Setè episòdic

Setè d’episodis on l’entrevingut Gaietà tracta de no caure encara al pou. 55. 1986-2006. Si els benestants senyors s’estimen més les rosses, a tornajornals se’ls estimen les rosses gens...? Aquest era l’enigma que plantejava al seu llibre gazofilaci en Burgess – un llibre que abans de revendre per qüestions de trasllat, en llegir’l, en Gaietà havia anotat discretament amb llapis fluix, justament a l’article on en Burgess deia de molt de bo del català – llengua que l’eximi escriptor trobava ésser magnífica i que creia que tota la Mediterrània hauria d’adoptar perquè així ens entenguéssim tots amb una eina tan eufònica i doncs tan propícia a l’entesa mútua i la tramesa comcal de la cultura... Quin goig ara doncs quan en una tauleta de llibres de vell en una altra vila prop l’universitat, en Gaietà troba i compra per cinquanta cèntims el mateix llibre, amb les mateixes notetes, i, com qui diu, en les mateixes condicions corpòries: sense haver’s esgrogueït, sense haver envellit gens...! Car els llibres són gent de molta més vitalitat que no pas els qui els serva només un esquelet d’ossots... Estoic ans heroic, ell ha romàs al prestatge amb tota la paciència del món, el seu llom només ullat d’esquitllèbit pels amorfs efímers neguitejats per matèries més ventisses i fugisseres, de menys gàlib ni bon calafat... Que content tanmateix estava de retrobar en Gaietà: era un llibre filosòficament xiroi... I fet a les coses de la vida. En acabat veurà fondre’s el seu fidel company, i esperarà tant com calgui que un altre Gaietà gaiament l’anoti... Car les anotacions són osques del viscut. Escares al cos sobrevivent. Grops a l’arbre del crescut. Proves que ulls s’hi han aturats i han presa estona per a certificar-hi llur presència. Llur fervor. --------- 56. Cua al vent. Aquell abrinat cabrit d’en Gaietà, a qui sovint abelleix de recolzar’s, cua al vent, tantost al cim, per cabal damunt brumes i bromes, als miralls del firmament, on çajús aquell món de mones s’engelabreix fins a perdre els trets, com salvatgina enastada pels gratacels i desada en pregona nevera, i ça-sus, com dic, doncs, per cabal, i ulls clucs, li fa goig llavors d’aviar-hi esbiecs d’esbravaó... Reeixia, en tornar entre els mortals, a sobrar cada ordalia – davallava tot ert i perpendicular, gens ni mica tort, les escales d’esglaons prepòsters, i diria adu en bescunç, col·locats sense solta ni volta – el de dalt cellut com un gnom, el de sota gairebé esvaït i grèvol, i com qui diu de l’amplària i endurança d’un escuradents – i l’inclinació mateixa dels esglaons li duia el grau invertit, o negatiu – li formava, l’esbiaix en / (i ell dalt de tot guaitant cap a la dreta), l’hipotenusa d’un triangle equilàter amb l’angle de noranta graus no pas endins, doncs, fent caixa d’escala com qui diu, ans en un davant virtual, timba avall, a plom, d’esglai, sense ullar cap baix, no fos cas, amb la por d’estrompar-s’hi pla. Obria amb traça i mònita rai la finestra que mai ningú altre no havia oberta, i sabia coure com el millor coc els cargolets qui, en badar-la, hom se n’adonà que hi feien niu, agrumollats, a les fins llavors virginals fenelles. Era ell qui assolia de fer el gol amb la pilota minúscula, boterudeta, que no es perd mai per la ratlla, en camp infinit. Allò tan difícil que fins ara ningú per molt de deler que hi fiqués havia estat capaç de reeixir a cometre. I ara amb mestria i desimboltura refutava cada punt de filosofia fit a fit i frec a frec amb els savis més savis... I tot, fills meus, era debades. Car cada punt, com cada ordalia, són ficcions balmades – rere la façana, desig d’embolicar la troca i prou, de passar l’estonada – de no enfonsar’t en l’angoixa de la buidor ubiqua. --------- 57. Ja d’indi negre (com tot bon català), en acabat de dues petites operacions, en Gaietà, encara ha anat enllà i s’ha fet transsexual, ço és, ha passat per la transsexualitat – d’on d’hom esdevenia dona – (excel·lent!) – i ara s’ha convertit – d’on d’atea anava a islàmica – (famós!). I doncs, ara, ací el, la tenim. Transformada i convertida, aprofitant els sots i bonys del terreny... Diu ella mateixa: “–Ja era hora, vós! Al capdavall, desig antic, puc anar vestida pel carrer de moreta molt fanoca – i ara puc dur el nas tapat pertot arreu – anònima, com si doncs no hi fos, veig i sent moltes més coses – i port armes amagades – i, sobre, no agaf cap rofredat!” --------- 58. En aquests temps lleigs on el vil castelladre i el molt xemicable infiltrat amic seu ataquen fins a l’escanyament, li calien a en Gaietà unes quantes píndoles d’urc necessari. Va pensar: Catalònia, pàtria sencera, estat català... Catalònia: –Terra promesa. Terra promesa a un esdevenidor singular. On el més eufònic i intel·ligent dels parlars s’hi manté fins on els horitzons s’estavellen en gloriós, pirotècnic daltabaix. Pàtria sencera: –Plató diu a “Crito” que si agredir els pares és un pecat, un pecat molt més greu és encara agredir la pàtria. Tots aqueixos traïdors qui, camuflats amb fasset de subnormal, es fan el castelladre i, tantost tenen l’exèrcit enemic darrere qui els suporta (forques, tridents i esmolats pollegons de la tropa agressora recolzant-se’ls i burxant-los al cul apozematós), com s’enfunden llavors la disfressa de paisà i amb fua de botxí fan la feina bruta al brutal uniformat qui, armat a betzef, ens viola sense repòs...! Serpetes merdetes. Fruits lloca qui més valdria ja llençar al femer ponentí rere el qual tant es desmengen! Amb quin esbravament no els voldríem veure enastats com penyores de pelleringa de fera rabiosa i malcaçada a les llances eixelebrades del nostre més punyent rebuig...! Car ah que cansats no estem de tanta d’efímera cagarrina, i com ens abelliria ja que es morissin de cop-sobte, o almenys que s’allunyessin ponent enllà, on diuen, i és veritat, que la gent és lletja, bruta, escarransida i pollosa, i no han bufat mai cullera, i repel·lent mariscals del malviure, encara besen el cul de llur monarca, i torturen braus i ballen flamenc! Ens vol en Foix valents i prenent l’iniciativa. Com ens eixorivim, doncs, prudents gens adormits! Guerrejant amb tota la dèria fins que no tinguem la terra nostra de brivalls neta! Contra els castelladres, doncs, i llurs traïdors merdacaners, estiracordetes de la garneua baveta, falorniaires de merda! El falorniaire fa l’orni si vas armat i la falòrnia li contradius. Si va ell armat i li contradius la falòrnia, el falorniaire no fa l’orni; el falorniaire, sobre, et mata. Cal colpir el primer i sense repòs. I un cop comonida aquesta volpella cuca ponentina, cal prendre nou briu i comonir a tramuntana l’altra. Estat Català: –Enjondre i als llunys, en disbarat cacofònic, hi ha una disbauxa de nius en gratacels – i, nius, murris ocells, tants d’anys nosaltres disfressats en jungla, en sabem un niu. Hi consirem seriosament i en treiem les conseqüències. Bevres llors construeixen ça-prop llur casetes amb jardinet dementre que als horitzons neuròtics i nuclearitzats passa per ull cada ull morfòs, en aürt rebut de copdescuit. Llengua de pagès lluminosa on tothom tard o d’hora tornarà – en astres revelats on clars rierols solquen el sòl verge. --------- 59. Pobre Gaietà, ací se li acabava la corda. Havia anat esperant amb candeletes que es morissin tots els franquistes de València perquè València tornés a Catalònia en dignitat – no se n’adonava mentrestant que s’anava tornant tan vell com ells ni de quelcom encara molt més pitjor: que amb llurs cadàvers molt podrits adobaven un terreny corromput, d’on nous franquistes, com molt virulents plantes satàniques, n’anaven brollant. --------- 60. Perquè no és botifler ni castelladre, el proletari català rep per tots cantons. Rep per part dels botiflers perquè així, com es troba la cosa, ja el roben prou bé (amb l’independència no el robarien pas millor, per això els botiflers no volen l’independència), i rep per part dels ocupants només pel fet que és català – i els ocupants tot allò que és català ho odien ferotgement. Després de més trenta anys, tornà a la gola del llop en Gaietà... ...i se n’adonà encontinent que res no havia canviat. Sota la mateixa bandera franquista, els mateixos franquistes gallinejaven pels fètids barrastrals rere les finestretes de les oficines. Orxegà de fàstic en Gaietà, volia girar cua tantost. Els mateixos buròcrates merdilenys hi parlaven exclusivament el mateix xarnec esgarrifós. Ells s’entenien amb ells. Mercadejant influències. Llagoters. Adeptes al peculat. Àvid, sibil·lí intercanvi de copets a l’esquena, i de propinetes, i de promeses d’ulteriors guanys de sotamà. Lladronejar-hi rai. Com rates sardòniques venien a demanar favors els del mateix ram de sempre. “–Que li digui al superior que el meu fill és fill del ministre plenipotenciari a la capital del Tres-quarts de Volta...” Deia un, qui volia un favor per al seu fill; volia, és a dir, allò que no pertanyia al vulgar, allò que només s’ateny quan ets rabejant-te dins el bassiot privat de merda on es banya el boldró dels corromputs. Revoltant. A en Gaietà li pujaven ois i basques. Quan li tocava de parlar només ho feia en anglès – on el castelladre se sent ineluctablement inferior. [Per això en Gaietà aposta per l’ensenyament també en anglès a tots els catalans, no solament els de les illes; tots els catalans parlarien català entre ells i en anglès a l’invasor.] Si hagués gosat parlar en català – com és natural que li vingui de parlar a tot negre, indi, o proletari català – l’haurien malmès com el malmeteren feia més de trenta anys, abans no fotés el camp, totalment fastiguejat. Mai no arribarà la revolució. Sentir-hi català, a la corcada gola del llop, això és impensable. Els pútrids franquistes de sempre mai deixaran de conxorxejar-hi. Els catalans (i com més proletaris, millor) només hi són per a tindre’ls arrapats pels collons per a millor robar’ls i imposar’ls. Qui els tractés com a humans, no fóra prou franquista, és a dir, prou castelladre, és a dir, prou espanyol; és a dir, no rebria la sinecura d’anar rastellant prebendes ben assegut al barrastral irrespirable de la gola del llop. --------- 61. Certes mates serveixen d’altre que per a fregar’t el cul un vespre a l’estiribel, caminant a muntanya, que cagues a camp ras. Tothom sap el fàstic que ens fot als catalans sentir algú qui ens xerra en xarnec. És com si sentim merda ploure. I no cal dir els xarnecs i tots els espanyolitzats, la revulsió i el deler d’agressió descordada que els agafa tantost ningú se’ls adreça en català. Pecat molt mortal! No senten el que els dius: només et volen ipsofacte mort ans remort, i podrit ans trepitjat. El Mates qui seu a la seu del govern de Mallorca vol imposar l’anglès com a terça llengua obligada. Magnífic! Això ens resol tots els problemes de comunicació que tenim tots plegats! Tot català s’adreça en anglès a tot espanyol – l’espanyol ara sí que us farà cas: en tinc quaranta anys d’experiència, us hi puc pujar a qualsevol trona, tron, o cadira, amb braços i sense. I a tornajornals, que cada espanyol ens xerri en anglès, i llavors veurem què diu, car ara tot el que diu sabem (per tres cents anys d’experiència!) que és franquisme i prou – més o menys edulcorat, mes franquisme nogensmenys. Aquest Mates serveix també per a això. --------- 62. Autodefensa des de la claveguera. S’havia inscrit, dic, en Gaietà a l’Hotel Tortuga. Si posem per cas t’hi mig morissis – si t’agafés a la nit un atac de feridura o de cor, eren molt complidorets, a l’Hotel Tortuga. Venia un vailet a burxar’t amb un bastonet. Per tal de veure què gaire viu érets encara. Llavors, depenent bo i del parer del vailet, ja et trametia, la direcció o des del taulell de baix, un capellà suau “per a companyia o companyonia, o ja consol...” Si això no rutllava, el capellà suau fotia el camp discretament i t’entrava un drut mig musculat a fer-t’hi, al clítoris, si érets dona, un pessigolleig lleuger. Si mascle, el massatge era més fi, i es concentrava al sés. Si entraves mentrestant en ranera agònica, et penjaven cap per avall i t’obrien traqueotomies. Això els afebleix, els pacients, mes és cert que hom ha conegudes escaiences on el malalt es restableix. I, sobre, amb la sang et fan una truita de sang que el capellà suau i el drut amatent i el vailet burxaire es cruspeixen, com a prèmit per llur devoció. Doncs bé. En acabat de conduir tota la nit – i trobar’s al capdavall amb una carretera tallada que s’acabava en sobtat precipici – en Gaietà, salvat al darrer instant d’estavellar’s en penjar’s instintivament a uns fils elèctrics que a l’indret de l’accident s’esqueien de penjar desesperitats ran d’espadat, i llavors, amb prou baronatge hissant-se i pujant fins a la carretera... S’inscrigué, com dic, a l’Hotel Tortuga. Un minyó de l’hotel li dugué calomelans i tutia (proto-clorur de mercuri i òxid de zinc) per subvindre a totes aquelles malalties darrerament contretes. En Gaietà no tastà re. I tanmateix s’adormí. Enmig de la nit, se n’adonà que qualcú li entrava foscament pel balcó – i ell paralitzat d’esglai. Cercava la pistola sota el coixí. No trobava re, i el lladre se li atansava sense remei. “–Fucker!” –s’esgargamellà al capdavall contra l’intrús, bo i guitzes com un desesperat... De què li serveix la lluita aferrissada...? De no gran cosa. L’han tret fora – expulsat part darrere de l’Hotel Tortuga enmig de la nit fosca, despullat, no fotem, sense tovallola ni drapot ni pijamota. I ara es perd per les basses – perilloses tortugues gegantines hi malviuen, afamegades – amb el bec et tolen els dits del peu, o pitjor: la titola, o el nas, si hi caus a prop, o per l’atans els caus prou a l’abast... Els cata alans – els alans de l’altra banda, part davant, bordaven furients... Una sorollada de caldéu. Allò era pitjor que a can Baskerville. Esdevenen, els gossots, tant d’estrebar les cadenes sense seny ni criteri, alans trencats – les ales trencades – llur empenta, desig i deler escapçats. Llur neguit d’ésser quelcom definitiu, llas, borrissol qui es fon. Pleguem, pleguéssim. Part darrere les tortugues i llurs becs esmoladots, part davant els alans d’ullals com ganivets i forquilles que et volen de ganyip, de badall, de mos i amunt. Entre anticor i vituperi, roman novament paralitzat l’hoste desvalgut i gens volgut. No sap on fotre’s. Es ficà en Gaietà doncs a la gatzoneta i consirà, en un raconet, abrigat pels roldors que com llengües de puput el llepaven asprament i uns tous de fenc fumós i odorós, com escurçar el grop. Capllevà, lluent com un fiter a la lluna, un cap pelat per un forat de la claveguera. Eren partisans del comitat d’autodefensa. “–Afegeix-te’ns a l’escamot.” –Collons, ara vinc –féu en Gaietà, rellevat. --------- 63. Diu, estort, petja-lleuger per horitzons clarosos: “–Tot és casa nova i territori nou – en descoberta catalana – car tot allò que vaig descobrint ho descobreix un català en català: tot té nom català, novell i ancià, de trinca i redaurat – l’esdevenidor assolellat, d’herbes altes, en prat groc-verd, vagament còmic, o millor: exhilarant, entre marjals de molts d’ocells, cadascun dels quals amb nom que conec (i els qui no veig els reconec pel cant), i els llangardaixos damunt els macs, per llur pell lluent i les colors i la graella irisada on harmònicament s’escalen...”