En pregoneses d’espai, retruny de rialla s’esgarriava llunyà
—Tu i les teues gràcies. Ara ens plou damunt. Ja sabies que ens plouria. Tard o d’hora sempre plou. Al desert i tot.
—No hi ha desert. La terra és molt més estreta que no somies. La terra es redueix a aquest tram on som. Entre el riu i la via. No hi ha res més. No hi ha tot allò de les urbs, les muntanyes, els oceans, els deserts. No hi ha gentades. No hi ha xinesos, no hi ha moros, no hi ha (quina sort!) ni aquells desgraciats qui ens volien esborrar de la vida – els castelladres genocides ultraavariciosos, paràsits de canfelip.
—Doncs ja ho veus tu que bé. Entre la via i el riu, sota els arbres fruiters, mullant-nos i sense paraigua. I com s’han morts tots aquells? S’han esfumats? S’han fosos per l’acció de cap sobtat foc místic? O pujaven als núvols raptats de trascantó per una d’aquelles rucades religioses?
—Mai no existiren altre que al teu meló.
—A la meua clepsa? Solipsisme, doncs? Tot ho somiava?
—No ho somiaves tu, ho somiava l’entotsolada matèria. La matèria et somiava a tu i tu somiaves el que somiaves.
—També somiava que era un gran tennista i que avui me n’anava d’incògnit de vacances?
—També.
—I que aquell aeroplà no em duia fins al Cap Verd a estudiar-hi tranquil·lament floretes de volcà. I si tota la terra es redueix al tram on som, on duu el riu? On duu la via?
—No duen enlloc. El riu i la via són els límits de la teua visió. Enllà del que veus no hi ha res.
—Tota la història i la geografia i l’astronomia, doncs. Ho he degut inventar. Com t’he degut inventar a tu.
—No ho inventes tu. Ho inventa la matèria. Tot hi és inclòs.
—Hi manca el paraigua que no has dut.
—Hi manca com no hi manca. I tu, hi ets com no hi ets.
—Hi sóc, hi sóc.
—I posseeixes el paraigua com el paraigua et posseeix, o com no us posseïu recíprocament, ni com no ens posseïm (tu i jo) recíprocament ni íntima. El paraigua és com som, o ni és com no som. Tot depèn dels ions que se li creïn o descreïn al magí.
—El magí del paraigua.
—Equival al teu.
—Falòrnies.
—Falòrnies, hò, sinònim de somnis. Ja em dirà què no n’és.
—Aquest taulell d’aeroport és ben concret!
—És matèria i tota matèria és somni. Somni somiat per la matèria mateixa. Com tu em somies... o et somii a tu. O és ell qui ens somia. O el somiem.
—El paraigua?
—No, el mort.
—El mort?
—Qui fos. El desvestit desaparegut al niu dels desvalguts.
—No sóc cap desvalgut. Sóc un gran campió.
—Tothom sap que ets un fenomen...
—Home!
—...molt transitori de la polivalent matèria. Una miqueta i prou de matèria qui, massa immodesta, es creu que és qui sap què.
—Malparit, a tu qui t’hi convida. Deixa’m en pau.
—Presumidet, tot barral buit es pensa ple.
—I tot barral ple de merda, què es pensa?
—Tots pensem el mateix. Què enllà d’on som, res. I la raó que tenim, no et pensis!
—Només pens en fotre el camp i no sentir-te més. Necessit descans.
—Quan la cridòria es fon, buidor. L’esclat esclata sempre, esclatat. Tot excés demana esventar-se. Com més és massís, més s’esvaeix, i és més gros el desengany.
—Amargat tu. Jo rai.
—Fins quan? Tu rai fins quan? Te n’adones que et mulles? Que agafaràs fred si aviat no desplou i no surt el Solell? I el mort? A qui li encolomen?
—Qui?
—Els teus.
—Els meus?
—Els qui creus qui et fan rodona.
—No hi ha ningú.
—No, no hi ha ningú. Només hi som els qui hi som. Entre la via i el riu.
