Sisè d’episodis dels Gaietans – (Entrevinenteses greus)
46. “–Assistim muts al genocidi.” Va pensar en Gaietà, i no l’entrevenia (molt angoixadament) tant la mort pròpia com la mort de tot el seu pop ple. Un pop ple qui esdevindria en un tres i no res un pop buit, i ja podrit i ja desaparescut de la memòria dels humans. I la parla dels seus avis perduda d’empertostemps. I la lluita de tants de catalans, de més amunt de Perpinyà a més avall d’Alacant, com si no hagués estat mai re... I això davant el seu nas roent de llàgrimes vergonya i davant els nassos balbs i mesells dels de més de la població. Chor eixordador de catalans qui callen.
Va pensar, no pas del tot articulat, ennuegat, bontròs forassenyat, corroïdament neguitós davant la foscor inaturable de l’impaïble oblit que com buidor eterna de definitiu sebolliment se li atansa (i al seu poble assetjat i condemnat pels covards qui foten la gara-gara als brutals exterminadors): “–I ara què escric...? Escric en la llengua morta d’un poble anihilat. De fet, és com ara si doncs no escric altre que amb boira. El vent malèfic s’enduu cada glif, que no esgrafii pas en pedra tangible ans en la llosa de boira damunt el sepulcre de boira d’un poble inexistent, de lluny enverinat, fet deletèria boira que el vent pudent i malèfic s’enduu...”
Això havia sentit a dir: que l’escaguissada pikhaó dels “Fiudadanos” – partit franquista genocídic – estava disposada a parlar en botxí al parlament. Va pensar en Gaietà: “–Quin esfereïment de pikhaó més ximple, i forassenyada doncs, qui és capaç d’identificar’s encara amb el botxí! Qui s’ho creuria, l’il·limitada estupidesa, llepacagallons, bajans de caldéu. Així es fan reconèixer! Si jo fos fill del botxí que altre feia (ni que només fos per dignitat humana) que allunyar’m aitan lluny com puc de la xacra fastigosa dels malvats qui em precediren...! No fos cas que ara – declarat no sols fill de botxins, mes hereu gens penedit de botxins gens penedits, amb coruscant pagella doncs de botxí, i àdhuc il·lús urc de botxí, parlant en botxí on només el botxí ha gosat parlar en botxí en anys on el feixisme assassí tot ho anorreava – no fos cas, doncs, dic, que ara, anomenat, amb el dit i la llum del projector ficats a l’ull, per tothom reconegut, no decideixen d’una puta vegada d’esborrar’m com déu mana...”
–-----------------------------
47. Re-ús. Per als mals dels restrenyuts. És conegut, d’ençà de l’edat mitjana allò de les pedretes d’antimoni per a cagar – es veu que funcionava d’allò millor. T’empasses la pedreta i al paltruu t’hi activa el moviment. En acabat, la rems: furgues una miqueta i la treus del cagalló, la neteges i enlluenteixes i au, tota la família se’n pot servir.
Això és el que fan ara els “Fiudadanos” – agafen la pedreta al cagalló franquista i en reciclen la merda – cada dia més pútrida.
–-------------------------
48. Per la merda al complot. Parlant de merdosos qui reciclen a llurs budells la merda de llurs predecessors. La banda terrorista P.P. sempre acusa l’Exèrcit Tot-basc d’Alliberament de qui sap les malvestats i atzagaiades.
Deuen haver-ho après del professor gens-basc i molt caragirat n’Esclopaire. A l’illa del Julivert, vull dir a l’illa de Laputa, mestre Swift ens diu que en Gúl·liver va trobar un professor qui li ensenyà un mètode collonut d’allò més per a descobrir complots i conspiracions contra el govern. “–Calia examinar els costums més íntims de cadascun dels suspectes enxampats. Llur dieta; llur horari de nodriment; a quin cantó s’ajeien al llit; amb quina mà es torcaven el cul; calia sobretot examinar el contingut de llurs palters o deposicions – i llavors, segons el color, l’oloreta, el gust, la consistència, i la cruesa o maduresa del pair..., calia judicar doncs quins pensaments i quines intencions els cagaires de tals testaments o cagallons no amagaven. Car ningú no es posa a fer res de més seriós ni pensiu ni intencionat que quan a cagar es disposa, vós. I això es deduïa de l’experiment fet pel mateix professor Esclopaire. Car, només a tall de prova, havia vist que, tantost, cagant-cagant, imaginava quines foren les millors maneres d’esclafar el rei, la merda que cagava agafava un verdet malaltís, i si pensava de crear qualque avalot d’insurrectes o de cremar qualque metròpolis, llavors la merda agafava colors i atributs diferents. I tot això ho tenia escrit en un tractat molt feixuc, curiós i útil per als polítics...”
–------------------------
49. Es plany l’angelitzat... Centúries fa que no cag. La meua natura angèlica ha presa absoluta possessió de manguis; això fa doncs que tingui enveja dels humans de qui els budells sirguen sense atur, car caguen i la caguen de continu, mentre que eu só perfecte – perfecte, llas! Mes de què em serveix...! Car cagar-la és ésser.
–--------------------------
50. Dos minyons van escriure a la paret de llur institut: “Death to asspain!” I els del partit del mal al cul els atacaren. I els denunciaren. I llavors, a la més fosca matinada, els esbotzaren la porta i els etzibaren, a cascú, i a cascun dels integrants de llurs famílies, un tret al clatell. I tot perquè els dos minyons volien la mort del mal al cul. El mal de queixals és un mal força dolent també, i no cal dir el mal que fan els mals terminals... Tothom hauria de voler la mort del mal.
–-------------------------
51. Fent-se el religiós i el devot molt recte (molt mafiós, doncs), es va escridassar en Gaietà: “–No als planetes nus...! Cal de totes totes que els planetes portin faldilles...! A aqueixa tasca tan piadosa s’han d’esmerçar tots els esforços de l’humanitat.” Tot i que aleshores concedí: “–Home, car ficar’ls pantalons ja fóra per aventura massa travessós, vós, ens en veuríem de debò un bull, ah, i, de tota manera, al capdavall això rai, atès que clàssicament les planetes prou també eren femelles, oi...?”
–------------------------
52. Carregats d’ostes. Diu mestre Bierce: “–Els cristians són com els camells – s’agenollen perquè els carreguin...” Consirà l’Entrevingut: “–Tret que els camells sovint hom els nolieja ficant-hi seny, i per a dur doncs càrregues si fa no fa fort profitoses (per exemple, remeis, carburants, queviures...) i els cristians en canvi sempre van carregats de carregoses i sovint molt assassines falòrnies – s’agenollen ja carregats de nelets i de rosegadores recances, i llavors, a sobre, hom els castiga i vitupera des de trons i trones amb trons matràfoles i romanços, i reptes carrinclons com si fossin canalla qui no hi és tota, pobrissons.”
–-------------------------
53. NO ENS FOTREU CALLAR. En Plafído Faplana – esgarrifós quisso pompós i golut – quan bordava perquè ningú li donés un mos més, deia “per favor” per a no dir “si us plau”. Què hi farem. Se n’esgarrifa cada vegada en Gaietà. Car sap que “favors” vol dir “porcades de dona”. Només les dones porques donen favors.
–--------------------------
54. Sempre llépol de pseudònims, car el multiplicaven i li donaven doncs personalitats de fantasia, prengué en Gaietà del seu mestre Llull llibertat de signatura i llibertat de bona feina.
Féu en Llull: “–No és null mester que bo no sia – mes enaixí com tot home pot prendre qual nom o senyal se vulla, enaixí tothom ha elecció de prendre bo mester. E per açò, fill, consell-te que bon mester elegesques.”
Féu durant uns anys en Gaietà de mestre-sala tastamenstrus per a un restaurant de molt de to – i els menstrus que li duien, duien gustets gustosos, i s’hi plaïa doncs fort. Sagaç minyó, havia de donar el veredicte del qual moltes de vides depenien, no fos cas que enverinament massiu se’n seguís. Garanteix sempre doncs de no equivocar’s gens. No defuig els menstrus més difícils, de dones de nacionalitats molt abstruses. Confegeix, en la lluita contra els tastets cofois, panxacontents i establerts de llonga durada, manuals i tractats molt feixucs, útils i curiosos per a les gernacions pòstumes.
Un bon jorn, descobrí, en tastar’l, un menstru didèlfic (eixit de doble vagina...) i, de dòcmic (mig trempat), esdevingué didòcmic (dos pams). De fet, en Gaietà, qui aquells dies duia el malnom (malnom...?) de Cigalot, pel fet que feia una cigala de caldéu, de didòcmic esdevingué tetradòcmic: de dos pams li pujà, el carallet, a quatre.
Sortós espècimen, cordons! Una feineta així, qui l’atrapés, que deia aquell.
|
