Tretze de Gaietans

Tretzè gaietanesc... 109. Prenia el tren que venia de Binèfar i consirava: “Ara que tenim aquesta policia casolana...” Em treia de la butxaca “el blanc paper” que sempre hi duc per a “l’estudi d’enamorades paraules” i m’apuntava el que hi veia, als vidres i finestra enfora: tofes d’el·lèbors, de mertènsies, de borratges – i ara que accelera arços? xicòries? ginestes? roselles? Bromegueres de serreig. Un llampuc d’ull enfre els espígols. Ah, i sobretot, animalons rai. Cucs i cuques a betzef, a balquena, a forfollons. Ara sóc al meu element. I fullejava en acabat els blancs papers i hi havia manta d’adreça amb el nom de fadrins i fadrines rai – i, encar millor, hi havia els noms d’artròpodes, d’insectes, de mol·luscs, de gasteròpodes, “bons” i “dolents”, condemnats a morir esclafats, o a viure amb una empenteta de dit al cul – i tots entraven de franc a les meues converses mudes. Atansava els peus a l’escalfor de la graella. Tornava a apuntar: “Ara que tenim aqueixa policia casolana qui vigila que no prenguem mal, per comptes de la que teníem abans, qui eren no sols forasters ans també els principals malfactors i defensors dels lladres grossos, els assassins, ço és els polítics, els qui manaven els botxins d’anar terroritzant i assassinant el personal, ah, i, en professons de setmana santa, entre armats i grans escultures ploramicoses, virolades, abonaven la podrida merda xarnega... A casa llur amb llurs merdegades, no pas a la nostra, que dèiem tots plegats entre dents. Prou feina tenim amb els xarnecs – els veuries llavors emprenyats. “Efo é epana o què é?” – amb un pam de guardanassos – això gairebé rai nogensmenys, car... – més ple d’odi n’estic contra la vesta del davant; i la del darrere em fot de trascantó patacada. Em fa perdre el senderi, vés a saber ara qui s’amagava rere la vesta. (Vestes: algú sota un llençol i cucurull, com els dels ku-kux-klan, però en negrot, tela fosca i basta que et fa pruir el nas.) Et sóc, et sóc una vestal... Una vestal...? Això d’on surt...? La del davant se’m peta contínuament. L’odii amb tota la força. La diplomàcia només val entre dos qui s’equivalen. Els caramels dels butxacots... Els pinyols acaramel·lats poc seran pas per a qui ja endura la fam. Regirant, regirant de valent... A les butxaques se’m desfà, tota apegalosa, la teca dolça que no esparrimaré pas perquè estic avui massa emprenyat. Sui de mort. Ara doncs me’n desempallegaré. Això del sucre apegalós deu escalfar. La canalla els rep com si els donava una merda tova. Mentrestant... Quin vaccí contra la xerrera irredempta dels xarnecs...? Cridaré, esgariparé, esgargamellant-me: “Perdoneu-me, en Neptú, en Ninot U, car sóc un pecador! Pescador! Pencador! Mocador! Repicador! I vaig a la professó!” Car dos homenets amb sinistres agalius d’arlots i una dona qui sembla una mala puta – tots d’aspecte doncs mafiós – deien que volien ganyolar quelcom: una “satgeta” clavada com un xi al xixí, clavada com un coltell al cuc, de l’orella – correu-hi tots, pobrissons de nós. “Ai-ai-ai! Khefufijo!” “Osta! Tira, tira! Que Khefufijo ni collons!” – els qui porten el pas a cop de llança reneguen tots alhora. El qui, ja mig espatllats, duen els ninots a l’esquena encar reneguen més greument i amb més raó. Hem esdevinguts cuquets amb cara de persona...? Formatge corcat, emètic... Sortint pels foradets com els nostres esguards de serpeta... A Lleida, rambla amunt... O ens morirem de riure. Vaig demanar: “Xarlot, o Cantinfles...?” Això deu escaure’s cap a la fi. Fa massa gràcia. Em vaig posar a trempar, com quan s’acaben les pel·lícules de riure. La tofa davant, vull dir, l’umflaó de la faldilla... I amb tots aquells armats pel voltant – amb ulleres i mostatxet d’oficinista, mes amb llances de veritat... El perill... Allò comença a esdevenir el teatret del suïcida. Amaga’t, carallot! Amaga’t, carallot, li dic al carall. Mes, per comptes de remenar dins el butxacot per a treure’n caramel·lets, me la pelava, i aquella pasta apegalosa es tornava més ben adobada alhora amb la dosi de lleterada. Ah, els infants, com relleparien els caramel·lets llavors! Osta, tu, aquests