quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dimarts

contra el vici dels nirvis








Una mica d’en Tissot contra el vici dels nirvis.











És que m’ha pujada la mosca al nas. Home de bona fe, comentava a l’Avui, diari botifler i que tanmateix, ai, és el millor que hi ha a la xarxa – cal creure que el Punt, per exemple, és molt millor, mes a la xarxa no hi surt, o hi surt com si no hi sortís.



Comentava a l’Avui, perquè per a un home llunyà comentar en un diari diguem-ne Català és manifestar que encar hi ha qualque veu que parla clar – destil·lació d’una ment no enverinada pel castelladrisme ambient. Mes, ah, que cada comentari meu desapareixia com una exhalació. He pensat, home de bona fe, que consiraven que fóra eu un bri massa insultant envers castelladres, merdanyols, xarnecs i altra purrialla qui ens volen esclaus i ben tost desapareguts del tot. I que havien doncs pres el meu I.P., o en tot cas un dels I.P. que solc emprar aquests dies, i que qualque màquina filtradora no lleixava passar els meus comentaris enllà de dos segons. Mes, és clar, em confonc. Cap màquina no lleixaria que el comentari s’hi estés ni mig segon, no s’hi estaria gens, no s’hi estaria i prou: la màquina no el lleixava passar.



Per això posava amb el mateix I.P. un parell de comentaris en castelladre macarrònic escrit contra els Catalans – hi posava tots els insults contra els Catalans que a poc a poc he après llegint els blocaires Catalans. I aquests comentaris no els esborra nidéu. Encar hi deuen ésser – glaçats en xifres per a l’eternitat dels sensefilaments estratosfèrics.



Això deu voler dir que el filtre que a l’Avui hi tenen és un infiltrat – un infiltrat pus, amb bigotet de feixista i ulleres contra el Solell, i al trau l’insígnia marcial del jou i les fletxes, i parlant en foraster – un altre infiltrar qui controla, al diari botifler, qui no és prou botifler. I qui no n’és prou no va enlloc.



Doncs, saps què? Ja s’ho fotran. Que parlin tant com vulguin de la “selefion” i del cotxaire de corregudes “alfonso”, o com collons es digui, i que recomanin llibres dels carrinclons i provincians qui escriuen en franquista (o en “el Català que ara es parla”, ço és, en xampurrat), i que ni Europa ni el món només existeixin, molt remots, vists amb ulls de castelladre.



Ara guaitaré la televisió de Catalunya, canal Internacional i sentiré les meravelloses veus del Català i em calmaré... Algú m’ha dit que pots veure en directe notícies en Català...



En Català...? Vil monçònega, vós!



La meitat del que hi diuen és en foraster no traduït. I el noranta-nou del que hi diuen no interessa a cap Català – ara, deu interessar a un castelladre, això sí, car tot hi és el que “pensen” o “creuen” els forasters.



De vegades hi ha algú qui parla en anglès, i t’ho tradueixen innecessàriament al Català. Dic innecessàriament perquè no hi ha Català qui al món no conegui l’anglès – que és la llengua del món. I en canvi no et tradueixen el franquista! El franquista, que els de més dels Catalans no sotmesos al jou (ah, i les fletxes) del castelladre, no entenem.



El vici dels nirvis, el vici dels nirvis... O ben tost pararé foll.



Ah, un instant...! Que diu que parlaran de cultura... Buf, ara respiraré: ara hi sortirà algú qui de debò sabrà parlar en Català per als Catalans Internacionals...



No! Rompuda en escruix esperança! Desil·lusió abassegadorament esclafadora!



Són tan rasos de seny, els botiflers de la televisió de Catalunya, canal Internacional, que parlen del centenari d’en Conrad – qui com tothom sap escrigué en anglès, i qui, doncs, els Catalans internacionals podríem, si no trobéssim que és un plepa il·legible, llegir’l en la llengua original – i si molt ens estiràveu, un bontròs dels Internacionals podríem llegir’l traduït al polonès – que, segons aprenc pels benaurats blocaires, els castelladres addueixen que és la segona (el preciós polonès) llengua dels Catalans. [Baldament ho fos!]



I diuen encar, els locutors a la televisió Botiflera, canal Internacional, que recomanen llibres d’en Conrad traduïts... al castelladre! I per això fan sortir un castelladre a explicar en castelladre Conrad...!



Què volen aqueixa gent qui truquen de matinada...? I ens vénen amb diaris i televisions ocupats ans infiltrats a caramull per zombis d’ànima castelladra?



Ens volen anorreats, ens volen exterminats, ens volen esborrats per sempre pus del mapa.



Els Catalans no tenim mitjans de comunicació. Hom ens els ha robats. Ara ho tinc palès. Ara no em caldrà desficiar’m pus – car em castigava mentalment de no estar prou connectat... Que llegeixi l’Avui la mare qui el va parir, i el canal Internacional, fet només per a lladres, que se’l guaitin els lladres...



Amb els bons blocaires n’haurem de tindre prou, amics de Perpinyà. I quan hàgim recobrat els nostres mitjans, sé que els blocaires providencials ja ens avisaran.



De moment, obriré en Tissot i veuré què em diu.



Ah, sí, exacte:







* * *“Els inconvenients dels llibres [i qui diu llibres, pot dir-hi si vol televisions i diaris], els inconvenients dels llibres frívols són de fer perdre el temps i de fadigar la vista; mes aquells que, per la força i lligam de les idees que porten, eleven l’ànima enllà d’elleixa, i la forcen a consirar de valent, usen l’esperit i exhaureixen el cos. I com pus viu i sostingut ha estat el plaer, pus funests en són els seguicis. Tot ens fadiga a la llarga, diu mestre de Montesquiu, i sobretot els grans plaers. Les fibres que n’han estats els òrgans ara els cal repòs; ens és ops d’emprar’n d’altres, pus apropiades ara per al nostre servei, i, per dir-ho així, anar distribuint la feina. En Malabranca, tot llegint l’Home d’en Descartes, uns batecs desbridats el prengueren de cop-descuit. I hi ha aquests dies a París un professor de retòrica qui tantost llegeix bocins escollits de n’Homer es troba d’allò pus malalt.”* * *





Hum.



Són tan exquisits, els botiflers de l’Avui i els botifleríssims del canal Internacional de la televisió encastelladrida de Catalunya, que em porten el vici als nirvis. Me n’estaré, me n’estaré. Me n’estaré, doncs. I d’altres fibres tocaré – musiques novelles que la calma em duen, yes.









carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: