabiosos i cruels en la defensa dels llurs ‘drets’ de parasitisme que no pas els realitzadors directes del domini i de l’explotació de classe. La història de totes les grans lluites revolucionària ho confirma de la forma més cruel. (Com ara després de la caiguda del domini jacobí, en la gran revolució francesa, quan l’encadenat Robespierre era dut al lloc d’execució, mentre les dones de la burgesia, embriagades de joia per la victòria, i de pèl a pèl com males putes, ballaven pels carrers danses desvergonyides al voltant de l’heroi caigut de la revolució. I, també a París, l’any 1871, un cop vençuda a cops de metralladora l’heroica comuna obrera, les furioses dones de la burgesia, sedegues de revenja, superaven llurs propis bestials marits en crueltat rabiosa contra el proletariat ara sotmès.) “Les dones de les classes propietàries defensaran sempre fanàticament l’explotació i la submissió del poble treballador, del qual reben de segona mà els mitjans de llur existència socialment inútil. Les dones de les classes explotadores no constitueixen ni econòmicament ni socialment cap sector independent de la població. No tenen cap altra funció social que la d’ésser eines per a la propagació natural de les classes dominants.” Bé. En canvi, na Rosa no l’encerta gaire quan es refereix a les dones “proletàries”, ara ja, generalment, massa enverinades. Els mitjans de distracció i de caos, anomenats “mitjans de comunicació” pel burgès avariciós que tot ho aprofita, han envaïts els cervells de les dones: modes i merdetes, capellans i cantaires i “artistes” i falòrnies de marieta a balquena, i llurs caps són tots un femer, i com més “proletària” més femer. Les “proletàries”, la religió les ha cardades per l’orelles el cervell i els l’ha podrit. Cues immenses de dones a besar anells de bisbes. Quan els bisbes les dones se’ls haurien de fotre cony amunt, i au. Per què altre servirien els bisbes? Tret que de les falòrnies i favades metafísiques, les dones en són tan llépoles, llefres, enfrunes. Més els valdrien lleterades. Diu na Rosa (i la marra): “Per a l’estat nostre es tracta, en realitat, de mantindre fora del sufragi particularment les dones treballadores. Hom tem, correctament, l’amenaça a totes les institucions tradicionals de domini de classe. Com ara el militarisme, del qual tota proletària conscient n’és enemiga mortal; com de la monarquia; com del robatori sistemàtic que duanes i contribucions sotmeten als mitjans de subsistència, etc. El sufragi femení és per a l’actual estat capitalista una atrocitat i un horror, perquè al darrere hi ha milions de dones que reforçarien l’enemic interior: la socialdemocràcia revolucionària.” No. Res de tot això. Ja sabem per qui (i què) voten les “proletàries”: per qui els diu (els mana) la televisió estatal, dominada enterament per la burgesia abassegadora. 0o0o0o Vuit de març de merda, doncs. Amb un dia qui n’estarà content? No pas les dones. No pas ningú. Les dones els mateixos drets cada dia i s’ha acabat. Els mateixos drets, la mateixa paga, les mateixes responsabilitats. No hi ha diferència. No és que siguem mandrils ni babuïns, amb els mascles de cul cridanerament acolorit i les dones amb el cul pansit. No, el cul és si fa no fa. Les dèries de cardera si fa no fot. El cos també. El peu és idèntic. Quan els metges volen escatir a qui pertany un peu solt trobat d’algú que ha estat esquarterat, no saben si pertany a femella o a mascle. Això som ambdós: esquelets arrebossats de carn. Ens valem, ens valem. I au. A aplicar-ho, som-hi. Que cal discutir tant! Ganes de remenar el bordaló, l’orinal.