El sant pare Ubú això fot: se'n va enlloc

Sobre el sant pare Ubú qui vingué suara de visita a enlloc.








Patapum, patapum... Quin enrenou de pelegrinatge suïcida...! La marxa dels titelles antipolonesos...!



Mes...



On anava l’altre dia, a pas d’ànec ranc, la fanoca marabunta castelladra...?



Com gossos a la buidarada o mosques al palter, es pensaven que anaven a Balenfia a veure-hi el pah-pah i (fent abstracció dels quatre pagerols qui hi parlarien amb la L per a ells lletja i esgarrifosa, L – ah, anatema! – de polonès) es pensaven que hi anaven a sentir-hi parlar en canvi, com sempre, llur balenfiano, aquell balenfiano provincià, balenfiano amb F, tan repel·lent arreu.



El Nabarro-Bals, l'opusdeïsta amb cara de franquista [harmonia monstruosa de l’espai interplanetari i extrapatagònic!], ja havia avisat el pah-pah que a Balenfia si mai parlava en alemany comprengués que parlava en “Valencianisch”. Els balenfianos són així: tot el que s’hi parli ha de dur, peti qui peti, el nom provincial.



Tant se val. La qüestió és que fet i fet els adelerats titelles no anaven enlloc.



Adés, el tètric cruel polonès filocastelladre ja ho havia copsat, que no érem ni vivíem enlloc – els castelladres li deien que parlàvem polonès, i, mentider, feia veure que amb el polonès que parlava ell ja en devíem tindrem prou i massa. Au.



Ara, per què del provincial dir’n “valencià”, i no pas, molt més dignament, “alacantí”...? No ho he entès mai. De fet, crec que ni la primera ciutat a Migjorn, ni la segona..., la tercera doncs fóra la bona, i que del provincial doncs caldria dir’n “il·licità”, si més no pel que suggereix d’il·lícit.



Tant se val. El sant pare Ubú a l’altra Polònia, la Polònia d’ara, ací volia arribar...



Donant pel cul el caciquet Kamps de la Mort [diuen els texts dogmàtics ans epistemologitzats i indexitzats rai que ambdós s’hi plauen qui-sap-lo!]... I irrumint-lo, doncs, i alhora aspergint amb merda beneita els merdilenys amb un xuclador desembussa-tasses de canfelip... – ecs, espectacle atroç que, a sobre, cal pagar bitllo-bitllo pels xuclacagallons qui el votaren – despesa astronòmica, enjòlita pels èters i flogists.



“–Pel que fa a l’acció, s’esdevé a Polònia, és a dir enlloc.” Així estipula aquella gran autoritat geogràfica, n’Alfred Jarry, al seu tractat de deontologia, molt assenyat i dens, apellat: Ubú rei (1896).



Ara, que, dic jo, pobre del tit, més val no ésser enlloc que no pas en aquell cau provincià envaït per la marabunta lladra. Tota aquella pudent fanoqueria merdilenya venint a ensumar els pets de llur nou ídol, el setzè beneit – verge o verga dels desemparats, empareu’s-en!



Cert és que no és pas tan beneit com l’altre. Em sembla que [vejats miracle!] distingeix entre Catalònia i Polònia.



Hi va haver un camí un pah-pah català qui volgué partir mig món i lliurar’l al rei català. No pas al rei polonès, no fotem.



Era un pah-pah qui [com tothom fins molt recentment, quan els avariciosíssims lladres ho han falsificat tot], qui doncs quan deia “Espanya” parlava en termes geogràfics. I quan deia “espanyol” podia ésser i sovint era que es referís al català. Conta en Baldesar Castiglione a Il Cortigiano (1528). “–Quan Proto da Luca, qui, com sabeu, és un home molt de la brometa, demanà el bisbat de Cagli, el pah-pah va dir: “Que no sap que en “espanyol” si dic caglio vull dir que no dic res...? Pel fet que la vostra senyoria és molt bocamolla, crec que poc fóra gens bo enlloc un bisbe que no es pogués estar d’afegir al seu nom qualque indiscreció, i més val doncs que la vostra senyoria cagli..., calli.”



Tot i que sempre hi ha hagut certa confusió, el gran expert en tot n’Alfred Jarry, al seu tractat immens que es diu: El rei es banya, ens ho demostra pla.






Bany d’Ubú



(d’Alfred Jarry) (1903)






Rampant drac fluid, d’argent en verd d’agror,

Pandicula al Sol el Vístula mandrós.

El rei de Polònia, abans de l’Aragó,

Molt nu s’afanya cap al bany, gras merdós.



Dotze pars hi són, i ell sense parió.

Si, anant-hi, li trem el llard eczematós,

Trem la terra amb el seu bleix d’erupció.

En esclop cada trepig la sorra ha fos.



El seu ventrell és un pavès, i l’il·lustre

Redundància del seu culàs desenllustra

L’importància dels seus calçotets vulgars,



On hi han els retrats, en or i au naturel,

Part darrere, un indi a cavall, bordegàs

Molt pugnaç i, part davant, la torre Eiffel.







–-----------------------------------------------–





I ara això, mutatis mutandis...



Diu en Mirabeau a darrers del set-cents: “Polònia, tot i que sense fronteres, dividida a l’interior, enlloc present com a cos, tanmateix es conserva. En un mot, tot i que no vull dir que sigui la millor manera de fer-ho, existeix!” “Doneu-me Polònia i els polonesos tan degenerats com els tenim avui, i tanmateix no crec pas impossible d’oferir’ls el desig de lleis i felicitat que els convé. Hom oposa sempre, com qualque obstacle insobrable, les passions a les reformes, i ensems hom deixa d’adonar-se’n que, ben combinades, són els millors mitjans fins i tot per a destruir-les. Si mai hi ha hagut enlloc cap estoic autèntic, el seu estoïcisme és obra de les passions mateixes.”





Diu n’Apollinaire a començs del nou-cents:



“Sóc la filla d’en Joan Mornerski... La furor patriòtica ha actuat sobre els meus senys de tal manera que, si abans era piadosa com una santa, ara Messalina i Caterina foren com anyells al meu costat.”



Amb quin calfred sentí ell les declaracions d’aquella exquisida marcolfa. Volia llavors, fos com fos, llepar-li el cul en honor a Polònia, i li revelà de quina manera s’havia embolicat, d’esbiaix, en aquella conspiració que costà la vida, a Belgrad, a n’Alexandre Obrènovitx.



Ella l’escoltà amb admiració: “Ah, si qualque jorn podia veure també el tsar defenestrat!”



“Teniu tota la meua admiració” – li va dir a la polonesa – “mes, si fos el tsar, això faria, anorrearia els polonesos. Sapastres pitofs, contínuament fabricant bombes i fent el planeta inhabitable. A París mateix, tots aqueixos sàdics qui entrevenen miserablement tant els jutjats com l’assistència pública...!”



“Cert” – féu la polonesa – “que els meus compatriotes són gent poc enjogassada, mes només cal que hom els repleveixi la pàtria, que hom els permeti d’enraonar llur llengua..., i Polònia, ja hi som: tornarà a ésser l’indret on senyoregen l’honor cavalleresca, el luxe i les dones més collonudes.”



“Raó que tens” – s’exclamà ell, i estengué la bonica ambulanciaire damunt una llitotxa i, cardant-cardant sense pressa, ensems es posaren a imaginar episodis galants i llunyans...





Diu en Çontiberi a començs del nou mil·lenni:



“Cardant sense pressa i ensems somiant truites d’una Catalònia lliure... D’una nova Polònia adés sense fronteres pròpies, dividida a l’interior, enlloc present com a cos, qui tanmateix reneix sencera, independent, lliure i solidària...? Hum, bon programa, tu!”