9 amb en Gaietà,
jove
73. Lliçó – (hi relluen clàssics
d’enjondre)
[“En Brutícies es va començar de despullar: es va com qui diu esbadellar d’aquella closca d’oldà abric
anacrònic que portava i la va llençar si fa no fa cap a la cambra de les robes. L’abric espetegà a terra, amb un
espetec molt més feixuc del que feia pensar, tot i l’incòmode que semblava. Espetegà com si fos de metall. Ara,
en Brutícies es vinclà envant per tal pelar’s aquella mena de part baixa de granota (tan densa com l’abric) que
portava damunt els pantalons. Part de sota, anava vestit amb les mitges negres i blaves, les convencionals de
fer negocis. No es podia pas dir que fos un estil que li escaigués ni mica. Als ulls de qualsevol ens gens avesat
en matèries de moda civilitzada, diguéssim als ulls del mític Carallot d’Antares, hauria aparegut
força pagesívol, àdhuc lleig de veure. De fet, semblava en tots els detalls qualque mena de vell escarbat massa
gras.”] – [a “Waldo”, d’en Robert Heinlein]
En Carallot d’Antares es perdé en la nit. Era un nit humida. Queia un plugim amarg. Es va amagar rere un
cancell foscant.
Al capdavall va encertir d’ensopegar’s en la foscor una ànima bessona. Era un noiet d’uns disset anys
terraqüis, semblava pansit. Havia fugit potser de casa...? En tot cas, no tenia gens de pressa de
tornar-hi.
En Carallot se li posà a la vora. “–Ei, com anem?”
En Gaietà Penós va respondre: “–Què fas pel carrer tan tard...?” – perquè l’havia pres per un infant de potser
un parell d’anys.
–No et pensis pas que sóc tan petit. Petit d’edat, vull dir. De fet sóc un nan molt nan.
–Ah, perdoneu.
En Gaietà Penós féu continent d’anar-se’n, afermà el pas. Corrent-li darrere, en Carallot no perdia petja.
S’havia dit: Li tocaré els pebrots, a aquest xicot, fins a fer’n un aliat.
El xicot, doncs, veia que no se’l treia de sobre. “–Què vols, doncs?”
–Una mica de conversa, home. Com tu, també sóc rondant fora de casa enmig d’una nit gens joiosa.
–No tinc gens de ganes d’enraonar.
–Amb la companyia n’hi ha prou, si no et sap greu.
Avençaren per carrers sense llum. Monstres de forat raucaven sordament rere les portes negres dels edificis
torts. Llavors les cases s’acabaren. Les pardines oferien refugi als animals. En Gaietanet i en Carallot
encengueren una foguereta, arrecerats en un racó desocupat que encara servava una miqueta de
teulada.
En el silenci, ombres s’eslleneguen cap al mig on la foguereta fa prou llum – són ombres de cuques feres qui
surten dels forats, on bullen, freds, els orcs. Ningú no dorm.
Un esglai: moll cirerer mort s’esqueixava, i el corcs qui el corcaven, adolorits, gisclaven, exposats. Ocells
nocturns s’aixequen cridant. Les flames s’esgaien, les espurnes constel·len el corrent.
–Vitamines...? – oferí en Carallot.
–Un xiclet, si de cas.
–Són xiclets vitaminats.
–Ah.
Li contà com li havia anat de bé en aquest món durant els primers anys. Com hom el prenia per infantonet
sense malícia, innocu, doncs, i innocent.
–Un dia vaig entrar en una dutxa on tres indonèsies es dutxaven. Se’n reien una miqueta mentre anava
enfonyant el nas a cadascuna de llurs xones.
–Doncs prou podeu – va dir en Tanet Penós, un pèl fora de món. Aquell xiclet vitaminat que l’ultraterraqüi
suara li donava l’endormiscava suaument.
–...nogensmenys, tot s’anà espatllant... El pescater no em volia dir de cap manera el preu del peix. l’havia
d’endevinar, se m’insinuava com a marieta, veia que no ens entendríem mai, allò era un desesper, vaig haver
d’emigrar cap a millors barris... Pegellides és l’únic que menj. Ah, i el migdia on torna la minyona en acabat
que m’he cardada la mestressa...! Com justificar les taques de fang negre damunt la moqueta, que eren de les
meues sabates quan pitjava fort fotent-me per terra la mestressa...? Per sort, sota el moble hi veig una vespa
negra grossa, molt més grossa que les xanes, faig veure que me n’esfereeixc qui-sap-lo, la minyona m’ajuda
que no em fibli i doncs se m’endugui al clot – la meua capacitat per al verí, menor d’acord amb la meua
migrada mida... Li dic, damunt, que n’hi havia tres o quatre qui hi feien niu i que ara només roman aquesta,
mig ferida..., la qual tot d’una se li fot damunt... Ara és ella qui s’esfereeix fins que finalment seré el seu
salvador, d’on me n’estarà altament agraïda, i les marques a la moqueta comprensibles en acabat de la baralla
titànica rai.
En Tanet s’admirava íntimament. Quins collons que té la moixa. Mai no ensopeguí aital assossec. Il·lès en
acabat de l’atac de les falenes. Qui ho hauria dit. Mort de por, i sense paraigua, avorrit del viure, i ara sóc en
paisatges reeixits i que excel·leixen en llur qualitat de somni...
En Carallot s’emmusteïa, mentre l’altre vagava per onírics paradisos: “–Després vaig veure-hi una dona
morta, dalt al cadafal fet amb fustes encavallades. Mentre el discurs del botxí continuava, la bala llençada per
l’estiracordetes creuava l’espai, com el ganivet creua el formatge o l’ungla del tigre el vel del tendal. Travessava
la femella el gual que duu al son sense matí. S’enlletgia ferotgement, i pudia. Allò em tregué les il·lusions.
Viviu en un món de merda, companys.”
Tenallat per la rialla, en Tanet Penós recitava versicles de la bíblia d’en Xerxes Glaç, el màgic lul·lià. “–Oh,
oh, oh, gran meravella! Un altre fill de déu qui surt del cony d’una femella!” Aquella deessa blau cel se li
transformava a l’esment begut en jutgessa benigna, ara doncs l’arreglaire d’injustícies pretèrites; la qui es
treu la corretja i corregeix les portes que es tanquen a l’inrevés, de tal faisó que el deleteri ja no entra pas, ni
entra el dolent, ni penetra l’envaïdor… Deessa – ací som, incapaços d’altre que de coldre’t... “–Món
d’empentes. Tot empeny. Tothom empeny. Endins la femella empeny. Empeny el mascle enfora. L’ou és post. I
qui vulgui descloure que s’esdernegui a empènyer.” Empenyia, sèdul, el jove Gaietà.
Deia, monòton, en Carallot: “–...sabíem els viaranys que davallaven cap a la desaparició, però triàrem de no
emprendre’ls. N’hi havia un de relliscós, de neus glaçades i forats traïdors; n’hi havia una altre tot
enteranyinit on tararanyes i serps i animals verinoses romanien celats, a frec de saltar’t al cap; el tercer era
impassable pels arços i per les espines i per la jungla... Mes el nostre guia era un antic autobusaire coneixedor
de secretes adreces, s’atraçava pels trencacolls com qui neda en estany de cresp pla com mirall...”
En Penós rebé un sotrac, se sondrollà, aürtat. L’automòbil dins el qual es trobava bo i tractant d’empaitar
l’autobús del mític homenet verd d’Antares s’havia perdut. En acabat que havia tombada una cantonada cap
aqueixos passadissos estrets entre esmolades parets llises, no hi havia res a veure altre que envitricoll: ossos
de drac, pintotes de cabellots pollosos d’harpia flamenca (aquelles donotes fastigoses qui imiten vilment i
sapastre les mores d’Algèria), barrets xarolats de fatus, oblics, promiscus sorges qui devien dormir la mona en
qualque altre racó oblidat, podrint-s’hi lentament i molt esgarrifosa... “–Sóc a l’hospital!” – va cridar, esfereït,
“–Só en indret gamadiu d’allò més! Hi put a elegia i a benzina! Els llits hi són gàbies rovellades on cada
llangardaix catalèptic, escuat, s’ofega esborronadorament! I les monges infermeres duen els sexes
horrorosament esborrats!” Se n’adonà tanmateix que, sota la faldilla curta, els tres vits penjants de la
mare superiora, el del mig més llonguet que no els dos dels costats, li feien l’ullet. Allargaré la mà, es va dir.
Mà instantàniament aixafada per roc auri. Se li obriren, com ara volats per dinamita, totes les tovamatrul·les
(tots els calaixos de tendrum), també la melsa.
Tot s’esdevenia a una velocitat exhilarant. La porta mateixa duia calaixos – bicicletes en treien el nas, embuts
que vessaven panderols ensucrats, tapissos que malembolicaven ensagnades rates i anyells nus.
La fetor de pells de conills qui cremen en fogueres i fa minvar el teu punt d’albir li dugué vagues memòries
d’antany. Vares d’ametller perforaven els melons de sal. “–Només volia fer manetes...” – mormolà. Per
a això no calia patir tants de nyaps ni atzagaiades. La punició surt de polleguera... Nadons d’Alger somiant,
llur fetor allunya les oronelles... Digué la cabreta qui els va ensenyar de somiar: –Buf, ja n’estic tan tipeta,
que cap fulleta ni aresteta no em ve de gust.
Trapezistes, llur coratge, preà en Tanet, funàmbul en funicle tremolós... Badà els ulls. Orió, per escorpins a
mig occir, es rebregava, intermitent. Abaixà el llambrec. Va veure l’homenet estirat vora la foguereta –
semblava un carbassó verd sobreeixit a mig coure de qualque olla barrejada. Nafres i xuclalls a la pell. Trets
ingenus de gripaus mig arrauxats qui espien per fenelles. Grops i grumolls com grills de trumfes grillades
pertot a la pell – un de gros, com tòfona mig eixida, a la cama esquerra, damunt el sec...
Se li’n rigué en Carallot com li va veure la cara d’estranyat que en Penós no feia. “–Què és aqueixa pell de
sangonera per salvatges llenyataires debades ataconada...? Xoanons (dibuixets a mig acabar) de pimpinelles,
d'espernallacs, de sivelles, de xacres, de tòfones i intueixc que de miàlgies rai.”
--Amb àvol delit et respondré que sóc diabòlic. I ara, afanya’t, que anirem arreu venent-nos a poc a poc tots
aqueixos joiells trobats – car sàpigues que vinc afectat per miraculosa malaltia – “teratoma robiplàstica”, em
fa que en dieu per aquests verals – robins, mes també d’altres pedres precioses, desclouen dels alifacs o
tumors que em creixen a la carn no gaire lluny de la pell, en indrets del cos inopinats – a les sofrages i aixelles
predominantment mes també als lloms, als inguinals, als voltants de la carranxa, recte endins, a les genives, a
la planta dels peus...
–Aquest alifac enjoiellat del sec de la cama, quin cràter més esgarrifós...
–Amb veu fosa et dic: “–Que li sigui llegut al poeta…”
–Galdós de vós, astruc rai.
–“…de fredament fotre’s cràter ardent del Mongibell avall.” (Liceat perire poetis ardentem frigidus Ætnam
insiluit.) Potser és veritat que hi ha més dies que llonganisses, mes t’assegur altressí que hi ha més alifacs que
dies. Les pedres precioses de dintre romandran enllà de tot element orgànic estireganyat en xiclet d’univers
mastegat per la deessa Robí.
–La deessa inorgànica...?
–Eh que s’aprenen coses amb el tit...?
–I aprenc de vestir’m com un dandi patorrat. Ultraterraqüi, us imitaré.
–Em pots dir de Carallot.
–I a manguis de Gaietà. Mes sapigueu que no visc pròpiament en aquella casa de mon pare, l’episòdic
Entrevingut; al contrari, sóc futbolisteta molt ben pagat, com veieu jovenet encara, enyorant-me nogensmenys
de les riques planes verdes de cap a Lleida... Ahir, per la finestra, penjat d’un cable que baixava com un arpó
del terrat, m’ha entrat el pudent a la cambra. Sempre tinc testimonis al meu favor… Llur paraula contra la
nostra. La minyona és negreta – atlètica com jo; ben feta; ens neteja la casa; sempre diu que, net, faig oloreta
de baconet ben net – i llavors amb baves a la boca se m’atansa a cardar’m... Érem prenent la dutxa en acabat
que ens entenem, i de sobta se’ns despenja damunt el pudent, hi ve a veure què hi fèiem... És ell qui la
maltractà. El dia on na Fel·la obri els ulls i pugui parlar, tot s’aclarirà.
–Hum – en Carallot es guaità el calendari-rellotge inscrit a la pell. Na Fel·la Tió (la negreta) es feia esperar.
“–Fel·la...” – imaginà, i ho trameté telepàticament – “–...cascun de tos pits un Mongibell que escalfeeix i fa
suar, com vol en Fontanella (entre la neu i les flames, els seu pits, formosos Mongibells, ni ensenyaven llurs
cristalls, ni apagaven mos sospirs); hi trempava rai, mes poc n’hi hauria prou; encara caldria que el volcà
se’n deseixís, d’aquell ensopit barnús tel·lúric de la roba qui, rebeca, t’embolcalla, o ja que jo no gosi ficar la
mà al foc... Saps què...? Ara vinc. A rembre’t, iè. Al rescat.” – Digué en veu alta –: Som-hi, doncs, marrec.
Quina hora és? L’hora de comptar diners… I què fotre àls…? Re altre que comptar’ls...! Som rics i podem anar
pertot!
El sangtraït frugal de l’aurora començava de tacar el cul del cel.
En Carallot, d’on la fressa que li feia la rara roba donava un rampeu a la fressa feta pels tarongers eixorivits
per l’aleteig de la brisa del matinet, amb dits de vori sospesant i fent tritllejar com esquellerincs maragdes i
robins, solcava llambrescament entra la runa. Esvaït, en Gaietà li anava darrere. “–Camín ranc ran
l’elefant diminut, dementre que el fosc es desfà i el lloc aïllat es va poblant de telamons i cariàtides
esquerdats...”
–Què dius?
–Res. Que rebutja el verdet de l’arbre les llepolies de l’alè. S’alçura si l’alçuren.
–Ah. És que saps què em passa? Que la meua costella esquerra...
–Només tens dues costelles?
–Tres, i la del mig. Els transistors de la meua esquerra reben constantment les emissions de les ràdios
nocturnes on la bona gent de la nit en diu de meravelloses, i sovint em faig un embull. Per això em semblava
que deies no sé pas què d’un elefant.
–Deia d’un ant de banyes embrancades, mes, si vols, també de l’elefanta na Júlia – el soldà deposat a Marroc,
aleshores vivint a Barcelona, l’ofereix al zoo.
–És la ràdio o tu...?
–Mani...?
–Colpeix als mèdols dels llimbs el titella llepafils; m’escorcoll murri els calaixos de tendrums (les
tovamatrul·les), cercant a trobar-hi el donyet qui em pruu i pitjor: m’interfereix amb cassigalls esparracats de
xafardeigs enjòlits, captats pels encenalls en U dels receptors de la meua costella, vesper de malhumorats
perbocs, i qui cau al parany...?
–Ni puta.
–Aquell gastament amb cara de xiboc tromput: inòpia i nàpia.
–Vols dir el bòfia qui ens envaí i atupà la negreta?
–Ja sé on para.
Van arribar-hi quan el Solell era al zenit i tot. Tret que el dolent no hi era. En Gaietà va veure una dona grassa
i lletja qui guardava tres llocs més a taula. “–Em malmiren els odiosos” (es deia la grassa), “–osta,
osta!” Com si s’esventés alats coleòpters qui vinguessin a ficar-se-li al cau de les orelles.
Allò era un restaurant campestre – llargues taules de blanques estovalles.
–El vostre home és de la bòfia...? – demanà en Gaietà –. I els vostres dos fillets se n’han anat amb
ell...?
–Sí! Un accident...?
–Per desgràcia, senyora. S’han aixecats fastiguejats per a anar a llençar aquella taronja amarga tota
mastegada al cossi de les peladures... Han aprofitat que eren drets per arribar’s als pixadors. Tret que els ha
agafada diarrea. Totes les comunes ocupades. Han correguts cap a les muntanyes.
–Les muntanyes! Si és tan perillós!
La fartana agafà la cadira i amb una empenta la foté entremig.
–Vaig amb vós! Passeu-me l’arma de reglament!
La dona lletja es repensà llavors, els ullets se li escaparen cap una coixinera. En Carallot immediatament
l’arrabassà. La pistolota era negra. Les cerres de bacó que formaven la barba de la donota cremaren com blens
d’espelmes morents. “–Terroristes, no em matareu pas l’home!” – esgaripà.
Al fris del cel núvols de ciment s’enfeixuguien. Tot era a frec d’estimbar’s. Es retallaven els habitants al
rerefons sobtat dels llamps. Corrien esfereïts a cobert. No pas així ni en Carallot ni en Gaietà ni la meucarra,
embruixats els tres pel canó roent de l’arma.
–Na Fel·la Tió entre vida i mort rau leri-leri. És el tanoca de marit teu qui així l’espatllava, en acabat d’un
altre tacó sense solta ni volta.
–I a mi què m’expliqueu!
–Només en volem un mocador o quelcom si fa no fot íntim. El seu material genètic encara deu raure al cony
de la negreta qui rapia, harpia.
L’harpia ens passà un escuradents – remembrà en Gaietà. El penós l’ensumà: ecs, com tota bòfia, el
merdacaner brutal també pateix de bromidrosi – la catipèn!
I ara cames ajudeu’ns-e cap a l’hospital.
Na Fel·la Tió encara cuejava. “–Tenim la cua d’un estevet que el teu assassí feia servir d’escuradents. Amb el
meu compatrici verdoset ens hem cabussats al marès cerebral fins les clapes de més al fons. I n'hem extretes
peces cabdals que provaran la culpabilitat de l’altre.”
La negreta apedaçada somreia. Folres vaires la folraven de cap a peus. Policroma, amb ulls i llengua de
camaleó, segur que ja no feia de tan bon cardar. Un metge maleït vingué a fotre’s pel mig. “–Què hi veniu a
fotre” (va dir), “quins tripijocs són aquests tripijocs?”
Tret que ja no hi érem. Érem a ca la jutgessa benigna. “–Aquest és l’escuradents del criminal, i aquest és el
film que en filmava el meu amic Carallot, d’Antares, d’ulls de càmera, de remotíssim abast.”
I, com dirà demà al seu guaitajorns, titulat “monstres”, el coleoptèric bard n’Arquimbau Cuca, blocaire eximi,
“–Així es resolgué el cas de la minyona dels Gaietans.
“–I, sobre, pel que fa als molls cirerers esglaiats, i als altres herois de què s’empatollà també n’Otto Rank,
acaneu-me això:
“–u) Supermà — prement amb una mà, pot fer, de bocins de carbó, diamants; pot aturar una bala;
pot d’un mastegot aplanar el món. dos) Batmà — bat de mans i vola! tres) Aquamà — pot
suar de les mans aigua qui corroeix. quatre) Carallotmà – amb la mà l’envoltes i té la mida d’un
carall, tret que el seu carall té la mida d’un escuradents. Us fibla, senyoretes i senyores (dels dos a dos cents
anys), com us fiblava cap murri muricec, molt subtilment, i ni us n’adonàveu, llas! Tret que ell se n’adona
enormement!”
|
