Vint-i-dosè (i darrer) de Gaietans

Gaietà XXII – darrer moc de morent cargol

190. Per marcolfa sudanesa adquiria estigmes de creuclavat al cul – cues immenses de sudamerdicans es formaven després per a veure’m el cul – idòlatres de merda! – se m’hi agenollen i me’l besarien tret que això els ho tinc de totes totes interdit, car qui voldria els microbis infectes de llurs boques al meu cul! Ara el cul – (em fa massa de mal) – abans m’hi podia embotir de tot – pistoles, explosius, granades – i ara no m’hi puc ficar res – ni la llengua! Iconoclastes, veniu-me a dessacralitzar! – car aqueixos idòlatres repulsius – sempre a il·lusions xumant – a ideals, ídoles, eidòlons, idees, ideologies... conceptes façana... fictes herois... – em gasten amb roentor de llengua abrasiva llepant-m’hi llevats i merdes d’enjús – em gasten – em gasten – em gasten el cul. Eidòlons – incertes presències... façanes etèries emanades dels cossos – efervescències de la imatge del cos d’un ficte heroi qualsevol – espectres mig visibles que n’irradien en diferents estatges – cossos imaginadament reverberats d’altri que et percudeixen l’enteniment – amb quina escalfor t’espetega el cervell – en flames orotundes et creus falòrnies de gos pigall qui no et mena sinó al cul de la gossa on enfonys el nas. ~0~0~ 191. Aquest és l’ou (li dic) que en Roussel explica. Era un ou que la moribunda xarrupà alhora espiada pel cusc poeta qui de lluny l’amava. Quan la bella tuberculosa, jaguda en gandula i molt abrigadeta al petarrell de l’eixida, la closca de l’ou xarrupat llençà barana avall, l’amant ocult i ignorat n’encertia l’indret. Arribada la fosca, l’amant saltava la tanca i redimia la closca de l’ou que ara, colt, adossava suau al seu pit com màgic objecte. Escrivia en la closca talismà que els llavis de la moribunda besaren llavors, en minvant espiral, un poema de versos menuts. L’endemà quan li va voler portar de manera tapada i pseudoanònima (car poeta de veí la bella malalta només n’havia un i hauria doncs endevinat de seguida qui l’hi enviava) la closca poètica, llas, la feble preciosa ja havia traspassada (benvinguda pels angelets itifàl·lics del seu magí malaltís i doncs pueril segurament a l’altre món). Aquella closca les filles del poeta molt més tard desaren i colgueren molt acuradament, no pas perquè l’antiga bella moribunda hi hagués mai plasmats els llavis amb un darrer delit, ans perquè contenien versos molt íntims del pare (i gran figura literària ara que era també mort) estimat. Aquest és l’ou perquè d’una relíquia de substància trobada a l’interior de la closca sagrada n’he pogut treure el codi genètic de la gallina qui el pongué. D’on que la clonés en pollet exacte. La closca meravellosa l’heretava d’una de les filles (la darrera qui sobrevisqué fins que jo, tan ben plantat, no li fetillí l’esguard) qui m’amà en secret (jo fotent si fa no fa carota del líric son pare, tot i que “només” sóc un perfecte empíric científic). Quan la gallina replicada es féu adulta pongué aquest ou, només aquest ou, abans no es va morir d’estranya, sospitosa, mort sobtada. I ah miracle, ah misteri, l’ou eixí del cul capaç de la gallina, com el veus, amb el mateix poema escrit a la closca un pèl rosàcia. Les místiques, enigmàtiques, oficinals, línies del cabdal poema, oidà, en acostumada espiral descendent, integrades naturalment a la magnífica closca. Ou encantat! A qui el vendré? I qui (pagant la patent o en tot cas el que calgui, i jo embutxacant-m’ho car no pas que visqui com la salamandra d’oxigen i prou), qui voldrà d’una mica de la seua substància clonar cap gallineta qui li pongui també un ou meravellós que llavors podrà potser també vendre a cap museu o a cap altre supersticiós capgròs amb prou calers per a poder-se empassar, tremolenques com cues de llangardaixos, paregudes cascàrries en acabat en arnades vitrines exposades? ~0~0~ 192. Autor de teatre – tries i ensinistres noies i nois – noieta se’t planta davant de qui adés en conegueres les germanes – de negre – se t’apuja la faldilla per a tu tot sol – t’acompanya la mà cap al seu cony – tot llis, com de xiqueta de cinc anys, i en deu tindre ja vint o més – cony totalment suau – pretén que l’ha picada qualque mosca tse-tse – diu ací, veus, ací – no hi té ni la més vaga foscor d’una pigueta – li dius que allò no serà res – i l’abrigues amb les teues flassades fosques, blau fosc, i l’abraces i l’estrenys perquè no tingui fred, ben embolicadeta, i aquell conyet suau i llis li dius ja ens l’estudiarem un altre moment – ara, ben escalfadets, concentra’t i escolta mentre dirigeixc aquesta altra escena, vols? [Amb coherència aritmètica la meua capacitat translatícia dedueix, de la irreflexibilitat simbòlica de la seua pell, que si el meu esguard no forada, encar menys el meu vit exhaust, que com tampoc no em cardí les seues germanes, poc cometré la cruel facècia de voler-me-la cardar a ella. Tot convergeix en negacions irrefutables. A canvi, amb escandall de llengua golafre, li escorcoll saborosos llavis jussans, i ara li llep el cimbell bellugadís com cuc tanmateix tenaç que n’obre la gola i hi inaugura alhora pluges feraces de flairosos delitosos mocs.] ~0~0~ 193. Cada nit, en dejú, anava a espiar per un foradet com l’home valent se’m tirava la dona. Aquella nit n’Erle Rellogacrims, l’home del Caucas, m’hi sobtà, espiant-lo com se me la tirava salvatgement – i ella rai, en orgasme perllongat i repetit. Doncs bé, som-hi. M’amorra a la dona suara gaudent i ara heus-m’hi, esquena-rompudet llepant-li els (sovint guits) saladíssims peuets (qui mai hi xuclava hi xuclarà: destin du cocu cochon connaisseur de con). I llavors... ai! Car, és clar, aquella fou la nit on n’Erle em donà pel cul. La dona se’n reia, amb la seua lluna llavors demoníaca (la que més goig em fa, car llavors que se me’n trufa, i és més cruel, la meua ànima s’infantilitza fins a tal punt que torn a esdevindre el marrec manyac de la mama... de la minyona... de la padrina... xicarronet faldilletes i femelleta a qui burxen recte amunt el culet amb ungles de suplici... i de la pitxonlineta se li’n foten escardalencament i mig escanyant-se de gaudi com dic diabòlic, típicament femení). ~0~0~ 194. [Som-hi, em dic Emili Cuguç. Ara ho reconec (tot altre nom esborra’l; abans de morir’m era molt afeccionat als pseudònims), Cuguç, Emili, hò, això rai, i en aquests, els meus papers pòstums, hi dic el que vull. Res no em pot ara nafrar... lluny i estalvi... esperit allerat... enjondre campant-se-la, rabejant-s’hi... fora d’esquírria ni agressió de tot brutal patètic purità fanoc moralista mitjamerda. Ara hi sóc, paradís, i hi sóc, i tant, donant pel cul els angelets. No pas que quan era a baix (encar eixalat) m’interessés gens, això de donar pel cul ningú... ni que me’n donessin; ep, excepció feta de qualque amant massa cald de la meua dona el qual, aprofitant-ne els llefiscosos suquets, se m’enfilava pel recte, i jo patint-hi rai, car morenes prou, pobrissó. Mes amb els angelets no hi ha perill; els angelets (això establiren els folls hermeneutes i els pallussos exegetes amb d’altres betzols barbats de la religió dels cretins, en acabat de despendre-hi centúries com mules bordes cavil·lant-hi), els angelets... els angelets no tenen sexe, són asexuats, no carden, car es veu que ja deuen ésser ça-sus feliços rai, sense que els calgui a sobre pelar-se-la o fregar-se-la a l’anca del “pare” (perversions allà dalt, rai; déu-n’hi-doneret les escarritxoses apories dels malignes, naquis, alats!); ara, així mateix, que no tinguin sexe, poc vol pas dir que no tinguin foradet del cul – o us penseu que tots aquells nèctars i ambrosies llurs no tenen pèrdua i s’aprofiten tots? No; tot allò que hom s’empassa causa subproducte que cal evacuar. D’ací llur foradet (que ara, mort, bitll amb goig, tururut, de benaurat.) Emili Cuguç, em dic, i aquests són els meus pòstums escrits, on tota veritat (intimitat) hi és sense embuts ni trucalembuts revelada. A la vida hi visquí feliç rai. Els cuguços som de mena feliços. Ja ho diu la dita: feliç com un cuguç. O: com el cuguç. O, en el meu cas, com n’Emili Cuguç, ha-hà. Dòcil marit, n’Emili Cuguç, us n’explicaria tantes (i en català total). Se us n’estarrufaven els cabells, se us n’esborifaven les pells, us n’esgarrifàveu, les espinades per horroritzats tremolins solcades, com per urpes de pantera fellona cruelment gratades, car, com dic, tampoc eu cap perversió no m’estalviava... com era viu ací baix i (doncs!) cuejava!] ~0~0~ 195. [En mos lleures esdevenia lladre; esconillant-m’hi, ombra boirosa en la nit, sóc espieta; en la vençó, rabejant-m’hi, exhibeixc a tota creatura (sobretot femelleta de quatre anys o tres) la meua pitxolineta (perquè també se me li’n rígon, hè!); no deman cap remçó si rapt cap gosseta: només l’esminyon i llavors la lleix anar, vagament recós; i m’embolic extàtic en menstrus, estres, robes delitosament llordes de velles i joves; a contracops, ja flàccid, esguerradet, ple de blaus, torn al cau que xinxes i arnes prenguin col·lació en el meu cos tot lent, despès, com banyat en clorur de potassi i pudint d’amnèsia; ambant... passen pels cels nitosos eclipsis, satèl·lits, ònixs... I eu tothora esgarriat, desèrtic, nocturn... De desig escanyat, algolàgnic, anarquista, impostor... Al cel ominós estels hi esclaten... (correspost impuls) (al cap m’hi esclaten pampallugues, als ulls impressions de fugaços reconeixements)... dones, dones, femelles, llurs conys, llurs conys... per escletxes, foradets, ascles... sempre un boig desig de fosa... masoquista... o amb lleterada... menfotista... i ara subreptici, furtiu, mes implacable... ocult i subversiu, us podria haver fet volar (quarters sencers d’invasors armats) o us acoltellava finament d’un en un (parelles de lloros pollosos)... efeminat, sor garneua, preferesc el pausat verí... són escrits pòstums... hom s’hi pixa... no us en planyc cap, cruesa... sempre hi he caigut retut, llit ranci... cada llençol mortalla.] ~0~0~ 196. Tantost et donen diners, t’han subornat – ara et calen totes les injustícies – tapéssim doncs amb amples flassades les cares d’estatuesques deesses i de déus empedreïts – perquè no vegin (no fos cas que hi hagués mai perdut qui sap on cap déu mig just) les abominables tortures inquisicionals ni els abjectes assassinats que ens calen car som acabalats i els altres manquen de possibles, són naquis quant al que cal, i ens fa l’efecte que prou ens assassinarien per a heure allò que ens envegen amb magna esquírria. Diu en Russell: per què ficaríeu els estalvis perquè cap govern us els malmetés pagant deutes de guerres o preparant-ne de noves? els carallots qui això fessin no foren pas millors que aquells maleïts qui lloguen assassins perquè no els calgui a ells cometre el repel·lent assassinat – millor fóra que despenguéssiu la fortuna tal com raja, en xeflis i orgies, en juguesques, en gaudis. Vaig córrer cap al carrer – som-hi (vaig dir) and now then for a little bit of sex. Les meuques em somreien molt (ben) intencionades. Em ficava escorcollaires dits als fons de les butxaques: en porreta, ni ral. Per un foradet amb dos ditets subrepticis me la pelava i també somreia, bonament. Els predicadors a les televisions dels aparadors deien que “déu està emprenyat com una mona” (déu ha d’ésser andalús, castelladre o de qualque altra mena de moro: no solament s’emprenya sovint com una mona... tots els predicadors i tots els “fidels”, tots els cretins en bloc, foten també cara de babuïns)... “déu nigament i traient foc pels queixals ens castiga amb tsunamis i terratrèmols i horroroses bestiades semblants perquè no fem prou bondat, perquè les dones carden massa i són massa descarades i prenen per qualque cagalló verinós el fetus i l’embrió qui els fot nosa...” i jo, passant, amb dos ditets aplaudia les dones, de qui el cony (nyam!) tot ho guareix. (Les noies, les noies! Com pus promíscues pus adorades!) (I per què voldria cap predicador cretí que hom guardés desada al ventre tal verinosa nosa mesos sense fi?) (Predicador cretí, ja t’hi fotria jo embrió qui et rosegués els nítols i no poguessis així cagar tant i tan pudent per la puta boca!) Per intercessió de qualque nova tòrrida doctrina, ara que la teca no manca, es pol·lueixen ans corquen ferotgement les ferramentes dels sobrevivents, (des)enraonant d’esperits qui trastoquen corporativament les clíniques ans obscenes depressions dels qui milloraven dramàticament quan llurs episodis mentals paradoxalment s’exercien en concises paròdies on tot déu era rigorosament omès en benefici dels solitaris inargüibles tangibles impactes de la necessitat. Què us prediquen amb gola de massa fàcil pet? La gola del cridaire esdevé budellot, duodè, jejú o ili, i on crida pus no és tant a l’orinal com davant els altaveus damunt els àvols “fidels” qui corruptament es marceixen solcats per recosos tremolins leri-leri damunt l’abís de la ignomínia astronòmica – us empasseu la merda que la mortalla que no tapa sinó horror indicible rere l’altaveu amb la seua veu de meuca letalment entecada us plou com vidriols de just anihilament. Teniu ara els cervells fets cendres d’infecció. Per baules estantisses de “creences” us aneu lligant al fum tuixegós, al tuf fumegós que la coent estàtua exhala... tothom s’hi caga darrere... sou dèbils gossos de sacrifici fermats als peus de l’ídola qui s’engruna a calçobres que us esclafen. Amb quin sarcasme no ens guaitem les vils vanes penitències vostres. Amb sang calda d’heroi ateu us reptaríem si no fos que temem les “carícies” de les autoritats qui vigilen perquè tothom romangui tan decebut i il·lús com ara, cordat bledament a la merdegada. Relliscava llavors; hi havia un rovell d’ou (de dona) a la vorera; queia de cul i me’n reia; una caparrada; dit i fet, roplegava l’ou xemicat i ostiàtim (de porta en porta) demanava amb parapraxis rai si a la meuca del pis li queia la cosa. “Sóc fort de llom” afegia “encar que com els de més dels cuguços la faci rai petiteta.” Els mascles m’osten de llurs domenges com si sóc femta acabada de deposar que hom llavors, de bell nou escandalitzat per la pròpia brutícia d’obliqües carns i oblics escarns embolcallada, per les gargamelloses canonades fa davallar fins que per l’eixauc d’esbiax se’n va a la claveguera de la darrera duad. Tant se val. Tots baixem tard o d’hora per la clamor dels cagallons per la matèria “fets”. ~0~0~ 197. Era al corredor, patint. Hi havia al racó del corredor, en un replà allunyat, darrere unes plantes de jungla baixa que semblaven de plàstic i tot, una peixera oblonga grossa il·luminada. Molt pregona, amb aigua translúcida, verda. No sóc gens gelós, però allò pudia com peix de tres jorns. Ella m’havia dit, abans d’anar-se’n de viatge, tornaré demà o passat-demà; seré a la piscina amb en Morfeu. En Morfeu. Dormint el gat. En l’oceà dels somnis. O era en una de les seues petites llunes de mel, en una piscina de suors i secrecions, als braços d’algú anomenat Morfeu Peix? I se n’hi anava prenyada, traient pels orificis bromeres substancials, assaonades, molt tastívoles, cert. O estic parlant de fàstics i de tentines, i de nois forts i durs qui s’escorren mig adormits – els peixets espermàtics de llurs escorregudes nedant no pas gens destrament dins les cuixes de la meua dona – de les meues dones... de les meues... de les meues... de les meues eixarrancadíssimes dones... Sucs amniòtics on la meua memòria banya – la mateixa temperatura d’allò al cos més íntim, sororal, amagat – ah lleterades tèrboles... salades... marítimes... hi só immòbil com peix mort qui la lleterada s’emporta... sublim experiència totjorn única... quantes d’hores m’hi estic... nits senceres... negant-m’hi... orxegant... a frec de git... I somric-ne... somric-ne sempre... car on t’hi trobaves mills? Havent tornat (estalvi, estalvi!) a la font. ~0~0~ 198 i prou. Un altre dia érem amb la dona a un altre hotel de Rio (de Janeiro). A l’hora d’esmorzar, davallava al menjador una mica tard i hi veig la dona entaulada amb dos homes de món – mudats, elegants, cortesos, forts, simiescs. No gosava atansar-m’hi; m’ho guaitava, amb posadet modoset, tot de lluny; la meua dona se’n reia sovint però no pas (com altrament feia sempre) francament, ho feia (estranyament) (molt estrany per a ella) empegueïdament. No coneixia cap dels seus coneguts. Rarament he mai viatjat amb la dona – sóc molt casolanet. Tot em fa por, tot em fa poreta, poneta, molt poner, poruc. La meua dona esdevenia (hò, hò, molt estrany per a ella, ella qui és tan gairebé diries desvergonyida) rogenca de cara, com si patís... Vaig atansar-m’hi, mig com si fos un molt discret cambrer... La meua dona saltà a agafar’m (estrany) (sovint, quan té companyia, no em fa cap paper, com si no hi sóc); somrient desmesuradament, va dir, com si n’estigués contenta, gairebé orgullosa (estrany): “Ah, my husband! Jean-Louis, this is my husband; Giorgio, my husband.” Em vaig inclinar (feble, flèbil, anèmic, matusser) davant ara d’un, ara de l’altre. Ni en Giorgio ni en Jean-Louis me’n feren gaire cas. Llavors la dona digué: “Oh, Giorgio, my husband is a great admirer of your work as an artist – he has all your albums.” A mi em digué: “Giorgio, you know... He’s that smashing architect who also draws those comics you love so much about the primitive people living in a future gallaxy.” Sí ves, allò obligà en Giorgio a dir’m quelcom o altre mentre, humil i petitet, li preava el seu treball artístic fins a l’excels ditirambe. Aquella converseta a part, vaig percebre de cua d’ull que li permetia a la dona d’explicar quelcom de molt seriós (tot i que ho deia amb un somriure fi) a en Jean-Louis, el qual frunzia el front, no pas gens convençut ni content. Llavors, en veu alta, la dona féu (forçada en el seu divertiment): “Jean-Louis , my husband’s never been in a yatch. He’s probably afraid of the contraptions; too flimsy for him; fearing a wreck, and he’s such a poor swimmer... Wouldn’t last two minutes in the water.” Se m’adreçava a mi: “Jean-Louis is a regular sea-wolf, he’s won plenty of maritime awards with his warrior yatchs and all... He’s often in the news with all those amazing records of him, such a daring hero of the seas...” o quelcom així; la qüestió que em veia obligat a felicitar’l molt efusivament i acollonida, ço que la dona aprofitava per a donar explicacions a en Giorgio, el qual les acceptava amb una cara tampoc no gens xiroia. Més tard ens separàrem. Cascú, tret de jo, és clar, havia d’anar per feina. Jo només era a Rio acompanyant la dona perquè havia de signar uns documents de quelcom o altre que ella volia comprar o vendre. De fet, no sé pas mai què signi– podria ésser que fos la meua sentència de mort – la meua dona, rai, sempre me n’he fiat ulls-clucs – sí ves, qui mana, mana. “Buf!” féu llavors la dona “de quina no em salves avui, marrec! Providencial que t’hagi dut. Els he dit que no vinguessin a la meua cambra aquesta nit, que tu hi fores amb els teus carrinclons amiguets literaris i que jo no podia anar a la llur perquè havia de sortir a la televisió lituana (li he dit a un; a l’altre em sembla que li he dit nepalesa), tot vantant els poemes del meu calçasses de marit. No sabien si plorar o riure. Però almenys no ens els trobarem tots dos que em truquen a la cambra ensems perquè se’m volen cardar; tu rai, et fotrien una puntada al cul, i au, vés-te’n a dormir a un racó del corredor si vols. Però entre ells... ui, malament rai! Tant l’un com l’altre, ja els has vist, tenen un sentit molt elevat de la propietat. Mascles cent per cent, territorials, agressius, batallers. Ambiciosos, baronívols, peluts. Bel·ligerants, pugnaços, carnissers. Amb tu, ja dic, rai; s’hi caguen, tu ets el banyut (el cuguç) qui no compta per a re; però entre ells, si se n’haguessin adonat que estaven en competició, potser (segurament) haurien arribat als mastegots. Estan tan acostumats, tantost com em veuen en cap viatge, a pujar a la meua cambra i a fer’m tot el que els plau, que em veuen com a quelcom que els pertany. Ni l’un ni l’altre no acceptarien competències. Ja saben que el marit no compta per a re: un cuguç com tu, espera i calla, puf! I encar rai que no li facin parar el cul; amb mascles tan mascles mai no sé sap! Mentre tu, estretet, llepafilós, poètic, ecs! Si veies com m’agafen! Em volguessis agafar tu així, això jo permetent-t’ho (i el més calent a l’aigüera, desgraciat de tu), i no sé quants d’ossos et trencaves, nyicris; a part que amb el piu-piu cloc-piu que tens, de cap manera que cap altra posició que la del missioner o capellà marieta i insubstancial, sense energia, que no podries servar, amb perill que caiguéssim els dos i anéssim a parar a l’hospital, hà!” (I així un tros més, i jo callant i acceptant-ho, fent-me el geperudet, fent-li un massatge als flairosos peuets de dues hores pel cap baix, fins que es pugui adormir somiant trons daurats en cercles paradisíacs on cada dimoniet fa una cigala pel cap baix de mig metre.) (O ets tu qui massatjant i funyint, això somies, embadalit.) Ara, és cert. Això sí. Sempre t’hi trobes. El marit espera molt pacientment que l’amant enllesteixi. Car és l’amant qui posseeix la dona, el marit només hi és per a signar-hi els papers – o, diguéssim, si el marit n’és el propietari (notarial), de debò és el drut qui en gaudeix incontestat l’usdefruit. Oh, i ara me’n recordava... Hà! Un cop quan la dona em diu, en tornar del tòrrid Brasil (en ple gener congelat, vós) que les sessions de ‘manxem-hi i bufem-hi ensems’ amb el seu elegant drut Jean-Louis pels hotels de Rio, São Paulo, Florianòpolis i Brasília són d’aital ferotgia que n’hi ha hagut per a marcar-li la pell d’aquella manera, com veig (fent-hi bavalloses bombolletes), i encar sort que hagin tornats si fa no fa sencers, i que “cambra i llit en acabat eren pitjor que no Hiroixima en acabat de l’espetec”, fins i tot jo me n’adoni, orxegant als fons inescandallables de l’estaquirotesa on em duu un verriny massa esmolat (un desig sexual altament burxegut), me n’adoni, dic, si més no al rerefons més allunyat de la consciència on encar hi dec servar encès un fragment d’espelmeta de seny, que aquell símil és massa exagerat i no pas gens adequat a cap situació. Mes què hi farem; ella és així, i l’has de prendre com ve – amb una lascívia i un vitalisme doncs que et renoven com globus desumflat que llavors es reumflés mercès al seu benvingut aflat de balsàmica resurrecció quan et conta les noves delitoses aventures de les seues improvisades llunes de mel per càlides contrades de migjorn. Pel que fa a en Giorgio... els seus dibuixos, quants de cops no els he estudiats amb lupa per a veure-hi en alguna de les seues futures primitives nues o mig nues... tan llépoles... per a endevinar-hi, dic, el cos sucosíssim de la dona... i trempar-hi doncs encar més esmeperdudament...! Car la dona ha degut servir-l’hi de model per a les posicions “més llordes”... d’això cap dubte, vós! Sempre vantada com la “millor” (més gojosa i gojant) druda del món! I tanmateix els tenia tots dos per ben civilitzats; avui que els coneixia, però, tampoc no podia dubtar que, com deia la dona, fossin capaços, ferrenys, per a disputar’s llur propietat, d’arramir’s a duel allí mateix...! D’esguerrar’s, doncs, de destruir llurs pròpies famílies, de matar i morir. Glop! [Si en sem, vós, els homes, de rucs! I com menys “homes” sem els homes, menys rucs, és clar! Per això sempre m’he vantat d’ésser efeminat (com fembra) i sororal (com sor) – a sissy indeed!] I no seré jo, llas, pas qui podré defensar la reputació de la dona en acabat. No hi pinti pas re. Només hi sóc de paravents pintat de pallasso trist, d’august amb, a la còfia, dues banyetes enfarinades i petitetes com el seu pipinet. De paravent... de paravent, doncs, que hom, poixeule, intransigent, esbotza amb una puntada o esquinça amb qualque irritada ganivetada. I llavors amb què faré “mec-mec”, amb què botzinejaré per a inspirar cap darrera rialleta trista de consol entre el públic plorós...? No pas amb el nas boterudot i vermell viu (no sóc cap albardà grotesc; en sóc un de malencònic i moderadament complagut en la tènue malastrugança d’ésser banyudet com un cuquet llefiscoset qui, en tot