quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dissabte

Vint Gaietans trescant















Vintè gaietà













172. Li vaig dir al nen Centelles que tenia el sopar a taula, mes em deia que no patís, que ell rai, que avui ja havia sopat. Em deia que havia suara descobert el mètode. Li demanava és clar que quin mètode i em deia que el mètode de les proporcions si fa no fot acurades de merda integrades en les coses del món.



Es veu que havia alfarrassat que, si amuntegues tota la merda cagada incessantment pels animals més la “merda” produïda per tot allò que es corca i es podreix constantment, i, en pic mort, encar es corca i podreix més de pressa, hom podria àdhuc dir que la Terra mateixa és un cagalló suspès a l’espai i que millor que dir’n Terra potser fóra no dir’n Merda. Llavors, si hom s’hi fica de debò, a escaujar amunt i avall, escosint i escorcollant, i amb els ulls sense lleganyes ni vels dogmàtics, descobreix oimés que les activitats dels humans, sobretot les activitats “espirituals”, encar produeixen més “merda”, una merda entre cometes, només tangible “espiritualment”, és a dir, pensant-hi; i te n’adones per exemple que el cent per cent de la “religió” i doncs la “teologia” és merda, car són tristes masturbacions mentals sobre quelcom no solament inexistent, impossible d’existència altra que marinant en la merda d’escreix que és producte de la masturbació mental. I que la branca de la “història” és noranta-nou coma noranta-nou per cent de merda, i que l’“art” és setanta-sis per cent de merda, i la “literatura” vuitanta-nou per cent de merda, i la “crítica literària” i “artística” són noranta-vuit per cent merda tot ben comptat i debatut, pesat i grapejat. I que si en les activitats dites espirituals la proporció merdística és tan enorme, imaginem’ns-e com creix la cosa en la producció manual!



Em deia: “El nostre veí crema merda seca damunt la merda que cou a les graelles, i per la finestra el veus sèdulament espargir merda o fems damunt el seu jardí; l’apotecari de la cantonada dóna noms estranys a nàquisses disfresses de merda esterilitzada, destil·lada, sublimada, i així es va fent ric, mentre l’argenter al seu costat es fa el fi venent merda mineral, escòria se’n diu, quiratada amb metalls que hom sempre ha identificats a la femta o quisca dels infants i dels poderosos, i ja em diràs què altre alfarrassen, amb dits serosos, els escanya-rals que merda com qui n’afetgega, poruc, als budells; l’adroguer no cal dir, merda processada que hom processarà encontinent en merda merda; tot al món són graus de lluentor cercats entre caguerades; barreja cacofònica, vociferacions postremes, els intercanvis de les humors degeneratives entre enamorats, amebes meteòriques, escamarlans castrats... presoners tots plegats del sobrepuig i del rebuig, ecumènica escuma, anonimitats metamorfosades en ectoplasmes que es fonen en pet.”



Li deia, gratant-me segurament el nas d’oblic neguit: “No et mossegos la llengua, Centelles, per por del que t’hi surti, he-hè!”



Em diu que aquell vespre, decidit que tot era doncs merda...



Entrant a la botiga, alhora fent un gest ampul·lós que abastava el territori, vaig dir: “Tot és merda!” i el pastisser, qui es veu que n’afegia per consell dels tastaires excels per al millorament dels sabors, n’afegia, dic, als seus exquisits pastissos, tantost va sentir això es va glaçar molt lletjament, pobre home; tenia ara un visatge tot tort i rugat, semblava talment ferit de catalèpsia. Quan va veure que nogensmenys me n’empassava uns quants, vull dir, dels seus millors pastissos (que tanmateix ara pretenia que havia abans analitzat al laboratori de casa meua per a saber’n el contingut precís, i havia trobat que, com pertot arreu, hi havia un bon bocí de merda entre els ingredients, o materials integrants del reeixit conjunt, merda, doncs, tret que molt menys per exemple, li dic, que a la “història” o a la “religió”, on el contingut de merda s’eleva al noranta-nou per cent pel cap baix en el primer cas i al cent per cent sense fissures al segon), allò (veure que me li cruspia sense pena els merdosos, cremosos, cócs, bescuits, llepolies...) l’estimulà novament.