encara són més bons! La vesta principal m’ullava (o m’ho creia) de mal ull. Se m’atansa en tot cas: “I els accidents, Gaietà? Car dur sempre a l’esment els accidents – serva-hi tots aquells personatges, homs grans i pocs, aitant gegants com nans, cares pàl·lides com becvermells, cornetes com generals, vull dir, qui els arranarà, si badem, amb el talla-rajoles...? Oblida-te’n pas d’en Mingot, qui tallava el bacallà com en Bach baldava amb les cordes rompudes el cul de la grassa descofada i en Beoci, vull dir, en Boeci, xarrupava de la corma el corm, se’n rellepava amb el regust antic, i remenava amb el nas el turmell botit, i, davall el soli de cagar-hi, hi feia créixer, impotent per a escapolir-se, bolets.” En Bach el corm hi afegia, o si més no part del corm, el branquilló flingant, al cul de la descofada de minúscules femtes... L’aqüífer em saludava amb reflexs de... Aqueferin-se, si els plau... Ah, i tant, erotogen rai; hienes, llurs clams; hertz, mein Herz, sa mare, claustrofòbic, que em mor d’ofec... Ai, que t’atenyc, Puig-arnau...! Protoactini, exsudes una terror de paràlisi... Els vuit retrucs... No! Les zetes sempre ben pronunciades, no pas amb la brutedat de la repel·lent Carlota, encar tan botinflada...? La minyona em duu a casa... Els seus, per amor a violar’m, em descosiren els pantalons. A veure’n una...? L’u fer. A fer el gallaret? A beure a galet? Doncs us en sortiu prou bé! Cordons, també, és que ja m’esteu cansant. Tant l’un com l’altre, amb les vostres ganes de pujar’m a cavall, contínuament, rebregant a repèl la collonada amb totes aqueixes merdes mentideres i incoherents d’apologètiques i exegètiques, d’esquelètiques, d’hermètiques i esplenètiques; d’emètiques, cony, que no som pas a missa, jo et còlic...!” M’havia abaltit, endormiscat. Ara un sotrac em torna a dur al tren. Hi dic, amb el llapis, sèdul: “Agafava el tren de Binèfar i... etc.” I em torna a caure el cap segurament al pit. Aquell avió qui ens fumigava amb verí molt virulent fotia cara de xarnec. Així el pintaven, amb el nas mocós de bacó mitjamerda al cockpit. Encar no teníem policia casolana qui vigilés que no prenguéssim mal, ni que de fora ens vinguessin qui de casa ens foragitessin — encara era doncs a batllir’ns cruelment i fastigosa, a tractar’ns arbitràriament a baqueta, la mateixa púrria qui eren no sols forasters ans també els principals criminals — extorquint, violant, i mortrint a tort i a dret – i a tots ops, això rai, els menys agressius només hi eren per a defensar els lladres grossos, els més àvids assassins, ço és, els polítics i buròcrates de tot bigotet — el camp, amb les roselles, els moltons, les borratges, les xicoires, les guatlles i els timons, doncs, semblava més de fiar que no la ciutat de les infames professons. Hem fugida la carrinclonada impaïble de la ridiculesa de setmana santa. Armats fotent copets de virolla damunt el paviment, d’on les ulleres de miop se’ls desencavallaven de la tarota, i, darrere, lletges com marracos i d’altres dracs de cartró, les grans escultures ploramicoses, xaronament virolades. I els enemics badoquejant, soques ignorants de pudor excessiva — i emprenyats que els veuries, sobre. Ara... El tren de Binèfar... Ara que tenim aqueixa policia casolana qui vigila que no prenguem mal, per comptes de la que teníem abans, qui eren no sols forasters ans així mateix els principals malfactors i defensors dels lladres grossos, dels assassins... Professó de setmana santa... Armats i grans escultures ploramicoses virolades... Els xarnecs els veuries emprenyats. Efo é epana o què é...? Amb un pam de nassos... Com més ple d’odi estic contra la vesta del davant, la del darrere em fot barrada... Em fa perdre el senderi. I ara vés a sàpiguer, rere, qui s’hi amagava... Com els dels ku-kux-klan, mes en negrot, tela fosa... La del davant se’m peta sense repòs... Quin odi. La mataria. Els caramel·lets a les butxaques se’m desfan, tots apegalosos, i estic suant com ara si l’agonia de la mort... La puta canalla els rep com si els donava una cagalló acabat de pondre... Tres malparits, amb aspecte mafiós... Moros d’avall, volen esgüellar fanocament, clavar una “satgeta” més, mes aqueixa encar més dolorosa, a la fava aquella, carrinclona ídola, xarona ximpleria... Khefufijo, Khefufijo... “Tira, tira, que Khefufijo ni collons... Avui n’hi ha qui encara no hem sopats!” Doncs sí, ara que tenim aqueixa policia casolana qui vigila que no prenguem mal, per comptes de la qui teníem abans, qui eren no sols forasters ans igualment els principals criminals i bavosos aplegapets dels qui els feien matar tothom... Xarlot o Cantinfles? La minyona em duu a casa dels seus cosins. Anirem a veure’n una de riure. Vaig demanar-li: Xarlot o Cantinfles...? Em deixa en bones mans – se’m tiren damunt, m’esgarrapen com el gat, i em descusen els pantalons, ep, mes això solament per amor a violar’m, mentre ella es fa cardar agradosa dalt per l’oncle vell... La fi d’aquesta peça farà goig, encar pus que no el començament... Aquesta peça és una troballa per a aquells sedegosos esbufegaries als quals aitant els abelleix de guaitar gent despullada a l’escenari. La primera escena s’obre en una sauna familiar. Dissortadament, tots els qui hi van de pèl a pèl són si fa no fot homes, inclosa una dona, la qual, llas, doncs, ja la tenim una mica passadeta, moixa, lloca, per als gusts si pus no dels canins envescosos a qui els abelleix aitant de guaitar peces amb pelets – seixanta-nou anys i qualque pam que es desa qui sap on, la punyetera. Ara, tanmateix, us n’adoneu si en sé...? Ara que tenim aqueixa policia casolana qui para compte que no prenguem mal, entost de la qui havíem de patir abans, qui eren no sols forasters ans... Xarlot o Cantinfles...? Els seus cosins... Xarlot...? Vaig demanar. Cantinfles...? La fi s’escau enfre rats i serps... Enfre rats i serps, i els bolets que hi creixien... Era el celler... I em violen amb... És clar, pel fet que tots els censuraires eren castellans i no en sabien doncs borrall, de català estricte ni d’ample i sa catalonià, els faig la feina. Els escriptors sem tots rats qui s’entremosseguen i es devorarien, dementre que els censuraires són fanàtics feixistes rosegaaltars qui es cruspirien totdéu si no fossin pas ja doncs titelles qui l’únic que de debò es poden cruspir són els corcs qui se’ls cruspeixen... Enta quan m’ho fareu...? La minyona m’estanya la sang amb el mateix tovalló pelfut on s’estanyava la seua... Ara, haig d’ésser prou comcal, cavà...? I si m’ix de cop i volta un Manel de Pedrol o un Carles Jonqueres d’Oriola qui tot de sobte veus que et fica al text, i potser te l’hi fica perquè li ho tregos... I allavòrens no te n’adonos, que hi ha ficades qüestions molt més sucoses ans pregones – et ficae, doncs, per exemple, que el capellà gratae el cony de la moreneta bo i mormolant amb odi palès: mori epana, mori er franco, i frança a la guillotina, i que tothom hauríem de tindre dret de gratar lo cony a la morena, adu els xarneguets, els paletes, els ferroviaris, els manobres, collons, i tant, osta! I no pas solament els podrits prohoms, pronois, de la lliga i el Barça, i sobretot els grans fillsdeputes de l’exèrcit castellufa, abusivament dit epanole...? Ep, vós, allò haig d’esborrar-ho, o pel cap baix agençar-ho una miqueta – ficar-hi, pobres de nós, que allò que el pervers sagristà o el condemnat escolà grataen era el clatell d’una rosseta, a tot estrebar d’una marcolfa amb els pantalons, amb les calces... Descosides...? Per on li treia el nasset la cuqueta...? El moixonet...? La fi havia de fer gràcia per força. Havia agafat el tren que venia de Binèfar... El tren grinyolava a l’estació... Lleida – Lleida – Lleida – Lleida... Deien dos del costat que al Fèmina en feien una de còmica... A l’andana, re... La policia casolana feia el joc a la forana... El cul al seient de fusta encar se’n ressentia... – – – – – 110. Segut al seu orinal, sospesava la qüestió. Hum, hum. El verb querre – que vol dir voler escatir, maldar per conèixer, anar darrere qualque noció o fins i tot algú – en un mot (o dos) voler cercar o cercar voler – com el declines, vull dir, conjugues...? Hum. Si prens per model braire – com raure – (rac, raus, rau... ragut) – o caure – (caic, caus, cau... caigut) – (braic, braus, brau... bragut? braït?) Car prou hi ha treure – trec, treus, treu... tret! Bragut sembla més net, clar i català, i duu a l’esment un bon i ric parent: el bragged de l’anglès – (de brag: presumir com un taure) – i hi ha, al cantó serè i assegut, és clar, seure – (sec, seus, seu... segut) – (hum, segut al seu orinal, sospesava la qüestió...) Més. Vendre i fendre – (venc vens ven... venut; fenc, fens, fen... fenut). I córrer – (corc, cors, cor... corregut), témer – (tem, tems, tem... temut), etc. El bon querre ha doncs de fer – querc, quers, quer... querrut? quergut? Segut al seu orinal, sospesava... Inquireix la seua ment poètica per anfractuoses abstrusitats sobretot quan quer a buidar el cos... –Et querreré pertot on t’enfonyis, verb rar, car ets per manguis molt quergut. Very good. –Et querc bé. I want you, and I want you good. – – – – – 111. Era infant sovint nocturn en Gaietà gran quan era petit. L’enviava la seua majora enmig la nit a cercar a cal pastisser llevat per a la coca de l’endemà a esmorzar, o a ca l’apotecari a comprar-hi els comprimits contra l’ofec, les “Asmones”, o se li mor, dic, la majora molt escruixidorament d’ofec. Esfereïdores cacatues d’escarafall l’asma de la majora, vós. No us recoman pas de rabejar-vos-hi gens. En canvi, defora, esplaia-te’n, Gaietà – la nit és fosca, i hi faràs d’heroi sense que ningú t’hi ulli burletament per al teu empegueïment de campió massa procaç. Enmig la carretera, a cercar llevat, a comprar píl·lules contra l’ofec, i eren aquells doncs els anys on no hi havien, i menys als afores, llums encesos al carrer. Ni hi teníem policia casolana qui vigilés que... Segut a l’orinal quan la majora, tota neguitosa, amb aflat intermitentment interromput, l’avisava que calia sortir cap al centre de la vila i querre l’objecte de vida o mort a ca l’apotecari o cal pastisser del costat, en Gaietà gran quan era petit hi llegia qualque llibre. Aquella nit l’infant nocturn, poètic ell, com sempre, hi havia llegit, segut al seu orinal, el llibre escrit pel llavors llegendari escriptor ilerget de nom ara oblidat. El llibre tractava dels germans l’Oca. Els germans l’Oca, doncs, els germans Emilià i Pantaleó l’Oca, creacions de l’immens autor ilerget Quimet Delsvents la Rosa, eminentíssim llavors, i, ara que m’ha vingut el nom a l’esment, no pas tan galdós tampoc ara. Eren els l’Oca molt malparits. A les foscors, deia el llibre, en Pantaleó disfressat de capellà, i l’Emilià de fràgil velleta, atreien els infants de bon cor. Se’ls enduien, deia el llibre, d’un en un, és clar, a llur antre de malignitats. Amb el capellà dient a l’infant, segons el llibre, “Què m’ajudaries, bon minyó, a dur aquesta escotifladeta velleta al meu catau, que hi despengui sense pus perills la fosca nit aquesta on s’atansen llamps i trons, i ella, pobrissona, desvalguda i a l’estiribel, com veus...?” Els xitxarel·lets de bon cor deien que hò, i tant, i deia el llibre que, en arribar a la pudent llodriguera, velleta i capellà es tornaven carnívors i pitjor – les tortures i les punxades i mossegades rai, pobres soferts, màrtirs, datspelcul, enastats, i rostits i rostats marrecs! Per això s’armava en Gaietà Penós abans de no sortir amb un tornavís. I s’escaigué que, aital com deia el llibre escrit pel llegendari escriptor ilerget, el valent del tornavís fos demanat, enmig la foscor de la carretera, sobtadament rere una tàpia escrostonada, per algú espellifadot qui querria socors. –Et penses que no haig llegit el llibre, cabrit, reconsagrat! – va dir l’infant nocturn, ferotge com un canviot o viva lleterada de dimoni. I enfonsà el tornavís a cor del captaire una mica pet. El captaire es deia Aristarc Verdura. Era un home qui adés, feia quinze anys o més, havia set a la guerra, on hi havia quergut sobretot de no occir-hi, bon home ell, ningú. Així i tot, una magrana de metralla que li esclatava no pas gaire lluny l’havia esguerrat, i ara doncs, no pas gens bo per a cap feina, pidolava pels carrers. Havia begut massa aquell vespre i s’havia arrecerat a qualque racó d’un hort abandonat – sota un arboç d’escorça rònega hi escorxava el gat. Llavors, aquella nit, rere la tàpia mig escapçada, i tot hi era tan fosc, s’havia desvetllat amb una cama morta. Anava a demanar ajut a aquell minyó qui semblava prou espatotxí i fortet. Potser el seu bon cor... Mes aquell minyó havia llegit el llibre i duia a la màniga, tot faitís, un tornavís. [Així, llas, mentre moria, corfès, el pòtol Verdura, en Gaietà corria, traient el pit, baladrejant tot sol un munt, cap a ca l’apotecari o cap a cal pastisser, a querre-hi allò o allò altre, rent o labferment – o trocisc, troquisc o píndola – detall aquest darrer que m’aleteja massa alt i poc que el cops, ara que, això rai, i prou, car al capdavall tant se val, i tampoc no crec pas que fos al llibre, d’on que d’importància ja no pas gaire, vós.] – – – – – 112. El xiquet Pau Comelles, d’Aielo de Malferit, i son pare Segimon, de Nanking, eren tots dos de nècsia xinesa i es barallaven aquell migdia perquè el fill del fill estudiés quelcom adient i profitós, o si més no prou “convenient” i “carregat d’acabalat esdevenidor” segons els sengles parers de cadascú – trobava el padrí que al petit li valdria més que fos xinès i que estudiés doncs xinesament, el fill volia que el seu fill fos americà i doncs que americanament fes l’estudi – la mestra negra deia que en tot cas el minyó valia molt... S’esqueia de passar pel corredor de l’institut en Gaietà Entretingut, vull dir, pitjor: Entrevingut. “Si m’hi deixen ficar els meus cinc cèntims”, va dir, “no hi ha res més opac ni doncs sucós que l’estudi de les veus dels ocells. Via fora, i gens de caca a les orelles quan treuen les arpes – ah, llavors, el deler i el neguit sostinguts ans agònics! Senten...? El crit de l’aufrany i el crit del gamarús relleven el crit del gaig... Hi copsen les humiliacions abassegadores, els tràngols meravellats, les atapeïdes conjuminacions, els tripijocs opípars, els afanys de luxe i d’impunitat, les il·lusionants catàstrofes, les eufòriques travesses oceàniques, les èpiques retòricament declamades dels estavellaments damunt fades vergetes de vitrall...? S’hi congria cada significat conegut i encar no gens.” Amb zel de negressa dels bananers, amb mocador verd i groc de parroquier garlaire al cap, la mestra li va dir que es fotés la llengua al trau jussà i jaquís enraonar la gent gran. Reptat, i doncs llangorós, s’assegué en Gaietanet damunt un cove on entre joiells i setins es pessigaven dos ocells del paradís envescats per mesell caçador de costums inics. Malmets l’avinentesa, Gaietà, crec que es va corregir, sever – i a tornajornals tot d’una oportú estrebà les alarmes del foc – breus s’escridassaven els timbres molt augmentats. Mentre tothom s’esquitllava amunt i avall tot esverat, passava per la malla del cove ell, fet salvaire, dits primets. Somiava alhora en illes i llampecs, i en altes frondes de palmeres fuetejades pels ferotges vents. Reeixia tot seguit el fi estrateg. Desadheria els moixons i aixecava llavors el cove perquè s’envolessin, com ventafocs glorioses i remudes ben amunt i estridents, cap a les capçaleres cridaneres dels aires. “Les dues aus resplendents omplen a tota plana els fulls cruixents del meu astorament”, es va dir, crec, amb un cert urc clarivident. I ara ni l’americà ni el xinès triomfant les tindria a la plàtera del bon tec aquell diumenge d’àpat idoni. Que es fotessin fotre, ca? Que l’esgotadora migdiada de llur balb diumenge (entost ells de jeure, en acabat de l’aviram devorat, estirats a la xamberga, tips doncs d’ocell paradisíac, cruspint-se’n mandrosament encar desfiles, satisfets com Budes pecs) fos doncs amarga, com la dels culers d’equip cuer o la de les truges jeràrquiques (llurs pàmfiles mullers), a qui el malson, entre rots i entre cacofonies radiofòniques, dugués, feixuc, als seus trontollaires vehicles d’estupefacte bestiar dut fadugament a l’abús. “Tifes titellescs”, mormolà, volant rere els massa magnífics ocells, “molta de xifra i molt de detall, de projecte i de planificació del capital, i de retruc obliden els trucs d’emoció aviats pel cor avial, aviari, aviador...” – – – – – 113. En Gonçal i na Gualpurga, finalment dissolts, i doncs estorts, trobaven que, a llur manera de veure-ho tot, no hi devia haver mal al món més dolent que l’invent de la família... “Barreig promiscu... I, ai, tot plegat rel de la falòrnia, la religió... Car t’hi habitues i... Quan el qui et completava es mor, allò és massa fort perquè no preguis per unes retroballes ulteriors... I la mort...? Ah, l’idea és insofrible, vós”, deia na Gualpurga. I afegia en Gonçal, finament sincronitzat, car fins ara que no eren lliures no s’havien entès millor: “Sabeu què us dic? Fora nyaps, vós! O, digueu-me, si poguéssiu esmentar els onze pitjors invents de la natura o de l’humà tal com es manifesten a la terra, i llavors esmenar’n el patafi, esborrant-los de tal manera que mai no haguessin existits..., em dieu, si us lleu, quin onze esmentaríeu vós, Gaietà...?” –Tornem a parlar de futbol...? – va demanar, de per riure. “Hi he consirat seriosament, i aquests foren els que jo esborrava ara mateix: Els gossos, i llurs nassos, i dents i ràbies i sorolls”, deia ella. Afegia ell: “Sí fa; i els petrolis al capdamunt del capbreu letal, i tot el fum, el soroll i l’ofec que produeixen. Llurs motors: camions, avions, tallagespes... Bufafulles! Tant de xarnec balb i mesell omplint l’aire de merda, ofec i xivarri, garranyic, grinyol, xerric-xerrac, estrèpit i mal d’orella... I els malsdecap i el corol·lari desastrós del pensar bord.” –Dic la testosterona, i tota la merda armada que promou. –Dic els déus, i llurs capellans i fanocs. –Dic els lladres, és clar. Sense lladres, i els adoralladres sempre feixistes, quin món més clar (i català). Inques, maies, asteques – i no cal dir, asturians, andalusos, etc... – no pas encomanats d’aquest mal fastigós i grinyolant. –Ei, i els mosquits, els qui piquen i duen malalties. I virus i bacteris, i els mèrdics fragments de merdegada – tot allò furtiu i nyeu-nyeu que t’emmalalteix i et podreix part de dins abans no l’espitxis. Els vectors inics de tots els gams i entecs. [Mai les dones, és clar! Deesses poetesses, vectrius de totes les boneses! (No pas el malconcepte, l’idea tenebrosa que en tenen i tenien els enfaldillats sacerdots qui són, de fet, mosquits malignes estranyament antropomorfits; en grotescs monstres transformits; transformets, si es diuen Jaumet; transformuts, si se’ls menjava la llengua el guet guit; gat; gut.)] Veia en Gaietà llavors que els dos s’abraçaven enriolats i que s’omplien de petonets i tot. I se n’adonava, picat, que ell no havia dit re. Digué, doncs: “Ah, i us oblideu del progrés. Car només hi ha un progrés: bunera avall cap a l’absoluta merda.” Pro, és clar, espatllaguitarres, no li’n feien llavors cap cas. – – – – – 114. Forces exorbitants dels ròbots de la lubricitat – esvaït ventall de l’intimitat episòdica – “em cal rebutjar llur tàcit convit.” Les ordinàries ires aclareixen el dibuix del Parnàs. Se’n va anar emprenyat d’aquella casa. Espai curull de simis per la maquinària de la follia duts a oldà carburament – no, no hi vull re a pelar (cap grua ni garsa) amb els qui malden per esprémer sucs d’allà on no n’hi ha, o, si n’hi ha, són massa (per al tit) suspectes, estantissos, vesicants... “Gaietà, no us hi agefiu, vull dir, afegiu...?” –Em convé pus tost – respons – vetllar pels parracs. – – – – – 115. En rebuig a la teua rebequeria, tu qui a les adhesions pàtries i afectives sempre trobes taps, i doncs te n’estàs a tota ultrança, hom no et convida doncs pas que mosseguis aquest tortell de redemptius prejuís farcit. A l’exili, catiu, a canvi què hi menjaràs? Pedruscall fred de pap de renegat...? Vèrtebres volàtils d’ombres sèssils, com ara saltamartins sense espinada, o frèvols estrúmbols sempre enjòdols, fins que el darrer mastegot que els fots per a treure-te-les de sobre no ha equivalgut si fa no fa a colpir cap paperina amb pungent lleterada que el murri xenòfob no et proferís...? O sobreeixint amb oli honorífic que t’exhibís el carrincló nou-coratjós qui torna de nit de la parròquia bo i compromès, amb nova ardor, amb els tòpics més tronats...? Ah, malastruc! I amb el pinyac els vesses l’envitricollada gamma de llurs sucs més íntims, desagraït? Les façanes mateixes de cada edifici genuí reduïdes a nafres que de viu en viu clamen retribució – els col·legues homogenis diuen que els agreixes la vesprada. Tenen la convicció ara que el cabàs amb els trofeus únics ets tu, ressentida carcassa de barreig d’onades llunyes, qui transgredia trabucant-lo. Les ballarines, com tòtems envescats, o com coets indígenes, i doncs de tots retrets reus, cíclicament espifiosos, no reïxen aitampoc a remenar ni el cul. Irreversibles raves, per moltes d’embranzides que provin, els grinyola cada artell i articulació fins i tot fent veure l’acte quotidià de collir faves – pobrissones, s’agenollen a les fosques, i el victimisme, l’ajupiment, la cabronada i la resignació, pa i feina i rel de la basarda, les pren; ni esme no els roman per oposar’s a l’annexió per part del decorat – hom les confon ja per estàtues del segle XVIIè qui serven fanalets de poca llum. Entferne dich schnell – te m’allunyes isnell, malparit – el maleït cicle del col·lapse el començares tu. “Opressora zoologia”, els dius, “hi ha cercles de prioritat de què m’esmunyc perquè no sóc cap mena d’afeblit zombi rentat per la química de la necessitat. En cada assemblea sóc l’intrús qui lúcid conquereix la clandestinitat de qui es desconvida, serpentí, prest.” – – – – – 116. Na Nancy Meteorit l’havia convidat al seu suïcidi. Es veu que algú li havia pres el cotxe i l’hi havia estavellat a una caseta blanca d’una vellarra nostàlgica. Quan na Nancy anà a recollir el cotxe tot espatllat, la vella plorava per la seua caseta feta malbé. L’aconhortava na Nancy quan... Va veure que al televisor que la bubianesa pudent tenia encès sempre al canal nostàlgic hi feien novament aquella dansa on na Nancy Meteorit perdé la nota. El coreògraf havia fet assassinar quinze braus per a arrencar’n els caps ensangonats i posar’ls a l’escenari la vesprada de l’estrena. L’esglai va fer perdre una nota al cervell de na Nancy, i ja mai més no fou capaç de ballar cap altra melodia ni harmonia ni musica ni acord ni silenci ni sorollada. Car na Nancy Meteorit havia set no solament ballarina, n’havia set la millor arreu. Ara, en tornar a veure l’espectacle on ella perdia la nota – i que el canal nostàlgic només feia per a rabejar’s (i els seus momiencs espectadors, inclosa ací la vella ronyosa) en els caps torturats i regalimosos de sang dels braus assassinats, una depressió i un enyor i una recança (una entrevinentesa corrosiva) se li empararen de l’enteniment amb els mateixos garfis de les tres bubianeses ronyoses de la mitologia grega – gorgones de merda – aranyes Erinyes – ombres tèrboles del malson dispèptic quan mataves l’araig pacíficament i se’t despenjava traïdora l’aranya negra del trebol i et transitava gegantina per la clepsa... S’eixoriví amb un crit d’ofec; l’angoixa li era un pes i un nus – un ennuec feixuc que li tallava tot aflat... La va trobar ja al teatret que na Nancy tenia instal·lat al soterrani. “Tots aquells braus martiritzats per una nota...” – feia – “per una nota segurament al capdavall altisonant i xarona, grinyolaire, estrident, garranyigosa, esgarrifadora...” –No ho facis, Nancy! – va cridar en Gaietà quan ella ja tenia el coltell esmolat a mig camí cap al seu ventre –. Aromes, sentors, càmfores! El món no és solament fet de notes. Hi ha alternatives al so! L’oncle de la minyona era escriptor – va perdre per malastrugança una nit un mot i es va desesperar – pertot arreu anava dient, com un boig: “mot perdut, món perdut – el món on adés feliçment habitava, clafert de boscs de mots que lligaves com belles garlandes de fruits d’arbres de mots, car no hi mancava cap mot-baula per tal de lligar-ho tot – món ara doncs enjondre – fora d’abast – irrecobrable – qui sap on – i on sóc per comptes? – en naufraig perenne, sense nau, en illa rònega on no lligues ni els parracs d’un malson, car la baula manca, la baula manca, manca la baula cabdal...” –Anarquia, Gaietà, safunya, samfaina cerebral... –L’escriptor ilerget no escrigué mai més (d’on li’n sem tots agraïts, ha-hà). Mes aleshores descobrí la vida, feta no pas de mots, ans de tocs, de tasts, de... –M’hi irromp degeneratiu el primitiu sacrifici de tants de braus per una nota, per una nota sense vàlua que tanmateix cal ballar, car cal ésser, com ets viu, a totes les àrees, fins i tot les més repugnants on neden en sang i tendrum els cruels boquers i maellers, mes aquella guitza daurada al nas de les candeles repixoses dels espectadors, aquella guitza lletja no podia fer-la mai més... I ara em revé el mateix disgust, tret que ara els anys se m’apilen a l’esquena, i no puc, no puc, no puc... –De cop acromatòpsic, mon amic, el pintor n’Ot Oc, Nancy, insistiré, també volia passar’s els taps, no et pensis pas. Se’n va a un aeroport de segona, amb llargs i llongs i amples pinzells, i hi comença de dibuixar, en blanc i negre, obscenitats contra el règim corrent, només perquè se li llencin damunt les ubiques bòfies dels terrorisme estatal i l’assassinin doncs allí mateix. “Esbalaïdores zebres dels meus ulls”, feia ell com qui fa teatre grec, “fets-vos-em fonedisses, desempallegueu vostres cossos presoners d’aquest davant meu de reixes! Car vull i querc la llibertat!” És clar, confiava que qualsevol baioneta llavors el corfengués. –I el corfengueren? –Era un aeroport de segona, totes les sales buides, el fossat sense ningú. I llavors en descobrí les olors! Floretes, insectes, va dir, llurs formes! N’exhauriràs pas la gamma! No n’hi ha prou doncs amb els colors, també pots ensumar’ls, també pots sentir’n els garranyics, també pots tastar’n els al·lucinogènics verins...! –Davalles fins al meu teatret a sargir’m el mesquí pedaç d’una altra efímera mortalla d’esperances, Gaietà. –El que quers, Nancy, encar hi és. Hi és, hi és – no te m’ostis l’únic element on pots trobar’l, que és l’estès espai del temps... Recorda que adu n’Isis al capdavall trobà la catorzena peça, el pipí de n’Osiris. Si no s’hi hagués ficat debò debò, amb perseverança i fortitud, mai no l’hauria escunçat, amagadet i falcat entre les dents d’una llamprea... –La catorzena peça, Gaietà... –Hi ha els arils, Nancy! Hi ha els pinyons! Les figues, les sàmares! Ah, i llavors les llavors! De les gramínies! Delicades, vós! –La catorzena peça... Aquella peça era una troballa per a aquells sedegosos esbufegaries als quals aitant els abellia de guaitar gent despullada a l’escenari. A la peça catorzena ja hi sóc l’única dona, una mica passadeta, moixa, lloca, per als gusts si pus no dels canins envescosos a qui, com dic, els abellia aitant de guaitar morir dones entre banyes... –No et volia pas dur mals records – car se n’adonava en Gaietà que li n’afegia. Veu desaparèixer-li l’amiga al diorama massa dramàtic de l’esme, i per xo pretén que el colpeix la pedra de llamp d’un atac de cor. Rampes de feridura me l’estenen i enfosqueixen com albergínia escalivada. Na Nancy ho ulla d’ençà del teatret del suïcida i, tot i malmesa per les primeres coltellades als budells, rodola, amatent i per a socórrer’l, fins al comediant, qui com n’Anteu, fill neptuní i de la Terra, s’aixeca d’una revolada, la pren com si només era lleugera com una querrina lleugerament ferida per les dents de la guineu, i se l’enduu regalimant a l’hospital. – – – – – 117. Te n’hi anaves a veure-la. –Ensum, toc, veig, tast i oeixc... Ah i rellisc... – diu, agraïda –. Càmfores i lleixius, aspredats i suavitats, agrors, dolçors, refilets d’ocells, tecleigs de simis, i blaus i blancs de cel, verds i bruns de capçana, grogors i ambres de pixums... I llavors estraféu, amb veu de poeta agònic, irrisori, els coenguts versos... Faceciosament entonà: “De cops bé prou cal que una nota mori per un cos; mes no és gens bo que mai li calgui morir a tot un cos per una nota.” “Ipse dixit algú o altri, ipse dixit si fa no fot: i qui diu cos, diu escrit, diu món, tot és el mateix,” afegia en Gaietà, rialler, nas encès, fent al·lusió a qui sap quins ressons (a través les boires de la torradora que agafava anit, a les heteròclites xúrries de la qual es veu que encar es rabejava), al·ludint, dic, vés a sàpiguer doncs a quins ressons que vés a saber per quines vel·leïtats de l’atzar li solcaven els solcs socarrimats d’allò que té en precària penyora dins l’elm del crani un si no és ja força esquerdadet... –Deixa’m contar’t la pel·lícula d’anit... (comences).