Dotzè dels Gaietans – entrevinenteses que els subvénen i episodis per on s’omplen
100. Amb la seua caseta que, a la seua esquerra, es rabeja al cim dels vents, en Gaietà Serpeta és l’home retallat contra diferents rerefons. Car sap que són les siluetes tan sedicioses!
Es retalla contra la carena dels cims del fons, encara més alts que no el cim on la seua caseta es rabeja als vents que hi bufen, o es retalla contra els Solell morent, o es retalla contra la glacera de la dreta, o es retalla contra els matolls arronyacats qui s’arreceren a un paret de la casa. La seua silueta, com més es fon al rerefons menys sediciosa esdevé. Només fóra del tot acceptable fosa del tot.
De sobte, una lluïssor l’hipnotitza. Fetillat per l’ull del serpent, en Gaietà Serpeta, as del serpenteig, s’atura i capcineja i obeeix. És el ròbot qui la serp major senyoreja. Serps petites pengen de les branques ran la seua clepsa. No en fa altre cas que treure-se-les dels cabells si s’escauen de caure-li-n’hi. Ara, les virulents són caçades, trameses a sassos llunyans.
Es diu:
–Twirl, I say, the curling
and now centrifugally straightened
snakes
in an accelerated circle over your head
and toss them forcefully,
far into another (another’s) meadow.
Les agafa, hò, per la cua i damunt el cap les fa rodar més i més de pressa fins que, de totes cargolades que ans les tenia, ara, amb la força centrífuga, se li foten totes ertes com vares de Moisès, i llavors, com qui tira amb fona, les etziba ben lluny, enllà dels mèdols que atermenen el seu alou.
Dins casa mateixa se li passegen, bonhomioses, serps... Tret que... En troba una d’enorme i d’enormement perillosa – un “ferro de llança” que cal treure de casa sigui com sigui, o se li cruspirà qualque fillet de viu en viu. Per un qui en sàpigui, cal que l’ofidi famolenc i verinós sigui doncs tret.
Per això es deixa fetillar per l’ull del serpent superior. Per tal que aquest altre qui en sàpigui sense por sigui doncs (esdevingui doncs) ell mateix, transformat.
D’una urpada agafa el ferro de llança pel cap; s’hi baralla ara estrenu i tenaç. Amb una grapadora elèctrica d’aire comprimit, d’aquelles de fuster apressat, crivella el cap de l’ofidi rebec; se’n va cap a la tanca i el clava ben clavat, d’avís palès a tot altre ferro de llança que tingués la temeritat d’atansar-se-li novament a casa.
– – – – –
101. Guaita, Gaietà, com en Llulda per quin viarany no se t’atansa.
En Llulda Lledó, l’assassí sense recances.
Fa cara de no recordar-se’n.
Què dieu, en Llulda, li dius. No deia re, respon, o deia que no recordava haver passat abans per aqueixes endreçúries. A cada cruïlla polsegosa hi havia creuclavat un esquelet en calçotets – em sembla que era l’esquelet molt xaró de la mort iconogràfica.
–En féssiu pas cas, manies o supersticions de pec pagerol.
No gosis gosar de malcreure, els diuen, el Sol mateix ha significat la seua preferència. Ha aparegut al seu bell mig un signe fos. Té forma de creu, la creu nazi, l’esvàstica dextrogira – cremeu-vos-hi els ulls bo i esbrinant-la i, orbs, a les palpentes, el camí del paradís llavors se us bada. Mastegaren mastegots de la policia els qui pretengueren no veure-hi el signe pels nazis omnipotents gravat al Sol mateix. Hom els eixorba de càstig amb un ferro roent. Perduts en nit fosca i freda, fins que no encerten d’arribar a casa la tieta no s’abandonen a la disbauxa d’una tassa d’aigua tèbia.
L’assassí muscleja. Merda de Sol, diu; el procés ineluctable. Amb creus o sense foses a la seua pell de clarors immenses, esclatar esclatarà. I aquells empelts fatus implantats com segells d’execució sumària pels arximandrites xuclaxil·les molt uniformats, i amb coets disparats pels forats a les butxaques i tota l’altra merda militaroide que arrosseguen com arrosseguen rodons palterets els escarbats merdissaires, doncs també esclataran, també, i, de l’esclat, cada nou àtom sintetitzat en aquella supernova s’escapolirà com del meu encenedor de pedra i rodeta d’esmolet les espurnes. Foc follet el follet qui encén el foc follet al capdamunt del meu encenedor de qui la flama, com la del Sol, merdoseta rai. Llavors, espera’t. Aquells àtoms de supernova quina avinentesa no prendran d’ocupar el cos de qualque espantaocells qui així disfressat esdevindrà millor aucaptaire, més insidiós doncs en l’art d’aucupació, on l’ocell més arrogant es pensa cagar’s en espantall quan l’espantall era – carrac, ja et tinc! – enemic ple d’agres rampes, de braços tot d’una telescopats que t’escanyen en un tres i no res, o se’t fiquen, viu, al sarró que la dona oblidà de rentar de les caguerades de por dels ocells del dia abans. Ep, això si en aquell món aspre on els àtoms novament sintetitzats feren cap tenia dies, que això tampoc no ho sé.
– – – – –
102. Per al botiguer, el planificador planeja la merdegada, que el militar transforma en matança.
Els planificadors de futurs feliços hem comesos els vençuts qui repapiegen a cases de boig perquè ens facin, en l’ombra, d’orelles rampants que escoltin les malvolences dels irredempts. Es repengen en naltres, perversos buròcrates, els botiguers assedegats de violència. Amb il·legals despeses de cabals presos a les butxaques dels mateixos qui en acabat en rebran les conseqüències, espolsem com qui espolsa falenes de malaverany les hipòtesis dels abolicionistes i d’altres minoritaris. Amb tarannà de clergue i amb el seu patuès litúrgic, hem obtinguts, a través dels mitjans que posseïm, i de les altres avingudes del poder, com cada cartell al carrer i cada plaqueta de replà, d’asseverar amb contundent martelleig que qui titllem d’enemic fet a mida és l’enemic de qui hem mesurades les mides per així anihilar’l millor; les anècdotes que amollem ans esbombem foten un tuf teològic – ningú no en comprèn altre que la colossal, elàstica, ximpleria que allò volgut per naltres és justament allò que també vol el nostre déu (l’únic veritable, jotfot). I un afegit esborronador de paràboles preses de cada carallot bibliós: tot hi són excuses per a usurpar el lloc de qui, romàntics, encara s’arraparien al terrer. Amb taumatúrgica taral·lirotada conviden de penedir’s els qui res de dolent no han fet, mentre permeten que els atrabiliaris depredadors s’autobombegin de celestials benfactors. I deixen tothom a les escapces quant a llurs negocis de sotamà i clamen que, sovint, cal desempallegar’s de l’incompetent, quan no hi ha més incompetent, altre que en l’enganyifa, que no ells. I els jorns i les nits s’escolen en les mateixes conxorxes immemorials... I hom va fent... I, així estireganyant la corda, arribaríem a l’hora de cobrar, per al diumenge fer festa, i l’endemà començar de bell nou cuinant les mateixes falòrnies que mantenen tothom al seu lloc, tret dels qui el perden, a força de les bombes que els militars llencen perquè els botiguers tinguin més lloc per a vendre allò que a ningú no cal, i menys als qui ja són prou rucs per a absorbir encara més ensarronadora brutícia..., bah.
– – – – –
103. De bec a bec de l’estiu m’he anat llogant als pagesos. Arrencava pastanagues, cebes; collia, mongetes tendres, alvocats; veremava. Tots els pagesos propietaris eren veterans a guerres d’invasions – tots eren cinquanta vegades més assassins que no l’assassí casolà qui, sideri, rondés camins.
Un em deia que quan se n’havia anat a lluitar cap a Biafra, son pare el va advertir; li deia, seriós, amb una certa gravetat a la fesomia, vigila que et passarà com al Tirant (eren les tres de la matinada i tenia cara de son). D’ençà d’aleshores, diu, sempre he tingut por d’una peritonitis, d’un apèndix esclatat, d’un budell perforat.
A Uganda, a Nigèria, al Burundi, qui sap els anys més tard i tots aquells mercenaris qui només hi anàvem a fer quatre pistrincs matant negrots – tant ens valia el cantó per al qual lluitessin, lluitéssim – la qüestió matar’n, i sobre et pagaven, ara aquesta terra ens vol, omple tombes de trascantó, sense ni com ve ni com va, sempre, es veu, tan sedega de sang.
Tothom al poder és bromera de putrefacció que cal estanyar, escanyar. I si mai valtres sou el poder, us criticaré amb la mateixa esquírria – doncs et matarem, em va dir – exacte, vaig respondre – i el veia tot empegueït, car se n’adonava que ésser al poder vol dir ésser assassí a l’engròs.
Si l’obedient és el piu o cargolet a la màquina que esclafa, i el malparit el qui em toca com tentacle aliè el que tinc, el burgès és l’obedient malparit – amb la cara paga – carota de jutge – de tres déus, i botifler...
Pertot arreu on passa, s’hi caga, assevera, mes llavors s’arronsa d’espatlles – això sí, sempre a un raconet, puntualitza en acabat.
Arreu on passava – aquest truc merdós – aquest truc el sap gairebé tothom.
– – – – –
104. Em diu que només hi ha aumon un dia – reviscut reviscut reviscut...
Que els indrets sagrats de la pàtria regalimen llefiscaó de temps. Gaietà qüestiona’l: “Llefiscaó de temps?” Temps llefiscós, diu; si en beus sisvol una gota, tornes a veure-ho tot – del jorn u a la nit zero.
