quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dijous

11è episodis gaietans
















Onzè d’episodis gaietans










91. Això s’esdevingué llavors. Tornaren a la National Gallery per tal de veure-hi, a dues sales diferents, dues col·leccions de gravats. Els d’en Kirchner, de l’elegant grup “Die Brücke”, i llavors els d’en Callot [ni en Kirchner ni en Callot, ningú al museu no gosaria d’insultar’ls, massa bemparits, no pas com els nostres, massa poc, gens assistits per un poble naquis, amb massa anys d’esclau, malavesat a la desídia, al descoratge]. En Callot, doncs, el ninotaire qui més tard presidia les Fantasiestücke in Callots Manier de n’E.T.A. Hoffmann, on hi ha aquell espill maragdí – o: smaragdene Spiegel – d’un cel de serps, goldgrünen Schlange, de qui l’ull les imatges enganya – cada ull un tap boterut i rebotent entre el jull i no el blat esclet de les essències. Fotòdrom, hom, de dret i d’esbiaix, s’atraça als capolls on pensaria trobar-hi llum, i només en més fosc enteranyinament s’envitricolla. Ich konnte vor Schreck kein Atem herausbringen, diu, i que: Se’m cruspeix l’aranya, el tap amb potes qui caòtic rebot per l’ull de les serps maragdines a l’espill tot fosc i infinit del firmament.



Quan, escales amunt, bescanviaven de sala i pis, s’han aturats una estoneta al replà, sobtats davant una escultura tota de bronzo, monumental i colpidorament barroera...



Era d’en Miró, i era feta, segons els feia llavors l’efecte, amb una base muntada amb dos jous per a aparellar bous, posats l’un jou darrere l’altre, oberts tant l’un com l’altre per un costat a tall de pont, de mou i manera que fessin quatre potes grosses, com ara d’elefant.



Part damunt els jous, hi havia què? Un feixuc cortinatge, una gran flassada de bast, o pus tost una vela de parament, és a dir, una tenda de festa per a carro, molt dobla, palesament, molt dobla, amb les sanefes clavetejades amb cabotes de fer bonic, d’allò més grosses aitambé. Aquella clavaó arrenglerada al llarg de l’orla la veus sovint pus tost en portes colossals de ferro fos de cap a l’edat mitjana...



Un cony de bat a bat, doncs, abocat al naixement... El mateix contorn, voltant, tremolós, botit, tou, suau, lasciu...



Part damunt la tenda dobla, una gran capsota de cartró; part dedins la capsota, una plàtera de fang, amb els detalls d’una carota esfonsats amb el dit mateix; llavors, al capdamunt de la capsota, al costat de l’esquerra, gairebé al caire, a frec d’estrompar’s, un plat en forma (piu-piu) de moixó, adés aitambé de fang, amb les faccions gravades belleu amb un punxó...



Tant se val; la qüestió: que dementre que esguardaven la composició, doncs, tota de bronzo, en Gaietà gros se n’adona que el marrec son fill, tot just tres anyets, s’ha deseeixit de la mà de sa mare badoc, i passa corrent joiosament part davall el pont format pels dos jous i l’espessa vela del damunt...



Allò justifica (just hi fica) un cony/vagina, naturalment; el Gaietà vell adverteix: Manyac, prou!



Un no-res, un bleix pudent més tard, arriba, lleig, fart, esbufegant, irat, sapastre (just another cop, unscrupulous, a pig, mad, fat, ugly, ungainly), armat fins a les ulleres, un bòfia. I ens diu que ep, que vigilem l’infant massa bombollejaire, que fa tres! (3...!) Tres camins que s’ha passejat pel cony del collons d’en Miró.



El bon pare li diu que no en faci cas, que no perdi el fetge, que no fins ara no se n’havien adonat, i que ei, ja no passaria més. [Porc sense escrúpols qui tanmateix no pot sofrir un infant conyejar.]



“I tant. I, nens, cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així. Perquè la veritat és que n’estic més que tip que ens escarneixin de continu, aquests estrangers ignorants i panxuts.”



Cofois de la merda que suen, lladres armats qui infants i mares per diners trepitgen.



I no li costa gaire d’enfellonir’s, massa tendre de voraviu, en Gaietà l’ignorat.



On encara avui, com si continués el feixisme triomfal a aqueixa banda com a l’altra, prou hi veu que hi diuen que en Mironet és asspainish! (I escriure-hi “Joan” així poc serveix de re; tothom pronuncia Kh-kh-kh-kh-uan de tota manera; tothom sap així mateix que la asspainish jay invita, ecs-ecs-ecs, a la vomitada) i oimés que el dibuix, suara ullat, d’en Ribalta, doblement insultat, amb el nom ridículament deturpat en Franfisco, i de nacionalitat també contrària i enemiga...(Ah llas, etcètera; i on s’aturarà l’ignorància genocídica d’aqueixa conxorxa d’imperialistes?) on (clàssicament, en la pau àligues conceben coloms, i, en temps de reivindicacions, és clar, coloms àligues) representa l’art asspainish – yeah, right, i demà ens afaitareu; i un bé negre amb potes rosses, o d’elefant podrit...



“Nens, ens volen fer veure garses per perdius, estrangers ignorants, ja ho he dit; prohibir’ns de tornar a néixer en conys nostrats, una o dues o tres, o cinc mil vegades, notfot, les que calguin, car els feroços no engendrem merdosos; i en conys nostrats, de més a més; les que calguin, notfot, renéixer’n, renéixer’n!



“Com si som culers de l’Hèrcules, home valent, força tel·lúrica, totabassegadora, ètnica.



“I tant.



Nec imbellem feroces progenerant.



“I, nens, cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.



“I tant. I, nens, cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així. I tant. I, nens, cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així....”



(Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.) (Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.) (Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.)



“Lleus, greus: llongs, breus...



“I tant. I, nens, cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així. (Mai com el soldat. El soldat és l’assassí.)



“I, nens, al contrari, renaixent cada camí.”






– – – – –







92.




Ni àligues crien coloms, ni ferotges criem cagats







Tret que tard o d’hora tanta de mort embogeix.

Tret que qui boig occeix dona i infants,

Si doncs prou és tan bon guerrer, hom el condona

I se l’enduu que comandi l’escamot belleu

Més bestial, car a la guerra hom els vol com més bogets

Millor.



Ara, quin plaer de fer malbé els fluixets?



Cap. Lobotomitzat superorbitalment,

Braint com escolà de qui per comptes de campanetes

Hom li estreny els collons perquè foti ding-dong

Ding-dong a l’instant més sonat, aixeca la clava

I estamordeix Plutó, ric afortunat, repartidor

De calers entre els corruptes, els botiflers.



En Jou demana el per què (Causam quaesivit pater).



Respon: Guaitava l’infinitud, les pregoneses

Inabastables del teu quadre, l’univers, pare meu,

I tant el brau pervertit com l’inic afavorit

M’hi sobren
.



L’indret on tinc nec el fugitiu, fa en Jou

Als aconxorxats olímpics qui vénen en acabat

A demanar-li’n raons, és una altra abonyegada

Bombolla on s’hi rabeja cada pífia amollada

Cingle avall de les eternitats per cada capdecony

Qui es creia creador; cagarreres incessants;

Mon univers d’infinites pregoneses confòs

Per qualque canfelip insobreeixible
.



Cadascun dels deuarres i deesses, ens enzes

En la llorda senectud, babuïns amb crosses

(Residus agafatosos de ceptres corsecats),

Amb posat desfet, cascú com algú de qui el déu

Qui l’emparava se n’ha cansat i se’n desentén,

Sutze i llardós, i curull d’odi, fitant el veí

Per si, com cap camaleó, se li morís de nerviosisme,

D’on menys feina a romandre sol, ni a emprar

El xi, d’aps fulminatoris, clavat a l’ànima, d’on

Ni suc ni bruc no en brolla, desllorigador

Ni eslleïdor de re, cascun d’ells, doncs, esdevinguts

Esca de comèdia.



Si sortim del museu ens passa el mareig,

Desenganyats.



Totes aquelles figuretes pintades per a qui?

Els criminals desvagats.



I ara els faríem l’acollonida gara-gara?








– – – – –






93. Se’n recorda en Gaietà. Qui se n’oblidava! El trauma atrapat als quiasmes llefiscosos del cervell com en teranyina de vídua fosca.



“Popava agraït i amb delectança la llet de ma mare – vingueren els vigilants i l’estossinaren a lloc mateix – hom els vantà fins als núvols – “defensors de l’infant i contra la pornògrafa pedòfila sa mare” (deia la veu de l’estaquirot) – medalla de merda a raig, i caramull d’entrevista ploramicosa a la tv amb qualque datpelcul malxerrat per a ells – i a mi em van dir de pobret orfe i em van llençar al cossi de les brosses repel·lents – d’on al capdarrer m’aixec, monstre imbatut, i per a venjar-la.”






– – – – –







94. Cascú el seu innocu* fetitx.



[*innocu mentre ningú no l’hi critico, o el “dolent” del seu veí no hi fico massa el nas i digo que el seu propi fetitx el bat.]



Els religiosos i d’altres idòlatres, llurs ídols – vists i no vists – sempre grotescs doncs.



Els afeccionats als animalets, llur animalets doncs, llurs taràntules, i hienes i ximpanzés.



Els nacionalistes, encara més lletgetes, llurs falòrnies infantívoles, ah.



Els enamorats, llurs enamorades, què hi vols fer.



Cascú el seu cagallonet. Peludet o llis, verinós o melós, de tant bon tocar en pic tan conegudet.



Quant a ell, diu: “Am l’ham, i au.”



L’ham en forma de G, amb la llengüeta trempada fora.



Diu: “M’enamoren les lletres – i la G, més.”







– – – – –







95. L’Entrevingut digué-li al seu fill Penós: “Això hem tingut, ta mare i jo. Un vespre érem a casa, jo feinejant, ella com sempre no fotent re, només sentint cançons ajaguda al sofà. Vaig aixecar els ulls i me’n guaití la reflexió, vull dir, la vaig guaitar al mirall que hi havia damunt la tauleta de mitja lluna..., i, en la penombra, en tost de ta mare, hi vaig veure assegut al sofà un ximpanzé. Glop de mil·lennis pel retrovisor avial. No un; una. Una ximpanzé de vulva evaginada. Ecs, l’esgarrifaó. Això ens menà apart [els dos Gaietans que enraonen, perquè així els rota, en diferents vernacles (com els personatges de llurs mirabolans, immorívoles novel·les), exiliats, sempre parlaren mig en americà]. D’ençà d’aleshores, mai pus no la sapiguí veure altre que com a mona. Potser un avantpassat seu se li sobreeixí un instant a l’aspecte reflectit a l’espill; la qüestió que ara sempre la veig mona obscena, ficant-se els dits a cada orifici i llavors ensumant-se’ls amb delectança, i gratant-se les puces a les aixelles i l’entrecuix, i cagant-se al sofà mateix. No hi podria conviure un segon de pus. Quin martiri compartir vida amb una espècie encara més bèstia que no la nostra!



A la televisió, un joc d’esparverar mascles – la veu de l’estaquirot anunciant es mesclava a la del pare – al·legava doncs el de la veu carrinclonament greu que els febles calia eradicar’ls dels camps de verd, que cap pastisser de blaus i sangtraïts i verdancs i nafres no s’adiria, llampant, a recolzar l’arbre de virior si hom hi barrejava els heretgets de qui l’única habilitat era la d’escapolir’s de les lloables castanyes, altrament garantides en aquest món on hom arrabassa la brossa, la llença a l’esvoranc més amanós i la crema en alimara de salvatge culcagat i sense calces.



Desolat, l’híbrid Penós, el llor, el xarnec, el mestís d’en Penós, qui darrerement tant el capficava el poc cabal d’esperma que semblava rajar quan se la pelava neguitosament bo i tractant de fer-ho millor que no cap altre company, de tal manera que es temia molt doncs d’ésser belleu l’últim de la nissaga, es guaita elleix al mirall per convèncer’s que, tot i que de doble raça, tanmateix de cara enfora pertany a la qui causa menys la general riota.



“Quina fila doncs creis que hauria de presentar al món, pare? La vostra o la de la mare?”



“Tenc l’impressió que tot depèn del bromerós, escumós repertori d’esversades fal·làcies, d’atàviques vel·leïtats, i de conceptes místics i d’altres falòrnies contingents que com floretes de maig són els efímers fonaments de la societat on s’escaigui que al moment present monegis.”







– – – – –







96. Aquests són els cincs estadis per què la vida passa. El pont; l’hort; la festa; els llibres; la cuina.



El pont, tu repenjat a la barana i, part davall, els cropònims: tothom, de qui el nom fou la gran merda, ara botit i ofegat.



L’hort, salubre verdura, els heretgets hi tenim els nostres akelarres.



La festa al camp: rostoll cremat, les graelles, els cargolins qui el Solell i les flames transformen en cendra helicoïdal.



Els llibres: en vastes biblioteques, ets l’escolta qui descobreix en l’eixorquia l’espurna qui tot ho crema. Cervell ablamat.



La cuina: els fogons, la llàntia, l’himne samfainal, el seny de toc: el punyal.







– – – – –







97. “No és el mateix, creuràs-me, tindre un harem amb verges a betzef que tindre un racó pudent i parasitat on la dona bruta de trast en trast al nas se’t peta. Només el pensament de la mort imminent aconsola el segon trosdase: Això perdré, es diu, pudor al nas i pruïja a l’epidermis, mentre el primer s’estreba els cabells i diu: Ah, eternitat sense cuixeta fina, redéu, jotfot, quina crueltat! Hauré de fer tallar mil caps pel cap baix – minsa recreació que no duu enlloc altre que al malmirrós malvoler i al neguit embafat de la pollosa població a l’esquena de la qual tanta de cuixeta fina se li esbatana perquè lliurement hi aspiri.”






– – – – –








98. A la pel·lícula, el bisbe en Feliu d’Urgell adoptava un “kàkapo” [en maori: lloro nit: lloro mussol], i el transformava en heretget perquè, penjat del bec, li portés el fanal, i també la llàntia o l’encruia que posarien als peus de l’ídol de torn.



–Kàkapo, Kàkapo – per exemple feia el bisbe, cacofònic com qui canta una opereta d’en Gilbert and Sullivan –. Fica el llum d’oli a la verra, i tapa-me-la amb l’atzeituní bast que la veig aqueixa nit amb ofec caquèctic.



Sempre enlluernat com portava cap llum encès, el lloro mussol assentia amb un remuc.



Un vespre fosc calgué posar-hi el gresol davant el tòtem. El tòtem tenia grops a la fusta, els ulls eren grops, grop el nas, la boca grop balmat. Era un tòtem fàl·lic, anava amb trempera com esplai-noi solt al serrall o en un prostíbul de minyones novelles, ara recloses fins al capdavall feliç de la pel·lícula.



Prostíbul de xamfrà o de mosquea, l’esplai-noi, amb la butllofa envescada, es carda alegrement cada grop, balmat o a mig balmar.



–Imagina’t doncs la contrària i tanmateix corresponent, Kàkapo – li diu el bisbe Feliu –. La dona d’en Gaietà, sofregalls als genolls, badoquejant davant un bosc de vergues i flingants: li veus els llavis, ella incansable, brostejant-hi xerigots?



Així pregaven aleshores. Com qui entrevista el bruixot negre, dret i ert com el tòtem qui ja era prou. Un estaquirot massa seriós, fustegós, amb carota de tres déus – eu, del típic botifler, de jutge repugnant. Judica i discerneix com qui caga, i li costa. I llavors escolteu-vos-el: els consirs que destil·la són tan verinosos com l’oli mateix que la fustota en destil·lava.



–Hom comença de s’hi podrir, mossèn. El tòtem parla com un altre castellassassí. Diríeu que només hi sóc per al forniment adient dels fanals, mes pensi que hi sóc també per al meu parer fornir.



Així enraonà llavors el papagai nocturn: “Tenaces, xorques esteses poloneses dels desgraciats castellassassins. Erm i guaret, desert ronyós pertot, sense re a l’horitzó altre que terra d’altri que els el faci mig joiós. Els castellassassins viuen en presó. Llur pàtria, on s’enduen mant de pres polític dels indrets on roben i s’hi instal·len, els fa un fàstic immens. Per això es disfressen de tòtem i s’introdueixen d’estranquis als temples dels envaïts, i tot i que són fusta corcada molt pintada amb vernissos de pudors, s’hi posen bé perquè llavors us calgui, si sou prou cudols, entrevistar’ls.



Naltres som molt més. Els entrevistaires entrevistats perquè llurs dibuixos i escrits s’ho valen i són arreu admirats.



–Coldràs-me amb la flameta ara l’aranya negra, la vídua fosca – féu el bisbe, enfellonit (car qui escarneix els tòtems per força rep el llamp dels endéuats) –. Nova ídola que he duta l’altra nit que rondava pels orinals inquisitorials.



I allí sacrificà la vida el bon ocell. L’assassina mossega-servents (Na Latrodectus mactans) se’l cruspí com qui crespella es cruspeix.



Els estaquirots sempre guanyen. Hi tenen fent-los vent de pet darrere tota la gent del fètid faldillam: clergues, jutges, pixatinters, jerarques i negociants. I l’ídola que diuen tothom ha d’adular.







– – – – –





99. Ai, cabàs; li diu son pare com el veu: “–Un altre fill de l’amo se’ns ha cagat a l’escaleta davant la porta – l’alternativa sempre és la mateixa: matar’l, o sebollir’n, en lleu suspens, la merdeta.”











carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: