Vuitè d’entrevinenteses amb l’episòdic Gaietà (amb il·lustració adient i faceciosa del mot “bisbe”) 64. Durant la nit s’havien enduts tots els edificis – tant les cases, com les barraques, com les ruïnes. En Gaietà se n’adonà que tot hi era ara paisatge d’arbres i torrents, i que doncs ja no li calia pas esperar un autobús que no arribaria mai més. Les idees se li aclariren – com l’horitzó – aleshores totalment comprensible, sense enfarfecs. I se li havien tornades, les idees, prístines, diàfanes, com l’airecel netejat, o de pedreria, de robí, de metall relluent, com el Solell qui roent s’alentia a tacar-li l’ull. Tot hi era nu – i ell – al capdavall copsable. - - - - - - - - - 65. Vol escoltar en Gaietà els cavalls quan neguitosos eguinen que els pruu el fibló del desig... Viatja nu per ondulats paisatges verds, sense casalots ni fums... I sap que els cavalls, ben copsats, dirien ver, com diu ver el cargolet de la taqueta a l’ull... Per això parava l’orella... Per comptes de què... Barrum! Barram...! Daltabaix! Terrabastall! Pandemònium! Cafarnaüm! La sorollada de l’autobús foll de l’Ernest Maragall fa irrupció, a espatllar-ho tot. Fa en Foix a KRTU (1932): “–L’Ernest Maragall hi ha penjat damunt el radiador un àngel de fang qui aguanta amb els braços estesos un paper que diu...” I ara, a frec que l’autobús no s’ho endugui tot part davant, en Gaietà pot llegir el cartell. Hi diu, en lletres de gegant: “Us vull escanyar a tots...! - - - - - - - - - 66. En Carallot d’Antares: –Antares és un Solell gloriós, amb planetes on harmòniques poblacions viuen vides de pacífica intel·ligència. En Carallot d’Antares era un homenet verd, quasi espiritual – per escunç estrany, eixí d’idea (eixí com a idea) del cos d’un creient – d’un qui creia que les idees eren embrions, i adu fetus, amb peus i cames, i mans i colzes, i nassos i pipinets, i ungles i ullals – idees-infant, doncs, qui podies veure (com se’t neguitejaven dins els cos) de vegades fer bot a aquesta o a aqueixa part del teu cos molt més gros... Burxava el genollet d’una idea, i l’ull et sobresortia un pam o mig; burxaven les banyes o el tòs llis d’una altra idea, i el ventre et feia bonys oldans..., i el dia que moltes d’idees se t’esvalotaven, ah, llavors: érets un mapa de tres dimensions on els sistemes orogràfics, vull dir, cims i cràters, i canyons i valls, i serralades i abims, i pangees i esllavissaments catastròfics, se’t dibuixaven en un palimpsest de terratrèmol continu i esverat – les èpoques geològiques disparades cap al caos, la geografia del teu cos un afoll qui es transforma a la biorxa, molt desesperadament i esventat... En Carallot esdevingué, fora de cos del creient, un infantó esmarrit, qui sovint somicava i llavors esclatava a sanglotar hores i hores. El culet damunt l’orinalet, interminablement, el cas és que no podia pas cagar de cap manera – plorava de les fiçances i frisances, de les fiblades i dolors, de la vergonya, de l’impotència, dels vans espoderaments, dels torçons... El creient se n’anà al peu de la muntanya on, al bell capdamunt, hi havia el magnífic (pitjor: grandiós) nou monument – monument que en principi només serviria de deny rerefons per als tres déus de plom – els tres déu gegantins de plom qui tanmateix només feien acte d’aparició molt de lluny en lluny, en tota llur majestat i en fasts així, immensament acollonidors. S’agenollà el creient a pregar-hi; esperava, trinant-hi prou, l’aparició trina, entre d’altres pacients qui esperaven més tranquil·lament, asseguts o mig ajaguts, o jaguts del tot, llegint un llibre, xerrant amb veus pausades, fent mitja, o ganxet, o monejant amb els boixets, o gratant-se les crostetes, o amb un bastonet damunt la pols dibuixant teoremes matemàtics... Aquells tres déus qui mai no acabaven de reaparèixer ajudaven tanmateix la gent de cagar – les latrines d’allí davant sempre eren plenes de merda – la merda dels pelegrins feia força pudor. Diu en Gaietà: “–Ho sé perquè hi era. De vegades, vaig a indrets així, a tafanejar-hi una miqueta. Nu a la vora del Ganges, la meua pell feta de làmines d’or (imprenyable i resplendent, i qui reflectia enrere tot virus i bacteri, com qui reflecteix cap raig de llum) fou un esdeveniment per a aquella tossuda gent, molt aviciada als miracles. “–A la Meca portava el meu llibre-ràdio, on entre altres meravelles de l’escriptura bona, t’hi trobes aquells enginyosos poemes visuals perfectament recitats per na Caterina Deneuve amb tanta d’aptesa i tant de tranc, i amb clara veu que curulla de fina seducció, que en romans bocabadat – i els sarraïns bocabadats em deien que quin alcorà més modern i automàtic...” El creient al capdavall s’equivocà de latrina. El bertrol on caigué hi caigueren després i abans seu milers i milers d’altres vagabunds. És un estratagema de les autoritats per mantindre la població prou “regular”... Per badada, doncs, féu cap el creient al laberint blau cel on vénen a perdre’s els pòtols – esgarriats, ja no en treuran mai més el nas; arronsats a qualque racó eixut, finalment hi estiraran la pota, i au. L’homenet verd se’l trobà la dona d’en Gaietà al jardí, i se’l ficà cony endins, car tenia, en Carallot d’Antares, llas, consistència d’olisbe, de bisbe, de fòtil de plaer, i era tot net i flexible, i mai no cagava – i es devia doncs pensar la dona d’en Gaietà que era el conill de pasqua qui l’hi havia post, aquella xiroia, engrescadora andròmina, per comptes de cap altre ou de pasqua – amb un petit ajut de la butxaca d’en Gaietà, és clar, el qual (cal repetir-ho) era innocent de tot l’esdevingut. - - - - - - - - - 67. Cavil·lant sobre l’infantó-idea qui de cagar no assolia, li vingué a en Gaietà a l’esment l’imatge típica d’en Luter restrenyut – tractant, l’heretget apagallums, de cagar al forat del canfelip – emprenyat qui-sap-lo, car tot era debades – no reïx de cap manera d’induir ni d’engrescar aquell cagallonet pioner que tregui a ensumar el nas pel forat del sés – prou estona a pensar-hi doncs cagant (o pus tost gens no cagant), a petit no en surt altre que la seua molt pudent religió especialitzada per als pitjors ignorants – ço és, el “protestantisme” – on només mana la fe cega – excusa per a poder robar i assassinar a cor què vols – només cal que tinguis fe en la merdegada futura – el cel prou t’esperarà. - - - - - - - - - 68. Quin xiquet més poca-substància!: –Com era petit i anava a la platja, es ficava en Gaietà tot solet a un raconet, damunt una pedra porosa; es treia els calçotets somalls d’anar a l’aigua; es ficava, estesa, una tovalloleta part damunt la falda, i, trempant-trempant, tantost l’hi passava, part davant, damunt la sorra, qualque damisel·la o senyora prou avinent, què feia en Tanet llavors...? Doncs això: es feia veure més ruquet encara que ja no semblava ni era..., i, amb una maçana a la mà i un ganivet rom, volia i no podia, molt sapastre ans maldestre, treure la pell a la maçana... De lluny en lluny, per una escalforeta que li pujava ran la bonesa del seu cor, la bellíssima femella l’atenia; amb tendra careta li deia: “–Pobre carallotet, vols que te la peli...?” Ah aleshores, engegat minyó enèrgic, com saltava la tovalloleta i prosperava fins a l’empiri el seu pipinot crestallut i escumós... “–I tant...!” Que li deia bo i botant, i rebotegós i repropiós. “–I tant, i tant...! Som-hi, vós, som-hi!” - - - - - - - - - 69. Aitambé, de marrec ben marrec, abans d’haver mai cardat, els “savis” sabatots, els de la peudebancada sempre a tret, el veien ridículament “poètic” perquè mai no havia cardat…! “–Quan hagis cardat, sabràs allò que és bo, i et passaran totes les manies, capgròs…!” Ara veu que no hi té res a veure. En acabat d’haver’t bitllat mig món – i (segons aquell babau de profeta antiviu qui – de marrec en Gaietà mateix, per ells engiponat – i tots els altres pansits bacallans eixuts, els “catòlics”, pretenien o pretenen de creure’s) – ja qui es guaita cap femella amb ull lúbric, és com si se l’havia boquida de per de bo – en acabat de tant de querar xones (de debò o al magí, que si fa no fot es el mateix), encara et sents aitan “poètic” – si doncs no adu pus. I què me’n dius amb cada os aixafat pel fotre massa assidu (i salvatge) de la dona quan no et té amant amanós...? Aitan “poètic” llavors, ai, que no ets pràcticament altre que buf d’ànima qui fuig. - - - - - - - - - 70. S’embadalia, penós, l’Entrevingut davant aquell altre misteri més casolà: –Com és que jo (qui no tinc gaire res a dir) escric tant, i els ferms aventurers qui es xonen la meua dona no escriuen res – llas, gens, ni llurs memòries (que ni cal dir que llegiria esventegadament ans esbufegada – “on hi sóc, on hi sóc...?”) (Hi sóc..., hi sóc...?) (Sóc..., sóc...?) Com un soc, ni m’hi moc. Estaquirot. O en tot cas, ça i lla, rere qualque riallada, cert efímer bellugueig implícit i prou – ni teca prou no m’embolica per esdevindre personatge. Tan naquis que, com els microbis gariebé invisibles, caldria augmentar amb el microscopi molt virolat de l’imaginació el marge d’entre línies perquè es declarés la meua presència altra que com a descol·locada mancança. Tret que, per comptes de plorar, en Gaietà, garneuet, se’n fotia com un conill. I es deia: “–Ves, s’ho duu segurament el tarannà – si són (els cardaires) de tarannà cardaire, ets (enfaulat flautaire) de tarannà fabulaire. I hi ha d’haver de tot perquè tothom se’n rigui amb el que li fot més gràcia.” - - - - - - - - - 71. S’aesmava en Tanet la seua dona definir el bisbe. Bisbe: –Olisbe. Objecte fàl·lic que les dones tradicionalment ens hem anat ficant fufa endins d’ençà que sabem fer atuells (diem-ne fòtils, millor; s’hi escau molt més, en aquest cas, que no pas atuells). Amb el bisbe amunt i avall, i endavant i enrere, i cargolant-lo així i aixà, hom en gaudeix qui-sap-lo – ah, bells benifets de l’autoerotisme...! Té si fa no fot forma de bisbe, tret que els bisbes, és clar, ja tenen forma de fal·lus ben trempat: duen un capell com un capoll – i el duen, com el capoll, així mateix morat. Per això, amb tota la raó, d’un olisbe o vit autònom (de terrissa, plàstic, de fusta, gomós, esponjós, de vidre, antropomòrfic o pla...), se’n diu sempre “bisbe”. I [no cal pas dir que] aquest és l’únic bon servei que cap bisbe mai no fa. - - - - - - - - - 72. En Gaietà Entrevingut, gai campió dels banyuts, s’empescava el nom Episòdic [episòdic...?: –com qui viu a bursades, a falconades, by spurts, entremès, per intervenció obstrèpera, malreeixida, destralera] per tal d’escriure-hi sense ambages [ambages: –punyetes, bifurcacions, capitombes, marrades rai; com qui diu: amagatotis, estranquis, esquitllèbits... Segons mots adients del calçaire Chaucer: “–Si en Tanet adés ens guià amb ambages, ço és amb murris mots pel mig doblegats, dits com per qui diu mots amb dues cares, la del davant i la del clatell, n’Episòdic en canvi monçònega ni una no ens dirà...”] i, doncs, en l’esperit d’aquesta lluna, est poema confegia, humit. Vagues pessigolleigs a la punteta la fava Quan em van veure, algú va dir mig fluixet ara Ve el marit I tots quatre es van posar a riure Mentre la meua dona deia adéu als gaietanets Jo em fregava el nas Hi tenia a la punteta unes pessigolletes Que emmirallaven les que tenia a la punteta la fava Tenia por que un esternut No esvalotés el galliner Paròdia criminal Insurrecció dels nassos Em desconfeixen Les musiqueries del cos massa delerós D’orgies – massa bo que sóc Així no es pot anar pel món El món se te’n fot, visceral i mordaç Amb sanguinaris pessigolleigs als ullals Jo qui em voldria canonge de la deessa Oferint-la al caminant Amb un somriure bonhomiós Van veure que monejava amb el mocador I un d’ells (un dels qui se’m boquien La dona i tornarien a fer-se-me-la espetegar aitantost arribessin En missió als Calàpets) Em va demanar com es deia esternut en català Els altres feien la rialleta... No em feia càrrec aleshores que en moltes de cultures Esternut vol dir també esclat de lleterada I el cau de la meua dona Territori d’aterratge dels llurs (de les llurs) Tantost l’avió els aterri a l’illa i siguin a la piscina de l’hotel On es banyaran nus – la meua dona i ells Vint o trenta qui seran A capitombar-se-la à tour de rôle Vull dir, passant per sort o a torn de nom O qui sap com s’ho foten Civilitzats rai Guaita (fan de rere les cortinetes les verges passades), vés-hi Vés-hi, te n'hi vas I tiren tafarreta i, en un instant Amb petons i jolius pessigolleigs M’empenyen la barcota a mar... Em trec el mocador Quin espectacle pus empegueïdor! Amb una exhalació, la barca carraca Se’n torna exactament al mateix indret Del començament Aleshores li vaig dir que en català rai Que hi teníem una mà de noms Tret que el més comú era el llatinat “esternut” Com sternutation en anglès, and so on No me’n vaig recordar més fins en ensopegar Amb el mot Episòdic...! Me n’adon que duient-lo Alhora honor la meua dona Qui cardava amb tothom I alhora honor els pessigolleigs a la punteta la fava Encara avui per aqueixos deliciosos records Pessigollejada... I honor sobretot l’esternut També dit: episòdic! També dit: collons! També dit: salut! També dit: orgasme! Ja en parlarem Si sobrevisc Ara raig pertot arreu No pas perquè plogui, vós, molla Gens. |