Afegia que els tres llogarets immortals, el Tarròs, l’Aranyó, el Gaió (del Tarròs en venia el president més alt, de l’Aranyó l’escriptor total, del Gaió l’intel·lectual cabdal) eren només un, esbarriats, com gota de temps llefiscós que hom hagués estavellada d’ençà de la punta del nas del mocós gasiva qui amagava el Sol com si li era moneda d’or i rebia doncs un mastegot tramès pel braç espasmòdic de l’altrament estàtic fugitiu.
– – – – –
105. Marcel·lí Cirerell a l’aparell; Mil·licent Seurat amb aparat; Arquimbau Cuca amb perruca. Els dos goril·les escorten el clandestí d’Antares. En Mil·licent camina presumit, ple d’ultracuidança, d’autoimportància. En Marcel·lí va parlant amb els caps celats de la secreta pels micròfons microscòpics que duu empeltats a orella i gola; n’Arquimbau, ben disfressat amb estrany vestit i postissot ros, només sap que un raig del cel el rapta senceret, com pinyol que la closca etèria mes hermètica del món torna a voler.
El Sol esclata i què us roman a les mans, repressors? La mateixa merda seca que heu estada tastant d’ençà que us nasqueren perquè fóssiu els coixinets defectius de la constant avaria.
[I és que d’Antares estant, car Gaietà, em deia n’Arquimbau assaborint certes sabes, tot es veu bontròs pus nítidament, prístina.]
– – – – –
106. Tants d’anys rondant amunt i avall, es coneix tots els topants – els nous de trinca, i els que ara mateix reconstrueixen, ponts i cantonades; els vells indrets dels barris rancis; els llocs subterranis, tant les rutilants avingudes de les llums com les ombrívoles raconades on els nyèbits s’arreceren; i els topants més moderns de fora vila, aeroports i parcs, residències i barraques...
I a l’aeroport forma part dels qui avui per exemple hi repleguen un jutge suprem – i ell, lletrat, l’ajuda a omplir lletres il·lustrades de regraciament cap als coopositors de la convenció d’on torna, greu tothora – tret que és capaç d’una gracieta que tothom (menys els guardaespatlles) riuen exageradament.
Es diu, mentre el justícia suprem se’m va dins la casa a pixar-hi, abans no torni doncs perquè el duguin a ca seua a l’altra banda de vila, fa, pensa:
–Tots plegats – els qui som col·locats en llocs alzinats damunt l’enrenou i la barreja, al capdamunt del turó olímpic, bo i dominant el ramat alhora mesell i agressiu de la societat – sabem el secret de l’inutilitat del fer i tanmateix prou hi som, a fer-hi i a fer-lo...
–Ens anima “l’esperit del fer” – que es transforma en “l’esperit de factura (pel fet)” – impel·lits per la fal·lera, aquest desig per passar factura a l’existent – car prou hi hem fet si més no de figurant! – volem ésser-hi doncs reconeguts, amb el nostre nom a l’elenc (a la marquesina i ballant-hi amb lluminàries i llustrins tampoc no cal – l’excés de vanitat no redunda sinó en maldecap, que li ho demanin si doncs no al jutge pitjat i atrafegat tot i els anys, noranta i miques – poc val la pena d’haver’s de vinclar-s’hi a coldre’l (el neguit de figurar), si no en reps de retorn altre que mareigs i empentes, i les tírries dels tocats del bolet i les baves dels llagoters...
–I al capdavall això farem, si la malaltia ens deixa prou estona perquè l’enllestim; n’escriurem de tot plegat un llibre revelador, escandalós, denunciatori, d’amagat – i ens en riurem un darrer cop, el nostre nom de figurant una mica més assegurat.
– – – – –
107. Na Nancy Meteorit em deia, pansida de cara, que li sabia molt de greu, que les notícies doncs eren dolentes – que el parroquianet verd en capsa de sabates que hom m’oferia parlava (molt fluixet, això sí) en canfelipenc.
En realitat (quin descans!), enraonava en brasiler – i el que deia feia riure molt.
– – – – –
108. En Gaietà jove tenia el coll habitat sobtadament per cuca grossa, fosca, amb garfis. Esborifat de ganyes, reguinyós, també neguitós, se la volia treure. Bategà, rebregà, batallà desesperadament. Llavors va guaitar cap al mirall. Era la mà de n’Hug Santjust, qui amb son germà Faust, posseeixen una agència per a l’engruiximent del capital – són especuladors als mercats de vàlues.
–Aquest parroquianet – va dir n’Hug a en Faust – aquest parroquianet (en realitat va dir-ne “lloro”) – aquest lloro, llas, encara el tenim verd.
I amb la mateixa mà grassoneta li entaferrà un clatellot.
En Gaietà petit es va estavellar al vidre de la finestra, el vidre cedí, esmicolat, i en Tanet menut queia, escruixit, a la vorera.
En Llulda Lledó belleu prenent-lo per captaire li jaquí esllavissar-se-li un escut. Era un escut de xèrif. En espetegar part de terra feia un soroll de llauna.
Pensava, crec, en Tanet Tit: ara només em manca la pistola.
|
