quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dilluns

setzè de gaietans













Setzè Gaietà




[Gaietà, escumes de somnis et duen al deshora on tot és il·luminadament pòstum.]










136. D’aquell preciós Diccionari poètic, repenjat als galters, n’havia llegits, davall la llum de la tauleta de nit, en Gaietà, un parell de fulls:








a) fogueretes: estriparé i llençaré aquests fulls no fos cas que mai caiguessin en prohibides mans.



b) ustori: “Cada ànima meua és blanca esvelta gata”, va dir.



c) flamíger: tot això que segueix és veritat i cert, car prou fou dit per en Gaietà Sobirà, l’home qui, mort, fou convertit en rapè que ensumaren i es fumaren els savis qui salvarien el millor, escàs, llegat d’aquell món condemnat dut llavors a astre llunyà, lluent, fi i sa.



d) cremats de viu en viu per heretgia: penjats cap per avall – els tendons de llurs cames tallats – sostinguts només pels esquelets que garranyiguen. “Guaiteu el cel! Abans els Sols anaven drets per dreta via; ara tots torts van cap per avall i fent tentines!



e) ínclita vídua: ara que es moria només rellegia els seus autors preferits – a petites dosis molt lentament assaborides.



f) migdia: a l’agotzó rere la soca: tantost s’estronca el rajolí de la font, s’esborra, embruixat, l’escrit místic i prenys de l’aigua damunt la molsa o la pell.



g) escrits: hom rebutja el que afaiçones en coses de literatura; ets refusat doncs per enteniments més avisats als aires tèrbols dels temps tòxics. I tanmateix et convoquen belleu perquè volen veure quina carota no fas. Hi vas amb vehicle manllevat. Travesses ponts recentment reparats damunt timbes vandalitzades i passes part davant palaus secrets, mai no catalogats, perquè els qui hi viuen són més putes encara. Llavors, enmig de l’anar-hi, soliu entre gentades, el dubte sòlit: Quina motivació t’hi duu? No és tampoc prou forta, cavà? No. És pèrdua d’estona. És buida vanitat que en acabat no durà sinó a l’agre enfit. Ah, i llavors pitjor: el trànsit atapeït. Totdéu afetgegat, i estossegós rai, a trenc d’esvaïment. I els enormes camions: màquines estratosfèriques de pudor, pol·lució, poca gràcia i perill. Rost amunt per carretera estreta te’n desdius; tota eixa renglera de monstruosos elements davant teu i algun d’aqueixos mecanismes gegantins que avien totes aqueixes nuvolades de pets mefítics és segur que s’estimbarà, recularà sense regnes i t’ha de xemicar com xemicarà tant d’altre vehicle menut, com l’urpa de l’excavadora el frèvol xicalori de moribund reflex. Per això, home de seny a qui la més excel·lent mecànica mental fila com cal, gires cua camp a través, ara que veus un bocinet de prat on tanmateix t’embarrancaràs. Abandonaries el vehicle, tret que no és teu. El retorn s’omple de la posta bruta. Hi ha a l’horitzó una vermellor tenebrosa, com de gola irritada que tus, i un darrer fum espès fet d’estalzí i de sang no en surt a batzegades ofegades. Ara caurà la foscor i, del trist vehicle, ni en trobes el llum de l’interior ni l’interruptor dels fars de fora. Aniràs ombra en la foscor; i totalment perdut. La nit és tan cruel com un eixorbament sobtat. Per això, si veus un garatge aïllat, t’hi fiques amb deler. Els tres o quatre minyons fins ara desmenjats es posen amb alacritat a canviar els pneumàtics al cotxe teu. Dius al més desenfeinat i al més granat, un dels minyons qui sembla tindre més rang i qui s’està assegut al taulell, que el teu problema no eren els pneumàtics, que era saber com encendre els llums, saber on hi havia cada bon interruptoret... S’aixeca doncs i t’assenyala uns botonets vora el volant. Els fars s’il·luminen, ah. Mes els pneumàtics són ara plens de forats fets pels instruments o garfis dels minyons qui els volien treure; és massa tard ara doncs per a no fer’ls canviar. Per dissort, ara que els havies fet aturar, els minyons, llur frèndol estroncat, i doncs novament desmenjats, sense més al·licient, se’n desentenen. Són allà baix, parlant mansament de llurs balders afers. Li dius a l’encarregat que potser fóra bona idea de canviar’ls (els pneumàtics) al capdavall. Mes ara, en tornar-hi davant, no hi veus ni el cotxe; te l’han robat. “M’han robat el cotxe”, dius. I se t’arronsen, despreocupats; ningú no hi pot fer re, és clar. “Bescunços d’aqueixos, amic meu, cada dia un plec qui-sap-lo gruixut.”



h) així em veig: al cel a la bestreta. Bon noi no solament amb tothom, mes amb tota altra entitat. Esdevinc un homenic de tan bon costou! Aquest exemplar homenic, com jo ara mateix, en arribar a les envistes de ca seua, agraït als ulls i a les sabates, s’obre amb dits que regracia la bragueta a qui amb reconeixement acarona decentment i modesta una mica. S’atansa a un flairós i ocrejant sassafràs del jardí. Abans de pixar-hi a la soca, ha demanat, com els mongols escaientment recipiscents, permís a l’arbre; acceptant-ne la tàcita aquiescència, li diu d’afectuoses mercès. Car, de fet, és, com cal, un homenic molt polit amb tot; dóna gràcies als pixats i als fumets que treuen, i a la terra i a l’aire que els acull; dóna gràcies als pantalons; dóna gràcies al pom de la porta, i a la porta mateixa que l’admet, a les escales que el duen dalt, al mocador que li cau, i a la gravitació (malament aniríem sense!) que el permet de caure; dóna gràcies als mitjons i als calçotets (per una feina perfectament feta); dóna gràcies al rellotge per la seua fidelitat; dóna gràcies al pa, al vi, a la xocolata, al dàtil, al moniato, a l’alvocat, a la forquilla i a cada pollegó que apollega bocinets de trumfa i gingebre i palaia que coïa al microones... Ei, ha donat gràcies al microones? És clar, i a l’electricitat que el mou, i a n’Èdison i a en Tesla, i a tots els magnífics inventors; dóna gràcies al badall (no al badall que s’ha cruspit perquè aquesta nit no se n’ha cruspit cap; donava per comptes gràcies al plat i als coberts i al tovalló, i dic que dóna gràcies al badall que fa perquè comença de tindre son); dóna gràcies a l’aixeta, al rentamans, a l’aigua, a la tovallola, al pastadents, al raspall; dóna gràcies al llit, al matalàs, als llençols; és sempre conscient del servei que li fa cada cosa, de qui les mans sempre amatents esperen tothora blanes per si es digna d’encaixar-les-hi, humils devers ell com es vol ell humil devers elles – devers les coses, com devers els objectes i devers els conceptes mateixos; dóna les gràcies als germans bessons odi i amor perquè l’omplen d’èmfasi de trast en trast; dóna gràcies a l’espai tant com és inert com com es converteix en temps; dóna gràcies a la son i al son i al somni i al malson: tots quatre sempre tan escaients en llur harmònica participació; dóna gràcies a cadascuna de les lletres, i a cascun dels sintagmes i fonemes, i a cascun dels mots en llurs miríades de disfresses, i dóna gràcies als llibres (de detectius i d’horror especialment) i a llurs innombrables morts; dóna gràcies al mort i a qui l’ha mort, i a la mort, i a la morta; a cada espectre i barruf, i cada altre mort, doncs, i als morts en general i a llurs sengles contraparts: els qui els han morts, els qui els han sebollits, els qui els han aprofitats; dóna gràcies a còndils i hipòfisis, i als seus genolls, i a cada altra articulació, quan camina i quan corr, o quan com ara fa una mica de pandiculació; ah, i, si mai xina, dóna gràcies al seu humil peçol; com quan caga en dóna al seu humil forat del cul, i quan es moca al seu humil nas, i, si plora, als llagrimalls, i si...



i) sabó: al llit, entrant en el territori fantàstic de l’hipnagògic entreson, on d’esme repassa, i doncs esmena per a bo els texts confegits i les accions realitzades, se n’adona tot de sobte que no ha regraciat el sabó. S’aixeca d’una revolada, corr a la sala de banys, s’acara al sabonet i li demana perdó, i llavors li dóna també les gràcies; creu veure somriure bonament el sabó, i que li diu lleument musclejant: Pecat menut, company del cor; què és un petit oblit entre amics? Tanmateix, en qüestions d’agraïment sap que no s’ha de procrastinar mai; no deixéssim pas mai de donar les gràcies avui, car demà qui sap. A part, es diuen, que ambdós dormirem ara molt millor.



j) s’adorm: i insisteix el proterv coleòpter a voler-li banyarriquerar closca endins.









~~~~~









137. Em vaig ficar a la cua; hi érem sobretot dones, també hi havia qualque vell, i canalla; d’homes joves ben pocs, només un o dos místics com jo; baixàvem a poc a poc per les escales estretes cap a la foscor del celler. Com un jesuset damunt la palla, hi havia prop del mig d’una de les parets escrostonades, l’infant monstruós, l’admirable emmiraculat; semblava un gegantí i molt fastigós bernat pudent, sense ales, amb la pell lluent i verdosa, amb les quatre potetes minúscules i curtes, i ell, com dic, botit i botinflat fins a a frec d’esclat – a qualsevol moment fotrà un espetec de déu-n’hi-doneret, et deies.



La gent simple, escarsera, necessita el meravellós – no me’n riuré pas – cal acceptar que per a certs enteniments la possibilitat de l’absència de misteri és massa abassegadora, inacceptable, demolidora. I els calen miracles i angelets i déus i vides d’ultratomba i tot allò, falornietes rai. I què. Això no els fa pas males persones. Tothom fa el que pot. Tothom s’adapta al que hi ha, o si més no al que s’imagina, per al seu consol, que hi podria haver. El qui no es mor d’angoixa, aquell ha d’anar fent, i la religió, i allò si fa no fot màgic, el sostenen entre els vius; doncs endavant, no seré pas jo, no, qui me’n fotré.



Per això jo també vaig deixar-hi el meu òbol. “Bon xicarró”, hi vaig dir. I vaig penjar el meu sobret entre els altres sobrets, on les dones, fragatines, franjolines en general, hi incloïen un bitlletet o dos; “Que tot lo món trobo cura gràcies a vós – de Nati Hernandes del Gaió”, deia un sobret. “Am bamor – de Lolita de Benask”, deia un un altre. “Dolors de Barbastre” hi deia: “Santet reverenciat, en indret secret ma mare hi té un gra dolorós i pateix molt.” Na Conxita Barravés, una preciositat de dona qui només amb la seua presència repartia benaurances a mans besades, i qui mai no feia, ella, faltes d’ortografia (per què, com en tot indret amb prou cultura, tothom li volia de bo i la respectava un munt), només hi havia escrit: “Pobrissons tots plegats!” I llavors, ves, així anar fent, com qui hi pengés exvots, hom hi penjava, com dic, petits embolcalls sovint amb dinerets dins, i hi afegia un desig o un prec, o un comoniment o una imprecació, i ça com lla s’admirava amb la teratològica quimera. Tant se val. L’infant era una cuca repel·lent, pitjor que el més deformat calàpet, però era nogensmenys un miracle qui calia respectar d’alguna manera. La qüestió és que... havia nascut sense cul ni sexe! Tot ho tenia ras i llis de part de baix del seu cos rodó i boterut. Anava nu, però mai nu, car no tenia ni pipí ni traces de pipí, ni forat del cul ni traces de forat del cul... Em vaig adonar que tampoc no tenia melic, mes això altre tampoc no semblava acollonir ningú. Devia comptar uns dos anyets, el plasmodi fastigós, vull dir, l’infant meravellós, i no havia encara cagat mai: era doncs, com dic, a punt de fotre un pet grotesc i sensacional, i esbarriar tota la merda emmagatzemada a la butza bestial, i era, com dic, així i tot, un objecte d’adoració, com bon tros de les esborronadores singularitats homeòtiques, mutants, o metamòrfiques de la natura; moltes de les dones sortien del celler plorant d’agraïment; se sabien guarides (o llurs objectes de devoció) gràcies a la intercessió del monstre sagrat.








~~~~~








138. Tornem-hi. Davant la casa del bisbe em sorprenc que de sobte vagi a favor de la religió. Car ara me n’adonava que era la religió la qui ajudava tant el soldadet a l’hora de la mort: un jovencell gemegant perquè li vingui la mama, morint enmig la guerra, pobrissó, fet a trossos, entre merda, monyons, ferros, fangs i sangs, i budells i rovells.



Ara, quan sortiren tot mudats els polítics, era dels qui cridaven més fort i qui tenia més claferts de sarcasmes els crits. Se n’anaven satisfets, el bisbe els beneïa d’ençà la porta, i cap d’ells no feia cap cas (o pretenia no fer-ne gens) dels nostres aücs i gralls. Se’n reien entre ells com si llurs tanmateix empegueïdes rialles subratllessin la victòria. Qui es pensa que ha guanyada cap guerra només és un maleït il·lús. Les guerres sempre es perden: l’odi creat rau els teguments ja d’empertostemps. L’únic que fèieu era fer morts de soldadets ara plens de merda i mocs d’infecció on es mereixien per comptes potser les bones hores de l’amor adolescent.



A pleret tothom desfila. Els polítics es fonen en foscs automòbils de luxe i blindats. El bisbe es fot de pet al cau. Els malandrins mirmidons, els buls, els pudents, es freguen les porres dels cervells i la sang, i els bocins d’os dels cranis que han fets espetegar. Les ambulàncies allunyen llurs esborifaments. Lluny del bisbat, encar som el grapadet d’amics, xerrant de la vesprada. Som prop la barana de rude pedra (una balustrada, en diuen) que voreja, al fons, la llera del riu. Dúiem cascú pintat a la samarreta, davant i darrere, un nombre únic, vull dir, un nombre únic per a cascú. Tots volem ésser comptats. Ningú no es vol no-ningú. Un nombre per a tu tot sol et dóna personalitat. T’individualitza, sí! És molt millor que no pas cap nom, que sempre pot ésser repetit, i no cal dir malignament deturpat per buròcrates invasors. I s’esqueia doncs que tots portàvem el set o derivats i múltiples del set – el set és un nombre que fa gràcia a molta de gent.



Fou llavors que vam veure a poqueta nit caure del cel l’avió. S’encallà al som d’uns nuvolets fins i s’estimbà. Dellà el riu hi havíem sentit un avió fer figa – el soroll que feia era d’estossec, malaltís, i s’estroncà tot d’una, i l’avió groc queia de plom a l’esplanada a l’altre costat de la llera quasi eixuta del riu. Ah, l’esglai! Tota aquella pobra humanitat esclafada!



Un dels amics hi acorria... “On vas?” que li deia fent-li’n retret. “On vaig?” féu ell amb menyspreu. I dolgut m’arronsava fins que vaig adonar-me’n que ell arrossegava darrere, damunt els còdols i el brac, una bombona d’escumes apagafocs – l’havia remuda de part de terra, després que un dels camions dels bombers hagués ensopegat amb una furgoneta dels malèfics buls durant el més fervorós de la manifestació davant cal bisbe.



Ens pensàvem els qui no havíem davallat cap a l’esplanada que a hores de llavors tot hi fos carnatge, a l’indret del malastre, als voltants de l’avió que fumejava al boirós horitzó, que tot hi fos morts esbocinats. Amb els accidentats, com a la guerra, traucats pels ferros i cremats pels focs. I tanmateix aviat eixiren de la desferra tirallongues de supervivents. Venien cap a la vila. Evitaven el tarquim saltant de mac en mac. I ara pujaven cap a l’avinguda de vora de el riu; trotaven i tothom, tots els numerats, els fèiem carrilet perquè correguessin en modestament victoriosa processó. I els aplaudíem. Els sobrevivents trotaven i nosaltres els aplaudíem emocionats, com si eren una processó d’herois – i tots ens en sentíem prou, ells i nosaltres ensems. Ah, que content estava! Em posava a botar amb ells i alhora deia als companys que ensenyessin el nombre escrit a la samarreta, que el mostressin amb orgull d’individu únic i comptat.



Estava agraït simplement d’ésser humà. Cal prendre a la vida el bo amb el dolent. I allò que avui sembla dolent potser haurà esdevingut bo demà. La nostra vila s’engalanava, i gaudia d’allò més en el recobrament aliè, com si havíem guanyada la copa d’Europa i tot.



S’hi estimba, dic, s’eslleeix com podrit bolet groc del cel, el cabreig dels núvols el vomita lleig, gebres ens cauen als cabells, l’esglai ubic dels qui presenciàrem el destret ens envelleix a mil per u. S’estroncava el brogit i naixia el neguit, i ara...?



I ara? I ara de buits a plens! Tot hi era rialles. El meu nombre era el vuit cents quaranta-tres mil sis cents setanta-u. Tot nombre és astruc i tot nom és malastruc. Els nombres són incanviables, són immarcescibles, són infinits.








~~~~~







139. Ai que ets imbecil, soldadet francès! El general qui no t’ha pogut fer matar al front, et ve a l’hospital a clavar-te la medalla a l’honor. Estàs trencat a bocins i tanmateix t’has d’incorporar a rebre la llaunota de l’escarnuf. Quan te la clava, caus mort – tenia la puta agulla enverinada de cinisme i de malallet. Ara està content el general. Diu: “Saps què? Així m’agrada! Que li fotin un funeral de tercera; no, de segona i mitja, tu; s’ho mereix, el capdecony.”






~~~~~







140. Sóc, vora la farta endolada castanyera qui sempre es peta, l’enfredorit esparracat captaire empetitit, i pens, amb la mà estesa (pel guant traucat amb prou feines socorreguda): Ah, si cap dona em feia la caritat de les seues calces sollades! M’han dit que el cony de les senyores no és mai com el cony pudent de les pobres; que el de les esveltes elegants senyores és dolçament flairós i embalsamat, i que regala mels d’ambrosia i nèctars de salut! Bongoig si mai me’n queia cap! Me n’anava a un raconet a ensumar-hi i a llepar-hi, i a guarir-m’hi de tot mal!







~~~~~







141. Anit em ficava al llit amb un llibre tediós – aixecant els ulls al sostre hi veig una cuca – dret al llit l’aixaf amb un paper (la cuca). El seu esperit m’entrevé el son. [Entrevenir: ocupar fantasmalment; i ara anava a dir, aquelles entrevingudes... mes el dubte em fa dir: entrevinences? entrevinenteses? més improbablement: entrevencions?] El cas que tinc els somnis entrevinguts amb els esperits (car esdevenien legió) de la cuca – ara transformats (dins els diferents somnis) en llargues verges esveltes negres metafísiques benignes serps... i llavors en cuquets de caretes còmiques...



Les serps d’antuvi es captenen com ara dures esfinxs, enviant-me doncs esfingines, indesxifrables, petrificants fitades... mes qui llavors s’aclareixen en ulls divertits... i les serps alhora entren en gaia activitat... somrient sense verins... ah, i els cuquets de caretes còmiques s’empaiten enjogassadament pels voltants...








~~~~~








142. Quan era petit jugàvem de nits al barri a bandolers. Una nit totalment fosca, un company em va sortir tot de sobte d’un cancell amb un branquilló que era una daga de bandit i, sense fer-ho segurament a dretcient, em va desencavorquir l’ull dret; desencavorquinat, em penjava l’ull dret d’uns fils nerviosos i, servant-me’l, me’n vaig anar corrents a casa; la padrina em va obrir la porta i de l’esglai va perdre el senderi, es va tornar de groga a tota blanca i es va esfondrar; jo mentrestant ja m’havia enfilat a tota erra a la sala de banys de baix. Em vaig rentar la cara i l’ull. La sang, tret d’un rajolinet tenaç, havia deixada de rajar. Em vaig agafar l’ull qui penjava i me’n vaig posar davant l’altre. Els ulls es guaitaven i veien no res altre que ull. I llavors, inspiradament, em va vindre a l’esment de veure’m l’ànima. Em vaig atansar nineta a nineta de tal faisó que es besaven. I cada ull guaitava l’ànima de l’altre. I hi vaig veure un horrible crim. Dos bessons s’acoltellaven recíprocament, s’occien mútuament; l’un era dretà, l’altre esquerrà; es foradaven l’ull oposat... Tantost cascun dels bessons perdia l’ull contraposat, un enlluernament m’eixorbà; em pensava que era un llamp, car s’havia girada una gran tempesta fora; però no; era que els llums s’havien apagats; de fet, havíem perduda tota la llum a casa; l’esclat de llum que m’eixorbava em venia de la col·lisió de les ànimes dels ulls. Allò era una creació universal. Em vaig ficar nerviós; en el meu nerviosisme vaig estrebar massa els fils o nervis d’on l’ull penjava, i crac, els vaig deure trencar, car se’m quedava l’ull fora de cavorca als dits; em va deure relliscar, car de sobte els dits se’m quedaren sense ull; alhora, però, sentia l’altre ull aviar sospitosos xarrupets, com ara si remugués o mastegués desdentegadament, com ara si es mengés l’ull robat. Quan la llum va tornar, em vaig veure acarat al mirall. M’havia tornat una mica més lleig: de guerxo a borni, vós direu! L’ull caníbal fotia la cara de sempre, fotia cara d’innocent. Molt murri, ets! ­– vaig pensar, mes em vaig deixar de romanços; aviat baixarien els de casa amb llurs cridòries i escarafalls; calia discernir la millor ruta a seguir llavors; el més important: discorria quina mena d’ull em faria ficar a la cavorca buida. Un ull d’acer no se’l menjarà ningú. Un ull de cranidi, de plutoni, de criptonita! Un ull de nucli ultraatapeït. Un ull ben dur. Més que no un pinyol d’oliva. Quin és l’objecte més dur de raure? Un ull amb una ànima de granit, amb una ànima de marbre, un ull amb ànima... ah, adamantí, amb ànima de diamant! Romandrà incruspit per l’envejós del costat. I no se’l menjarà tampoc mai cap cuc, i desarà tot el vist (tants de crims incessants, llas, entre tanta de beutat) per a l’eternitat.










~~~~~







143. Sóc, remenaculs, conqueridor a pams. Rabit, apam mentalment les engrescadores gropes d’acusmàtics sorollets. I tot al món hi rutlla llis, harmònic, dolç... Ah, mes llavors, de cop-descuit, en fulgurant estimbada interna, gorg pregon avall de l’ànima negra, ahontat, amb verinoses arestes que em burxen la gola, com trob feixuc el desdeny que tothom m’adreça! Faig enjòndol entre els ben engreixinats. Hi garranyic i grinyol, com moble tot amarinat d’insectes concupiscents. Opalescents els ulls dels tècnics de qui els magisterials dits epentètics, lluents com enigmàtics espiells, i altrament xops de coneixements científics que toquen la taxidèrmia, avesats pelegrins qui peonen per seix après, vulgat, comunal, em pouen per les clavegueres del cos. A les fosques, un dit, caigut doncs que fou impensadament en pou de brac o brea o quitrà... disfressat ara de pingüí tenebrós negrós sagnós rajant... com s’esfereeix mentre se’m perd pels nítols il·lunats... li queia la lot o llanterna de l’elm... a canvi, guspires encén a còdols i llambordes de paltruu endurit mentre fuig... farfallós xafallós papissot, patint de sigmatismes rai, s’escridassa marieta... i per por de la graella, cau a les brases...



–Dit, dit, ix-me pel cul, belleu et rems com qui troba d’espluga assassina l’esbrocat broc a la llum! –que li dic.



Mes s’hi envescava, en muscs mescs, en fels mefítics, com esclet magnet per amor a la pega damnat, i tot llefiscós, escaguitxós, en atès, agafa-santesc, dit-enganxifós, dic, vesc.



Li dic: “Llúpia i brià de cony arnat; absten-te’n, tu!”



Li retrec: “Com el tur als canons, la borra al cony fa nosa.”



I ara s’hi rebrega com si amb el recte se m’hi fes punxa al llapis. Sotracs segueixen a ritme de manxa d’on cap foc no hi ha que prou s’atiï tampoc.



Entotsolats estalzins a l’escleròtica. El savi centpeus mor, catalèctic.



S’eixampla, al cel, el nou foc; dessonilla’t, treu-te la son de les orelles.



Als sarcòfags, s’hi amagaven bugiots.



Ara me’n record, robust cervell reptilià mil·lenari. Entre glòries de magraners florits, llépols regalims de llet de cascalls de mugrons silvestres, escumes i sedatius, jerarquies de remeis. Torn a ésser jove, per uberosos prats segrianencs.






~~~~~







144. Frueix el carallot del poble, lobotomitzat, esotèric, pels espígols...



Eixerit.



Irrisori, sí, però se’n riu ell encar més fort; se’n riu dels castellans i dels capellans, i encara més dels capellans castellans qui el condemnen impotents a inferns com més anem més frenètics i cruels, pobres capdeconys...!



I el carallot del poble rient-se’n el darrer, mentre els delirants fanocs a poc a poc la van palmant, i li passen part davant mai per ell ni molla reverits (al contrari escarnufats amb pets, ganyotes, flastomies, i d’altres molt grolleres mofes).






carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: