quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dimecres

Desè d’episodis gaietans














Desè d’escunços i entrevinenteses














82. En Gaietà s’apuntava tots els somnis molt acuradament, sense oblidar-se’n cap.



Se’ls apuntava tanmateix en un paper somiat.









– – – – –







83. La seua biblioteca adotzenada és repartida a la saleta i al seu estudi. Ara, la seua biblioteca secreta la té al soterrani.



Davant hi té els llibres i llibretes confegits per la canalla quan eren als estudis de pàrvuls – llurs llibretes eren el fruit del curs sencer – són meravellosament fetes, clafertes de bells dibuixos deliciosament delineats, composats i acolorits.



Més enrere hi ha, en piles precàries, els patracols per ell mateix escrits, i que ara ja ningú no llegirà. Hom els cremarà segurament tantost es morirà, i això si abans elleix no en fa cap foguera al pati o al jardí cap dia massa deprimit.



Ara, en lloc molt més amagat, hi han els llibres trofeu – els llibres que ha anats pispant pertot arreu – cada llibre doncs un triomf de la seua tècnica pispatòria, del seu nervi tan ferm, del seu cor tan fred. Mai no fou enxampat. Això l’ompl d’urc.



Finalment, més secrets encara, i doncs colts, com desats en un templet, hi han els llibres que es trobava llençats per terra, sovint ben fets malbé, o, més sencerets, de vegades quasi nous, oblidats als seients dels trens, o abandonats als bancs dels parcs. Aquests són els llibres màgics, com ara missatgers tramesos per les divinitats dels intermons d’entre baules. Aquests se’ls ha llegits tots, i amb cura immensa, i tots li han abellit un munt, i tots li han plagut un Everest, i amb tots hi enllaçava, amb circells i vincles d’afecció inesberlable. De tots n’ha oït, enteniment-badat, l’oracle.



Aquests llibres – els dels infants, els suats, els pispats, els trobats – són el seu únic tresor; al dez del soterrani hi té tot el material al qual dóna doncs mica de vàlua.



I cada nit, sembla, o si més no diguéssim que massa sovint, la seua dona convida a sopar l’Inspectora de Llibres Robats.



Si sabia, favassa, el que en Gaietà desava davall les plantes dels seus peus!



Ell trepida, intrèpid, tot sopant. I aquell somriure fugisser, ah, aquell somriure fugisser... Qui n’escriu cap llibret clandestí més tard oblidat a qualque racó oldà...?







– – – – –








84. Les dones, en lloc flairós, hi tenen tendres foradets humits que els excites, per poc que en sàpiguis, fins a l’efusió – ah, i llavors què...? – carotes.



Què hi fotrem, les dones són desagraïdes i no en tenen mai prou – com més delit els dónes, més irritades se’t tornen – com ara si el fet que les vegis massa sovint tan posseïdes per la carn les amargués – com si es penedissin d’haver’t deixat veure-les retudes tan absolutament – com si els és ultratge la teua mestria a dur-les a l’orgasme esbojarrat...



La dona d’en Gaietà en gaudeix fins al mànec, i nogensmenys, en acabat, malgènit rai. En Gaietà té la dona que te la dóna – perquè hi facis el que (ella i tu) vulgueu (xipolleig ans rabeig de verrades rai) i perquè llavors t’enduguis tu els càustics escatxics de fel dels greuges, i els vibrants, esportellaires, timpà-esbotzaires retrunys de reptes i renys – i, si s’escau, les esgarrapades als ulls.



L’obsidiana lluent de sos ulls et travessa com els de l’esfinx, i te n’adones que tens l’ànima pitjor que no negra, absent.






– – – – –






85. A Birdman of Alcatraz (1962) hi ha aquell actor de cara repel·lent qui més tard féu de “Kojak” a la televisió. Hi fa de guerxat presoner perenne – la màquina carcerària l’ha entrampat d’empertostemps. En una altra bona escena, bromeja amargament bo i dient-li al gran Burt Làncaster que de jove conegué una veïna lletja i jove qui a casa seua anava entrenant un lloro lleig que li digués: “I love you Peggy; you are beautiful Peggy...”



Els lleigs festegen les lletges per obligació.



La trobava el papagai lletja, la Peggy...?



Poc que ho sé. Ara, en Gaietà, a part que sigui molt o poc lleig, el que sí que sap què és, i no vol pas ésser, és el robat.



Els robats no festegen les robades. Se’n foten dels desgraciats del ram dels robats. Els robats el que volen sobretot és tornar-se’n contra qui els roba. Així i tot, en Gaietà [i ací és on el seu destí és molt més de plànyer que no el de la lletja veïna del criminal empresonat] ha de continuar pagant els qui el roben.



Vol sortir al carrer amb tots els robats cantant aquelles cançons que hom cantava abans, quan encara hi havia esperança de fotre el lladre a mar. “–No! No serem robats!”, cantàvem.



Però ara no vol sortir ningú, ni a cantar contra el lladre ni a ataconar el lladre. Tothom té un papagai molt lleig a casa que es diu televisió i qui els diu que són molt bonics i salats, i elegants i comcal, sobretot quan callen, i que robar’ls no els roba ningú, tot i que és evident que hom els roba més que no mai. Només cal obrir els ulls i no creure’s el papagai maligne amb què el lladre els adoctrina.





– – – – –






86. Visitaren n’Entrevingut i en Penós Nova York per tal de veure-hi llur amic en Carallot. En Carallot d’Antares, gens carallot, de les Bahames ara darrerement havia emigrat a Nova York.



Es deien els Gaietans: “Hem de convèncer en Carallot que torni a ca la Tònia. Un atot com ell no ens podem permetre perdre’l. Tots els grans catalans fugen de tant de lladre. Tots els grans catalans rauen defora. Tant de pujolisme i cagarrinisme, només hi quedem els llepalladres.”



–Li hem de dir el secret molt desat a l’esment de cada català genuí.



–Vols dir...?



–Que a ca la Tònia, rai, que tothom hi fa el 69 – que tothom, com l’hi xucles, la xil·la, ipsofacte te la xucla.




(...)




–Com m’havíeu de convèncer, gamarussos –respongué en Carallot–. Ací hi anem armats. Ací cap cleptòfob no és impotent. A ca la Tònia ningú no hostilitza el lladre ubic ans prepotent. Al contrari, a ca la Tònia, llas, el lladre és protegit pel venut, pel botifler i pel covard autòctons, a part de la protecció que ja reben dels llurs: de llur exèrcit, de llur bòfia, de llurs jutges, de llur estat. Només hi tornaré quan tingueu una arma poderosa i tingueu prou collons per a emprar-la.



–Mes tu, qui ets millor que en Supermà, podries ajudar’ns.



–No tinc pas vocació de déu fet màquina, companys. Quin fàstic no agafava després al poble cataloni si sabia que no s’alliberava per mitjans propis, ans per mà del fastigosíssim procediment de l’ajut diví: aqueixes preferències es paguen durament. Un poble hostatge del seu déu ja ha begut oli. La penyora a rembre és la pròpia dignitat, el propi amor propi. Quelcom impossible de pagar, ja, doncs. Et saps tan disminuït i merdeta d’ànima; saps que sense l’empenta de déu no anaves enlloc, que t’odies íntimament tant que no trobes altre eixida que el suïcidi.



–Ah, doncs ja ens ho farem.



(...)



Pujaren fins a la corona de l’estàtua de la llibertat. Hi cridaren fins a esgargamellar’s i de mou sobtat i repetit, sincopat: Llibertat! Llibertat per a ca la Tònia, deessa! Llibertat! I al coure hi inscrigueren: Here now català spoken forever.







– – – – –









87. Pujava en Gaietà les escales del lluent museu, cap als excusats, amb una ampolla de whisky mig plena a la mà. Li deia al guardià qui no el volia deixar entrar: “Sir, només és una ampolla amb pixats. L’anava educadament a buidar.”






– – – – –





88. La cara de jutge del guardià dels tresors abassegats i carrinclonament emmagatzemats per la classe espoliadora feia riure en Gaietà. Recordà el mot d’en Balzac (on algú qui se n’adona que mai no podrà reeixir en el món de les jacobines lleis molt plenes de merda autocongratulatòria, hi diu si fa no fa): “Tinc un cervell massa viu. L’enginy crític m’allunya de la gravetat amb què cada imbecil es fa pujar a cavall.”



La gravetat endèmica que afligeix cada fat datpelcul, doncs. La gravetat que dóna pel sac a tant de jutge amb carota de tres déus i cervell molt reduït de gos rabiós. I a tant de lacai qui li fa la farina blana i l’estrijola i l’enlluenteix amb saliva i betum. I li frega el cul amb la llengua.



“–Tu en dius història jo en dic cagòria!” Va cridar en Gaietà mentre se n’anava amb la puntada estampada al cul.



I encara més fort, des del carrer: “–Creu-te’n poques; fes millor: no te’n creguis cap!






– – – – –






89. Peripatètic, en Gaietà Penós va parlant amb les bagasses qui es passegen pel carrer durant l’instant on no tenen clients – sap que això és aprendre del món. Es va fer amic de la primera un vespre d’estiu bo i estrebant-li part darrere una miqueta els cabells – qui sap quin rampell agressiu li va vindre d’espetec; la qüestió que ho va fer: potser massa vergonyoset i sense un clau a la butxaca, li calia forçar la situació...



Com es va posar la noia! Es va tombar com si el volia matar, i li va dir de tot, començaren a rajar-li els pitjors penjaments imaginables, i en Penós els entomava humilment...



Aleshores, la xicota va arrencar a plorar; en Gaietà li va demanar perdó...



Començaren de caminar plegats, enraonaren de filosofia – ella li deia, molt encertadament, que la vida és una cadena – llavors deien quelcom sobre política – ella afirmava, i era andalusa, que Catalònia era més important que no Portugal – “no entenc pas com no és independent”. En Gaietà se n’adonà de seguida que no hi havia ningú més intel·ligent que certes peripatètiques...



–N’he après munts: el millor que sé –es referma.







– – – – –







90. Els saigs sorruts i grofolluts de la bòfia vingueren al bar mateix a arrestar’l.



Se l’endugueren, malparits, per pedòfil.



Pobrissó, també! Sols havia demanat un cigaló i el remenava amb la cigala.









carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: