Perquè sóc poeta (d'altres texts d'antic guaitajorns pels corcs mig rostat)

Reminiscències d’antigor: Perquè sóc poeta [texts arnats en fulls ratats] 9999 Em diu aquell tros de merda embarnussat amb blanc barnús i envernissat en pudent pell, el metge, que, segons tots els símptomes i guaitant-se els resultats de les anàlisis, no en tinc pas per a gaires dies, que a qualsevol instant la puc ara palmar. –Ah, em moriré? També et moriràs tu, datpelcul! –Volia dir... –Vés-te’n a la merda. A qui et penses que condemnes? Et condemnes tu sol! –Volia dir que amb aqueixes arítmies, aquest vostre cor tan inestable, us podríeu morir demà. –I tu et podries morir avui: et puc asclar el cap amb aquesta estàtua de n’Asclepi, et puc arranar amb aquest bisturí les jugulars. Mòmies com tu em fan vomitar. –Senyoreta...! –fot, amb un espinguet que no li frega el coll de la camisa. –O et foto un git a la clepsa, botxí! Et clenxino amb plom! –Senyoreta, senyoreta! Help! Help! Me li’n fotia: “Sí, carallot, la senyoreta et salvarà!” Esmenava, dubtós: “Tret que no sigui la senyoreta Mort...” I l’era. Va entrar tota esvalotada, a salvar el seu heroic doctor. Perquè sóc poeta, li dic: “Et conec sota la tènue disfressa de carn. Hi ets l’esquelet corcat.” Amb això la deixava amb un pam de nas, garratibada al pom. I el galdós asclepíade el veig de cua d’ull, mentre llambrescament m’esmunyo enlluny, astoradament auscultant-se, esfoiregat, mig esfondrat a la tova poltrona, tement-se que allò (la puta por) no fos un atac de cor que se l’enduia justament al clot on il·lusament no em volia fotre, capdecony. 9999 Perquè sóc poeta vaig sovint en cercles, de recules, recitant alhora improvisats impromptus, per sínies de sincípit i orcs caminets de sirga d’aquells de recuperar temps: artèries poplíties, femorals, d’inrevés, per on tornen els trombes i els trops que se’m tornen xàldigues al cervell com diamants a la pell com carbons de foguera entre línies. De l’esponja, l’esquelet Del cavall, la martingala De l’humà, els ginys Del vell, la mangala. De la mangala, la virolla De la virolla, el rovell Del rovell, la clara De la Clara, penyora. Mocador de cap No seré presumptuós Te’l deixaré al rastà Que s’hi moqui el mussol. Mussol, mussol, xigala. Virolla, virolla, t’endogala. Clareta, Clara, bengala. Rovell, rovell, te’n regala. 9999 Perquè sóc poeta, m’enamoren els científics – encar més les científiques, ja et dic. Em vaig ficar porta del carrer endins, a veure-hi unes conegudes a llur laboratori, que era dins d’un magatzem que era just al costat d’un restaurant que devia aleshores ésser ple, car era de moda, era l’hora de sopar, era caret, era bonet, era tot allò. Les drogues científiques eren damunt els prestatges. Hi só de visita, mes no hi só sol. També s’hi troben un plec d’ex-presoners – uns quatre o cinc dolents de debò... Em sembla que hi han vingut a pispar-hi droga... Ah, i en aquell instant, aclaparadors, la ràtzia de la policia. Ah, els bons buls! No tots els bòfies són nyèbits pallussos, malparits i assassins. Un bon percentatge n’hi ha qui són d’allò pus bons minyons... M’esmunyia fora, ja en tindran prou a entretindre’s amb els ex-convictes. Mes es veu que no. Un dels bons bòfies no sap què fer, ensems em deixa i no em deixa fugir; el tinc penjat als calçotets. M’arribo doncs fins a una taula del restaurant on n’hi ha qui dinen, força enfaristolats, abillats (qualque celebració d’un cert to) – hi ha assegut entre l’entonada companyia un cap gros de la policia – li dic que certifiqui al seu company (subordinat) que de fet m’agafava fora... Es guaiten i em guaiten. I els qui dinen amb el peix gros se serven l’aflat. Al capdavall, el peix gros s’aixeca i li diu al peix petit que qui té raó és el tit, d’adient posat poètic. Hi són, hi som, totalment d’acord. Me’n vaig estort, amb un somriure oblic. Ah, els bons bòfies! Quin enyor! 9999 Perquè sóc poeta he celebrada la celebració: En ample calendari he foradat qualsevol jorn assenyalat i hi he ficada la xil·la i me l’he cardat – la llepissosa lleterada hi ha relluït – llustrins tost eixarreïts a la llum terroritzada dels endemans. 9999 Els poetes sempre guanyem el punt. –Varietat! –diu, amb cara de ruc. –Prioritat! –li dic, potser un pèl estarrufat–. Sóc poeta. Mort i tot, tindré el meu nom a les enciclopèdies i tu no. –I jo m’hauré cardada la teua dona, i... –I jo també! –...i tu no t’hauràs cardada la meua. –Uh. Ni ganes! –Què vols dir? Et foto un mastegot! –La teua dona me la porta fluixa. –La meua dona te la porta fluixa? És molt millor que no la teua dona! –Si fos veritat, vindries a cardar-te’m la meua? –Eh? –Exactament! 9999 Se la sap llarga la meua dona. Diu que li diuen sempre que: Que no gaudien, cardant, mai pas tant. La millor cardaire del món. Em diu que tots els seus amants m’envegen. M’envegen, i que prou puc! Car puc tindre-la si fa no fa regularment, ço que ells voldrien i no poden. (Quin afalac més bèstia. Només se’l pot creure un poeta.) Best fuck they all had ever had – envious of husband, they all are – envious of her husband, who can have her almost on a regular basis – and she’s the best fuck there is... Which kind of a tweety twerp can believe this? (He did, he’s a poet. And his wife’s a cat.) 9999 Finalment, no volia escriure sobre aquest episodi massa dolorós, n’ajornava la redacció mesos i mesos, que ara s’han tornats anys i anys. El bisbe o goma és el gran invent de les Catalanes. És un enèrgic, rebec, gras rave cornuat, un braç de bisbe, tan gros com un braç de gità, fet de goma, i que duu, enfilant-s’hi, també de goma, tot al voltant, una serp: És la serp dels gustets, la que es ficà n’Eva i tantes d’altres deesses, inclosa la Mari. Objecte sagrat, no fotem. Aquest bisbe de goma les bones acomplides complidores Catalanes també se’l fiquen religiosament cony endins, per tal d’omplir-se’l de gom a gom, i, alhora, manxant-hi, fer’s fruir d’allò pus. Orgasmes de rabit trànsit, de rapte místic per estratosferes de deliqui i pre-tast de paradís. Doncs bé. [Ai, pensant-hi, cada cop els eriçats cabells m’osten els capells!] Un vespre, caminant per un carreró desolat, me’n vaig trobar un vora la claveguera, molt deteriorat: xapat, pollat. Així invitat pels espectres guardians a la dissipació, em vaig ficar a la tasca d’embotir-me’l en un forat o altre. M’aixeco el gonió, burxo pels pinys, i... I tot hi són visions de sardines i bolets enverinats! “No hauria d’haver cuinat mai més...” “No hauria d’haver cuinat mai més...” –recós, em repetia, incessant. I tanmateix ho vaig tornar a fer, i aquest cop vaig enverinar el darrer dels meus fillets... Abans ja havia enverinats l’altre fill i la dona... Ah, desesperació de pare esporgat! El fred i la nuesa. Corglaçat. “I ara el darrer fill...! I ara el darrer fill!” Anant sota figueres d’on pengen falçs esmolades, llur somriure sardònic empaitant-me fins al més tèrbol racó. “He assassinat els meus fillets! Morts...! Morts! Què he fet...? Desesperat...! Desesperat!” Perquè sóc poeta, cuiní sempre, des de petitet, jugant a jocs de xiqueta. Faldilletes rai. Més tard, la cuina era l’únic lloc on era aprenent de mestre. De jovenet cuinava per al meu germanet (els pares massa ocupats), llavors ja cuinava per a tothom a casa. Llavors, com em casí, per a la meua dona i els fills... Un dia guisava botifarra negra, de sang. De sang, botifarra negra, guisada. Aquella imatge d’infern em trastocà. “De sang, botifarres negres, guisats.” Aquests som nosaltres. Aquest sóc jo: botifarra negra, de sang, guisat... La vaig agafar, roent, i me la vaig embotir a un forat o altre. Em vaig aixecar el gonió i, escosint pels pinys, al capdavall l’embotia a l’esfínter... Sardinetes i bolets enverinats! Balances d’entremons... Balances d’entremons. Cap-rodós, me la volia tallar amb un ganivet de cuina. 9999 La secta dels cretins es reuneix en bacanals tòrpides on hom es beu, amb palles o canonets, els cervells infantívols. Gallina plomada sembla talment sense els seus faldillams de bisbe, sense les seues aberrants decoracions d’alta puta, el cruel bisbot carrincló. I qui hi só qui sap. I què hi faig qui sap. Perquè sóc poeta, deixaré una críptica nota al taulell de la cuina dient-los que a tota esdevinença tornaré aviat. Tret que no tornaré mai més, és clar. 9999