quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dilluns

Divuit gaietans


















Divuitè Gaietà










154. Com cada dia, massa aqueferat, massa sol·licitat per les veïnes... les caramaseres... les bones dones de l’escala... m’ullen com dic cada dia, llas, amb més d’interès... em diuen d’epicari, de bon jan, de xicot com déu mana... em demanen que els ajudi a pujar les curulles bosses de la plaça, em conviden a dins a beure un te o a tastar un nou gelat, o per a fer-me veure, mentre l’home és a la feina, la brusa nova, que els en doni l’opinió, o uns nous sostenidors...



La noia de les píndoles vermelles... amb ulls enamorats... vol que li digui si les píndoles són de fiar... que no se’n fia dels metges... mes que prou es fia d’un home tan com cal com... “vós, Gaietà. No hi ha ningú que respecti pus. Sou la persona on posaria tots els meus delers, car prou sembleu, entre d’altres innombrables atots que teniu, d’ésser l’únic qui trobeu de seny les circumval·lacions maniàtiques dels caòtics glomèruls que afaiçonen el món. Sentir-vos és aixarop sanitós que em regula la sang. Car les pindoletes, com veieu, pobra de mi, discràsia rai; tinc tota l’eritropoesi a can Pistraus; l’hematòcrit tret de polleguera, altament a la biorxa, fent barrim-barram per artèries de mal govern, amb el trànsit tot alterat...” Volia dir-li que aquelles píndoles eren una merda; que el que li convenia era cardar pels descosits i com amb més treballadors millor, mes prou sé que les noies de la seua edat i disposició són massa poètiques, i, perquè troben ofenosa la nua veritat, volen respostes líriques doncs, d’on que triés de dir-li al capdavall que judicava que faria bé de llençar’s a la vida... al torniol polític, a l’activitat ciutadana, a la conquesta quotidiana de la llibertat contra les forces obscurantistes de l’ordre injust...



L’endemà la noia de les píndoles veig que seguint el meu consell s’ha apuntat a la junta de veïnes qui promouen per a la cantonada buida el monument als gossos fet amb cintetes portades per llurs gossets ja morts... és un projecte molt delicat... les cintes han d’ésser alhora les cintes cintes i les mateixes cintes fetes material empedreït ultradurador... i, és clar, sóc eu qui els ha de donar el parer, car prou que me n’entenc, de tècniques artístiques, cavà?



Sóc més tard dalt al pis de les germanes À (n’Àgata i n’Àgapeta), qui per faena broquen i broden a casa, i es veu que en saben tant (d’allò viuen), i avui, en honor meua, escriptoret exòtic, s’han quillades meravellosament. Les dents pintades de negre dins llurs cares totes enfarinades amb farinetes d’arròs, i els llavis pintats petits d’un vermell molt viu. Han esdevingudes de per riure cortesanes doncs, i em prenen (o amb aquest esquer enasten l’ham rom on no fotré pas mossada, no), em prenen, dic, per conyarrí, per gaiol, o qui sap... amb llurs quimonos que ensenyen cuixa, per bonzo amb bromeres de dubte o un mentisme esvalotat... si molt convé, per funcionari d’aires funeraris pagant-se la remçó de tants de pecats contra el ciutadà pla amb la bruixeria de qualques fiblades de boixets de brocaire sàdica, ell tornat ninot de drap... i dels seus forats (o els forats del seu cos tornat ninot de vudú) se n’escolen fluixos de limfes glauques... tant se val, no en fotré pas gaire cas... només hi he vingut a fer el paperet de bon veí...



Sentim aleshores a baix els crits... Ah, ara hi caic, m’havia volat del cap; tantes de blanes atencions per les dones vessades, i vivia en eixordadors coixins... Correm-hi plegats, som-hi tots i totes, disfressats i tot... Àgata, Àgapeta, ens hi hem d’afegir, ni que sigui d’esquitllentes... Volem ésser-hi comptats... I la xicotella dels complicats remeis i tuties sanguinis... Així és com se’ns guareixen tots els mals...!



Pel carrer passa la processó de Catalans contra el borbó. “Mori el borbó! Mori el borbó! Mori el borbó!” Milions i milions de Catalans han eixits als carrers... a Alacant, a Perpinyà, a Palma, pertot... i demanen els caps de tots els borbons – família franquista, degenerada, endogàmica, avialment i atavísticament dadapelcul, de bútxeres i gèl·leres i betzols qui porten oprobi al món i a la multitud (només els putrefactes castelladres els adoren com grotescs molocs, plens de caguerades i mosques a les cavorques dels ulls i del cap i del cul). (Castelladregot: ànima pudent de pudent, de serf, de súbdit...!) (I: “servus non est persona”, així que... aquella púrria... puf...! guec...! puà...!)



Mori el corcó! Mori, mori... Oceà de tòtems; cada Català, indi de fusta amb becs esmolats de falçs capllevant per les esquerdes! Corcons borbons, els Catalans els volem tots morts, fastigosos franquistes. Que no en romangui memòria. Massa oi i fastig; massa sang infecta i corrupció. No tenen dret de dir’s humans. Podrits, depravats.



Els cartells portats per milions i milions de Catalans hi ensenyen torells i destrals, i sobretot, és clar, les enyorades guillotines que tanta de neteja feren ans – i tanta (encar més) podrien fer’n ara. I mostren, els virolats delitosos cartells, caps de borbons de canfelip confosos entre enormes caguerades de latrina. Caps de borbons, borbones, borbonics i borbonarres, i llurs familiars decrèpits i recents. Caps solls i sollats. Caps de borbons de tota mida degudament guillotinats, ara amuntegats en femers de podrimener nefast. Tots aquells capots repugnants amb cara de borbó, amb cara de babau degenerat...



Vaig trucant a cada porta de veïna. Avall, avall! Avall hi manca gent! Tots hi hem d’ésser, ningú se n’abscon, ningú abscòs; cos que se n’abscongui, cos que no és deny de dir’s de debò cos, cos bo, cos ferm, cos de bon guipar, mestresses...! I totes m’hi vénen darrere. Això els traurà totes les manies de voler-se’m cardar; pitjor, car cardar rai, de voler-me festejar... atès que... de debò, de debò... parem-hi compte que... el massa festejar trau l’escriure. I sense l’escriure, què fórem...? Malament rai!







~~~~~







155. Sempre bocabadat davant l’espectacle de la dona sense brocs. Ah quina admiració els dec, les dones modestes qui es treuen els tampons lluentment llardosos amb sang i caqueta, i els emboliquen curosament i gens llorda, i els afetgeguen suaument al fons de la bossa de la brossa, i se’n posen un de net amb posat seriós, polides, com cal, pacients.



La vida cal portar-la així, amb assenyada equanimitat.



La sang, la caca, el temps... al capdavall tot s’equival, tot s’ha equiponderat, ni re no sobresurt cridanerament, escarafallosa.








~~~~~








156. I ara em fotia perquè sí a estrafer en Marc, n’Osies, i deia, si fa no fa: “Tot allò que por pot atènyer quan estén son tendal d’ala d’arnat muricec, mon cor ressent; tothora estic acollonit, espardalitzat davant la mort; no hi ha cas, pràcticament, on mort darrere, amb ulls de sang, no sigui, confosa en rerefons sinistre, desenteixinant-se, amanida, entre vels d’eixarreïda tela, tothora a fotre’m, escac per roc, maleita dallada; volpell de manguis, escapar doncs enlloc no puc; com més m’enfuig, timorat, temorenc plaer endins, més a prop llavors se’m planta, em munta més llambrescament fins al raquis, i pitjor encar, em corroeix el moll amb una dolor d’esgarrifosos garfis de darrer naufraig.”







~~~~~







157. Servant-se un cor que li feia figa, o agullonat desesmadament pel cori-mori, es va atansar en Gaietà, esblaimat i tremolenc, esfereït sobtadament per un esdevenidor imminent d’etern infinit no-re no-re no-re..., a la seua dona que li donés sisvol un pessiguet de saliveig de consol. Mes se’l va treure la dona de sobre amb un ruflet d’impaciència perquè ella feina rai, no pas estona ella per a les inútils elucubracions metafísiques. “On véns a grufar, carallot?”



Li diu ensems que...



–Totes les dones som atees... les dones esguardem entre les pròpies cuixes i ens guaitem l’ull de la creació – l’ull per on ix o neix (renoc, en forma d’amb prou feines incoats cossos) tot l’enginy qui concep el món i concep el buit concepte dit “déu”. Podem dir les dones que a l’entrecuix creem els estintols que sostindran tot concepte – el concepte de tot. No pot ésser que aquest déu qui hi tenim arrupit a l’entrecuix pugui ésser sobrat per un dels seus bisbes. I això justament és el que s’esdevé quan amb un bisbe ens la pelem. El bisbe entra a l’ull i li tapa la visió i li assuauja el parpelleig... El bisbe mana l’ull, i el bisbe no és sinó un bocí de goma més o menys llarguerut, més o menys ample que ens fiquem cony endins... I amb aqueixa goma esborrem tot déu.



Se’n torna pansit i esporret en Gaietà Angoixat, se’n torna rònec, mà-buit, amunt i avall pel seu via crucis pedregós... Destarotat, sense agafatalls... On trobarà consols doncs entost?



A la ràdio, les ones curtes són més curtes que no mai. A qui poden de debò engalipar tant de predicador i de bisbe sense cap argument que faci prou el pes? Quin déu més impotent el llur que mai no ha estat capaç d’inspirar en cap cap un pensament prou pregon que convencés cap cap pensant!



–Llas! El bisbe que la meua dona es fica per petit consol al cony bat completament, amb el seu diàleg tanmateix papissot i xafallós, qualsevol argument de mefític baveig que els sapastrots bisbes de trona debades rutilant mai no assoleixen de perbocar per a cap consol de ningú amb prou de neurones al meló. Al contrari, si la meua dona, en acabat d’una sessió amb el seu bisbe, dorm com beneïda soca per no cap corc anguniós anguniejada, jo, després d’oir els bisbes de la palesa falòrnia, em debat eixabuït en l’insomni de la desesperació. Ocasionalment, nogensmenys, la ràbia em desemboirina, però. Les raons dels bisbes a llurs trones alades de vampir fastigosament tocat de l’ala se’m situen al consirer com rocs roents d’irritació, i, per a tornar-m’hi, els mataria tots.



A canvi, d’amagatotis, “bisbe de la meua dona”, li dic, petonejant-li el flairós anell patriarcal que aitan bé apaivagava el formigueig al punt G de la pipeta interior de la vagina de la dona, “sou sens disputa el més savi de tots.”







~~~~~







158.




Tinc més dificultat que no l’altra gent a travessar la carretera

cada vehicle sembla alentir per a accelerar sobtadament

tantost em veu

per a fer’m bocins

esclafat al paviment.



I a l’altra banda els adusts edificis m’entrebanquen tots el pas

com laberints en moviment.



I cada humà em veu de sospitós i esdevé de mantinent disposat

a denunciar’m o ja a atuir’m.



Com cada edifici cellajunt així cada bípede de vorera

(i les femelles amb pitjors escarafalls amb dits burxents que em diuen

d’ambulant motiu d’esglai).



Hi ha dones qui criden sordament darrere els densos vidres

de finestres, vestíbuls i aparadors

hi criden amb crits d’horror davant l’horror sobtat

qui els passa part davant de cop-descuit.



I no trobaré doncs, això sobrevivint aquesta peripècia ciutadana

lloc prou silvestre mai

on em podré amagar

cagar-hi pixar-hi nodrir-m’hi

atalaiar-hi de prou lluny si fa no fa en pau

llurs estranyes

discordants

evolucions.








~~~~~






159.




–Oh Eladi, te’n recordes d’aquells temps?


–Me’n record, Odili. Idonis, idíl·lics.


–Per terrats i teulades dominant com detritívors o senyorívols voltors els veïnats, i no ens aventuràvem fora atiats per la carpanta, a cercar-hi doncs teca, sinó al més fosc i per tant més escarit de vehicles, no fos cas que acabéssim teca naltres mateixos d’estercorari, de sapròfag, de guineueta, de cornella, de voltor.


–Els poetes, què hi farem, tothom ens tracta a baqueta.


–Preníem, entre wagnerianes, berliozenques nuus, i entre d’altres fort pintorescs meteors, dolç comiat de cada altre poeta qui vèiem d’ençà de ben amunt assassinat per les rodes catastròfiques del comerç eixelebrat.


–Bevent d’anaps de nepentes miraculosa...


–De fòtics psicotròpics destil·lats pels deuteromicets...


–Pujava taumatúrgica de lluny en lluny anònima pubèrula a estendre-hi la roba, terrat paradisíac llavors, agrer per a fal·leres, saó de somnis quasi tangibles...


–O venia a la teulada amb tovallola i res més opípara mestressa sucosets palpissos a colrar-s’hi...


–I minyones de qui els draps blancs ens eren, partides elles devers d’altres àmbits més pedestres, sèdulament coltes relíquies...


–I entre elles, ah aquella, espectacularment eixerida, qui llavors esdevingué la meua muller...


–Deessa! La teua muller qui pateix de paroxismes d’adulteri; i s’ho carda llavors tot; s’hi fica volguéssim pas saber quins prou fàl·lics i llavors gens fàl·lics objectes... al pati o a l’eixida, entre torretes de timons i romanins, cardava, contorta rai, amb trenta-tres seients de vímet ensems...


–Èpic episodi!


–I aquell magre, silent (lacònic), enigmàtic clergue qui havia sobrades adés mantes ordalies, com ara les ungles de sa mare qui amb dits untats d’oli li furgava el forat del cul per a extreure-li’n els cucs, i del menovell anava a l’índex, i de l’índex al polze, i del polze a la mà sencera claferta d’ungles d’agressiu rasclet, rampí, rastell: pollegons inics i nics que li apolleguen pròstata, bufeta i pler de nítols, tret que ell, allò rai, encar trempant...!


–I, en canvi, com el destrempa, desreixinxola, desarreveixina na Nancy meua amb només això, subtil entretoc... “Meteu-hi el braç pus tost, mossó, que la tita la teniu massa petita!


–Riallades. Temíem que ens n’oïssin els esclafits.


–Miracles de la rialla, sutzes rònecs vespres transformats en propicis bucòlics sumptuosos paisatges on aldarulls festius s’escauen a betzef.


–Nocers sens atur fins que no ens n’aturem i retem ja doncs les múltiplement disparades armes...


–Ens els apuntem a llibretetes o trossets de paper que llavors se’ns atapeeixen per les barjoles: afalacs esplèndids, de puerilitats sobreïxents, que anul·len bledes nolicions...


–Esclaten els hímens: sobtades orfeneses, punxades al cor...


–Escapolons de virginitats esbarriats, recollits amb pincetes...


–Glòbuls analitzats pels pelets dels nassos...


–Ganyotes i vituperis bòrniament salvats als nostres rudimentaris qüerns dels ciclons de l’oblit...


–Bèl·lics gemecs que han nodrides poesies qui-sap-les...!


–Ah terrats!


–Atesos com qui atenyia les esgarrapades aspes del molí...


–I el cicló de les dissorts en neulia l’estreta sense brocs ni contemplacions...


–Admonició rebuda, diem, sotmesos als elements... Sempre sotmesos als elements...


–I ara, doncs?


–Vivim sebollits. No ressuscitarem ni morts.


–Les forces dels vehicles ho atrotinen tot.


–Anaps a les ganyes, Odili. Salut.


–Salut, Eladi, salut.






~~~~~







160. Na Nancy Meteorit, abans no m’hi casés, ja xingava amb tothom. Després, naturalment, encar més, vull dir, encar amb més de gent.



I m’humiliava... hum... una miqueta massa.



I li dic: “Humiliar... verb que dius només volent dir: fer algú més humil... menys inútilment vanitós... I doncs... pel fet que só poeta... reconec que em cal anar aixafant tant d’excés de vanitat... Tanmateix... em dic... et dic... què fóra més humiliant...? no deixar’m xarrupar el cony encar pudegós i llefiscós del fotre de qualque amant...? o fer-m’ho fer, vulguis no vulguis, agafant-me pel clatell i estampant-m’hi nas i boca perquè hi fotgi...? És clar, pel fet que és quelcom que desig de fer sobretot, quelcom per què la meua ànima de calçasses es deleix esmeperdudament, és palesament més humiliant de prohibir-m’ho...! Això em posa al meu lloc de submissiu, vull dir, de sotmès... no creus...? he d’acceptar-ho, castigat, interdit de fer el que més desig...!”



I mai més no m’ho permet. Albíxeres. No em calia llavors mai més tastar’n les lleterades que d’amagatotis tant em feien tragitar. N’acabava la sessió que les buidarades en racons ocults vullgues pas escatir.




(...)




Un argument semblant adoperava (a l’erística avesat, i agut) amb l’envejós. Deia ell, l’envejós, de qui els ximplets opuscles són tan fàcilment païbles, deia doncs ell del meu opuscle (millor que no pas el seu, d’on que jo en tragués un altre prèmit sense importància, merdoset, i ell, tornem-hi a l’estacada, i, a les escapces, se’n quedés amb les putes ganes), deia l’envejós (i en full imprès!), del meu opuscle, que era... “impaïble”.



Impaïble, eh? Mes qui voldria escriure re plaïblement païble!



Se n’adona el carallot que tot llibre païble es converteix, tantost paït, en merda? I com més fàcilment paït, merda més ràpida, fètida, escaguitxosa, líquida? Que més val, i més et val, i més et vols impaïble...? Que el que facis cal que romangui constantment engargussant... fotent-hi per tot pap la guitza...?



On és l’insult, envejoset? “Francament impaïble”, diu. Doncs francament, gràcies per l’atraç... el seguiré, passis pas pena, amb persistència... i esdevindré preciosament més i més implausible.









~~~~~







161. N’Ibn Versemblant al-Bergínia, pelegrí impulsiu, va pujar potollant al terapèutic tren que duia cada bardaix enllençolat que hom l’amputés per a més glòria d’aquell maniquí ple de llúpies, berrugues, brians, i el miracle constant de fresques pudents regateres de merda a les cuixes, qui els tothora agullonats voluntaris anomenaven déu.



Al tren, cada bardaix hi era un posturer molt fastigoset. Es bellugaven tots plegats molt tibadets: àdhuc la cigalona se’ls tibava atiada per la propinqüitat dels altres cossos amb prou feines pels fins, rosegats, llençols ronyosos coberts; i, mentre els cosons remenaven les formes del cos dejú dejús la roba primeta o esfilagarsada que no portava folre ni pellaixeries de fustany ni de burell, circells tàctils se’ls desenvolupaven d’ençà de cada cau nidorós del cos: dels oronells, dels traus d’ulls, boca i orelles, dels melics i anus, i de cada nafra de mal pellar que triessin amb xins i raors d’encetar’s, per martiritzat sacrifici, adesiara a la pell. Els circells escorcollaires esdevenien retràctils si el cos tocat es tornava roent. Llavors, entost de fer morros i plorar, el cos rebutjat se sondrollava tot, com per terratrèmol posseït, o per diable, i alhora reglotava brees per cascun de sos traus, nou-fets i antics, artificials i naturals.



Renegà com un renegat n’al-Bergínia quan un cos de dona disfressat de bardaix comú volgué tocar’l. L’acusà amb un dit a l’ull i els bardaixos se li llençaren damunt en abominable barreja a cruspir-se-la de viu en viu. No hi veien de cap ull, la ràbia els duia blanures i opacs fums als
ulls. La dona desaparegué cruspida en un tres i no res. No en romangué doncs ni el barruf ni l’esperit de peix passadet que se li havia arrecerat fins llavors als intricats mendraigs del parruf.



Cap rau-rau d’incivilitzat no els raïa llavors als bardaixos per dins. “Re no ens reca, què ens ha de recar? Tot s’esdevé a l’irreal, re al pleroma, així que...”



Car, mestres tanmateix en l’autodeterminació del sensori, cada bardaix percep ensems la il·lusió i el reflex material que se’n desix i impacta certes superfícies on tremola, insegur, el concepte del que devia ésser que fos al reialme incert on surava o s’escaigués que surés, per encadenat reguitzell d’atzars, o voler de déu, la percebuda il·lusió de just suara. Hum.



Il·lusions, bah, hom s’hi entreté, i au. Un mateix no és un mateix sinó a tort, amb culpa; copsat doncs de trascantó de cua d’ull per les manifestacions d’inic estrafolla que és el cresp vibràtil d’allò que els damnats incrèduls anomenen realitat. Ca?



Desembarcaren en tossa supurant el gros inconsútil de suplicants. S’atansaren al tòtem o ninot amb feinades rai. La gentada atapeïda com fems afetgegats per peülles de monstre quimerut.



El plint negre damunt el qual el maniquí sagrat continuava cagant era pergamí, millor: palimpsest, on damunt les regateres de merda que s’anaven constantment eixugant, i doncs enrigidint, encarcarant, els llavis enfarinats dels pelegrins s’estampaven a espetecs. El críptic dibuix que en resultava era tanmateix interpretat vulguis no vulguis per pàmfils exegetes de la religió.



Al capdavall, n’al-Bergínia pujà que li tallessin en oferiment i sacrifici quelcom o altre. Es llevà el llençol i s’estengué nu com un cuc damunt la llosa de marbre enganxifosa d’acumulades, agrumollades, sangs.



Diu: “Em toldreu el que voldreu, sacerdots.”



–Què me’n dius de la titola? –demanà un dels ineptes cirurgians.



–Collonut.



–El nas?



–Perfecte.



–Els dits? Els braços? Les cames?



–Tant se val, tant se val; us afanyeu!



El van jaquir tot plegat que era un monyó incapaç de bellugar’s; ni amb cap ni un pseudopodi mig afegit, doncs.



–Refotre – va pensar n’al-Bergínia ­– ja em diràs tu on aniríem a parar sense les ales aerodinàmiques, ivaçoses, gens eixalades, del magí. Quèiem com pes mort i, sobre, sorrat amb els sacs impaïbles del neguit per la ficció d’un carrinclonot “jo”, ara escapçat si per eix cantó o per l’altre; pse! com si fóssim massa emmerdats quers on el colós es torca l’aixeta, o insignificants còdols desplaçats pel curull albelló, o qüerns i plànols de cartró esmeperdudament empastifats amb les hermenèutiques irrisòries dels falorniencs entesos qui no n’entenen mai, del rovell o del pinyol, com qui diu ni el més ocult i fosquet, viltingut, dels inexistents collons dels beats anorcs qui, al cel dels fidels, dels nostres escodrinys ans tempteigs de bec esquerdat, i d’altres vans escornifleigs i fotjamentes, prou deuen fer-se’n un tip, de riure, vull dir.



Algú llavors de cop-sobte li engegava guitza pensant-se no vist i fer gol.



D’esquitllèbit, al bolei, d’altres peus subtilment, com qui no ho vol, sota llençol, s’aixecaven a percudir-hi. Al capdavall va caure, rodó, perquè hi marinés i s’hi desfés, catalític deleteri, com píndola de flagell i de podrimener, al pou dels verins d’on, entre puus malignes d’esmolades dentetes voraces, en pouarien nous contraproduents vaccins els metges de la nova antigor – la nova antigor, ausades, la nova antigor que prou tost s’escauria, ves.








~~~~~







162. És clar, n'Ibn Versemblant al-Bergínia sempre me n’ha contades de bones. Em deia l’altre dia les esborronadores vicissituds del seu pelegrinatge religiós agrumollat amb d’altres carallots, com ell també irrisòriament embolicats amb pollegosos llençols.



Em diu que eren al tren tot atapeïts com figues en cofí i que de sobte hi esclatava el pànic. Es veu que “entre un minut llarg i un minut curt” el tren, per comptes d’anar trontollant pel tram o ram més sòlid de la troposfera, es foté a anar pels més tènues, vull dir, pels aires, com llarga processó d’erugues peludes transformades tot d’una en catifa enjòlita que es trenava sola màgicament o ja goètica. Que els vagons o erugues peludes es foteren durant aquell minut mal escaujat a cardar. Els vagons femelles amb els mascles. Els vagons marietes entre ells.



N’al-Bergínia, segons ell, es demanava què hi fotia ell – un home sense sexe! – en aquell bordell.



Draps de pit i draps de cony volaven finestres enfora, i es veu que tant en Mariet Dinguilla com en Peiró Esfereït, amb els sengles llençols servats per les sengles barbetes abaixades, xinaven de valent; tant na Calipseta Tocaviat com na Lluïseta Torrons, tombades envant com gosses, en gaudien, gaies, els insistents ariets. En canvi, el ridícul ricàs n’Emili Merda i Bacardí, qui sempre havia subornats els jutges, ara es deixava donar pel cul pel gran crític literari n’Arquimbau Cuca i Moixó. Els incests, per descomptat, s’hi esdevenien a betzef. Entre les empentes, com sempre, n’hi ha qui bogegen, les histèriques femelles i els afemellats sobretot, i es trossen i es destrossen, i obren i tanquen els sedecs panteixants esfínters ensems. I allò és un espectacle d’aquells que hipnotitzen un fanoc com n’al-Bergínia fins al punt de fer’ls veure visions, o potser vull dir al·lucinacions, galivances i barrufs, o aparicions, en un mot, miracles.



Pel que dura l’historieta, aquell minut durà una eternitat. Aquesta és la fal·làcia del temps: en osmosi el penetra qualsevol substància llefiscosa de les que rauen d’amagatotis pel cel, i en barrejar-s’hi li trau elasticitat, i s’allargassa menja-sopes, i no en pots desenganxar els segons, i, no cal dir, encar menys els fragments de segon.



Xinant-xinant, em diu, el chor sencer entonava no pas obsecracions (com hauria estat lògic de suposar) ans execracions ferotges d’allò pus. N’al-Bergínia es volia tapar les orelles. El seu consirer de fabre poètic, i doncs prou constipat, o restret, no es veia capaç d’entomar tals cagallons d’embús terminal com li venien d’arreu en forma d’espetegosos renecs. Mes no tenia dits ni de fet mans. Hi duia peülles de ròssa, i volent-se tapar les orelles, s’etzibava de continu cops de ferradura a les parets del cap com un beneit.



A tothom li pruïen, diu, massa els becs acrimoniosos dels sexes. Les lleterades dels mascles com les secrecions de les femelles rajaven i s’esbarriaven amb tanta de profusió i de maror, diu, que, anant amunt i avall ja esgarrifat, se t’hi afegia la por de relliscar-hi... que era com s’hi trepitgessis gallinassa: i qui vol estampar-hi els nas i menys els llavis?



Tothom pucejant-hi de mala manera doncs, tothom gratant-s’hi esmeperdudament els traus; els impúdics capolls eixits de polleguera, i el tren que s’atansava perillosament al Sol.



A frec d’insolació, doncs, n’al-Bergínia, qui es veu a la boga o mèdol prim que, ultrapassat, et duu a l’infern, eriça les ungles, amb què es penja, cul enfora, a la finestra, i diu que vol fotre-hi el camp. Que aquell tren se’n va directe a can Banyeta i ell no hi té ni vol re a pelar. Que ell és massa pur per a anar a acabar a trotxar en caldera. Que fotríem goig, el món a l’inrevés.



Infal·liblement, un àngel del cel amb careta de mostela se li solidifica davant. Li presenta un pergamí tot ple de signes d’un llenguatge estrany d’on nidéu no en treia suc ni bruc. Li diu, cargolat al seu coll, com gansalla de gúmena: “Signa-hi, o t’escany, gamarús.” D’on endevina que aquell àngel és dels dolents, és clar. Respon n’al-Bergínia que no n’hi ha de cuits. La mostela és serp, els seus ulls miríades de llumins acabats d’encendre, pics d’àmec fosforescents que puden a sofre; els seus llavis rialles de dona qui gaudeix patrulla amunt dels llargueruts sacseigs d’un atzeb d’aquells de massai campió: mena de mà de morter de tità aquella tita qui la duu a èxtasis de posseïda; els seus ullals... Ah els seus ullals se li claven a la caròtide i n’al-Bergínia, penjat nimi apèndix de l’entreteixit tren enjòlit, un mareig sobtat l’atueix... i cau... cau... cau...



S’escolaven els minuts, es dessagnava...



Les gotetes de sang, belluguets que en l’èter glaçat adquirien fesomies, i els veies manitús, manatís, autòmats, embrions... Hi havia oimés beril·lis metàl·lics despresos de certes cosmonaus que les gotetes metamorfitzades prenien per broixes mitges taronges que necessitaven llur meitat per a ésser esferes completes, i doncs viables en aquell vacu intergalàctic... i s’hi acoblaben doncs en indigests coits d’on impaïbles pastissos en resultaven: identitats d’obscur solfeig en aquell llostre apocalíptic on et furgaven les nafres muricecs.



N’al-Bergínia tragitava. Ingent indigent perdut per les distàncies incommensurables d’entre univers i univers, les feinades de desenvolupar atributs i varengatges (esquelets) nous, el feien caure en basques, com prenyada amb torçons, espoderaments, i amb d’altres taps i aldarulls excrementicis. “Amb quin desfici (es deia) no tornaria a les drassanes que m’hi escabetxessin entre sentors paradisíaques d’almadrocs i de rostits bitens.” I entre núvols espurneigs de guerxines d’ulls autonòmics li eren còmplices. Eren ulls d’ulls de bous per on l’espiaven les soldanes i odalisques, llurs gegantines ninetes trametent-li amb zel enteses equívoques. Se n’escandalitzava n’al-Bergínia, cabolla becgroc. “Collons, fins als llivells més inabastablement barrocs dels espais, el reialme del sexe flecteix els quimeruts artells de bruixa tronada! Voldria jaquir-hi la meua empremta heroica d’anorc i xiscló, i eixesxil·lat.”



Tothom en la boira feixuga de la matinada va comprendre que cridava “exiliat”, no pas que digués als espectres que li mancava la xil·la i au. I ara volien saber els seus veïns de seient per què l’exiliaven i d’on. Un d’ells era un monstre abjecte. Sota el llençol hi duia granota de mecànic tota tacada de greixums negres. Diu n’al-Bergínia que es deia Gino, Gino Lol·lofrígid, i que, amb prou de sentiment, ressentiment, era capaç d’espellofar el cap més dur. Te l’agafava i te’n treia els ossos: l’os de occípit, el de dalt de tot, el de l’esquerra, el de la dreta, les maixelles, els mels, i, tot plegat, tots plegats. Et gicava amb el cervell tot nu. Per xo, subreptici, n’al-Bergínia es ficava les mans al turbant i hi embotia el que anava trobant part de terra: cagallons, puntes de cigarrets, xiclets eixarreïts, bolquers de vell, restes d’entrepà, geodes i salbandes, monedes menudes, carpons, corcons, astràgals, manxiules...



Diu que tots els veïns fotien el mateix. Que cada clepsa reeixia a esdevindre secany, niell, on les urpes monstruoses d’en Gino potser s’embarrancarien. Tret que en aquell instant va descarrilar el tren. S’estimbava amb un terrabastall de caldéu seix avall.



Es basquejava n’al-Bergínia per a capllevar entre desferres. “El que més em xinxollava llavors (em diu) era aquella noia dels cabells vermells. M’eixia del ventre com si m’hi volia néixer. Perc els estreps, em cagava en tot el merdàleg dels jueus, les deu prescripcions que cumulativament sempre m’havien esclafat i com més anàvem més insolublement. Sóc qui s’amotina, qui assorteix, damunt, el seu vocabulari dels renecs més cargolats; sóc qui ja no plorinya ni s’esglaia borrós davant el més petit impediment; sóc al contrari qui, ardit, no blandeix ja cap ninot ni ídola, ans galleja d’independent i avergonyeix els planyívols i els tramet a bitzacs als canfelips, a les bescambres, als llonganys. Esdevinc un altre Gino, mecànic poderós amb inclinacions malignes d’escarceller. Duc a menyscapte els bords i canviots que la col·lisió i la seua ona de xoc m’amuntegaven d’entrebanc o em posaven de coixí asfixiant entre el meu nas i la llibertat. M’arriba, dic, l’hora on hom surt a esbargir’s. I a campar-se-la pels prats, estort. I desbarrava contra els galàctics absents; rere llurs funests làbars i vexil·les, ara me n’adonava, només desembolicats farnats repodrits. Mon cap pelat, truc rossolaire, blindat bitllot contra les bitlles que són tòtems corcats. Cauen els déus; cap ni un encar alçat. Verós, esperonat, amb paperines de cafè per tot perfum, ubic entre inexistents, ferm entre simulacres, il·lès entre tant de nafrat, més sencer entre els delmats, a palau hipotètic, amb cara d’indiot, per les riallades que li sostrac, atraç mes espardenyes.”



Em diu que “com en Dídac Nap, el celebrat desertor de la Gran Companyia Catalana, jo també encertava l’episodi, l’entrada a l’anonimat. I ara no sóc a cap capbreu ni nòmina de cap déu qui només compta els seus, malèfic, per a fotre’ls en ulteriors foradots (inferns, paradisos, llimbs, purgatoris, merdegades rai) de més perllongada tortura. Prou els coneixem, els tenim del tot clissats!



I sóc del parer on, de pot d’apotecari que era, psicòticament parlant, n’Ibn Versemblant al-Bergínia s’ha refet en pot de la confitura, feliçment dient. I ara farem barrina, em sembla, de trast en trast; farem toca-toni i ens donarem copets a l’esquena com dos bons jans, car qui tristament posseït no és pas per religió ni per déu, a la mútua entesa pegues condicions mai tampoc fotre-hi no li cal. “Toca-la, company.”








~~~~~




carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: