ludicrous liberty for the hand-buggered puppet

bromera de la pitjor brutícia hem anat de la llibertat “no toca” a la llibertat és “ridícula”. per a quan la llibertat “és una merda” per al proper? i llavors què? vindran lògicament el “visquin les cadenes” dels maleïts feixistes? vindran llurs “visca la mort” “mori la intel·ligència” “que inventi altri” “khab-la la len-güekha de l’imperi-oh”? per a quan tant d’horror? per què voldríem feixistes els catalans? per què ens voldrien feixistes aqueixos titelles qui, l’un pitjor que no l’altre van pujant verinosament com bromera de brutícia? un poble qui fa tres-cents anys que lluita contra els feixismes castelladre i gavatx! hauríem ara de dir: ja ens està bé! la llibertat: no toca mai, és ridícula, merdosa, bah! visquin les cadenes mori l’esperança a fotre la mà això dels catalans anihilats, no en parléssim mai més de què serveix ésser lliure, tan bé que s’està quan ets un cagalló trepitjat!

“no toca”? “ridícul”? titelles, titelles. quin ventríloc els fa parlar i ensems ofendre’ns tots els catalans tantost belluguen el trau a llur carota de ninot? la putada put a truc dels castelladres.

Perquè llur foc il·lumini la deessa de la llibertat cremen l’un darrere l’altre els titelles i els ninotets per l’enemic ventríloc amb mà ensangonada empalats. en acabat que el tocat del bolet et digués que “no tocava” va pujar el ridícul i et va dir que la llibertat era “ridícula”. doncs sí que fotrem goig. aquells titelles i tots els qui els venten part darrere perquè cremin amb més foc o potser perquè amb llur nas de cagalló ensumin millor les essències que els ixen del darrere. els dius: doncs jo vull la llibertat i per això sempre lluitarem els catalans per la llibertat, i la unió i la independència dels catalans. i els dius: si fossis català, tu què faries...? o els dius: si fossis català, ho comprendries. se’t sulfuraran molt carrinclonament a tall de titella i et retrauran que: si sóc... si sóc... si sóc... si sóc més català que tu! de debò...? – els diràs amb vasta, solar cara d’incredulitat. de debò? ningú no ho diria! em deixes amb un pam de nas! o els dius, més faceciós, enjogassat ultrat per massa de conya, qui se l’empassa? els dius: au, au, au! no em facis riure! això qui s’ho creu, ninot, estruç! ets tan ridícul ets tan tocat ets tan còmic ets tan grotesc ha-ha-hà... tu català...? ha-ha-hà...

two twin puppets with the same turd for a nose in tandem they talk one tells you it ain’t the right time the other one worse: that it would be even laughable to fight for liberty. if edgewise you are allowed to come up with a word and then are able to be heard above the meaningless din and it’s your turn, stubbornly repeating: but we’ll fight we’ll fight we’ll keep on fighting for liberty and then they are listening and you add, a trifle craftily you say: were you a Catalonian, then you’d understand or you say: if you’d be a Catalonian, what else would you do…? they jump at it, they answer, in tandem, a double-edged shrillness: I am more of a Catalonian than you, surely! and, of course, here is where you burst out laughing. you a Catalonian? where? when? how? don’t make me laugh! is your pot that cracked? are you hallucinating? you a Catalonian! that takes the cake! ‘tis totally unbelievable! won’t fall for this one! a silly prank no way, José get thee to a fucking sty for crazies, you creep… ha… ha… ha… and there you leave them dangling furiously irrelevant, paltry scum simmering also in their own shit.