aquest devessall d’alienes secrecions disbauxades, s’hi rabeja dolçament), ni no pas aitampoc puc fer “mec-mec” amb la barça borruda dels collons (això és per als mascles genuïns, no pas per als maridets afemellats); i doncs? amb què, amb què doncs...? Amb un dels mugronets que em fa de banya faré, tímidament, crec, “mec”; amb l’altra mà (amb dos ditets) premeré així mateix l’altre perquè també me n’ixi una goteta de llet farinosa i perquè aviï l’altre “mec”... I au, au... au... “mec-mec”... tothom amb un somriure tort, tothom desfilant cap a les eixides, tothom si fa no fa moderadament content. Ça com lla, llas, el truc no ens va sortir gens bé. La dona em diu: “Tractaré de trobar a la ràdio o a la televisió algun indret on hi hagi força xerrameca... ho ficaré ben alt... i me n’aniré a dormir amb taps a les orelles. Tu, mentrestant, te’n vas fora... amb un barret de ruc, un cucurull de pallasso, i a la boca un espanta-sogres, i si veus tanmateix que un dels dos amants meus s’atansa, pretens que tornes d’anar a pixar fora o el que sigui, i el distreus a cop d’espanta-sogres... Distreu-lo, desvia’l, atraça’l amb les teues pantomimes de capdecony cap al mal camí... Sobretot no el lleixis entrar, no fos cas...” Era doncs fora, pobret de mi, esperant-hi totes les hores de la nit i, cap a les quatre de la matinada, veig arribar en Giorgio per l’altre costat... Li surti davant, fent-me el trompeta, espantant-li la sogra, i em fot un cop de puny i em lleixa espaterrat esterrossat. En aquell moment veig sortir en Jean-Louis de la cambra de la dona! What! What! Fotrem goig! Ara ve en Jean-Louis cap a mi i em fot una puntada als collons. Sóc rebregant-me per terra i veig en Giorgio entrar a la cambra de la dona! I ara què faré, a part d’escopinar i pixar sang...? Esperar, com sempre. Esperar a veure com tot s’acaba. Me’n recordava del conte del calàpet qui molt saltava fins que hom no el va trepitjar o se’l va (hom) de viu en viu cruspir. “S’acaba ací del calàpet la dansa” deia la curta història. Per això potser no he saltat mai gens. I menys taulells, car qui sap. A les darreries de la matinada, vull dir, ja s’hi veia i tot, eren les set o així, em vaig arrossegar fins a la cambra de la dona. Lleugerament vaig entreobrir la porta... Ella i en Giorgio encar eren al llit. Clapaven com angelets. Pobrissons, potser perdrien la tanda, potser malmetien aquell horari tan important que devien tenir, negociants d’upa tots plegats... Vaig aviar un quiquiriquic de pallasso i em vaig amagar cuita-corrents corredor avall cap a un dels excusats on adés hi havia anat rajant sang, ara per sort mig estroncada, uf. Per la porta de la comuna mig ajustada vaig veure en Giorgio eixir. Vaig anar cap a la dona. encar l’havien ataconada pitjor que no a manguis! Cascú, ple de raó, l’havia castigada amb un tacó de déu-n’hi-do, i llavors se l’havien cardada pregonament i per cada trau. Car (ara m’ho deia), es veu que els dos valents s’ho havien maliciat (devia ésser allò, la relliscada d’haver dit televisió lituana i nepalesa), s’havien jugat a la palla curta qui es cardava la mala druda infidel primer, i qui ataconava el tit si em fotia pel mig, amb la meua fastigosa careta soferta de tronc de nadal qui somriu sense poder’n gaire pas, és clar, després dels cops rebuts i encar haver d’anar cagant tota mena de dons i serveis, ei, i aquest propòsit llur doncs l’havien dut perfectament a terme... i sense suar gens – tret que haguessin suat cardant-se’m la dona (probablement). Tant se val, el notari i la gent del carrer i a l’oficina en acabat ens esguardaven dubitativament. No crec que cap es cregués que ens havíem barallat. Tothom hauria comprès que en aquell cas el marcat només hauria estat eu. Doncs... potser tornàvem d’un accident...? Potser hom ens havia atacat en un atzucac maleït...? Ara, això rai, sempre m’ha plagut qui-sap-lo anar marcat: és aleshores que he tret pit, que me l’he gratat com si hi duc cabres, que m’he sentit heroic... Ep, i aquell dia (qui bon record, vós!) pus. ~0~0~