Tres o quatre poemes de la vida escrits per n’Arquimbau Cuca per a anar remugant durant un viatge interior de tres o quatre jornades.
|
De qui te n’enfuigs, escarser? |
Gossa desnonada |
|
——————————————
O som branc de novel·la…? Així:
Capítol x.
Ves també, a què treuria cap d’insistir-hi? No; no em demanéssiu pas qui sóc, els dic, cuca de forat massa pretensiosa i qui podé s’afigura que, pel fet que l’aclapara cada esdeveniment, cada esdeveniment és aclaparador — (i doncs prou deny de merèixer’s reportat). Borinot estàtic (fantasiejaré), de qui la contumeliosa ultracuidança és tothora patent — (i sobretot quan es vol filosop!) Escarbat casolà, de qui la dona fóra qualque si fa no fa poixèvola mosca tàvec de les qui viatgen tot a l’ample del món en vaixells furiosament noliejats per a estibar-hi atapeïdament exòtiques mercaderies com ara bananes i ananassos — i ella reposant-s’hi tranquil·lament, en enjòlita borinor, i tinguent-hi en acabat, trajecte envant, tota mena de sucoses aventures tant de mig tram com costaneres.
Això dic, que: picat i doncs prenys amb la seua novella contarella, n’esclataria, com ara afligit amb pèmfig massa agut, i com ara esbufegadament arribat a les tres pedretes, si doncs, llas, no ho podia pas escriure aitantost.
(Dic: amb pèmfig i llufa-embutllofat, mes, somewhat cuirassat de quitina, sóc en part imputrescible; no pas putrescent en tot cas com tants qui em recacejarien, m’escorcollarien fins al centre gemmat, infeliços ells, veient-me preciós mineral que cal xisquejar, no fos cas que dessota, per les traces, encar no aparegués teixit de pedreries.)
(De fet, res no amag, ni gens no m’amag. Sovint, sobretot de bell nou eixit de depressió, m’abelleix ben al contrari d’estendre ales i èlitres, i potes i abdomen, i antenes i palps, cul enlaire com qui diu, en curt vol prou espectacular, o encar millor, com ara punxat per agulla de cap amb cabota de maragde al suro expositor.)
D’esmorteït estroncany a esplendor fàl·lica, qui escriu això fa: rep amb la consciència cony-badada una experiència, un bocí de viscut, i llavors ho perllonga ans estireganya fins que no pren (mi-te’l, miracle!) un gàlib i embalum encara més enllepolidors.
Sóc com l’home qui es cagà en l’olla. “—Així és com se m’acaba la tinta!” — s’escridassà, bo i espolsant-ne de la plometa el darrer gargot, i llavors, pel fet que no sabia com encabir-ho al tinter, vell calamars murriet, es cagà doncs a l’olla, d’on que ara, ves, fos el fos el que escrigués, ho fes, és clar, en merda — i llavors tots els seus escrits al capdavall en això s’havien d’haver convertits, en merda. Copròfags lectors seus, qui no els hauria de plànyer — (si mai fos llegit).
Tret que al tit, escarbat merdisser, la merda gens no el nou. Al contrari, doncs. En merda sura; i hi xipolleja prou i prou s’hi rabeja. Per ací baixa, per grataculs suaus, sufús, sofòs, de calda felicitat, titella foll, qui evoca, com qui va amb meretriu — vull dir, vicariàment — la fosca estarrufera del viure enlluernat; benaurada simbiosi del qui jau a l’esquena de l’esqual i en neteja les nodridores deixalles.
No planyis ni estalviïs les freixures (em dic), reïx a respirar-hi — s’hi veu tan clar a la cova com al defora — (o millor). Ombres de la xitxarel·la frutescent esdeven figures palpables, de qui el tast és limfàticament prou sucós.
M’hi engrescava: aquest món es pobla; populós, es farceix d’espècimens si fa no fa copsables ans prou eixarmants adu.
Capítol xx.
Estàtic, amb l’imaginació es fa lluny. I es demana de qui se n’enfuig, inaferrable, escarser.
Tenallat per l’insomni i els dos cossos de mort qui arrossega (un de més d’ençà que l’hi emmanillaren amb manilles d’acer d’on prou força poc ha de romandre-li per a anc no deslligâ’s-en), colca cap enllà enfora, encalçat per les àvoles seqüeles…
Ara, per al mugró impactat, o l’esbojarrat tumor malrellogat, o per a la doble imatge, tèrbols se li atansaven trinxeraires cirurgians, de qui l’art trinxaire i atomitzaire a ningú no inspirava mai gaire confiança — i a ell ara doncs no gens, d’on que se li desnuï l’emoció i potser tracti d’anar-se’n isnell abans no el trepitgin en escruix, amb l’afegitó esfereïdor llavors d’aquell lleig espetec d’èlitres.
Desconfit, es lleixa anar: de cua d’ull, els veia remoure’s; ara li cauran com una llau i l’acusaran, com els grills grinyolaires, d’assassinat i martiri. Per potser escapolir’s, enfonsa el crani a l’entreví del seu germà bessó, i s’hi subtilitza, com el ratolí entre la palla i els cagarros de l’establia.
Al cap de poca estona, ou molt a prop la remor de les veus, de qui la punxària l’esborrona tot; es coneix que de primer i de llunyet el confonien pel màgic atot d’un monstruós capoll, car ec que aquells dos resultaven d’ésser al capdavall un parell de veterinaris, entomòlegs d’afecció, ocupats en recacejar tota mena de cuquetes, i cabalment els espiadimoniets qui en aquesta època tornaven l’herba blava…?
Llur curiositat de pàmfil borinot es veu molt sovint desenganyada, mes de camins l’orb fat els guardona amb la singulareta troballa.
—Ospa, l’espècimen, tu! Obre’ns pel mig el manual i ens hi cerques, pel laberint d’ordres i subordres, la gran capçalera “COPROBI”, asterisc (què ho sé jo) “estercorari”, o “detrívor”, o “detritòfag”, o potser “sapròfit”…?
On ell es demana si seran gaire fanocs i devots, i si doncs caurien de cul si de cop i volta no es feia el ressuscitat, criptoinsecte porprat qui s’esquinça, glorioset, amunt d’aquella sepulcral exúvia o despulla, com el cuc incoatiu qui desclou d’una llúpia lútia i et diu bon jorn, com anem, amb accent insegur de nounat.
És a dir (c0nsira amb prou estona), tothom neix com pot, i cal jugar-s’hi que el més llefec i delicat allò que primer tastava en aquest món era la gamma cridanera de merda i sang; omnívors, a glops calds, aquell jorn u tot ho heu trobat bo; exigus, inics i bares, relliscàveu, gànguils, per la morca rància d’un ventre esversat, d’un paracolpi destrenyu dament mòlt, d’un perineu cagat — (us rejoveneix doncs ara l’imatge viva del record desenterrat…?)
Ara que s’adonen de llur error, tot i que no pas exactament filantròpics (mes filentòmics), es pairen de bescantar la troballa; amb bon to estosseguen i comenten que quin mort, oi, més complicat, on l’hoste, serè com una gralla qui sura en el quitrà encetat, amb una darrera glopada d’ultracuidança, extreu el crani malserrat i exclama que cal distingir que ep, que ell no és aquí aqueix mort, que ell és ací aquest!
On els dos nans de geps, ei, molt suspectes, fan que prou, que prou, on l’hoste se n’adona llavors d’un dels aparells que els penja coll avall — (és allò un altre d’aquells molt redubtívols rectoscopis…?) Malament, rai; fotrem goig, ja l’han tornat doncs a enxampar!
—Metges, eh? — demana ell també molt arronsat.
—No; veterinaris, animal — li contesten bo i rient els dos elfs qui amb elms d’espeleòleg donen un rampeu als escarbats abissals. I —: …animal, o canibal? — afegeixen enjogassadament, esdevinguts xarons pregadéus qui es fan recíprocament laxes mamballetes.
—Escolteu, és el cas que afligit per un flagell de caire endocrinològic esdevenia no gaire temps ha, llas, cama-ranc, vull dir, ranccamat, on, per ço que pogués amblar per aqueixes tendres catifes de granit, hom em fornia, tot i que antanyasses era estat molt gelós dels meus esclops, llas, no pas d’hèlixs atlètiques, mes d’aquesta pròtesi si fa no fa ortopèdica, veieu…?
On ja els dos barrufets són ben a trenc de desempallegar’s, no pas de les feres ales sinó dels sòlids embalums de les motxilles.
—Curiós androide, doncs, collons, no fa…? — apunta un amb el sac encar clos.
—Hò, ves — reprèn ell, molt aprensiu d’allò que en treuran. I es disculpa com pot —: Aitambé una mica massa orgànica, la pròtesi, cavà vós? Car prou em fallia i se’m tornava tota fràcida, estantissa, adu corrompuda com carúncula o abscés bonyegut on poc s’hi han de valdre pomadetes (i flixa’t també de mètodes casolans que escarneixen els quirúrgics, com ara fóra de rostar-te’l o escurar’l amb qualque esturment de punxegària o fiçança manifesta, com fóra ara una llima de tallaüngles, ves, com si fos un simple barb que has d’esborrar a tots ops, si us plau per força, abans del balleret; no, no, això és molt més pelut i…) No, no! On aneu, pobrissonet de manguis ara, amb aqueixos descominals ganivets…!
Capítol xxx.
Em fa l’efecte d’ésser gossa desnonada, a un cantonet, gens conspícua, ganyolant feblement, tot i que sé que ningú no em farà cas.
Anc no els hec, ni, és clar, mai no els haig d’heure, ni que els encalcés tot al voltant del globus… Se m’han fosos com els cuquets qui amb la nit s’entaforen per ço que no se’ls mengin de viu en viu, i sense rentar, els cucs més grossos qui ixen aleshores.
Tot fet i debatut, esporret. I doncs, en acabat? En acabat, res; llas, sóc sens quest per aqueixes endreçúries de desolat escarransiment, prou ho deia, bandarra amb dring-drings de turmellereta bufoneta, ves, i carrinclona.
I em morfonc com es morfon als cadolls la neu si el fogony, el xaloc, ix del cau a fondre’m, infagocitable mort. Infagocitable mort qui haig de distreure amb mossadetes nàquisses, d’entreteniment…, fora d’osques, queixalant i queixalant sempre una miqueta lluny dels esvalotats nius vitals. La nafra novella sempre cal que faci curt, no pas del tot mai exactament a l’ull del fitó — no vull el virató rosegador clavat entre els dos ulls.
Havia estada suareta l’hora on les orenetes anaven a desar’s… Abruptament orfe, salvat tanmateix com ara d’un naufraig damunt la platja seca, jaquia enrere la xúrria espectral de pujamar de claveguera que l’atenallava, i llavors es netejava a corre-cuita adu amb les dents; voldria sobretot esdevenir gosset dels dos caçadors qui es perdien en la fosca incipient; era palès tanmateix que als caçadors de papallones i voliols els venia tràgicament balder; abans no se li n’anessin nogensmenys definitivament els demanava que com em trobeu…?
—Simptomàticament, ets pell — li deien, llangardaix bicèfal, sense tombar’s; li havien xisquejat l’os de la cama del mort adjacent amb forts ganivets i llavors n’havien escapçat el peu (del mort) i esmunyit l’os repelat per l’altra anella de les manilles, les quals ell febreix adu treient-ne espurnes, fins que en fa qualque turmellereta lluent i atractívola que arrossega polidament, adu bufonament i carrinclonament, com una puteta congènita i, llas, sense gaires esperances de reeixir en el subtil ofici.
Potser si els esdevens mastí fàcilment atiable contra qui sap quin enemic sobtat…? — això consira, i per xò avia un bram ferotge i es torna tot d’una nyèbit enjòlit, ocellet rejovenit qui deslloriga els golfos florits ans corcats de la porteta de la gàbia, o esberla ras les brèndoles del nou cenotafi, i s’esbotza forcegudament envant i enllà, devers la doble silueta minúscula, minúscula, minúscula…
Capítol xxxx.
Se n’era després un creador mediocre qui, casat amb una dona enderiada, tenia doncs tema per a l’eternitat. El que contava era prou adotzenat, mes llarg i bigarrat rai. Pel fet que la seua dona era incansable (talment tàvec embriac), ell podia descansar el dia sencer, alhora escrivint a lleure les peripècies a lloure patides (o millor escunçades) per l’entusiasta dona durant sos múltiples accidentats viatges (allò que ella escunça, ell ho acunça i envant).
Totes aquelles anades i vingudes singulars, aquells esdeveniments abracadabrants, ah, i les relacions (sovint així mateix sexuals) més o menys estràmbotiques adu amb certa gent d’upa.
Sense moure’s de la cadira, o del llit mateix, repenjat en deu o dotze galters de tovors i colors diverses, ell rai, va relatant.
Qui es distreu, distreu la mort. “Hum, hum, gran espectacle”, mormolen el distret i l’esbalandrada empaitaire (força eixuta, quaix una bossa d’ossos, embolcallada amb foscs vestits balders rai) bo i guaitant-ho, nutants i roborants, capcinant reflexivament, damunt el mercat de Calaf de les rosegades mútues — crancs en guerres guerrejades de coreografies sovint astoradores rai — de lluny, de prop, tocant de colzes, per l’acció doncs suaument bressats.
El tema sempre li aterra (o com pols de bon costou i agrera, assaonada amb palletes i pinyols d’engrescaire teca literària, se li atorniola) a casa, als peus com qui diu, duts pel vent fresc de l’enderiada dona quan torna aritjolada pels periples mundials.
Mediocre creadoret, doncs, creadorastre en un mot, que si veu per la finestra una parella de plaïbles tudons espicossant entre els secs terrossos els afegeix a la narració.
Cadàver ungulat t’arriba en taüt d’anecdòtics relleus, i l’obres com gàbia de garlaires papagais, i te n’advé, com vol esglaiat de tudons, l’hemorràgia dels fets escunçats.
Fred bes a la boca de dos virons detrívors qui emergeixen un instant de diferents carnussos. Dementre que tu has romàs tan finet, i com qui diu full verge, no pas gens palimpsèstic doncs, és el cos de la morta semblant al de l’apicultor qui comet el tort de perdre el coneixement i esfondrar’s damunt els ruscs, i ara les letàlides se li ericen com qui es torna, a la mort, llangardaix verinós. Mena de gripau pres, ric de profilàctiques secrecions, i a qui grates la pell aspra i rosta amb la xàvega (i a qui excaves les llúpies amb la gúbia) dels mots.
Ets més que valent, ets ambivalent. Oi que és lucratiu d’ésser mig prudent? L’experiència esdevé pròpia; som dues meitats, l’activa i la passiva, l’actriu i la lectriu — com se’n diu? — la factiua i la pensiua, que es rosteixen doncs al caliu dels oldans, estranys, estrangers, lletovaris varis pel magí incendiats.
Les butllofes es rebufen com si fossin amaniments per a pirotècnies, qui sap, qui-sap-lo imminents. Les cerimònies agres, les escorces incandescents, els murmuris dels ominosos eixams, i ara clic, els trets dels muribunds fotografiats pels pudibunds, i els gotzos qui molt caritatius s’asseuen damunt els prims, i totes les trompades epistemològiques, les idiosincràsies molt denyes de reportatge dels qui per als agomfis forneixen els molt delejats escuradents — si roms o esmolats, o carots o baratets, això només ho sabràs com n’obriràs la caixa…
Ah les mil-i-una molt novel·lístiques escunçades pels grans exploradors o salvadors d’alienes pàtries, pels oficials molt oficials de les oficines internacionals…!
Això s’ha tornat una mica una oda als qui vestits de ruc mengen userda i al que caguen pel cul tanmateix tampoc no poden dir-ne merda. Tant se val. Qui molt acunça, dic, molt escunça (per procuració). Qui molt acunça les experiències d’altri té l’experiència afegida de re-sentir-les més la d’endreçar-les en justificació i juxtaposició més entenedores, raonables, falsament enfeixuguides amb ulterior intenció, amb significats més o menys prenys amb conseqüències d’abast, qui sap, més o menys significatiu. I tant. El qui el conta se situa part damunt (munta) qui protagonitza l’espectacle més o menys esfereïdor en la seua gratuïtat, incoherència. El qui guaita (mi-te’ls, yes!) i ho reoderna (s’hi recrea a recrear-ho, recreadorastre bastant sapastre), esdevé tanmateix director de tot el barreig orquestrat.
Som-hi. I ara em tancaré al taüt car, amb l’hàbit, m’he anat tornant sarcòfag… Tard o d’hora, en eixir, si mai pots dir que d’enlloc n’eixiràs mica viu, potser n’escriuré una altra d’aitan collonuda. Reverència, gràcies.
