Text antic mig esborrat al prim guaitajorns pels corcs, o les arnes o les rates o els cuquets i els peixets de plata tornat quasi palimpsest (car ells hi plantifiquen així mateix llurs veritats, més remotes i enfonsades que no les meues).
1964. Primavera. Aneu rere el mirall i llegiu-hi les estridents obscenitats – aneu rere el crucifix i hi veieu la dona nua creuclavada, tota pits i cuixes i aixelles, i al centre meravellós la pupil·la omnivident del cony – i ensumeu-m’hi, titellot de cera, groc, tot groc, greixós, tot pudent de pixats, car així, i guaitant-me pel prismàtic les barcelonines que es colraven als terrats, així m’escorro – tot nu i pixat de dalt a baix – pelant-me-la, perquè sóc jove i el que em cal no són misses ni dogmes ni caguerades d’aqueixes, i menys pensar en carreres i promocions i jerarquies de merda; em cal dona, em cal ventre, em cal cony; maleïts frares d’internat que voleu inculcar-me la cotilla de l’ofec; sóc un Sade de pa sucat i he llegit “la Terra” d’en Zola d’amagat i tinc unes venes al coll a punt d’esclat i agafo la ràdio de galena que amb les pinces collo al tub de sota el lavabo i hi sento dones que em donen consells: em diuen que les dones les adores, perquè et duran la felicitat, són totes de tovors i els has de dur regals – tota mena de paquetets petits i grossos, que elles desembolicaran amb deler, i, mentre s’hi llencen sense embaràs i empren si fa no fa el que hi ha dins, i fan oh i ah, i sense escrúpol s’ho emproven i critiquen o preen, tu te’n podràs aprofitar, vagarro indiscret, fins que ai, no se n’adonin i no calgui doncs portar-los-en encara més; caldrà llavors sortir amb les lleterades regateres cuixes avall i la verga tumefacta de mal instal·lar, i anar a robar quelcom o altre nitament i d’estranquis, furtiu, relliscós – pells, perfums, joiells, joguines, drapots, tot el que hi ha prestatges i aparadors, i el que ja duen les més conegudes, i les que surten a l’Hola, la franca, i les altres pretensioses, les militars, les aristòcrates, les flamenques que ensenyen tanta de cuixa, oh, ves, perquè sí, perquè les dones són així, amb pudor de zoo, i cardar rai, deesses inassadollables, i tu nounat ninotet sense altra vàlua que la de teva vèrgula fuetejant-les, de què se’n riuran amb bovor roenta o alè d’infern, i tu la teva pruïja més grossa, àvid cuquet, vols tornar-te’ls cuc nu, tartrany, que les rosega amb genives sense dents, que les transita com si ja són cadàvers i tu la larva generala que es viatja tot el camp sense entrebancs, i els entro pels ulls i els surto per l’orella, i els entro per la boca i els surto pel forat del cul, i els entro pel cony, els entro pel cony, els entro pel cony, oh, deliqui mel·liflu, oh fosa, oh desfeta, hi deixo tot el moll fins que se’m trenca cada os o se’m torna melmelada i esdevinc embrió només fet d’un sol tendrum, d’un sol tendrum que tremola i bat, batega com un coret dolcet, dolcet, dolcet, que rebentarà en el no-res més pla, més ras, més espetec (...) activitat volcànica pel qual se’m vessa, em vesso fet magma pel seu forat del cony quan té la mala setmana (...) faig abstracció de les disgustades xicarrones carrinclones, ecs, xerrant de musiquetes i de musiquets que són tots uns marietes (...) la dona fel·liniana grossa com un bocoi de carn i amb les dents se’m cruspeix, li sóc carn picada per a fer-se’n més, més carn, ah, si llençaves un pinyol, si llençaves d’una poma robada la pell o la carn massa agra, el gargall, el mos rebutjat, allò, el bolic tot mastegat perquè així pogués mastegar-ho jo, amb delectança, amb la teva saliva que em renova, que em llavora, que em concep, genera, fecunda, fertilitza, de què fructifico, de què germino, germana, un altre avionet de carn, un borinot que t’entra per la boca perquè t’hi brunzi eternament, zub-zub, zub-zub, et sóc l’animeta, una vèrgula amb els dos collonets desplegats en ales, papallona custòdia, angelet custodi que et fa guàrdia al cony perquè verga estarrufadota que t’hi entri hagi de pagar duana, drets de burot, amb la meva llengua de gos (...) llengua que és plec iridescent, un plec més entre els cuixots holandesos, braços de gitano d’un gruix tan gros, grossos com troncs de sequoia, i fets tots de mantega groga, groga, tova, mòrbida, un plec més la meva llengua del teu cony, i tothom cada cilindre ha de pagar-hi el suc del seu peatge, vergatge, catxatge, fins a perdre-hi el senderi...
|
