entrevinenteses : Cua al vent

Aquell abrinat cabrit d’en Gaietà, a qui sovint abelleix de recolzar’s, cua al vent, tantost al cim, per cabal damunt brumes i bromes, als miralls del firmament, on çajús aquell món de mones s’engelabreix fins a perdre els trets, com salvatgina enastada pels gratacels i desada en pregona nevera, i ça-sus, com dic, doncs, per cabal, i ulls clucs, li fa goig llavors d’aviar-hi esbiecs d’esbravaó... Reeixia, en tornar entre els mortals, a sobrar cada ordalia – davallava tot ert i perpendicular, gens ni mica tort, les escales d’esglaons prepòsters, i diria adu en bescunç, col·locats sense solta ni volta – el de dalt cellut com un gnom, el de sota gairebé esvaït i grèvol, i com qui diu de l’amplària i endurança d’un escuradents – i l’inclinació mateixa dels esglaons li duia el grau invertit, o negatiu – li formava, l’esbiaix en / (i ell dalt de tot guaitant cap a la dreta), l’hipotenusa d’un triangle equilàter amb l’angle de noranta graus no pas endins, doncs, fent caixa d’escala com qui diu, ans en un davant virtual, timba avall, a plom, d’esglai, sense ullar cap baix, no fos cas, amb la por d’estrompar-s’hi pla. Obria amb traça i mònita rai la finestra que mai ningú altre no havia oberta, i sabia coure com el millor coc els cargolets qui, en badar-la, hom se n’adonà que hi feien niu, agrumollats, a les fins llavors virginals fenelles. Era ell qui assolia de fer el gol amb la pilota minúscula, boterudeta, que no es perd mai per la ratlla, en camp infinit. Allò tan difícil que fins ara ningú per molt de deler que hi fiqués havia estat capaç de reeixir a cometre. I ara amb mestria i desimboltura refutava cada punt de filosofia fit a fit i frec a frec amb els savis més savis... I tot, fills meus, era debades. Car cada punt, com cada ordalia, són ficcions balmades – rere la façana, desig d’embolicar la troca i prou, de passar la frèvola estonada – de no enfonsar’t en l’angoixa de la buidor ubiqua.