Va dir: “Tinc un talent latent a no fer’m assassinar pel primer arribat per molt armat que vingui amb ganivets, pistoles o ampolles d’àcid roent i verins; i tanmateix vós gairebé m’atuïu només amb una petita frase; quin món més estrany, oi?”



“...estrany... i merdós”, vaig afegir.



Em vaig engolir, gairebé sense enfeinar’m mastegant-los molla, tot plegat quaranta-quatre i mig dels seus pastissos més exquisits. Revera, un acompliment. “Excel·lents!” vaig preuar-li, fent el típic gest del tremolenc colló amb la mà dreta, tota bruta ara de xocolata, nata i ensucrada merdeta, és clar, “la merda els dóna el je-ne-sais-quoi que els burgesos sempre cerquem en tot producte selecte i tanmateix no pas massa carot.”



“Ho formuleu amb mots exactes.”



“Els burgesos la teca, com la història i la religió, la política i l’“art”, la “filosofia” i l’esport, ens agrada ben merdoseta. La merda, llas, no ens en podem estar. A tot arreu ens manca qui-sap-lo, és clar; sense merda, res no és prou gustoset, no fa?”



“Fa”, va dir, alleujat.



Unes quantes senyorasses entraven molt abillades a comprar-hi, amb ditets que feien pinça com si hi triaven entre cagallons cap anell caigut, llurs pastissets quotidians. Me’n vaig anar deixant anar una llufa; sóc un burgès massa fi per a deixar anar enlloc, i menys entre senyorasses, un pet gaire sonorot.








~~~~~







173. Allò que ella hi tenia entre les cuixes era un gargall extraterraqüi... es transformava ràpidament en quelcom d’altre... en teriomorfes teratosis... o es tancava i era una petxina que esdevenia rabent, com màquina ocre i nacrada de somni... o s’obria de closques i l’ostiot agressiu sorgia entre pergamins i es tornava virolet autoguiat qui giravoltava en la follia... o, com dic, es podia aixecar en monstre gegantí, sobirà suprem, molt tirànic...



Si ho volia, es metamorfosava en moc novament, un moc cel·lular, amb taquetes roses; ara, si el toquessis, es tornava quelcom fantasiós, sovint grotesc, d’altres vegades altament mecànic, de tècnica massa avençada, segurament de qualque civilització de qui sap quina immensament llunyana galàxia: era llavors un instrument insospitat...



M’enduc la clau; no fos cas que no se n’adonessin ni que me n’he anat, i em tanquessin fora entre les terrors de la nit. No vull que hom em tanqui, no. I ara que encar s’hi veu fil avall per inhospitalàries endreçúries, devers on rauen els armats.



Ho reconec. Volia denunciar-hi l’invasor, l’ocupant flairós qui com mutant fissurel·la a la dona se li encastava, vàgil i iridescent, entre les acampanades cuixes.



Vaig córrer a informar’n (del greu cas) als militars russos – eren més de fiar que no els altres; els russos havien llegit gent esclarida, com ara en Marx i en Lenin; no eren tan pallussos i doncs perillosos com els altres, qui eren molt més gratuïtament criminals pel fet que, per tota ciència de l’esperit, només havien mamat el menstru corrupte que destil·la aquell llibrot sanguinari amb déus a desdir, per a donar i per a vendre, i venjatius com “endimoniats”, i amb profetes lluscs, lloscs, cruels, qui pertot troben endimoniats i llavors els comoneixen la cuca amb tècniques de vil, malandrí, torturador.



Per arribar-hi havia de travessar espetegosos horts i l’estany mig glaçat; menjava pel camí alguns lletsons que no em semblaven enverinats; el fred els havia fets encar més llefiscosos; les vores de l’estany eren passables damunt el glaç que envoltava els canyots, als qual m’agafava per a no enforsar’m ni relliscar, a tall de faitisses crosses...



Els russos em va dir que ho investigarien: “Un moc d’altres planetes, hum: hum!



Potser em prenien per un tocat. Pensava presentar-los-ho en forma de sonet. Els dic:



–S’han llegits el “Romanço nou que cantava un tòtil entre ambigus angles glaçats”? Ni en Puixkin, escoltin!





El seu cony era un moc extraterrestre,

l’hi espiava pel forat d’un pany,

me n’enduguí la clau fins a un altre any

i em fiquí als bancals glaçats, rupestre.



En vull informar al rus més pedestre;

per a nodrir’m mastec lloca marmany;

faig cap eixut, sense gaire esgarrany,

al quarter on m’acar al primer mestre.



La dona hi té un gargall extemporani:

pot transformar’s si vol tot espontani

en closca lluent o isnell coleòpter.



O amb un gegant monstruós va i et sobta:

Un ogre dels qui enraonen en copte

I diu missa i s’escorr al supedani
.”






Em diuen si mai he vist ballar un dervix. Com se’ls tornen campanot les faldilles. Em recomanen que em faci cuc i m’hi fiqui dessota. I que al penjoll bategós m’hi amorri. Suc de batall de dervix com balla, aquest és el remei contra el veure les visions dels gargalls extraterraqüis.



Tant se val. Ja veig que tothom se’n fot. Tothom sap la fúria assassina dels dervixos. Caldria ésser boig per a ficar-se’ls d’arítjol davall el faldillam. Les batallades em sonaven. No. No hi ha ajuda al món. Ja ni el rus més eqüestre ans esclarit no pren cura de les necessitats dels necessitats. Tornaré capcot a casa; encar rai que duc la clau a la butxaca! I si algun dia l’òstia alienígena, qui a la posseïda dona se li barreja, canviant com pop, tremuja endins de les acampanades cuixes, no se’m cruspeix, que la meua agror congriada, si més no, me la panseixi una mica: que allò no li doni tant de plaer; que menjar-se’m no li sigui, no, cap vacança ni gai viatge en carretonet de sínia ni de muntanya russa en firetes de firataire pet.







~~~~~









174. Als frares dels meus camals, cascàrries. Zebús tardígrads llauraven aiguamolls. Llurs cascavells em sonaven emboirats, clandestins. A cavall d’elefants, hi veia bruixes. “Vcigdà gatov!” amb ronca veu de gola pregona li deia al rus qui com vinyòvol guardava la cruïlla. Em saludà amb un moviment del salacot; l’hamaca, en bellugar’s ell per a dur’s els dits a la vora del capell, es gronxà feixugament només un pic o dos.



Ara ullava, caminant pel fang, el Solell: sangonós.



Maleït Solell! Les seues hemorràgies han adobades, abonades, sempre les sanguinàries fantasies apocalíptiques dels ignorants ans datspelcul escatòlegs del mitjà orient. Fotí guitza a una mata cremant, punxegosa. Picat pel mut ultimàtum de les punxes, entost de fondre’m en pollós neguit, diguí, en alliberador hipèrbaton, “de les puntades les punxes totlany se’n rifaran, llur abundància lo nu peu trumfant”.



Vaig pensar a cagar-m’hi i tot; no hi lleixaré únicament la sang dels dits del peus, artells esgarrinxats. Les relacions (tensions i atraccions) contínues d’amor i odi amb els meus budells s’exacerbaren un bon tros.



Enllestit, continuí.



Corcat pels corcs del temps ara perdut, doncs parasitat per paràsits prims, no pas pels paràsits grassos qui em mataren l’espectre ample qui adés hauria volgut posseir’m, el meu pany de vida s’ha escarransit com pany de roba dolent en acabat de calda bugada. Sóc un paquet més o menys ben embolicat. Tot el que hi tinc davall la pell que m’embolica si fa no fa ferm (cucs als budells i tot doncs), va on vaig. I a part d’això, no tinc re més.



Envant, doncs, tanmateix més lleuger. Viatjant sense solta ni volta, per apatètics camins de sobtades sangs, tract d’evitar les malignes costures, on els camins s’encallen. S’hi amaguen uniformats assassins. En diuen fronteres o quelcom així. On és el rus qui mani arreu? Per aqueixes llunyàries, ja re no rutlla.



Hi couen en paelles que xauxinen els escarransits lladregots carcasses d’executats. Només duc la clofolla del cos, elàstic, com bri d’herbei. Tofes de sentiments els vénen com coixins de càncers escalfadorament covats; la gangrena de l’arrogant és el patèticament subversiu coixí de la novetat; al vici dels torturaires li cal incessantment la varietat; enyorant rialles, els rebregats com aluda em duen a noc els ronyons; al celler de l’edifici fronterer, tothom s’hi troba neguitós; les memòries dels fets creixen com fetus dins de fetus: monstres sense solta ni volta, tornem-hi, qui viatgen com figuracions d’obeses fantasies; algú em clavarà un ganivet prim; els daus llençats, l’interior pregon se’m metamorfosa a l’atzar, esbojarrat. Al·lucinen els armats, les imatges els acoquinen, els compel·leixen a vandalitzar’s entre ells; volen mutus els cossos, trossejats, maniàticament passats pel garbell de manta de bala. Tenia el cos enverinat. Ningú que el tasti sobreviu la bogeria.



Teca rai, dic. En l’oblivió bategosa de l’escapada duc perfectament a l’esment els heroics obscens qui de sotamà, traïdorencament, llur indecència tot d’una exposada, exposaren que cada troc consisteix en dur debades la cobejança o filarguria dels cleptòmans, cleptòfils, del pol positiu al negatiu, o inversament; que tot és doncs buit entrellat per on l’inútil electricitat del mort equilibri, l’obturació total, l’absolut restrenyiment, no fa veure que passa.



La dona em rep a crits. Es veu que els feia patir, tantes hores esgarriat per zones diguem-ne bèl·liques. Bisbètica, o histèrica com en dèiem abans, em refà la clenxa alhora que m’estova els tendrums.



Casa nostra no és gaire ostentosa; com la de l’espirògraf, és una humil caseta de fang. Les toves ratades es van engrunant, sobretot a l’alçada dels peus. Assegut a un racó vaig tornar-hi a veure en Rupit Carronyes, quòndam el gran policia de qui tothom anava tan acollonit. Li agradava qui-sap-lo de torturar la gent, era un coneixedor sublim de la tortura més refinada, etc. No li feia gràcia que ningú arribés als setze anys. Minyons i minyones eren la seua especialitat. El malparit et bordava com un gos a la cara amb la seua cara de gos, i et tenia ben collat, presoner, i et mastegotejava fins que no et lleixava fet polpa de sangs i limfes, i merdes i tendrums mal penjats – i llavors amb una rialleta de conill començava de torturar’t seriosament. Et violava per cada trau amb la porra; t’escanyava amb alguns budells balders que t’eixien pels trencs recentment inaugurats de cap al ventre o voltants; t’empastifava nas i ulls i boca amb els suquets del cervell que et sobreeixien de les orelles; com qui esclafa bufetes, t’esclafava la bufeta i els lleus i els ous, i llavors, els ulls empastifats que així extreia millor, te’ls esclafava com qui esclafa bufetes; com s’invaginava l’ili al cec, amb la mateixa facilitat ara t’evaginava per on desboten pels eiximents vísceres, t’hi evaginava enutjosos penjolls, o d’estrebada te’ls arrencava, si podia per massa untadets i doncs relliscosos, perquè tot fluís més desempallegadament.



Pena em feia en Rupit arrupit al racó. “Carronyes, ja ho veus tu que baix que caiem!” que li dic, trempant com la lletra E.



Pobre Rupit Carronyes, anava realment malament, moribund, a les últimes; botit, estossegós; li feia mal tot; patia com un condemnat; corcat pertot, part dedins, part defora; li tremolaven fastigosament (em posava els nirvis de punta) els dits artrítics, grotescs, quan pidolava per la mort de déu un altre comprimit o injecció a la Nancy, qui li feia d’infermera. La Nancy li escopinava un gargall a l’ull mort. No en fotia cap cas. Davant l’escena, quin artista com jo no hi trempava?



Per cansament s’atura totdéu, adu el torturador més ferotge. Adu el microbi qui al cervell li diu que torturi encar millor. El microbi és el gran creador i quan se’n cansa s’atura; i quan s’atura, s’atura la cosa; i quan la cosa s’atura, una altra cosa es posa a fer soroll, habitada per qualque microbi enfeinat. L’artista afaiçona tant se val amb el que troba. El qui mai no serà artista segueix les pautes, les receptes, les instruccions, els mètodes... L’artista, o jo, afaiçonem amb el que tenim. Tenim en Rupit a la vora. El vestiria ella de cruanys i cremalls extrets amb pinces grosses (molls, arbocelles, becs de grua) del foc davant el qual no deixarà ell mai de tindre fred. I prou podria el vell franquista cridar tant com volgués. No pas que sabés molla de rus.



Què faré quan la Nancy s’adormi? Quelcom que sigui és clar prou artístic? Les veïnes es queixaven que hi tenien massa d’ocell de mal averany, que calia que els esporgués els arbres. I doncs...? Si els pos alhora en Carronyes d’espantall damunt la neu? Ninot de neu, li projectaré els parracs més cridaners dels meus fantasmes.








~~~~~









175. Per escales i pisos, amb els homenots a la feina, tothom hi és tan bona gent, les dones sobretot m’acomboiarien a llurs llits, mes no hi trob a cap pis ni escala la dona. És que el meu llit es troba en precari indret, leri-leri, si caic no caic. De lapse en lapse, a caire de col·lapse. La casa del veí sorrut s’enfonsarà i alhora el meu llit. I tinc por de trobar’m entre runes, això si m’hi trob mig viu, és clar. A totes els esporgava els arbres ans els feia enmig dels predis uns espantalls artísticament tan bells (adrets, adients, avinents) contra els ocellots nefands! Tot llit m’és prou bo, mes cap com el de la dona. Per xo cercaré encar entre cases i cases, en cercles com més anem més eixamplats.









~~~~~








176. En canvi, cal reconèixer que... greu badada féu darrerament en Mangala.



De jove mateix ja no es podia estar de demostrar l’efecte que la femella li causava. Tot trempant, es desbraguetava a lloure; amb la titola enlaire, deia, tanmateix humil: “Mos homenatges, ma dama.” Ai, tan polit ans educat! Al seu honest davant... pilots de dones, noies i xiquetes, totes estarrufades. Potser no totes, però. Sempre n’hi ha, tanmateix, qui poc avesades als homenatges, o, maleducades, en romanen amb un pam de nas. O pitjor, que les més guerxades s’esfereeixin. Aqueixes caldria potser esclafar-les així mateix com nocius escarbats de mal averany. Per boniques qui fossin per fora, haurien segurament una ànima corrompuda, repugnant. Són contrasembles només dels maleïts escuats, els qui residenciarem un cop la revolució s’instal·li i ja no calgui engreixinar la guillotina: s’engreixinarà sola.



Mes després què? Es va casar, en Mangala, i a pleret perdé les bones maneres.



I ara el reveig i em diu, xiuxiuejant: “Saps què? Deixa’m anar amb peus de plom d’ara avant. Haig de mirar-m’hi molt, parar qui-sap-lo compte, car, en un atac d’encar més descordada amor uxòria ça-enrere confegia, molt sentimentalment, una lletra de coral acomiadament i suïcidi.



“Llavors l’hi lliurava a la meua dona amb un somriure de màrtir benaurat i a pit descobert, per si aleshores mateix hi volia enfonsar el xi o el raor que tingués més a la vora.



“S’esqueia que aquells dies un dels seus amants fos italià, ei, i tothom sap que tots els italians són camorristes o mafiosos, i qui sap... potser em volia mort per tindre-la tota per a ell... En fi... Com dic, havia preparada una lletra de suïcidi i l’hi donava a ella que la desés bé, a tots ops o en tot cas per si mai calgués, no fos cas que cap dia cap dels seus altres amants, o ella mateixa, en un atac de gènit o ujada ans empoixevolida per la meua badoqueria fins a límits insuportables, trobaven de grat o d’adient antull de matar’m, sobretot, és clar, per a esclarir el camí de llur felicitat.”









~~~~~










177. En Substanci i na Minerva entren i surten de cases en foc; tantost senten que cap casa es crema, ni que fos a l’altre bec de vila, s’hi presenten heroics, i tanmateix modests i a per feina, i s’hi fiquen sense cap por; s’hi fiquen no pas a fer-s’hi cossos, com potser creuria cap pec bomber; car només als bombers i als enamorats interessen els cossos; per als més pregons ens, allò que en volem (no pas de les persones, car persona només és aplicable al cos buit, per on el so sona) (dels altres ens doncs), allò que els ens més pregons volem dels altres ens, car amb el cos no en tenim mai prou, és el nimbe fantasiós que l’acompanya, el nimbe fantasiós que es projecta de la vitalitat de l’individu, en un mot “la imatge”, imatge on llavors hi afegirem les (nostres) impressions. En Substanci i na Minerva entren on tot es crema i en pispen, roents i tot, els objectes vitals: guaitajorns, joiells, fotografies; secrets mèdics i penals; mostres dels humors corporals més íntims... Quan treuen de les flames omnívores cap cos viu, aquest cos ha perdut tot el seu nimbe fantasiós, que ara rau a les amples butxaques de les granotes amiantades d’en Substanci i na Minerva. Amb el que rescaten, furtivament, damunt la taula de la cuina mateix, refaran vides senceres de fantasia... vides molt més veres, és clar, que no cap cos. Car allò que fa una vida no es mai un cos, ans allò que enjòlit pel món, capriciós, volàtil, a lloure s’hi encasta. Els salvats ho perden sempre tot. Per això sempre els sentireu donar babauament gràcies al cel, quan no se n’adonen que el que fan és alhora trametre el prec al cel (on totes les titlles volen a la babalà) que els enviï, voluble, per vies atzaroses, adhesius característics, trets i esdeveniments singulars, enganxifalls que els esborifin, fantasies que donin novament cos al cos dissortadament desèrtic, orfe, pelat.








~~~~~








178. N’Ixtar i n’Ireneu s’havien casat: ell li ficava el prepuci al dit; el matrimoni duraria el temps que durés la pelleringa al dit de la muller; genuïnes genuflexions, oscil·lacions, s’executaven en el buit; n’Ireneu, era el papagai qui l’havia ensenyat de parlar, qui li havia així mateix empeltat l’immens vocabulari que ara emprava amb tota facilitat; pel fet que el papagai parlés amb el bec, no pas amb els llavis, era com ell incapaç de pronunciar les lletres explosives, i així quan enraonava no llençava mai capellans; semblava així que no s’emprenyava mai; allò (aquella característica) enamorava n’Ixtar; ara a ella li sabia bon tros de greu que l’emparellament tost caldria deixar’l córrer, car prou és sabut com es gasta de de pressa un prepuci a la intempèrie dels dits; els dos, en lluna de mel perllongada, passaven llargues hores d’agradable taba; el trencaclosques excitant on els cossos s’extraviaven en monòlegs de reconeixement erudit; allò vaticinava un lligam, llas, durador, que hom hauria de rompre aleatòriament, per culpa d’una pelleringa que s’assecava i es podria isnellament, com bri d’abominable mòmia exposat al Solell; discorrien llavors sobre l’agonia de les flors de claveguera trepitjades pels interrogadors qui hi venien a interrogar i llavors executar (assassinar) ferms subversius; reconquerien llur dolç plaer enraonant ara del fruit de teràpies més agudes; que era amable el somieig, certes nits estiuenques, de lluita entre antropòlegs repel·lents qui hi llençaren (a les mateixes clavegueres) proliferacions de resultats bessons criats ran de trucades telefòniques on les dimensions psíquiques dels didactes, al llarg de les diferents disciplines, recòndites, estupendes, era exposat com pelleringues de mòmia abominable al Solell; alhora s’extravien sospirant els astrònoms perquè el cel amb cabassos d’ironies els invertia els veredictes; amb fístula fosca xarrupaven l’enverinada riquesa de l’esotèric, màgic, electrificat gest que travessa abissos; la benedicció on l’anell s’estimba com en cràter de volcà actiu; tumults tot seguit d’advocats qui pledegen a favor dels adroguers qui contrabandejaven amb diamants; hom argüeix a favor de l’equalitat inherent de totes les joies i dissorts ensems; n’Ixtar s’enganxa el dit a un card; cau a terra, on esdevé pols i brins de pergamí il·legible, el prepuci eixarreït; supí funeral li daran; els contemporanis de greu visatge i estricte capteniment n’esperen la separació; això ja s’ha acabat; tota unió és vulnerable d’allò pus; glaçat mirall de la dignitat al·lucinant dels casats; es donen comiat sense aixecar la veu; velats els ulls i despullats els sexes, sedueixen els espectadors; el tabú destil·la verí que amb fístula fosca xarrupen els antropòlegs; l’home mussol s’hi fixava; l’home musclo es tancava; l’home muscle n’arronsava; l’home múscul en flectia; ara s’allunyaven n’Ixtar i n’Ireneu, per bandes, llas, oposades; esdevenien ombres tost oblidades; una part de les titoles d’una part dels espectadors haurien de grat volgut ara violar el cony de n’Ixtar, mes era cert que una altra part de les mateixes titoles de la mateixa part d’espectadors no n’estaven gens convençudes; les titoles devien pensar en les condicions implicades en el desig; potser, devien dir’s, el seu cony no vol de debò ésser violat: potser part del seu cony ho vol i part del seu cony no ho vol; potser els càlculs són infinits i ens n’estem afartant; el fòrum es buidava de sobte, com per encant.








~~~~~







179. N’Ireneu i en Substanci, asseguts davant part davant vora la finestra del tren que se’ls enduu, es diuen (sense comparar-les, cascú ensonyat) de notes diverses referents si fa no fa a llurs decadents aventures. Quan n’Ireneu es va veure obligat a renunciar per imperatius “d’ordre social” al somni d’ésser casat amb n’Ixtar, tornà als seus paratgívols dominis avials i, entre suaus mallorquins aires marítims, s’adonà al conreu exclusiu de l’os bertran.



“Això és trist ans malaguanyat”, remarcà en Substanci. “Parla-me’n, de n’Ixtar. Potser t’animaré a la salutífera acció.”



“Ja és com ara si no la conec. El temps me l’esborra. M’han dit que viu lluny, que viu sola, que toca un instrument solitari, l’arpa, o quelcom com ara una arpa, més petit que no una arpa, però que sona si fa no fa com una arpa.”



“M’hi jug que en sap un munt. Que les melodies pugen al cel i hi creen moixons eteris, efímers cuïcs del bon temps, en fi...”



“Era una noia molt sensitiva, sí; fins i tot quan feia de puta; de fet, quan feia de puta encar n’era més, de sensitiva; una puta sensitiva; les putes són, les de més, molt sensitives, però ella era encar més sensitiva que no les putes ja normalment sensitives...”



“Se’t veu que serves encar l’enamorament com qui diu intacte; potser incrementat per l’enyor i la distància i tot.”



“I tu, doncs, sempre pescant elements cabdals de les vides ustòries amb l’ham roent del teu coratge? No defallint en l’empresa? Tothora estintolat per na Minerva, enormement musculada?”

“Vam discutir’ns una mica l’altre dia; se’n va anar a viure a casa de son pare; no hi va durar dos dies; la seua marastra és de jeia tardoral, si veus què vull dir, malencònica, melangiosa; en aquella casa no s’hi belluguen ni les cortines quan fa vent; tothom hi viu entre feltres i coixins, entre feixugues, immòbils, polsegoses, cortines de baldaquí, organdí i marlí; cap soroll, no fos cas que la migranya de la marastra s’empitjorés i (talment neuròtica, esquelètica, pítia) enraonés llavors foscament de sinistres situacions suicidàries; tothom vol evitar’n sentir’n les monòtones recitacions: absoltes i misses d’òbit apilades i simultànies, ecs. I si surt la lluna plena, ah, llavors, els gemeguets, els escardalencs gisclets de mandràgora repetidament potejada, et penetren el cervell per a podrir-te’l com grasses, corrosives, lívides, larves cerebrals.”



“Teníeu aquelles persones per la imatge, que és molt millor que no tenir-les pels collons. Magnífic negoci el vostre!”



“Tornava feta bocins. Sap que només pot estar bé amb mi; i amb ella, jo.”



“Car on és l’essència? Ho dèiem l’altre dia amb el nen Centelles. No hi ha essència que valgui – tot és llufa penjada pels ulls del qui observa – tot és accident projectat pel desig que sobreïx dels senys del públic nerviosament assegut. Nou acolorit parrac afegit a l’ert inert espantall, que no? Penjarelles exteriors clavades per qui els mira. Cada cos és ídol amb peus de fang. Tot és invent.”



“Banyats en un somni de llets gentils, les líriques cadències de dos cors genialment sincronitzats capegen les crítiques acerbes dels zoos empestats de la rectitud i l’aflicció. No llegirem mai més en les fesomies ni faccions. Tothom tothora tan histriònic! Prou de col·loqui melodramàtic! Som-hi! La pau hidràulica de dos cossos en suau engalzament, això gruem ara. Lluny de la cripta familiar on tot és estrany i turmentat, ens catapultem a la torreta a comptar-hi tresorets, botins; si hi estudiem entomologia és del gènere papalloneta qui passa, no és pas l’esglaiadora, esborronadora, miscel·lània de les carronyes corcades pels insectes paràsits... on les guerres i dissorts d’incendis, inundacions, terratrèmols, explosions, creen tant de cos caigut que es dissol en accelerada putrefacció...”



“Vòrtex d’esclaus mútics, la població. Qui s’enamora, hà! Cal ésser il·lús. Tot és invent. Car tot el que hi veus són projeccions dels teus ulls i el teu enteniment, gargalls mentals damunt la carcassa o varengatge anomenat cos.”



“En badívol bagueny, lluny dels ramats de purrialla qui sempre imploren pietat, som, com en Seguí i na Valença, assaborint cafè i conyac, fumant pipetes, per la finestra guaitant, amb suprema joia i criteri crític, tanmateix prou tamisats i tumefactes, vull dir, circumspectes, sempre al punt de condemnar qualsevol novella carxena perpetrada per les municions letals produïdes centúria rere centúria per l’ambiciós, hipòcrita, vetllador de la seguretat!”



“Tot és invent. Ninot de qui les llefiscoses llufes llençades pels menjamerdes de les graderies el vesteixen, mut. L’orb li endinya mocs d’ensumada i angoixats esgaldinys secretament sentits. El borni va picant-li amb l’ull mort l’ullet; “més val mort que viu sobrat”, diu, líric, l’ull mort. Car l’ull, tot ull, sobreïx sovint d’essències adossades, de disparats accidents, i, si en llença massa com si no en llença prou, plora llavors amargament, vençut, i ja no veu sinó broma esbojarrada que es resol en aiguat de foscor...”



I així anar fent. Per què m’hi estendré?



A poc a poc se’ls corcava el tarannà. La gàbia pudia. La finestra s’omplia d’ulls. Tesos, els prims nassos. Deesses de pedra passaven pel paisatge.








~~~~~








180. A l’estudi de televisió, el noiet qui han llogat perquè doni les noves meteorològiques de les tres de la matinada tothom se’l cardarà, mes mentrestant és llord objecte de riota general; tothom, rient rient, se l’esguarda amb lascívia; tothom, vull dir, tots els “mascles”, car se li veu que es marieta finet, i doncs cal que cascú el doni pel cul.



“Sóc el Nen Centelles, i vinc a dir-vos, estimats televidents, com i què plourà demà matinet...”



Ara els explana que: “...si de vegades ressorgeixen a ponent les banyes de la lluna, i de cada bec de banya hi pengen com de platerets de balances els oposats destins dels lluitadors, així mateix el fastig trumfa sempre el desig. Amarina cada home durant el seu va somieig tota mena de fantàstiques figures etèries qui estrafan amb to de moixaina les veus dels qui hom voldria que l’amanyaguessin fins a la dolça dissolució. El batzac de l’eixoriviment és estàndard com l’estendard dels invasors qui enjorn i menfotistes vindran a esborrar-li cada opuscle que el rodeja fins que tot no sigui cendra. És tan fàcil somiar en merda com en coixins de plomes i pells suaus de dones qui escalfen. És tan fàcil (com raure amb raor esmolat el cap d’un calb) omplir cada escó amb quelcom o altre. I és tan fàcil que plogui això com allò altre. Oi que em compreneu?”



Tret que ningú no en fotia cap cas. Tant se valia el que digués, ninotet projectat. Tots li guaitàvem, encaterinats, lo culet (tan ben emmotllat pels llisos pantalonets de dona, i tan estrets que la cremallereta del costat cuidava potser, ara ho diré, petar, petar).







~~~~~







carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: