Qui no dóna ço que dol no pren ço que vol

“Qui no dóna ço que dol no pren ço que vol”








Potser em dic avui Jaume U i estic a frec d’assetjar València, de bell nou en mans de sarraïns – mes dels sarraïns de ponent, qui són molt més lleigs i bruts i cruels, i ausades denys d’anorreament, que no els qui hi havia gairebé vuit centúries ha, vós.



Vejam què en record ara...



Ah sí. Uns dies abans... Hum.






*****






En fi, anàrem a Borriana, per tal de veure-hi la reina, i que l’aconhortéssim, per ço com era vinguda fins a la frontera, que fos ben alegre. I l’endemà eixírem i passàrem per Almenara i enviàrem missatge a aquells dos [qui volien retre’ns la vila] que eixissin a veure’ns. I prou que hi eixiren – tantost veieren el nostre penó. Els pregàrem que ens donessin dia quan ens podrien retre Almenara. I ens digueren que tal castell era Almenara que pel servei que ens farien gran bé els en deuríem fer, per tal que quan oïssin, els altre moros de la terra, que nós havíem Almenara, que tota la terra se’ns retria, de Terol tro a Tortosa. I els diguérem que mester era que ells es cuitassin primer que els altres, que altres castells ens parlaven plet de retre’s – i si ells doncs havien l’avantatge dels altres, així mateix haurien major bé de nós pel bon començament que ens haurien fet.



Ens demanaren que els heretéssim a cadascun, a part de ço que ja hi havien a Almenara, de tres jovades de terra a cascú i que en donéssim als parents llurs, qui haurien en això feta llur ajuda, trenta jovades, i que totes aquestes jovades serien dels alguebers (ço són: aquells qui havien desemparat el lloc, qui se n’eren doncs fugits), i que els donéssim dues centes vaques, i mil entre ovelles i cabres, i que els vestíssim de drap de grana quaranta de llurs parents, d’aquells qui serien amb ells en lo fet, i que donéssim a aquells dos sengles rossins qui anessin en compte de cavalls.



I quan nós oïm açò que ens digueren, plac-nos molt, i atorgam-ho, car diu un exemple antic: Qui no dó ço que dol no pren ço que vol. Ambtant, els pregàrem que ens donessin dia quan aquesta cosa podrien complir. I digueren que parlarien amb llurs amics privadament primer, i endreçarien el fet de tal manera que dins vuit dies ens farien saber lo dia en el qual nós vinguéssim.



I, sobre açò, nós ens partim d’ells, i, davant lo castell d’Almenara, a vista encara d’aquells qui havien parlats amb nós, qui eren a la costa, prenguérem una grua així com volíem que es prengués, alta i ben presa – i nós fórem dels primers acorredors qui anc hi foren – i no lleixàrem occir la grua, ans la tolguérem als falcons i els férem per comptes péixer en gallina. I enviàrem la grua tota viva a aquells dos amb qui nós havíem parlat nostre plet. I enviàrem a dir-los que, per estrena d’Almenara, mengessin la grua, i que els l’enviàvem tota viva per ço com sabíem llur costum que no la volien morta. I ells hagueren-ne gran alegria i digueren al nostre missatge, a l’orella: Digats al rei que haja bon cor, que ço que desitja d’Almenara veurà en breu.



I nós fórem molt pagats de ço que ens enviaren a dir, i ens en tornàrem a la nit al Puig.






****






I me’n record que em cardí la dona amb un cert briu ans deliqui, vós.



València, a desgrat del fet que (com diguérem privadament a la reina) hi havia certs homs en la host, ric-homes i altres, a qui no plaïa que València fos presa, que més l’amaven que fos de sarraïns que no que vingués en nostre poder, València, dic, lluïa a l’horitzó i ens feia dentetes, i a les mans hi teníem pessigolles per, d’una vegada i per a l’eternitat, fotre-hi definitiva grapa.



València-ciutat: joiell per sempre pus del reialme català unit, lliure i independent, jotfot, vós, i tant, per molt que traïdors anc se n’emparin molt ventissament ans vana.