—Em fas rodar el cap. Com explosiu satèl·lit en òrbita, o radioactiu asteroide cataclísmic, o verinós tàvec a l’ull... o roent taca de feridura a la nineta... o... o voltor, i jo lligat al desert, estacat i immòbil entre formigues i escorpins... o hienes voltant-me, i jo moribund. I tard o d’hora fins al desert i tot hi plou.
—I no hi duus paraigua.
—M’havies dit que el duries.
—Potser somiaves que m’ho deies. Jo duc el que duc.
—Què duus?
—Bones noves, Nadal.
—Ets un datpelcul.
—Un datpelcul inventat. Com tu. La matèria t’inventa, i a través teu inventa el Cap Verd i les xiroies i escadusseres floretes dels seus volcans... Quan finalment en gaudeixes, com si ets al somni, rabejant-hi, lluny de les pressions i tensions de la cort de tennis, amb tots els teus agressius paràsits d’oficials, representatius, entrenadors i familiars, i llurs capellans càustics i verinosos i llurs ullals hidrofòbics atiant-te a la desesperació, ara per sempre més desapareguts, saps que res no existia altre que el tram on ets, on t’escaus de trobar-t’hi, ficat.
—Però existeix el tram, existeix el fruit, existeix la pluja, existeixen la jaqueta i els pantalons d’aquell home qui vingué a penjar-se a l’hort, o qui hi caigué exhaust a morir-hi, o qui el mataren assassins fugits...
—Tot és especulació. Només hi trobàvem els vestits suats. No hem trobat el cos, ni el trobarem. Trobarem si de cas matèria. Matèria qui somia i et somia... Car tot el que somies ho somia la matèria.
—I qui somia la matèria, eh?
—Com diu n’Isaac Asimov...
—No m’havies dit que no hi havien russos?
—T’he dit que no hi havien xinesos... Ni... No, tens raó. Cert, ni russos, ni ningú altre més que tu i aquest amb el qual et penses que discuteixes.
—Si li engegava un mastegot – un mastegot de campió de tennis, cavà? – què diria aquest altre. Atès que no existeix no li faria mal. Provem-ho?
—Només m’amenaces perquè no m’entens, o perquè tens por del que entens.
—Però el mastegot no te’l traurà ningú.
—Molt agressiu et volen, amb totes les medecines que t’endinyen els teus paràsits. I si m’agredeixes sense cap raó i et denuncia l’home dels vestits...
—El suïcida, vols dir, l’assassinat, el mort? Bell testimoni!
—Mort i viu, la diferència és mínima, només de percepció mental. Sigui com sigui, ja et pots veure denunciat (car et passava per alt la noia qui et somriu al taulell de l’aeroport?) i, au, a la presó. La teua carrera a can pistraus... Fins al punt que ets a frec potser d’ésser ajusticiat, si en acabat t’has barallat amb qualcun dels assassins o els escarcellers... i, perquè no l’entenies com no m’entens, l’has agredit a mort. Amb tu, malament rai, la matèria s’ha fet un nus. Només tallant-hi pel dret es resol.
—No sé què em reté. Et trencaria la cara per menys de res.
—Ets ínfim bocinet de matèria suïcida. Tot mastegot que etzibis te l’etzibes. Et farà tant de mal a tu com a mi.
—Em cag en déu. Provem-ho?
—Per què abans no proves d’anar fins al riu... o cap a l’altre cantó... fins a la via... puix que som si fa no fa enmig del nostre exigu tram... i per què no caus llavors al buit? I per què no empres l’eternitat que tindràs mentre caus i caus i caus... per a pensar com érets de ruc en no creure el que et dic.
—En no creure el que em dius? Em dius que no vols que et foti un mastegot per a demostrar-te que no ets un invent de la meua imaginació.
—No sóc un invent teu. En sóc un de la matèria. La matèria ho inventa, imagina i somia tot.
—Tornem-hi. I qui somia la matèria?
—Es somia sola. Com diu n’Asimov...
—El rus... o el jueu...
—L’ex-íncola molt notori de qualque efímera urbs americana de boig invent. Tant se val. Ací som, com tot el qui hi és. Fugaços. “Tantost fent cap com fotent el camp”, tot es crea i descrea a un ritme de mareig. Tu mateix... i jo..., em veus, em veus...? Tantost darrere l’arbre com darrere teu... o de trascantó surant-te a cap racó del mirall del cel. Etèria matèria et sóc, com t’ets, com, tret d’aquest tram concret (niu del somni), tot. Tot. Tot enllà del riu i la via, constret tu a romandre a la gabieta... o a esdevindre, amb mi, a coll-i-bé meu, lliure somieig de matèria. Enjòlit, volant.
—Exacte, i tinc un avió per a prendre. Això no és cap hortet. És un aeroport. Me’n vaig d’incògnit al Cap Verd. Senyoreta...?
—No et respondrà. És efluvi o baf de matèria. O et respondrà el que tu imaginaràs que et respon.
—I veurà com m’estàs emprenyant. I trucarà els guàrdies de l’aeroport.
—Tantost ací com enlloc.
—I el dolor? Quan seràs castigat a la sitja dels condemnats per sàdics escarcellers?
—Matèria adolorida, tothom hi passem, com per cap malson.
—Doncs d’on surt tot? El somni, la realitat.
—“Tota assumpció supèrflua cal esborrar-la ras i net.” El somni de la matèria no cessa mai, ni comença ni s’acaba; es manté amb l’infinit son. A qualsevol indret de l’univers qui res no engloba, una altra partícula fortuïtament es crea, com ara somiada, no pas del quelcom energètic, ans del no res tot nu. Barrija-barreja d’enfeinats ions molt enclins a la disfressa i als jocs de màgia, a aparèixer i a desaparèixer com (i on) menys te’ls creies. Et creen i et destrueixen (et descreen com se’t descreuen i de tu doncs descreuen) seguit seguit, de continu. L’home mort ets tu i l’assassí sóc jo. O l’home mort sóc jo i tu l’assassí qui desvarieja. O només plou perquè em puguis retreure de no haver portat paraigua. I ara que descobríem els vestits suats entre la mullena, pot se fer que tinguem por d’aquest reducte on som, on sabem que, ni enllà de la via morta ni enllà del riu qui no corre, el cos no s’ha pogut esmunyir, d’on que el mort sigui encara entre nosaltres... o sigui tu... o sigui jo. Tots tres reduïts a la matèria d’un cos qui suara es moria. Matèria en somni pitjor que distret, destret.
—Senyoreta...? El meu bitllet!
—No volaràs mai sinó cap enlloc. Tan bé que som a l’hortet!
—Senyoreta!
—Tot es fon, Rafel, tot es fon.
—Guàrdies! Guàrdies!
—La bava és lava. La boca és cràter. Les floretes xiroies estels. Tot es fon, Rafel.
—Al vol, al vol!
—Tot vola ensems. Tan bé que som a l’hortet! Tantost com hi plou... hi desplou. Tot ens hi plau i desplau. Sempre som on som. Res no va enlloc. Tot es conté al tram. Em ve deler de riure. Això no és cap malson. Tant tu com jo hi som, continguts, hi pertanyem. Prou podem. Som somni assolellat entre arbres fruiters d’indret molt limitat. Hi cabem, Rafel, hi cabem!
—Ha-hah, ha-hah.
—Te’n rius?
—Sense volar, volem.
—I sense voler, Rafel, sense voler.
—I el dolor de l’estimbada?
—Ficcions de somni; tota matèria és íntimament molt tova.
—Molt tova, molt tova... Lluents negres vestits suats de mort abandonat, de cos perdut qui vaga nu i mort, farem-n’hi nit i niu com qualsevol altra cuqueta sarcòfaga per la matèria somiada. Som-hi.
—No plou. Encara rius?
—Només a batzegades... Ha-hah, ha-hah.
—Murriot, se m’encomana.
~0~0~
|
