Disset Gaietans

Dissetè Gaietà 145. Li deia a mon germà que em guardés al calaix de baix de la calaixera els mitjons (caminant pels barris llunyans he trobat que els havia llençats al fang). Li deia a la dona que desés ben desats a l’escriptori els poemes (me n’assabentava al cap de mesos que els havia cremats tots). Li deia al meu cervell que servés ben servats els mots apresos (en acabat me n’adonava que a pleret tot el vocabulari l’oblidava els mots i llurs penjarelles familiars se li esfumaven) (on hi havien els mots i els conceptes que vestien hi havia ara parracs fumats de mots). Un fumet que s’esvaeix: els mots del meu cervell que no sabria pas escatir ara tastant-ne amb el magí la desferra, si el regust és d’estalzí o de cendra. ~~~~~ 146. No em vull repetir, mes m’haig de repetir, car aquesta és la mania. Escampats entre ruïnes i d’altres indrets pudents on els escombriaires hi descarreguen brutícies, només els vents hi llegeixen els meus escrits. Em dic Nu Ull; mon cap i, dins, son cervell, roden proterviosos com dervix; mon cap és panòptic tenaçment agullat devers els sis senys; som torre de guaita als sis feus: el feu del nas, el del nu ull, el de l’orella, el del toc, el del gust i el del magí. Perquè volia escriure una idea que l’ull de la ment havia sobtadament fitada, m’he ficada, cercant-hi un bocí de llapis, la mà a la butxaca de la bata. Hi ensopegaven els dits l’aranya qui ara hi viu. L’aranya és la mestressa del llapis, el llapis de l’idea. Sense llapis no hi ha idea. Tinc una mà picada. La picada és l’escrit. La picada és l’idea. L’aranya no concebé l’idea, mes l’emmirallà molt millorada. Els meus opuscles... eren subproductes celinescs... com ara si jo era descendent directe d’un d’aquells peixets a l’estany de l’escarransida bubianesa... on el pobre Ferranet... anava a reglotar els rancis bescuits... tantost ningú no el guipava després que les forces de les convencions l’haguessin obligat a ficar-se’n nogensmenys un parell a la boca... I ara que me’n vaig, tot se m’enruna darrere; esdevenen els tegells escalaborns d’ostracons que, tractant d’escatir’n les veres revelacions, llegirem per aventura als esdevenidors. ~~~~~ 147. Un riu pacient, fet no pas de molècules d’aigua mes de molècules de mots, m’entra pels esbatanats forats dels ulls i se’m sedimenta als arenys del cervell en aleatòries frases que aixequen, com estàtues de sorra, imatges que componen escenes on diàlegs de vents s’escaurien com ara entre gents de carn i ossos. Se n’escalabornen trossos. En morir, espargits com inesbrinables subpartícules, esgaripen, els escalaborns petits i grossos. És un riu de semences que se’m planten dins del cap per a néixer en cossos. Crani endins, s’arrosseguen les xarxes i les xàvegues que reuneixen psicodèlics arrossos. Clavegueram adient, amb reixes que arramassen i envesquen per caus i xibius brosses i terrossos, De qui cada bony o os bogalment desenvolupa renossos D’on ninots n’escateixes, com productes de caceres adossats als tremolencs murs de tovors, amb estelats, i brillants, i rugats, i banyuts, i esberlats tossos. ~~~~~ 148. En Dionís, epitèctic, mai de debò enyoradís, marinant joliuament i gaia en l’apatrídia, somiatruitejant confegia: “molt hom pretén... la mort li ho pren. despulla’t de cada cosa i despulla’t del sentiment erroni que la vida és altre que vestit que et vesteix... quan la mort te’l pren és com si re no et pren.” ~~~~~ 149. Enraonava en Gaietà emprant sempre tots els registres de la immillorable llengua seua i nostra. I es diu, amb gai alè, i amb llambrec franc, mai ni ombrívol ni esfingí ni fanàtic ni encarcaradot: “Som-hi, saps què! Mai! Sense por!” I: –Fóssim, oidà, els millors europeus. Tots hem de trobar absolutament natural que tot el que pertany a un enraonador de l’inviolable territori de la llengua, pertany així mateix a la totalitat dels enraonadors del territori la llengua. I hem de reconèixer que qui enraona en el CATALÀ més total és l’home més lliure, bogal i doncs respectat entre els enraonadors de la nostra molt magnífica llengua (no pel que diu, sinó com ho diu), car cap mot CATALÀ no li sembla mica aliè. Mots sempre CATALANS, de cada indret del territori inviolable de la llengua, barrejats en idònia, harmònica, barreja. Gaiament, dic, amb goig indicible, els diu perquè tothom digui: Albíxeres, ja hi som! Aquest home és un CATALÀ COM CAL qui prou enraona en el CATALÀ MILLOR: un CATALÀ TOTAL! Car, un cop que es trobaven a Toronto, que “quin Català cal parlar, escriure, declamar i xiuxiuejar?” li demanava en Dionís. (El bon Mangala hi havia set nat, a l’exili, doncs, feia ja seixanta-nou anys i mai no havia ficats els peus en terra promesa, encar per alliberar.) Respongué ací en Gaietà: –Ras i curt: enraonarem el Català postprovincià – on totes les pronúncies i tots els vocabularis es fonen – de tal manera que hi ha pics que el qui diu, veus clar que ve de la Franja, i d’altres que dius: No, car allò és menorquí, o dius: O de cap a Girona, o: No; és planament com ho diuen cap a Perpinyà, o: El qui diu per força (tret que hom dubta si allò s’escau d’ésser rossellà, godellà o albuixequí) ha de vindre de cap a l’Horta de vora el cap i casal jussà... (Fins i tot, de cops hom pot afegir-hi: Ara diu en foixià, en ausiasmarquià, en lul·lià, en pedrolià... I en aquest context fóra lícit dir-ho, car cada clàssic ha esdevingut alou, o territori estort.) Tant se val, i així anar fent. Tret que, és clar, el que diu el qui diu és sempre de tot arreu – exactament de pertot i de pertot arreu alhora. Car el qui diu, diu ara en Català postprovincià, en Català educat, en Català d’hom superior, prou cult i prou com cal. ~~~~~ 150. Ara, bo i davallant les escales de dalt la muntanya on en Gaietà havia rebudes les lloses on déu o vés a saber quin altre collons d’ens amb prou feines nuncupatiu hi havia cisellades les ordres per a la tribu Catalònica de mantinent treta definitivament de ca seua per invasores bandes de xarnecs molt avars, catacrec que va relliscar damunt unes fulles de roure llises i lluents, i les lloses se li escalabornaren, de tal faisó per exemple que a l’indret on la llosa ara hi deia “no mataràs”, l’escalaborn perdut i sovint engrunat hi havia continuat: “el que en acabat no et menjaràs”, d’on que en arribar a baix de tot i lliurar les lloses per a fer’n llei divinal, en aquest exemple, els altres Catalònics hi llegissin només l’ordre escapçada de “no mataràs”, i no pas l’ordre sencera i molt més lògica de: “NO MATARÀS RE D’ALLÒ QUE EN ACABAT NO ET CRUSPIRÀS”. I així, ni cal dir-ho, amb les altres injuncions... Aquell que ara deia “estimaràs el teu déu exclusiu sobre tots els altres déus estrangers” havia continuat: “O ESTIMARÀS, BON NOI, LA MARE QUI VA PARIR DÉU TRANSFORMADA EN LA TEUA AMANT”, ço que era ben lògic i humà, i comcal. I el de sota que ara feia: “no renegaràs ni besaràs ni te la pelaràs davant certes imatges”, adés, abans no se li escalabornessin a en Gaietà les lloses, feia: “TRET QUE TOT ET SURTI A LA BIORXA I LLAVORS TENS DRET A CAGAR-TE EN TOT DÉU, INCLÒS EL TEU; I QUANT A PELAR-TE-LA, HOME, ÉS COSA MOLT SANA, I DAVANT IMATGES, ENCARA MILLOR, CAR LLAVORS NO ATRAPES MALALTIES VENÈRIES!” El tercer on hom volia ara que “descanséssim un dels set jorns hebdomadaris” l’escalaborn xemicat i estimbat hi havia afegit quelcom com ara: “TANTOST PROU CANSATS, I SOBRETOT NO TREBALLÉSSIM MAI SINÓ DE GUST; I CADA DATPELCUL QUI S’INVESTEIXI CAPATÀS CAPEM-LO DE MANTINENT.” Després, on ara hom hi manava senarment “d’honorar-hi papa i mama”, abans la cua escuada hi afegia: “TRET, ÉS CLAR, QUE SIGUIN UNS MALEÏTS TORTURADORS; LLAVORS SI ELS TRAMETS A CAN BANYETA N’ESTÀS DEL TOT JUSTIFICAT.” I on ara ens tocava els collons amb prohibicions eixelebrades, abans ho amania amb postil·les de comcaleret discrimini. “No et cardaràs la dona d’altri ni li prendràs d’estranquis l’ovella ni l’acusaràs de delictes fictes, etc.” fotien només les lloses ara, i els mancava el romanent assenyat... “NO ET CARDARÀS DONES D’ALTRI TRET QUE TOTHOM S’HI ADIGUI, CAR HI HA PEL MÓN MOLT DE CUGUÇ FELIÇ, NI LI PRENDRÀS LA PUTA CABRA AL VEÍ TRET QUE SIGUI UN LLADRE ALTRAMENT IMPUNIT, NI ALLEVARÀS CRIMS EMPESCATS A QUALCÚ TRET QUE SIGUI UN BURÒCRATA GOLUT, O UN MALPARIT TIRÀ, O UN MONARCA O ALTRE PLUTÒCRATA, ÉS A DIR, ALGÚ SENSE ALTRE MÈRIT QUE EL D’HAVER EIXIT DEL CUL DE LA DONA D’UN RIC...” I així anar fent. Em sembla que hi havien cent vint mil manaments, tots escapçats. I tots eren llei, nàquissa llei, mancada de lògica i de seny. N’hi havia, de manaments, que l’escalaborn s’havia enduts sencers. Per exemple, aquest, cabdal, que deia: “AIXÒ BELLUGA EL MÓN I RE ALTRE: LA MERDA, LA MORT, I EL SEXE. QUI CONTRA AIXÒ FACI LLEIS FOTRÀ L’INÚTIL RIDÍCUL.” En Gaietà es deixondí; d’esme s’endugué els dits d’una mà als ulls. Se n’adonà que durant el somni havia plorat. No recordava el somni. Per això no sabia ara si n’eren, les llàgrimes, de joia o de dolor. ~~~~~ 151. Ecs, fugim-ne! Atapeït món de cronicaires d’efímera mentida! Fastiguejat per la gent i doncs antròfob, hi tria i retria, per les muntanyes i als clots ciclopis, les pedres, les pedres, les historiades pedres. Les pedres hi tria, part d’indrets inhospitalaris... Les pedres... I hi llig llur vera, molt més pregonament inscrita, història. ~~~~~ 152. Si açò fos un aplec d’assassins, hi faria de bon noi; atès que tothom (en aquest casament d’enterques carcanades) hi fa, hipòcritament, de molt bon noi, hi faré d’assassí, d’assassí sincer. O de suïcida? Hum... Demanaré de parlar-hi; pujaré a la tribuna davant els tres cents convidats entaulats sots l’envelat, i a la llum del projector, de qui la llum m’espetega damunt, i que així doncs augmentarà el meu protagonisme, em fotré un tret a la boca, amb el canó guaitant endalt, de faisó que el meu cervell escatxigui el pastís de noces, i estigmatitzi la torreta de babel de copes de xampany, i taqui indeleblement els violins de l’horroritzada orquestreta de minyons de chor. ~~~~~ 153. Aquell jorn d’abril rialler, un meteorit esventat el capava – esdevenia dona per la força de la natura – “Si la natura ho vol, quin remei!”, es deia. I, al cap de poc, amb l’esdeveniment accepte, n’exultava i tot. Se n’anava rient... A mitja rialla, en sec, esclatà el tret. Sec, en sec. Un caçador (fenomen de degeneració ans de corrupció absolutes), un fosc pegat lleig, un sinistre ambaixador de les forces antinaturals, era dalt la carena, molt menjamerda ell, amb la seua jactanciosa arma de foc creient-se déu dels llamps. Figura patètica de la destrucció banal. Cap de les pedres no ens en voldrem ni recordar altre que en forma de forat, buidor sens fons, destinat a mai saber’s curull. ~~~~~