quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dijous

Els cinc primers fulls de "Jakarta ‘86 — perkara belakang —"




Jakarta ‘86 — perkara belakang


—Eleuteri, l’altre dia la dona em diu Vés i escombra l’escaleta; i doncs l’escombrava i em vaig trobar un condonet dins son sobret, no pas gens encetadet; i ara em dic Un condonet, un condonet! i n’estava tan contentet que no cabia a les calcetes, i vaig dir Ai, carall, què en faré, què en faré...? En faré un ninotet bufant-hi i umflant-lo i cargolant-lo així i aixà, estrafent-hi un animal o altre, amb orelles i banyes, i potes i cua, i així anar fent...? I és clar el dubte s’instal·lava i oblidava d’escombrar i tot. I llavors em temia que no em caigués qualque clatellot, i escombrava de valent, i, escombrant escombrant, anava enraonant amb jo mateix, i gosava pensar àdhuc greus gosadies, com ara...

—Com ara... O...? O potser algun dia gosaré trempar d’amagatotis i calar-me’l a fons, fins arran la rel de la xil·leta... i llavors... i llavors...

—I llavors qui em cardaré...!

—Em posaré ben posadet al replà de baix de tot de l’escaleta, trempant com un camell i amb el condó ben acalat i lluent, i hi esperaré cap casual doneta qui vulgui obrir-se’m de cuixetes perquè la xil·leta meua faci humils estralls a sos sacres orificis...

—Oh... Oh... Oh... oh... oh... senyora, senyoreta, sor, nena, gossa, camella, cangura, hiena, gata-moixa, mosca, guilla, fura, vaca, cavallot...?

—O...

—O quina triaré sinó...?

—O gosaré triar-ne cap...? Quantes no em fotran tot seguit un gec de mastegots...? Quantes no correran pèrfides a denunciar’m a la dona o a cap dels seus molt agressius amants...? Quants de tacons no patiré abans ningú no se m’obri per distracció...?

—Saps què, saps què...?

—Aquell condó més m’hauria valgut trobar-me’l ja usat; amb la lleterada dins, l’omplia en acabat de bitè i altra vianda i, fet salsitxa, el donava al gat
.

—Ni vu ni connu. Si ningú se n’adona, no hi ha pecat.


~0~0~


—Eleuteri, la dona em creuclava a la gegantina creu de ferro feta dels vits trempats dels seus innombrables amants. Ah crucifix on patir-hi és paradís!


~0~0~


[—Amb quina estupor de datpelcul no em sobtava cagant xil·les!

Tret que...

No era pas que ningú o altre em donés constantment pel cul...

És que tot cagant, cagava cada cop vits, matrassos, faves, xil·les, pixes, fal·lus, atzebs... Cagava titoles, xirimbergues, caralls... Cagava cigalots... Cigalots trempats, bategosos, roents, estridents...

Que s’escorrien en corglaçadors sanglots...

Cigalots foramesura, plorosos, orfes, àzigs, sol-i-verns, morents... Perint d’un atac demolidor d’orgasme immediat...

Tota llur vida... efímera boja escorreguda... entre l’acte inaugural de l’eixir esfínter avall...

I el terrorífic patatxap del caure de morros a l’enlleteradat fons de l’orinal rovellat.]


~0~0~


—Sobre el masoquisme, Eleuteri, sabeu...?

—Ici donc mes réflexions sur le sujet... [li ho diré en el vernacle patuès dialectal regionalista] [hom s’indigeneix (o indigenitza) i comença d’enraonar com enraona el poble, i el poble llavors aprecia bontròs, i hom en rep qualque petit prèmit i tot____un fruit exòtic, un plat d’insectes rostits, qualque altra llepolia inextricable...]

—Le “bon” masochiste est l’ennemi furtif mais conscient des deux pires tyrannies jamais inventées par la nature — celle du temps... et celle de la mort.

—D’abord, idéalement, en allongeant le désir sans attendre jamais a la jouissance... le temps perd emprise... les temps s’écroule... tu crois pouvoir même l’abolir...

—Après, ainsi en perdant substance... ton “moi” devenant de plus en plus défait (c’est pour ça que tu aimes la défaite)... la mort a de moins en moins d’espace où mettre sa griffe... Ah... si idéalement tu pouvais être si insignifiant... que tu étais déjà devenu rien...! Alors la mort ne pourrai pas t’attendre... car seul qui est (quelque chose) meurt... Celui qui n’est pas ne peut pas mourir...


~0~0~


—Donc, petit resumé pour les autres patoisants:

—Masoquista — subversiu contra les dues pitjors tiranies — la del temps i la de la mort.

—Perllongant el desig i no arribant mai al goig... el temps és abolit____o en tot cas força distorsionat...

—Esdevenint menys i menys... desfent-te... (és per això que tant no t’alta la desfeta!)... el teu propi “tu” perdent substància, i doncs volum i consistència... la mort cada cop té menys i menys per a engrapar...

—Si fossis tan poc que poguessis arribar a no ésser res... Ah, desig! — llavors la mort no et podria prendre per enlloc...

—Si ets no re, no mors... car només allò que és (quelcom) mor.


~0~0~


—En Joyce, Eleuteri, les pulsions que el percudien eren les de la coneixença pus tost que les del desig; se’l menjava el deler de saber; saber com l’altre (ço és, la dona, mes també l’amant, i al capdavall els adúlters, els conqueridors del territori defès) fan de debò la feina; deler també de saber com se sent el banyut mateix (la “víctima”); set de conèixer, doncs, més que no pas desig de trempera “perversa”, “anormal”... o de joia de l’haver sabut fer impunement (ço és, sense conseqüències “greus”) allò que els ignorants i els pobres convencionals burgesos troben “prohibit”, “lleig”, “enemic”, “subversiu”, “contraproduent”...

—Si s’hagués procurada una dona més educada, hi hauria reeixit. Com jo, Eleuteri. Aquest és mon cas.

—Joyce’s blue dream implemented. Remastered____ by the imperatrix____

—Tot el que més vol la fantasia dels banyuts vocacionals, jo ho vivia____a la carn... El viatge de lluna de mel de la dona amb un dels seus druts o altre, i això durant setmanes senceres; el seu retorn...

—El seu retorn a l’Ítaca del fidel merdetes qui grua tractar-la tan dolçament i agraïda: li té la casa tota relluent, li té els fills magníficament peixats i pujats, li té el merescut repòs de guerrera del sexe tot acunçat: pomadetes, llençols, somriures, preances, tovors, pau.

—L’assidu banyut muny llavors tubets i tubets de crema bona i li embroca les roents i fervents zones les quals, ençà de les friccions amoroses concomitants als actes cardaires més ardus, esdevenien per a ell zones molt coltes de llur batalla molt afrodisíaca... Quin carnatge al cos adorat de la dona! Aquells homenots, si hi van fort...! Ah, colem-les, colem-les, agenollats, fem-los totes les honors... zones estimades... que el devot cuguç ompl de tremolencs estimets... zones, zones... zones a genolls, colzes, galtes, esquena, lloms... per on els ossos castigats capllevarien... als isquis, jotfot, a les símfisis de l’os bertran que afloren la pell al capdamunt de les natges... delicades zones doncs que per l’estrenu fregadís patiren petites nafres... i pel bel·licós fregament oimés no pas sovint només amb l’objecte mascle mateix... ans amb el suplementari del terra impiadós de rajoles, o la rude catifa, i la mal trobada cantonada del dur moble... àdhuc del sotrac de la rebel blava renascuda barba de l’ultra-valent qui brau hi anava, bregant fins ben entrada la matinada!

—Vine’m que dolçament i molt agraïda no et guareixi, aventurera coloma qui ençà de l’ardu exòtic viatge tornes a betzef nafrada pels fets cruels de l’exterior lasciu i els homenots massa mascles.

—Amb ham i sense, lluny de casa, paranys i bertrols sens límits.

—Fins la més divina ni omnipotent de les colomes a mant de llaç ha de lleixar-hi plomes.


~0~0~


—No cal ésser gaire savi per a adonar-se que, atès que hem tinguda la dissort de néixer, el que cal sobretot ara és alleujar la maligna càrrega del viure, i que doncs cal també prou bonhomia, bona dosi d’amatent indulgència, devers l’impuls naturalment poliàndric de totes les sanes femelles.

—Prou és palès, Eleuteri.

—Només l’home irrecuperablement llondro (prou n’abunden per a vergonya d’aquest món esguerrat) falleix de capir-ne l’evidència, no pas? No pas?


~0~0~


Cardaire pels descosits se’n ve de mena.

—Al bell començament de nostres relacions, perquè havia festejat innocentment una miqueta amb una noia qui em demanava quelcom referent a mos carrinclons escrits, la dona una mica més tard se’m ficava feta una fera. T’he dit que aquí només fic banyes jo! Com, força ploramicós, li comentés a mon sogre l’esdeveniment un vespre on érem sols a casa i la fèiem petar emparats per una ampolla de whisky i uns panellets, em va dir Sí ves, desgraciat que ets; la nena ha heretats sens dubte els trets de son caràcter de la “meua” dona, car si els hagués heretats de manguis, rai, noi; li ficaves totes les banyes del món, i ella, com jo ara, feliç d’allò pus.

—Ja sé doncs què contestaré si mai un gendre ve a ploriquejar’m que només és la “seua” dona qui té dret a cardar amb qui vol. Sí ves, dissortat! Aquesta és la que t’ha tocada! La “meua” filla heretava exclusivament els trets genètics de sa mare, no pas els “meus” (posat que cap no en tingui, pobre de mi!), car no hi ha ningú al món que porti les pobladíssimes banyes amb més bon equilibri que ja no faig.


~0~0~


Dominació constructiva, se’n diu.

—La dona m’ho ha explicat perfectament.

—Les mantes lleterades alienes a son cony i glutis, són el gluten, la cola, l’argamassa que sospedra i reforça la construcció de la nostra unió intrencable de muller imperial i maridet sotmès.


~0~0~


—El babau baró [Sacher Masoch] va dir que un hom de dominat de debò no en fóra mai fins que la dona no fos intel·lectualment i financerament el seu superior, tant per carrera com per habilitat i per intel·ligència... Que ambtant tot era farsa, paperets distribuïts... i sovint pel comediant “màrtir” mateix.

—Catamarg anava, pobre home. Les nostres — oi germans qui a les veres osques ens rabegem? — les nostres ens guanyen en tot.

—La “meua” em guanya en tot; dicta sens trava: tota iniciativa, decisió, despesa, entomada de vit roent... Només sa voluntat mana. És ella només qui defineix, estableix, la realitat, la veritat.

—Sóc un sotmès perfeccionat!

—(Ganyotetes de benaurat merdetes a l’espill.)


~0~0~


Situació preliminar; predisposició: la deessa és alfa, establerta, activa, llibertina; tu, el seu tímid annex, ets beta, passiu, incapaç, capat, escopòfil, voyeur.

Començament: sotmès de bon antuvi; la deessa et diu, abans de casar-se’t, que ella té el control de la seua sexualitat; això vol dir, per a ella, que encara està molt enamorada d’un amant seu correntment rere el cortinatge ferri, en contrada çoviètica, i, damunt, casat i afillat, només podent tornar a l’Europa capitalista de lluny en lluny, en viatge acadèmic de tres a cinc mesos i prou, i que tantost l’amant farà de bell nou cap, ella és totalment seu; la conseqüència del control de la sexualitat per part de la deessa porta concomitant el control de la sexualitat del cuguç; on la deessa estableix de bon principi que té llibertat per a jeure amb tothom altri... i tu amb ningú altre... que (si de cas, qui sap... i en acabat de fort estrenu de mai no assolir... permís) amb ella... I llavors el panorama és clar, i les dues conseqüències són lògiques i força ràpides: emasculació i feminització.

Emasculació: la deessa porta els collons, se’ls ha guanyats, d’on que tu els hagis tantost perduts; totes les decisions i iniciatives són exclusivament seues; la disposició dels diners només li pertany a ella; totes les teues despeses han d’ésser expressament permeses per ella; quant a les seues, tu no n’has de fotre re. Pel que fa al sexe, la condició continua com al començament; ella jeu amb qui vol, i dins dels estrets paràmetres permesos, on només el seu orgasme compta, tu només podries fer-ho amb ella — ep, si mai t’ho permet, cada cop atorgant-ho més de lluny en lluny — fins que la finestra de la minsa oportunitat cardaire naturalment no es fon... Així mateix, cada cop que la deessa s’ofereix a cap nou drut, aquest es masculinitza encara pus, en un grau diguem-ne si fa no fa proporcional a la teua feminització.

Feminització: esdevingut dona segons els paradigmes de l’antiga escola d’ignorants on el mascle era patró de tot i la femella de no re, tu ets la nova femella. En esdevenir femella, se segueix que el teu sexe no sigui ja de mascle; i doncs, no pots actuar com a mascle; tot acte sexual permès per la deessa és reservat als homes de veritat amb els quals jeu com li convé i amb qui fa el que vol, assenyaladament actes que l’annex molt timorat mai no ha fets ni en períodes de llunyana bonança; pots, això sí, a manament d’ella, fer-la orgàsticament gaudir a tall d’amiga íntima, ergo, amb la llengüeta, amb el nasset, amb els ditets.

—Què voleu, Eleuteri? És així; les coses com són.


~0~0~


Les banyes del banyut.

—Aqueixa condició d’extrema feminització, on el sotmès esdevé femella____el seu aparell genitori si fa no fa masculí transformat ara en aparell genitori si fa no fa femení, ço que al mateix temps indica al mascle la seua disponibilitat sexual, com si el cuguç cridés al mascle Guaita, amat, també tinc un cony qui a ton lleure a lloure et pots cardar... explica el fenomen dels “altres” banyuts.

—Car de sempre el més banyut ha estat el més poderós dels mascles. Com es menja doncs que, en acabat, també l’universalment ridiculitzat dels pseudo-mascles es trobi amb el front bellament ornat...? La transferència de banyes, per conducte de la calda deessa, explica perfectament el fet. Com el mascle es carda la femella, el marit, ell mateix tornat femella, també les rep. Aquest, Eleuteri, és, psicològicament, el secret.


~0~0~


—Cert que quan em vanta de faisó aparentment desproporcionada les proeses sexuals de sos druts, creuríeu, Eleuteri, que la dona ho diu també per a impressionar i esfereir el cagadet cuguç; com qui diu, “pour épater le cocu”.

—Sí ves, això mateix m’havia sospitat qualque vergonyós instant de malaltissa descreença____

—Fins que, metamorfosat en borinot, espiadimonis, bufaforats, per cap trau no en guip (abans aparatosa descoberta on rebre rai en acabat), en desconfit llit de batalla, les èpiques lúbriques heroïcitats.

—La dona es queda sempre curta en ses molt coltes, ara fil per randa cregudes, apocalipsis, revelacions.


~0~0~


I si es fotessin el nas al cul?

—Eleuteri, a un altre d’aquells malparits xarfarders, de qui el desig sobirà és de fer mal, i qui l’altre dia se m’atansa molt furtivament per a avisar’m que ha vista la dona amb algú i “molt es tem que s’entenen”, li dic —My wife, why should I care with whom she fucks? It ain’t as if she were my Siamese twin. Roman amb un pam de nas, i jo secretament enjogassat.

—No és pas dolenta la rèplica, dic.


~0~0~


Per què aprenc vocabulari?

—Doncs ran d’aquest esdeveniment traumàtic.

—Era encara jovenet (els dotze els tretze) i estava secretament enamorat d’una xiqueta de la meua classe, i un migdia tota l’escola, per ordre bisbètica del bisbe de la vila (manaven els feixistes i capellans, justament com ara), suposadament per tal d’aprendre “història de la bona”, atenguérem al Principal una funció (especial per als pipiolis estudiants) d’una altra d’aquelles caguerades hollywoodianes que en aquest cas es deia “Els deu manaments”.

—Us ho voldreu creure, mes per un d’aquells atzars de l’asseure’s al teatre, qui se m’asseu a la vora...? No pas la xiqueta per la qual em delia secretament, mes millor encara! Una de les seues nou o deu germanes, una de les més grans. Una beutat de catorze anys o més, amb pits i tot, i cuixes, i cul, i llavis i qui sap part de l’allà baix boscós i flairós!

—Eren filles de militar, i doncs molt putes, com totes les filles dels militars. Com totes, ep, tret que siguin molt lletges... o maleïdes per qualque maledicció maligna... i llavors es fan monges, que és molt pitjor que ésser puta, és clar.

—Érem al teatre veient la faramalla, la farfutalla, les fades foteses dels americans “interpretant” les pudents cretinades dels jueus (o, en tot cas, les de llur molt repel·lent capellanufada), i a cau d’orella, amb la follia de l’inexpert rufià, li xiuxiuejava sòpits comentaris referents si fa no fa a les turpituds de l’espectacle, i potser aleshores a l’encop li bleixava sense adonar-me’n al tou del coll, i ella de sobte doncs en la lleu penombra (calia collons, car pler de fastigosos ulls d’ensotanats vigilants ens assetjaven) m’agafava d’amagat la mà i me la passava sota les faldilles part damunt les seues tendres blanques dolces suaus elàstiques molt finetes cuixes. Quin salt al cor! Seriosament, Eleuteri, escolteu, creia perir-hi.

Toca, toca — deia —. Mon cresp vitel·lí esdevingut tot anserí.

Què? — responguí...

—I ai, que amb aquell “què” carallot se n’adonava de l’ignorant que no sóc!

—I, massa poc... ja doncs no hi sucaré mai més. Encontinent es destrempava, se’m treia la balbota inútil mà del paradís eriçat de la seua cuixa, me la ficava amb un batzac damunt la freda cadira, s’aixecava amb un rebuf, i se n’anava enllà, segurament a seure al costat d’un mascle qui fotés cara d’ésser potser si més no un pèl menys ruc que no jo.

—Per això.


~0~0~


—Then in the middle of the transmittal meddled the addled no-mettle wittol, in brittle muddled piddling prattle that mollycoddled poodle of an old twat told his twaddle; thus he unsettlingly tattled:

—L’únic manament que de debò mana: oh tu, probe, microbià, contrariat, tan pron a oprobis, Emili, saps què, o millor quin...? Quin manament només has d’obeir? El d’idolatrar! Idolatra prou uxori la magnànima marcolfa de qui tot do no ix... ni mai cessa d’eixir! Idolatra-la fins a l’última momificació... i de tot altra cosa molt gloriós xauta-te’n.


~0~0~


Lactucari de carranxa.

—Lactucari de carranxa
que sedec xarrup
(ah panacea opopònac
aigualit melós ruà!
)

al veire tendre i vermell
de la dona adormida
qui tantost tornava de cardar

i on el Tarzan de torn
hi ha tot just espremuda
la seua galàctica cabalosa tija

mestrívola formidable
inestroncable calmant...


~0~0~


Tornada.

—Si se m’eixarrancava
al veire amorós de la dona
hi xarrup de ver home
recents ambrosies.


~0~0~


Tot mon poder rau en gens no tindre’n.

—Sabia que m’enganyava; no pas que s’ho amagués; cada nit tornant tota marcada amb tot de sagnants zones estifollades a genolls, colzes, esquena, paracolpi.

—I doncs que per què l’espiava...?

—Volia sàpiguer no pas amb qui m’enganyava, mes amb quants alhora.

—Per xo.


~0~0~


—Dies on potser li sóc especialment lúgubre o pansit o silent, em retreu mon “laconisme”...

—Mes encontinent hi entenc “laocconisme”, i em veig doncs lluitant heroicament i estrènua cada nit amb la meua serpeta intercrural, sense dir mai re...

—Només feixugament panteixant... i pensant en ella cardant-se qualque brau reguitzell o altre d’amants, qualque enfilall de braus jònecs, d’esversats braus, amb sémens profusos, en raigs recurrents, d’orgàstic eixiu, en folla exultació.


~0~0~


—Quan sóc a frec d’ofegar’m a la platja de les Grenadines, em ve a l’esment l’intercanvi de lletres entre la dona i un dels seus druts més constants; el passatge entranyable on ell li respon al que ella li havia escrit no feia pas gens. Havent-li confessat ella que, bo i volant damunt els Andes, tement-se que l’avió espatllat on anava no fos a trenc d’estavellar’s, en aquell instant suprem el seu darrer pensament havia estat per a ell, i on ell, com dic, responia que el mateix li esdevenia suara, just no feia tampoc gaire, aquell mateix mes i tot, damunt els Urals, quan el seu avió estossegós cuidava despenjar’s, i només a ella se n’anava son pensament final, i sóc com dic enfonsant-me, sens bleix, pou fosc infinit avall, i ja només sentia el caòtic bategar del cor de l’oceà, i el meu darrer pensament, és clar, també se’n va devers ells dos... Ah colta imatge, abraçats, plorosos, orgàstics, aitan dolçament ni enamoradament cardant.

—Ah pau de pou...

—Fins que ni sé ara pas com, com erupció o lleterada, tornava a capllevar pel cràter aquós.


~0~0~


—Sóc com mon amic el sofert Vulcà
qui sembla no saber mai sinó pencar.

Els maleïts xafarders m’atiaran en va;
desitjaven que anés a veure’ls cardar:
la meua dona amb qualque gran capità.

Si ho faig no faré pas com en Wtewael em pintà,
ans com el comprensiu Perugí em fa:
trempant com qualque furiós guarà!

El frustrat bugader prou se n’ha d’espinyar
si dona i soldat el dosser tornen a abaixar
i manxen envant com si res no s’ha esdevingut.

Cascú com és, i li cal fer el paperet rebut.

El mercurial missatger es fa fotre i tururut.

Jo fent fils d’or per a les crespines de la joventut
i la dona fent fills amb son molt valent drut

Fills qui després pujaré com complidor banyut
perquè siguin com llur ver pare glòries de l’Olimp.

(Si tots plegats grimpen, a llur ombra grimp).


~0~0~


—Un acolloniment màxim cal presentar quan la dona torna de cardar amb drut bestial — oi, Eleuteri? Si em passés pel cap de no fer prou bondat presentant-me com absolutament merdegosament bavosament sotmès, potser no m’ho voldria contar (no voldria presumir-ne) i com m’ho fotia en acabat, sense saber-ho amb pèls i senyals (mai millor dit), per a pelar-me-la?

—Atès, compreneu...? Atès que tota ma vida sexual rau en la vida sexual que ells es porten, la dona i els seus amants. No n’hi ha d’altra de permesa (no pas tampoc que calgui), sabeu...?


~0~0~


—Em diu la dona:

Ver Home qui en veure’t tant desgraciadament cuguç s’apiadés de tu i triés en conseqüència de no fotre-se’m (brutalment com sempre tant no em lleu!) allí mateix, no fóra verament Ver! Al contrari, només es guanyava mon menyspreu i rebuig...

—I el de totes les dones!

—Car el Ver Home és un alfa a qui re no fa més temporalment feliç que de prendre el territori (o cony) a cap merdoset beta com tu.


~0~0~


—Em diu la dona (tantost son cony havia tastat desmesurat matràs de “Mandingo”, i jo li demanava humilment si no n’havia patit):

—I love it! I’m gonna do it a lot!


~0~0~


CoQ10 (insistent remei).

—Em diu la dona (tot i que tinc un cor en prou bon estat):

—Better you take them pills daily; good remainder, you know!

[M’havia dit un instant abans: —De zéro à dix, tu est un dix! Tu est le cocu de référence, le cocu de cote maximale, donc un CoQ10!]


~0~0~


—Segons la dona tinc collonets de nen — i doncs serv el mateix coratge que cap nenet qui jamai no gens eixelebrat sempre fa bondat.


~0~0~


Ares, altars.

—Com el bou cuguç, festejat, amb garlandes ornant-me les banyes, mentre em duen a l’escorxador____delitós sacrifici____de veure’m la dona violentament cardada pels autèntics mascles.


~0~0~


—Si la dona sembla viure per a dir-ho, jo haig de narrar-ho per a viure. Car si ella és dona d’acció, valquíria menja-mascles qui en acabat me’n diu un bon tros, jo, un dinguilla, un mistinguet, un cassigall, no gran cosa, si no ho escric no m’ho crec; només quan escric les seues batalles amoroses, com només quan escric els meus somnis, esdevenen de debò fets actuals, per mi a fons viscuts, guilloixats al meu sensori en memòries inesborrables.

—Quan veig d’altres llegir-ho, sovint, sent que s’escridassen, molt incrèduls: I els collons d’en Vamba! D’altres, més policials, amb posats escrofulosos, “llurs semblants representant follia”, em voldrien de mantinent mort sota tortura.


~0~0~


—Eleuteri, em diu la dona:

—Mili, “la nuit on baise deux ou trois fois; après je prétend n’avoir eu assez; je ne veux non plus harasser le gars s’il est crevé; ça l’humilierait”.


~0~0~


Tèrbol cor nard.

—Sovint em vanta la dona que tinc un cor de nard
alhora carnal i immaculat.

—Amb molt de desig o d’intenció i no gens d’acompliment ni materialització
llas, massa tímid i polit,
òpal o àgata que al dit de l’efeminat es torna violetes.


~0~0~


—Anell simbolitza cony — caldria ensenyar el dit de l’anell per a dir Et donc pel cul o fes-te fotre, no pas el del mig; l’anell en la dona diu, tinc el cony ocupat; en l’home mon vit ocupa un cony.

—Eleuteri, no pas? Què en penseu?


~0~0~


—Coses de la dona, Eleuteri.

—Jo havent de votar doncs el que em diu de votar, car jo és clar que votaria l’esquerra més justa i redistributiva____mes ella, imperiosa, per descomptat, em fa votar els dretans més imperialistes i lladres.

—Sí ves, què hi farem! Esclavitzats i oprimits hauran d’esperar; allò de l’estòrcer’s és llarg.


~0~0~


—Em ve la dona a consolar...

—“Comprenc, cuguç, que estiguis frustrat, però no he pogut pas, avui... M’ha feta cosa, n’estava ell massa segur, allò m’ha destrempat... Ja saps que m’abelleix una miqueta més de festeig i de misteri... Tot ha anat massa ràpid... Tot just hem enllestit el sopar i em diu Pugem? Tinc a dalt una cambra emparaulada... El restaurant d’un hotel, el viu, allí m’ha convidat; em pensava que em diria de fer una passejada, abans, per a endolcir una miqueta la trobada, per a esturmassar o enfarcellar amb “romanç” el pallet, diguem-ne, per al passatge cap a l’aventura... Al cap i a la fi, què li costaven unes paraules de tendresa i suau picantor?”

—Ah, defectes del massa espitxat, i àvid, i tabalot, Eleuteri. Allò a tothom esqueixava la grua, o aixafava la guitarra, i fotia la festa enlaire.

—I al tit vostre... prou... pitjor (la trista rebentada) que no a ningú, sabeu?


~0~0~


[—M’aclareix la dona (quan cap dels Vers Homes m’adreça el signe del cornut):

Amb aqueixes dues banyes...

El gest s’aplicaria pus tost al banyut qui tingués permès de cardar’s la pròpia dona.

Foren les dues banyes qui es carden la mateixa dona.

La teua i “una [altra] peça prop del cul qui el fa cogul”, com digué el clàssic...

Exacte, la banya de l’amant i la banya del cuguç alhora (en diferent forat?).

(...)

—Tret que en el teu cas, rai.

Tu no tens dret de mai cardar-se-te’m. Ets un banyut immaculat.

El gest per a insultar’t com déu mana, ni l’han encara inventat.

(...)

—De tota manera, cap Ver Home poc tindria prou mans ni dits per a ensenyar’t quants d’ensems no se’m carden.

Si et calgués una banya per “cada peça”, malament rai.

On et cabien? Només tens un caparró; només tens un crani tot naquis.

El caldria potser un cap gros com un bosc.

Tantes branques, tantes banyes.

Hà!
]


~0~0~


—És clar que...

—Sovint exagerem en la nostra passió uxòria...

—I com més petites fem les boles... més compensem... esdevenint hiperbòlics en les nostres lloances a la dona...

—És natural, és natural.


~0~0~


—Ella per llunyàries. Amb qui?

—I si em ficava com els altres soliu al llit, ho feia ple de dubtes i embasardit.

—Per viaranys i potges ses petges s’esvaeixen tantost sos peus, vellutats de molses, lleugerament les hi jaquien____polsim de papallona que s’enduu la brisaina.

—On? La dona hi fou?

—La dona, re; prou entretinguda amb els seus hobbies; per exemple, li lleu sovint, perquè li fa goig, que diferents fal·lus espeleòlegs li pessigollegin ensems els tendres caires als foradets, diguem-ne a les esplugues de sa fort flairosa carranxa.

—Geloses, al voltant de parc de les orgies latents, totes les estàtues, amb fictes aires menfotistes, comencem nogensmenys d’empedreïdament pelar-nos-les.

—Cap eixiu. Conegut desenllaç.

—On el moment pel qual has esperat hores i hores és a trenc d’establir-se___pam de nas; n’has romàs a les escapces.


~0~0~


Lletra bel·lerofòntica.

—Ja signant molt sol·lícit el contracte que molt santificadament no em mullera... em sé ineluctablement destinat al delitós martiri.

—Acte crucial, Eleuteri; fatídic, faitís. En fer-lo, fou com ara si sacrificial signava la meua pròpia lletra bel·lerofòntica...

—Tret que, damunt, sóc conscient amb qui la sign... car prou sóc signant-la amb la mateixa deessa Minerva!

—La qui encontinent, com prou toca i és adient, m’enjova amb la brida d’or amb la qual em muntarà per sempre pus... com si li sóc l’elegíac ruc de sínia... qui, per a qualsevol tasca fada i feixuga qui ningú altre no fotria sinó amb fàstic i xurriacades rai, prou serveix i ha de per sempre pus servir.


~0~0~


Dormir és bo (morir millor).

—Pobre de manguis, nou Aristarc Verdura.

—Tot i l’admonició de la dona que no puc espiar quan ella i l’amant carden — m’havia amagat davall llur llit____

—A l’hora de llur orgasme m’hi moria — no pas reiteradament esclafat — sols per causa d’un cor massa curull de joia i sobreïxent de sang bullent____

—Llavors hom em devia escaujar o alfarrassar de transitòriament desaparegut____

—El cas essent que al cap de ben pocs dies pudoreta rai — al començament la dona pensant-se segurament que el pudent és ell, i el drut malmirant-se-la que segur que és ella.

—Fins que, uf, quin descans (per a ells!) quan sots llur llit no m’hi descobreixen... totalment podrit.


~0~0~


—Ah, quina por que tinc avui d’haver perdut l’ensum!

—Abans, de jove, sempre veia amb qui s’entenia la dona... El paio més 007 del pilot de paios qui veies pel seu voltant, diguem-ne, per a dir-ho d’una manera expeditiva.

—Ara li ho he de demanar (discretament, mormolant-ho)... Jeus amb aquest, amb aqueix altre...?

—I la contesta sovint em sorprèn. I com més anem, pitjor. Els qui eren del seu gust, els “zero-zero-setistes”, diguem-ne, disminueixen ràpidament. No ho direu a ningú, si us plau, però em sembla que ara, amb els anys, ha perduda no cal dir la frescor, però també molts dels seus atributs i moltes de les seues virtuts, i crec que s’ha doncs d’acontentar amb paiets molt menys ben parits, si veieu què vull dir.

—Ja em perdonareu, sovint àdhuc eu pecant... Per estranya malaltia... Cap atracció de vegades devers ella, esdevinguda misteriosament minyona primota, molt blanca, estesa al llit, tota nua, mes desmillorada... i plena pertot de sangtraïts.


~0~0~


Sàtir pels baluards.

—Ai.

—Amb aürts rai, sense molla de polidesa ni plànyer flagells, sòrdid em nodreixc de rosegons i d’agres xarops. Tibat com el marbre, cap xacra d’afalac no forneixen mai mos llavis. Cacòleg, no aconhort mai angúnies; al contrari.

—I llavors...

—Són corprenedores rai les inspirades apercepcions que tinc quan la despulla de mon piu, sempre magre i arrupit, tasta la neu virginal — el veig pigmeu eixorbat pel Sol ans per l’infinit desert moribundament esgarriat — o pujant, encara orb, inacabables ziggurats on els suïssos i llurs piques li van burxant el cul — i sord i sedec per eixuts guarets i rostolls on rere cap rabassa corcada cap fressa de cap font amb joiosos xiuxiueigs no li embasta el trau de l’orella. O assajant sense reeixir-hi gens d’esbotzar, destraler, parpelles.


~0~0~


—Ei, Eleuteri, tat que no n’heu sentides com aqueixa gaires...? Ridícula, hò, mes em retrata tan bé!

Tots sots coneguents que són cusc cogotz
que ningun tel ni tolc ni ascl ni esbotz
e encar menys el de la muller qui em botz-
inega i em diu de pec e de gotz

e que de vit n’hec un de ben adotz-
enadament mesquí ni tort ni agotz-
onat ni delgat ni poruc... que espotz-
im sembla pus tost, d’on marrit que embotz-
egant-me diga que... puix són cogotz
e ningun tel doncs anc ni tolc ni esbotz

què àls ans jeure pusca fer e gotz
a l’enfreforc que em plor lo verm... sanglotz?


~0~0~


—Remastered.

—Ço és, amb el mestre canviat. Si abans em mestrejava la voluntat pròpia, ara em mestreja la d’ella.

—Consirant-hi, me n’adonava.

—Cadascun de sos actes de força fets al començament eren altes cerimònies.

—Cerimònies com ara les d’abans, amb les quals hom adobava qualcú amb prou mèrit cavaller. Ella amb les seues m’adobava home-fembra, emasculat, sotmès, còmplice. Cada acte és com ara bescollada que millor i millor no m’adoba ni declara (públicament) femelleta.

—Que siguis fet home implica que puguis ésser-ne desfet. Si per a desfer cavaller calia tallar-li, encara en cerimònia, part darrere la corretja de l’espasa, la dona et desfà d’home si et talla, en cerimònia d’adient puntada als collons, tota possibilitat de coit.

—Com el propvinent escuder rep queixada si el cavaller de debò l’adoba escuder (perquè se’n recordi del que promet), així la puntada als collons m’adoba cuguç capat (i talment ja esguerradet qui pot lleixar de recordant-se’n?) (a part que la puntada fa molt més de mal que no cap si fa no fot cerimoniós mastegot o cop al queix) (en tenia per a un mes d’anar arrupidet, geperudet, garrell, vull dir, sancallós, rai).

—No só pas marit, jatsia encara apellat (per convenció social i per a millor servir la meua deessa) marit.

—Comença al bell inici el meu perenne ofici de cuguç comcaleret.

—D’ésser amb una miqueta de poder... a despoderat total; de coratjós (ni que fos per a anar fent) a totalment descoratjat.

—Pèrdua doncs de la nobilitat mascla. Gitat (ai!) de l’ordre dels homes vers.

—Hoc encara, creat per a l’eternitat merdetes esclafadet.

—A la cerimònia dels ouets fets truita, se seguiren ivaçosament les següents cerimònies d’establiment ferm.

—Àvid copròfag, te li has de torcar amb la llengua el cul cagat.

—Rellepant-hi els llambrots, li has d’escurar al cony lleterades de drut.

—Li has d’ensumar els pets com qui ensuma bàlsams sublims.

—Reps cada tacó (seu, i els delegats als mascles qui se la carden) en acabat amb el feble somriure immensament agraït.

—Cada instant hi ets disponible. Agenollat davant seu, els peus vas funyint-li alhora assenyadament enèrgic i admirablement delicat.

—Cada cerimònia hi enfonsa un altre clau... creu delitosa.


~0~0~


—Sóc un solitari.

—Tot m’abelleix molt més fer-ho tot sol.

—Sobretot cardar.

Fes-te fotre, heus ma divisa, vós!


~0~0~


—Tot just aixecar’m, i m’ataca de sobte el desig foll de fer’m un entrepà amb cogombre.

—Sense cogombre a la nevera me’n vaig a comprar’l al gegantí supermercat.

—Tan aviat, gairebé buit. Enormes corredors sense ningú. A l’indret pomonal de les fruites i verdures, triant-ne doncs el més bonic — un mig cogombret que, embolicat i tot en qualque mena de fina cel·lofana, ben ferm i dret, em fa vindre salivera.

—M’atans a una de les caixeres. És una noieta nova i novençana, boniqueta, pintadeta, joveneta.

—Li plant el cogombret tot verd i amb una etiqueta blanca al capdamunt enganxada amb una gometa on hi ha el preu marcat.

—La noia se m’excusa, i se’n va dient-me que ara torna tot seguit. Se la veu esverada, segurament essent el primer jorn que hi treballa.

—Ara me n’adon que el mig cogombret que li he plantat davant, amb la base tallada plana damunt el taulell, i l’etiqueta diguem-ne penjant-li del prepuci, sembla exactament mon vitet trempat, tret que tot verd fosc per comptes de color d’encesa carn.

—I ara que em treia la cartera per a pagar, pitjor! Pitjor que me n’adon que oblidava al calaix de la calaixera la cartera, i escorcollant les butxaques, de més a més de pols i borra, no hi duc aitampoc ni un trist pistrinc, ni una mala malla! Quina vergonya, quina vergonya!

—Quina vergonya que no podré pagar. No pas que he plantat un vit petit tot trempat i ja mig escorregut davant la noieta qui ara ha tornada encara excusant-se d’haver’m fet esperar.

—I li vull dir que no puc pagar, que ho deixi córrer, i no em vol comprendre i ja ha fet dringar la caixa... I què hi farem? Què hi farem...? No podré vindre mai més a aquest supermercat tan avinent? O hauré d’espiar que no hi hagi mai més la noieta bonica?

—O em deixaré humiliar una mica més? Això rai; qui mai pateix humiliat? No pas eu, ei! Fiqueu-hi, fiqueu-hi. Ve a comprar’s un vitet de recanvi, i el desgraciat no té pas amb què.


~0~0~


—Els he presos tres grans de raïm; volia en realitat prendre’ls tres figues, però pel fet que eren molt més cares, i doncs molt millor vigilades, no he sabut ni pogut prendre’ls-les, i m’acontentava doncs amb els tres grans tots negres de raïm. De tota manera, ara portava els grans a la mà esquerra, que em ficava dissimuladament i bonhomiosa a la butxaca, i ara cercava entre totes les lluminàries i musiquetes, tot el tràfec, del gegantí supermercat (una mena de baazaar en ziggurat, d’assoc piramidal, d’empori imperial; un immens firal en pastís de noces de pisos i magatzems rai), i què hi faig, havent pispada una miqueta de capriciosa teca, perdut pel laberint bigarrat, esbotzegador de senys i sentits... Doncs atuït, tret que amb l’ull ben eixorivit, ara davallaré per les escales més solitàries, i en un revolt agut, arronsant-me al raconet tranquil, amb no cap vigilant d’ulls roents de llop a les envistes, car cal témer fort i tothora llur instint criminal, de gos, que només ensumen merda i després te la fan pagar amb escreix i escruix; i tot confiant, hò i més, que cap càmera tampoc no em guipi ni cali, d’estranquis em duré els tres granets al pap, com qui tus una miqueta, com qui mig estossega, i ara mig tipet, amunt i au, fotré ràpidament el campet. Tret que abans d’anar-me’n saludaré la vella orxatera qui s’està sempre a la guingueta del vestíbul, i no en fa pocs, d’anys, que ens coneixem. I avui afablement li dic que vinc a acomiadar’m, que segurament que no ens veurem sinó passats vuit anys, hò i encara... D’on que una llagrimeta li brolli al llagrimall dret, i la bessona em brolli al llagrimall esquerre, i així estem... emmiralladament emocionadets... quan un jovencell s’atansa a la paradeta, i s’entremet, i diu, també sensible i poètic com cal, diu —Jo també estaré temps a no veure-la, senyora Emerenciana; i ella diu, bleixant de trista joia —Ah, els dos... els meus dos... Vull dir, dos dels meus poetes preferits! I mig ens presenta, o ens mig presenta... —Mili... Quiteri... I el jovencell i eu ens esguardem mig empegueïts, amb mitges rialletes sense significat, i ens fem mitja capcinada, i a mitges ens atansem, i a mitges aixecàvem la mà sense mai aixecar-la del tot... I ja mig ens ignoràvem, i jo els feia adéu amb la mateixa mà, ara una mica més aixecada, i s’escau que el jovencell surt amb pressa, gairebé alhora, potser tan mig tipet com eu (tret que ell hagi pogut emblar quelcom més substanciós, i llavors ix de l’empori diguem-ne tipot i tot), i encara ens diem mig adéu, tret encara que abans de dir’ns adéu del tot, el jovencell mig estossega i comença de mig parlar, i jo de mig respondre, com si estiguéssim mig enamorats, vull dir, potser l’un de l’altre, no gens segurs de re, és clar, i, sense gaires ganes... I tanmateix heus que ja hi som, que xerrem sense dir re, com hom sol fer amb coneguts molt circumstancials... Fins que el jovencell es decideix i gosa i diu que —Oi que fóra avinent que esdevingués si fa no fa el vostre deixeble, i doncs que col·laboréssim en l’elaboració de qualque mig poemari, fet ensems si fa no fa, a tres o quatre mans, com qui diu, o si més no, a dues i mitja... i oi, mestre, què us en sembla...? I el desdic, amablement, li dic —Escolta, noi, on vas a parar, tinc seixanta-set anys; som de generacions ben diferents, no veig pas mai que... I em vol contradir, això sí, modestament, sense pretensions, esborradís, i fa —I doncs, escolteu... i Els Pirates i en Sun-Ra Carat...? I no sé pas què vol dir; allò és collons enigmàtic, tret que supòs que deu estar enraonant d’un grup o altre de joves tocaires d’esturments qui darrerement s’han aliat amb un veterà de la cançó de qualque país exòtic... estil diguem-ne Beatles i... i... i com es deia l’hindú cacofònic de les cítares i els esquellots...? I li dic —No, escolta; de tot això no en conec molla, i és veritat que no en sé re, de tots aqueixos cantants antics, i encara menys moderns, qui foten soroll pels carrers i pels supermagatzems, emprenyant el públic, espatllant la vida de tothom una mica més... Mes ell hi insisteix, difident i tot el que vulguis, decidit nogensmenys, i fa, fa... —És que, és que, escolteu... podríem fer un tan bon llibre, plegats... analectes, florilegi, antològic... Mes li tolc el devessall, li dic —Escolta, m’hauràs de perdonar, però... I ara em distrac, romanc encantat amb les seues suaus contorsions... Car, xerrant xerrant, pujàvem a la seua cambra de bohemi si fa no fa poètic que ell tenia llogada a una dispesa d’allí mateix, no gens lluny de l’empori marejador, i m’ha volguts ensenyar alguns fulls escollits de la seua producció, i ens mig esteníem al llit esguardant i escandint sòpites línies... I, bo i jaient, com dic, se’m començava, el jovencell Quiteri, ell hò i tant, de despullar.. Com qui no vol la cosa... De primer la camisa, després la samarreta, els pantalons, els calçotets... Me n’adon que té pitets, que li vénen potser del fet que és tendral i grassonet, mes és cert que semblen pus tost de femelleta, de xiqueta d’onze dotze tretze anyets... I així, som-hi, anar fent... I traient-se com qui diu doncs el capoll dels vestits... com del cuc la papallona, o de l’ouet la marieta... el jovencell Quiteri, a poc a poc, mandrosament, m’ix Quitèria... I ah feble sorpresa...! Vulguis no vulguis, t’hi has de fixar, no pots evitar que l’esguard se t’esquitlli cap al seu entrecuix.... Un entrecuix sense vitet... Per comptes de cigaleta, ni que fos humil i atrofiadeta (com la d’algú qui conec), hi té una ascleta, i, enmig l’ascleta un foradet tot rodonet, molt petitet, com ara una xinxeta de carn, de cabota gruixudeta, perfectament regular... I li dic —Ja veig que vols que me n’adoni que el teu sexe no era el que pretenies que fos; m’és vijares que segurament ets homosexual, i, ja t’ho diré, mes eu... barreges d’aqueixes mai no m’han altades gaire ni engrescades gens... I fa, finet —Sóc asexual... I em dic, ja ho veus tu, tinc tot d’una un “amic” (pitjor, un deixeble!) asexuat, doncs sí que farem goig, només em calia això... un jovencell mig singular, i mig content i satisfet de fer-s’ho veure. I reprenc —Doncs, com dic, ja em perdonaràs, però si et penses que, com el cras embalum dels poetastres, tinc tendències homosexuals, prou vas catafracte, és a dir (com prou deus saber), prou vas lluny d’osques, minyó... Amb allò s’enfelloneix una micoia, flascament, i diu —Homosexual, jo, no; a-, a-...! subratlla, en un quequeig ara una micota apassionat. Faig, abaixant el to —Si fóssim més íntims et revelaria que quan la dona em fa xarrupar les lleterades dels seus “amics”, ho faig per obligació, no pas per gust. Mes ell encara hi és, mig cataplèctic, epilèptic, vermell, fotent una mica de por, amb els seus —A-... a-... a...! I que li dic, doncs, encoratjant-lo —Ah...? Ah...? I ell hi torna —Asexual! respon ara, com si diguéssim mig desrengat. Ei, i tanmateix allò seu prou sembla una miqueta un cony... incipient... diguem-ne, un primer esbós d’osca femellenca, de fetal conyet, o embrionari... mes ep, tant me fot, al capdavall, per què especular-hi...? De tota manera, ara, tot d’una, me n’adon encara que l’hora s’escolava i... —Ai, tu, que faré tard...! Haig d’anar a cercar la dona, i haig de córrer força o encara rebré... I he agafada la porta d’una revolada, i l’efeb criptògam i epicè, monoclí, ha degut romandre amb un pam de nas (a manca de púguer romandre amb un pam de... o amb tres quarts de... pixa, hà!), car ambtant, tot justificant a la babalà la meua deserció, com dic, m’he fotut a córrer escales avall... Fins que, encara corrent, tret que més fort i tot, per les avingudes, pels afores... aviat per la densa foscor i tot dels camps... enllà doncs de la gran ciutat que segurament que no veuré mai més... (o en tot cas no pas en aqueixos vuit anys vinents, car la dona ha trobada feina a una nova localitat... a tres quarts de quinze, o pitjor, a la quinta forca... i qui sap, qui sap...) me n’adonava d’un darrer nyap. I és que amb l’esverament i la conversa absurda amb el noiet tendre i estrany, oblidava de desencallar el cotxe, i ara com hi arribaré, on la dona para...? En aquell indret llunyà de casalot perdut on la dona diu que fa mig ioga, mig dansa i musica, o què em sé...? Aquell hostal rònec i pudent, entrevingut per maniàtics...? Doncs de quina altra faisó que corrent i caminant! Au, corrent i caminant de valent, això rai, quilòmetres i quilòmetres per qui sap quins foscs verals... que la serp inexhaurible de la nit no atura de devorar... i encara tot plegat per al capdavall quin paper de ruc no fotent un cop més! No me’n cauran poques, damunt, d’objurgacions, aporrinaments..! Tret que ambtant aquests viaranys que no s’acaben mai, en la closa nit on no s’hi veu molla, i jo corrent-hi i caminant-hi alhora, tractant d’orientar’m... i no sé pas si arribaré, ja no dic pas tard ni aviat... si hi arribaré mai viu, vull dir... encara enlluernat i estabornit per les lluminàries i sorollades de la gran vila, corrent com qui diu a les palpentes enmig la densa fosca, havent oblidat el cotxe aparcat ja no caic ni on, em dic —Carallot, i si mai hi arribes, al casalot maleït, com la hi portaràs, la dona, a casa, en acabat? De l’emprenyament de la dona, qui en surt viu? A part que això rai, ja em veig mig menjat abans pels gossos qui no aturen de bordar embogits mentre vaig passant per endreçúries inhospitalàries... Fins que, encara sort, per un dels caminois estrets, de pagerol, la llum difusa dels llums d’un tractor lleuger, molt ample, que ocupa de marge a marge el tirany, i que es veu que de moment s’enfila cap on m’enfil... I jo accelerant-hi, cap a aquell raig de salvació... som-hi, som-hi, encara un esforç... A una respectable distància, al seu solc m’endoll... Ah, fóra de debò providencial que fes cap justament a aquella podrida acadèmia remota, i jo a remolc, culpable de moltes de cagades, mes almenys encara venturosament viu. Ja me n’empescaré, de crespes i complicades, per a explicar-li el cas, que la dona no m’esclafi a lloc. Li diré que lladres assassins em robaven el cotxe i m’estripaven, abans no havia pogut fugir cames ajudeu-me. Potser s’ho creurà... s’ho mig creurà... una mica... No pas per l’absència del cotxe irrisori, car qui es creuria que mai ningú me’l volgués robar, carraca que tothom s’abelleix de maltractar, llençant-hi gargalls, puntades, rocs. Ara, si m’hi esdernec... sobretot si ara caic dues o tres vegades més, i em faig si més no qualsque bons blaus i esgarranyades, hò! Ben escoixengut i boterut, amb prou bonys i nafres, seré molt més creïble. Apa doncs, patacada i amunt. Tinc més por (molta més por) dels orcs gossos, de llurs ulls, tot roents com brases en la fosca... gossos segurament antropòfags qui m’abuixeixen... amb llurs bavosencs rabiüts lladrucs que em fan saltar el cor... i llurs urpes que m’urpen amb desfici, cada cop més a prop, fins que m’heuran... i llurs aflats fètids qui a l’eriçat clatell esborronadorament se’m somorgollen... en tinc més por, com dic, naturalment, que no pas del tacó i tot que em fotrà la dona. Sort que en una de les caigudes he ensopegat amb un garrot... no podia pas haver arribat al millor moment... ja tinc les ferramentes incisives de tres o quatre gossos ganuts rosegant-me les cames... el cul... el coll i tot... quan foten aquells monstruosos bots... Quines garrotades! A tort i a dret els n’etzib, i com ganyolen els malparits! Massa poc, així els esgalabrés tots plegats, maleïda raça d’àvols, infernals, diables sense cap raó d’ésser vius altra que de torturar els pobrets perduts! Tret que de sobte, ja hi som, l’esglai, em moriré! Un d’aquells gossos tan agressius, sense front... un d’aquells qui encara foten més cara d’animal que no els altres... un gos gris fosc, amb dents i ullals de sang mercès als llums vermells de darrere el tractor lleuger... se m’abraona al braó dret... i el garrot per terra... i si al començament semblava que el gossot només em volia fer aturar, sense clavar-me canines ni queixals... a poc a poc, quina angúnia, amb determinació, me’ls va enfonsant... i el braç se’m va fent malbé... i carallot que sóc, per comptes de pensar que m’hi va la vida, estic pensant que quina bona excusa no tindré ara... amb el braç fet miques... sense cotxe... perquè és clar que sense braç... o a tota esdevinença amb un braç espatllat, destruït, hidrofòbic... com podria mai haver pogut conduir’l...? Prou llavors ja faré prou pena per a estalviar’m el pitjor de la ràbia plena de corrosius capellans de la furiosa dona... I aleshores, ei, encara més sort en aquella tèrbola nit... Vés a saber per quina causa, tot d’una el tractor ha aviat un cop de botzina esborronador... com ara una mena de gemec angoixat estentori... i els gossos tots plegats s’han acollonits... inclòs el qui em tenia fotent-me el braç a bocins... i jo aprofitant-ho i corrent rai, esbufegadament jaquint-los enrere, ells ganyolant esmeperdudament, tocats per qui sap quina por supersticiosa de merda de gos... Al capdavall, el ponderós vehicle passava de llarg... però veia, com dic, amb les darreres clarors del tractor que davant meu s’allunyava... hi veia l’hostal entrevingut...! Ja hi som. Ara prepara’t, Emili. La dona prou hi devia ésser, traient foc pels queixals, amb ganes d’acabar de trencar’m cada os encara sencer... Tret que no, ai, pobret de mi; segurament que he arribat massa tard... Car no hi ha cap llum encès... i totes les finestres cegues... Ja hi puc trucar... Això sembla desert, un casalot arruïnat, que fa anys que ningú no n’hi vol sàpiguer re... No, ningú no em respon... i, si no par prou compte amb el soroll, encara tornaré a cridar l’atenció dels gossos homicides... He jagut doncs amagat, tot arrupit, sota un pedrís, esperant-hi la matinada... Amb les primeres lluors he tornat a la vila que no hauria d’haver vista mai pus. I amb el cotxe merdós tornava a casa, amanit, com dic, a rebre de valent. És molt de matí, tothom deu ésser encara dormint... Però no... La deessa també havia tornada a la insabuda... Ara mig despullada planxava a la terrassa... ha tornada més grassoneta, més jove, renovellada, com qui diu, vestida i tot amb una vella combinació de nou nova... Amb un barret mig mongol... castanya... com el que portava fa vint... trenta anys... amb els fils de llana al capdamunt i mig al voltant que el vent esbulla... I porta les mateixes ulleres rodonetes, tan bufones, d’antany... —Ja t’has aixecat? em diu; —on has deixat el cotxe? I ara tinc l’excusa, amagant-me el braç dret penjant, tot mig menjat —Deessa, us he cercada pertot arreu tota la nit. El cotxe és a baix. Ni a l’hostal, on ningú tampoc no hi era, ni enlloc ni ombra de vós. Diu —Sí, era dia de festa per a ells; aprofitant que no tenia classe, havia tornat a casa molt abans, amb un “amic” íntim; ara li estic planxant la roba, perquè se’n pugui anar al despatx... Ja havíem començat de cardar i tot al seu cotxe, i se li arrugava tota... Tè, me’n vaig a despertar’l, acaba tu de planxar-li camisa, jaqueta i pantalons... Quina sort, doncs! No se n’ha adonat de re. Amb la mà esquerra faig si fa no fa bona feina... Ni ell ni ella en acabat no se’n planyen... I cap a les sis quarts de set, els tres trets del triangle (eu el catet pus curt, ell bestialment hipotenúsic) ens dispersem, esclatats, disparats com viratons als quatre vents... Trifurcant’ns-e, idíl·lics. Ell cap a la feina, a cardar-hi de baronívol directiu; ella cap al llit, a fer’s una beutat... i jo, uf, amb prou feines, barrim-barram, cap a l’hospital... si els plau... que m’apedàçon, tat...? Que m’apedàçon... car malmès rai... tot i que (ben agraïdament) prou tot s’hagi acabat tan feliçment.


~0~0~


—[Semblant, ca, Eleuteri, aquest altre cas.]

Enlloc i presents

Perdut per àrides àrees de museu
sempre inadmès al nomenclàtor
sortint-hi en acabat per porta equivocada
sota la pluja mai trobant-hi l’automòbil.

On encabiré els dos minyons qui hom m’encomanava?
Gairebé no re no en reconec de la metròpoli
que tant han transformada
ni qui sap on som
ni si aquesta nit mai se t’acaba.

Si no et volen enlloc
si més no que a qualque indret o altre a ells els acullin.

Si mai n’escatíem els topants i no fèiem constantment ceba
o si tornés la llum o sabien els pecs adreçadors
de debò de què mai s’empatollaven...

Car sense aixopluc què fórem sinó víctimes nocturnes
entre les urpes i els ullals dels qui ferotges se t’abaten.

Tornéssim a lloc tornéssim a lloc d’una vegada!

Ai minyons tot fos tan fàcil; baldament hi som
sols si sabíem on rau aqueix vostre lloc que se’m fot fantàstic.

I si ens guiàvem pel més mocós ens enfonsem encara:
només tentinegem per velles escales per rels rosegades
cap a pitjors foscors de vies mortes
on ni trens fantasmes folls se’ns aventurarien.

Calléssim, tendrals, i ens volguéssim manumesos
seguint les dures injuncions de la sàvia deessa.

Féssim memòria i les solucions com brullols caplleven?
Som estàtues en la nit qui pensen...
(no pas en les ferramentes dels depredadors)
en les ales brugents de la delatora matinada.


~0~0~


—[Deesses d’horror, Eleuteri, sovint rai, com prou sabeu; n’abunden, vull dir, a un lloc o altre, sobtades, com bolets. I als carallets capsdeconys com jo, ens en toca com qui diu fortuïtament non-stop... Magnets per a aqueixa mena d’esfereïdor arquetip (culut i mamellut, musculat i geniüt) de colossal sacerdotessa retributiva, sempre presta a administrar sense romanços el càstig que la seua divinitat decideix de fer’t merèixer, tat?
—Potser us en contaré un parell o tres més d’exemples...
—(No m’hi puc estar gaire...)
—Aniré de pressa; mai no sóc gens lat, com sabeu. Ja ho veureu, us resseieu; som-hi.]


—Tot just a l’inici del jorn, l’activitat s’embala; ella que surt amb son superisnell automòbil d’esport, i per les vies esperitades sempre hi condueix follament, de primer seguint el trànsit, sobrant tothom, mes de sobte travessant les mitjanes i anant contracorrent, contra els qui vénen cagant llets portant tanmateix llur mà, i de tots prou esquitllant-se’n, tret que molts dels contrincants se la foten entre ells tantost ella hi llampega, i naturalment sempre s’estalvia tota duana ni peatge ni indret de pagament etzibant meandres acrobàtics, i llavors arriba on volia arribar exactament a l’hora que ella s’havia fet el determini d’ésser-hi, i em jaqueix mentrestant sol i ben empantanegat, amb eu esguardant melangiosament per la finestra, ullant-hi descoratjadament el glaç panoràmic — tot ho cobreix, carrers i rierols tots blancs de glaç gebrat — el gran riu mateix tot també tot blanc i glaçat sòlidament — m’hi jaqueix tranquil·lament, despreocupada, perquè em baralli amb la rutinàries tasques — agença’t, manel, que no ha estat re; sàpigues trampejar-hi, vida estimbada; acaba portant cadascun dels infants a estudi després d’haver reeixit a vestir’l, consolar’l, peixar’l, menar-l’hi a despit de tant de glaç, de tant de parany, de tanta de dificultat... pels rierols atorrentats que duen al molí, entre fangars, tenassars, gaures, avall, avall... fins a vèncer doncs tot obstacle... i de sobte doncs fent cap a la corda que penja de la rancorosa politja per a fer abaixar les rovellades aspes i tornar-vos a trobar a terra ferma, entre les guinguetes de les firetes ocasionals i els edificis d’estudi, i entre la marrida voluda qui tampoc no viu aventures, immergida novament al sòpit avui de la feina mortífera, fins que no et veus les mans buides... i guaites entorn... de tasques despullat... novament inútil... Un més dels pencaires sense projeccions, expectacions, possibilitats... Shit! I per això, manoi, tant de córrer!


~0~0~


Jaqueix els amants en vastíssima tirallonga de cadàvers... esdevinguts ambuts [cadàvers bells i avinents (escultòrics) part de fora mes part de dins esdevinguts podrimener], cossos exhaurits, fets malbé, sense més saba... llurs mànecs desmanegats... llurs adés ardits ovopositors ara espatllats, migpartits, trencats en escreix... I ells mateixos... estesa a l’infinit, amunt i avall... els peus d’un dels buits ambuts (buidats de tot vim ni vigoria) gairebé tocant el cap del següent... cascun substitut qui fou del d’abans... ara tots igualment usats i llençats...

Dins son cony ultrazelós, molt destructor, tot de grans mànecs hi manegaren a lloure, a llur albir, mes ara... ah, deplorables... ambuts! Llurs famílies llagrimoses desfilaran en patètic seguici a reconèixer’ls, identificar’ls, endur-se’ls, sebollir’ls... I bona nit, bona nit.

Ella, flagell itinerant, quina altra contrada al món no devastarà properament? Mascles del món, ja heu begut oli, desgraciats!

(...)

[I ambtant mon maneguet... ell rai! Incòlume! Desert de tot esquer... enlloc picava.

Mon maneguet que el bòmbon, saps? Que el bòmbon.

Només té permís de ficar’s a cap vesper... I doncs (no, gràcies!) (entre poc i massa!) (és com si diguéssim) (només té permís de ficar’s) enlloc.]


~0~0~


—Volia pujar al pis de dalt a ajustar una mica la porta de la cambra i espiar-hi la dona i un seu amant qui ara eren junts al bany, i amb el soroll de l’aigua i el xipolleig dels cossos segurament no em sentirien espiar-los (ho tinc estrictament prohibit), mes abans ella m’havia ordenat que m’enfonyés de mantinent als hipogeus budells foscs del casalot i hi apariés la fuita de la canonada mestra que buida totes les brutícies a la claveguera; amb una feble lot trobava la juntura que deixava anar un ruixat de ximecs o escatxics i feia una idíl·lica remor contínua com la dels rajolins d’un espargidor de mànega d’arrosar el jardí, vull dir, un d’aquells aparells o fontetes giratoris, on els ocells vénen a banyar-s’hi i a rabejar-s’hi i esplugar-s’hi, i sovint el gat garneu hi intervé i sobtat hi instal·la la catàstrofe. Els escatxics em davallaven per la cara, tret que m’imaginava que eren el producte que suara acariciava els cossos de la dona i el seu drut tan tarzanesc. Si ell un Tarzan, la dona una Valkíria; autoritària, potent, intrèpida, de gràcia mes sobretot de músculs plena, com les que dibuixava en Frazetta. Ah que content, i com hi xarrup, delitosos ximecs. I ara trec el fil d’estopa i l’engrut i em dispòs a estroncar la mel dels rajolins... I tot d’una, aleshores, tastava què? Fel? Sang? Merda? Rovell? La bròfega minyona a la cuina hi renta les tripes del garrí del corral qui avui vol fer per a sopar? O al triturador de l’aigüera s’hi enganxa la mà? Hi tritura cap fetus que s’ha fet afollar? O és el podrit vell boig de les golfes, qui acaba d’anar a cagar? Ah, quin fàstic! Orxegant i patint, si vaig de pressa a obturar la fuita, collons! I ara a dutxar’m a baix, i no sé si tinc humor de pujar a veure si encara es banyen els atlètics, sensacionals, cardadors. Potser alhora tinc por que la valkíria, en els seus ferotges deliquis, no hagi tallat el cap a un altre dels seus tarzans...? Sempre em toca llavors d’anar a amagar ben lluny la feixuguíssima carcassa i el molt malaguanyat adorable cap escultural del campió destrossat.


~0~0~


—N’Aristarquet tenia gairebé dos anys i sos pares, quins crits. Es devien barallar al menjador. “Doncs si tant de fàstic et faig...” la veu de son pare, obrint la porta del pis. I llavors batzac, la porta que es clou. Silenci. El seu cor s’apaivagava una miqueta. Al cap de poca estona, ha sentit sa mare trucar una amiga. “Aquell malparit! Vull fotre el camp de casa! Em véns a cercar i t’esperaré a baix, que anirem a Atlantic City. Ens farem espetegar.” I ara quin daltabaix esfereïdor. Sa mare qui amb un martell, o amb un punyal de cuina, ho fa tot bocins, exultant com una boja. Llavors novament la porta del pis que esclata.

—I llavors els vagues sorolls de la casa, els sorolls de fora. L’ascensor, els camions, les sirenes. N’Aristarquet ha gemegat, ha pidolat, ha implorat més i més tènuement.

—Han passats tres dies. Ha perdut el coneixement, tancat en aquella cambreta on l’havien oblidat, pensant-lo adormit, absent.

—Sóc son pare. He tornat al vell apartament sense pensar-hi, potser per a recollir-hi quelcom, un document, qualsque provisions de boca, recapte en llauna del rebost, potser amb l’esper de cap mitja reconciliació; i et trobes el pis tot descurat, paperots part de terra, mobles estellats, i llavors, de sobte, me n’adonava, on és l’infantó...?

—Em tornava a l’esment que la seua presència m’havia mancat tots aquells dies, o potser era que allò tan pudent i rebregat, suara que d’esme havia oberta la porta de la cambreta, el meu cap resolia que al capdavall només podia ésser l’infantó.

—I ah malson, ho era! A qui li passava pel cap de deixar-lo enrere, l’infantó; i ara quina mala impressió de retrobar-te’l! Encara viu, tanmateix; amb prou feines bleixant; patint, pobrissó, primet, amb ulls patètics, tot brut, el cul tot cagat; ha endurats tres dies sencers sense beure ni menjar.

—I ara què fa? Un darrer bleix. Se’m mor a les mans, que sacs amb fàstic, llençant el paquet.


~0~0~


—[A Bangkok el ‘09, doncs, amb aquesta mena d’epíleg, oi?
—I vós que em dieu...
Vidu de bell nou, amic Emili?
—I eu...
Ah vós per ací a Bangkok encara, mestre Eleuteri! Doncs hò, i sí, vidu, vidu. Ja ho veieu, sant tornem-hi. Aquest cop del çoviètic escàpol, el seu gran amor qui llavors esdevingué són pitjor odi. El de la lletra fatídica, adu quasi fratricida!]


—El de la lletra fatídica, hò, el luxemburguès Lucreci?

—No, no; çoviètic, çoviètic; què hi empastifaríeu?

—Çoviètic? Som-hi, doncs si així ho voleu. Ara, çoviètics... de quins ni de quants no me’n record que me’n parlàveu? Hi ha l’estonià Estanislau? El georgià Gla... Glastònburi? El letó Liturgi... o Litargiri...?

—Teniu raó. El nombre atabala, àdhuc eu els confonc; tant se val, això rai, ara que tots som morts, tots parlem amb tots en català, la llengua perfecta. Sabeu què? Doncs això, diguem-ne de l’armeni Ermengol.

—L’Ermengol, ah, armeni.

—Com us vaig dir l’any ‘86 a l’aeroport nou de trinca de Jakarta, heus que un bon dia la dona torna de l’oficina i li tinc primparadeta, amb safata d’argent i tot (i jo un argent-viu de deliqüescent anticipació), la lletra darrera (que esdevindrà, llas, la darrera lletra) del seu amant més amant de tots, el qui amb perill de sa vida viatja de lluny en lluny a “occident” a cardar-se-la profusament i sobretot, tot fotent-hi d’espia per al uns i de contra-espia per als altres, alhora doncs tan literari ell, sabent com sap armeni, rus, francès, anglès i català.

—Català per amor a vós, és clar.

—Clavada, la faldilletes, la femelleta de torn (servidora!) també té la seua influència en les àrees de la cultura, que diguéssim. Els catalans pertot lo món ensenyem el català, ni que sigui d’estranquis ni d’amagatotis, o que només al gos, o a les nines de les nenes; la qüestió és dir-hi la nostra, amb proverbis sens fi, i sempre adients com tenim; i tothom amb orelles percep que millor mai enlloc, i quelcom se’ls encomana, vós, quelcom de... radical.

—I vós, doncs, tot i que no hi pinteu re, alguna cosa hi devíeu tothora pintar.

—A tots ops. You bet. Sóc el qui raspalla i lubrica, sóc el qui passa discretament el ribot per tal d’assuavir les asperitats.

—I així que l’erroni Ermengol finalment l’ha palmada, oi?

—I tant. Era vint-i-tres anys més vell que no la dona.

—La vostra? La seua?

—Fiquem-hi de les dues, ca? La qüestió que culpa de la seua fou que la “meua” agafés l’emprenyament més virulent de la seua carrera d’amant qui ama i mana. Mai cap home, per alt a la vida que no fos, no l’ha aviada que abans ella no l’aviés. Tret del cas del çoviètic fementit, ai!

—La dona (la d’ell!) l’amenaçà de denunciar’l a les autoritats d’un cantó o l’altre si del seu cercle amatori la (vostra) dona no n’era defenestrada?

—Segurament.

—I com, si les tèrboles boires no m’entabanen... com em vau dir el ‘86, la vostra dona s’ho prengué horrorosament.

—No sabeu pas prou fins a quin punt!

—Ah?

—Ara ja es pot dir, tots plegats amb un peu i mig al sepulcre. De fet, vós mateix i tot, que em vau dir del vostre càncer el ‘86 encara sigueu d’aquest món vint-i-tants anys després...?

—Sí ves!

—Ens colgareu a tots!

—No, no, vós, vós. Sou vós, el vidu especialitzat, vull dir, l’especialitzat en viduïtats.

—Vidu dels amants de la dona, prou. Quants en duc, n’he sebollits trenta-sis, -set amb n’Ermengol. Demà hi ha la cerimònia. Si hi voleu vindre, per curiositat?

—No, no. No m’abelleix mai de bellugar’m. Sempre raent desvagadament a estacions i aeroports, veient com es desficia a mort el personal. Vàcua vacuïtat. Així la vanaglòria del món es va escolant, etc. Filosofant mandrosament com qui mandrosament se la pelés, prou em coneixeu.

—No pas que em plagui gens a mi tampoc, de viatjar. Vocació d’arbre, com sabeu. Mes qui representarà discretament la dona si no la representava jo? L’obligació pot la devoció, per als femelletes honorables qui encara som feliçment mullerats. I honorem els mestres presents i passats, a qui devem fins la mort i enllà submissió i obediència. Car si la dona ens domina, i no en som sinó tímid annex, ens domina amb el dominador de torn. I si ella no és gaire fidel a cadascun dels druts, naltres n’hem d’ésser doblement, a ella i a ells, perquè l’equilibri es mantingui i el caos no dugui el cosmos a l’abís.

—O quelcom de paregut.

—Potser us ho diré...

—Em direu...?

—La curiositat no us corseca? L’any ‘86 us deia que amb la lletra de l’uzbeq Usufructe el destí ens duia a la malastruga cruïlla dels quatre camins cap al mateix infern.

—Ah sí?

—Quina mala memòria, noi!

—I vós...? Usufructe? Ermengol? Armeni? Uzbeq? Tot i que... a hores d’ara supòs que tant se val tot.

—Era molt valent, això és el que compta. Tantost la veia, the knickers down, and som-hi, txic-txac txic-txac!

—Sabeu què? Ja m’ho direu un altre dia; faig tard per a una cosa o altra...

—No, no! Un segon més i tot és dit! Escolteu, иди ты нахер!

—Home, gràcies.

Que et fotin (иди ты нахер), va mastegar com si mastegués podrits tramussos la dona... i va cremar a la llar la lletra tot just rebuda. Car no hi ha pitjor caos que el causat per dona rebutjada, com prou sabeu i han dit mants de diguem-ne clàssics.

—Lloc comú, efectivament.

—La dona russa de l’alt acadèmic çoviètic era qui hi escrivia sobretot (a la lettre de cachet, segellada amb la sang virtual del condemnat dins). Havia retrobat, retributiva, el seu home i, espeleòloga remenamerdes, descolgades fotos i lletres molt denunciatòries ni pregonament desades. Amb quin al·licient ni baveig incondicionals no s’abocava, tàvec, borinot atret per la corrupció, al femer del calaix secret de l’escriptori, on en un clotet amb les urpes roents del desig foradat, no se li ajocaven els papers letals! No sé si trobeu prou higiènic menjar merda, mes us diré que n’he menjada a carretons... i més n’hauria menjada per a salvar’ls. Debades, ai! Car amb difusa histèria, la immunda assaltant, amb típica brutalitat de ximpanzé adoctrinat, es llença al podrimener de la correctitud, de la com-calitud! Bevent, prostrada, cossis curulls de molt moral rancúnia, la digníssima boja, per comptes de fer bonda i pensar que viure és quatre estones i que tota tempesta s’acaba al bon temps, i anar fent, i au... m’agafa l’Ermengol pels collons virtuals i li diu, O signes, gamarús, i afegeixes de pitjor en aquesta lletra de rebuig ineluctable... o la txeca a l’ambaixada t’heu ipsofacte! Veureu miracle, el gran cardaire tan ardit ni conqueridor s’acolloneix abjectament. Típic. Signa, i amunt. I la dona us la crema, la lletra que condemna a mort l’altre Aristarquet, i s’ha acabat, ja no diu re, mai més no se’n parlarà.

—Quin mareig, senyor reig!

—Mani?

—Novament, crec que m’he perdut.

—Tothom se’m perd. Ploramorts, mon darrer avatar. No, home, us deia que si la folla maniàtica hagués fet bondat... Car, mireu-me, oi? Fent bondat i anant-hi amb prou mònita, tothom si fa no fa rai que et bentracta! No pas?

—Què em sé?

—Codi genètic, test de paternitat... Ara n’està del tot segura, que l’altre Aristarquet és el fill del “rus”. És un xiquet molt “electricista”, li abelleixen els llums. Doncs bé, li amaneix ben amanits fils nus a la seua cambra... De què voleu que me n’assabenti ambtant si m’ha tramès fora a fer-li qui sap les tasques? Compra’m això, allò, andròmines. Deleix les traces... saltaran els ploms... Tantost arribava tot carregat em diu que ha rebuda una trucada de les United Nations, i és veritat, és clar; tots els esclaus ni aups, tots els solcs delators, senyors inspectors, via fora, tots els detalls incriminaires que durien a la seua persona desviats per les circumstàncies d’un món en ebullició; matances arreu, genocidis rai, cataclismes, i calen ments i sensoris desperts com el seu, i hom l’espitxa cap l’indret on l’acció és més brutal... a negociar-hi, magnífica encantaire. L’infant qui tingué amb el çoviètic es trobava a la banyera... un bany a deshora, havent mancant per collons el Kindergarden... Mentre m’ho diu, que se n’ha d’anar, davant meu, mentre jo endreçava les compres inútils pels prestatges, el fa sortir i l’embolica amb una tovallola ja xopa i me’l tanca a la seua cambra i li diu “Eixuga’t i vesteix-te”, un xiquet de tres anys i mig, i ara em diu que l’assisteixi que es vesteix cuita-corrent per a anar a New York... I que l’acompanyi amb el cotxe a l’aeroport i que li digui adéu tot educat. “I el xiquet... i el xiquet...? Tot sol...?” no gos a dir, car qui la contradirà? I quan he tornat, és clar, l’altre Aristarquet te’l trobaves tot electrocutat. És culpa meua, això sens dubte, tots els inspectors del crim pla se n’adonen, tothom ho troba palès d’allò pus... i la garjola (i m’hi toca d’ésser-hi no pas per primer cop per causes que ara no us diré, encara que també s’emparin a algun Statute of Limitations o altre), la cangrí, dic, no me la treu ningú.... i que (durant aquelles avinenteses som encara destacats a Hong-Kong) m’havia de durar pel cap baix deu anys llargs... és clar, si no fos que... si no fos doncs que fent bondat i anant-hi amb prou mònita... m’hi treuen amb encara no pas quatre anys complits. Ara... Si n’he menjada, vós, de sangosa merda... com veieu!


~0~0~


—Vocació d’arbre.

—Arbre sóc, cedre... estòlid... inscrit amb críptics signes inspiratius... sempre amb les branques esteses als quatre vents, per forts que vinguin... i oferint aixopluc a tots els ocells passatgers qui s’escaiguin de tindre’n fretura... mes al capdavall indesarrelable... això també, car... desarrelat... ràpidament em migr, pereixc.


~0~0~


—Arbrissó cedrí escanyat, asfixiat, seduït, pel vel·leïtós claveller.

—Estrany paràsit claveller qui torna d’enfilar’s al voltant dels arbres més ferms qui abandona xuclats fins a l’exhaustió, i d’on es desix sapròfit per a envolar’s màgicament i múrria, sense avís, cap a cap altre tronc poderós... qui aviat no haurà esdevingut sinó corcada llenya.

[—Et put l’alè, em deia (com ma mare adés), parla’m només si duus entre les dents, a mig mastegar, una tigeta de girofle.]

—Beutat exterior de la jungla despietada. Gaudim-ne...?

—I tant! Què altre si doncs no?


~0~0~


—Eleuteri, la dona s’aixecava les faldilles, es tombava una mica, de mig cos cap amunt, es vinclava lleugerament envant, i mostrava el seu bell cul cobert per les impol·lutes calces de cotó blanc, i ara, amb un somrís, s’assenyalava el sacre indret del cony, i així, amb el coll tombat graciosament, deia... —Aquest és el sant greal dels collons, el nectarífer ans panaceic got pel qual tant no s’esdernegaren ni tant no cercaren pegues legions de pàmfils cavallers mai sense cap idea ni esclau ni clau, pobrissons.

—Atès que ella son cony és el greal, jo ja ho he trobat tot. Mai més re no he cercat.


~0~0~


—Sóc un tocat del bolet.
Et pour cause, Eleuteri, et pour cause!
—La dona em va dir... —Ets merdós boletet (pet de llop, pixacà, moc de bruixa, vit pudent) qui només pot viure a la meua ombra. Assaja d’ésser’n un de ben benigne, no fos cas, car per poc de verí que ragessis t’hauríem de trepitjar sense compliments.
—Amb això, només sé que al camp, a l’aire lliure, és on millor no em trob; lluny dels traüts, tragins, tragits i tràngols de l’aixafadora “civilització”.
—Per muntanyes i prats i vessants verds verds, sota cels blaus blaus, la dona sempre sap on va, amunt amunt, sempre petjant ferm.
—I eu, és clar, darrere darrere, a baix a baix, per ombres, rebufegant, sempre a trenta, o quaranta, o cinquanta passes... I on vaig? Què vull? Què hi faig? Pas que ho sé, ni idea ni clau ni esclau. Només sé que no puc perdre-la d’ull, o ja he begut oli bullent.
—L’únic propòsit a la vida és no perdre’m, és a dir, perdre’n l’ombra salvadora que molt generosament no em fa. Car si mai perdia la dona de vista, on sóc? Perdut ans desolat! Perdre-la vol dir trobar’m de sobte sol, indefens, inútil, fastiguejat i repel·lit per mi mateix, maleint el meu massa malastruc destí. Què hi sóc, enmig d’enlloc? Merda abandonada a la muntanya, buina pútrida pútida coent roent... No em remenéssiu pas que esclataré en flagell!
—I ningú al món no corr més perill que els inservibles. La societat “civilitzada” sempre boja per tal d’anorrear’ns com més isnellament millor.
—Ah que em digui cap dia que no servia per a re, ni per a anar als enterraments dels vells amants! Non servis, gamarús!
—Som-hi, ja hi sóc. Frèjol bolet trepitjat.


~0~0~


Tres reapareixences, Eleuteri.

a)
—D’estudiant a la gran vila, sempre hi visquí a dispesa. Dispesa on em volien, dispesa on, al cove de la roba bruta o dins la màquina de rentar encabida dins l’excusat, hi ensumava amb unció totes les calces brutes de les dones qui també hi fossin, en aquell pis. Totes les dones les coneixia per les oloretes més íntimes, tot i que molt vergonyoset mai no gosés ni aixecar gaire els ulls quan hi passava devora, vull dir, de cap de les aromàtiques mestresses. Nitament me la pelava, tret que mon company de cambra, invariablement fumaire, petaner, groller a més no púguer, sovint em distreia de la delicada tasca, de tal faisó que per a de debò fruir en tranquil·litat de la presència femenina de trast en trast queia malalt.

—Malalt em venien, com proficus gombutzins, les imatges nues de les dones ensumades, llurs estofes excrementícies duent-me a alçades paradisíaques d’orgasme amagadet... i, el fet fet... veieu-me, ai, embolicant-ne en acabat les fètides bromeres en cap mocadoret... que llavors llençaré a cap paperera... un dia on, reviscolat, per vila tornaré molt furtivament a caminar.

—Amb tofudes orelles de binturong i amb la fotuda cua doncs degudament prènsil, parava compte mentre me la pelava, soi-disant malalt, que cap de les fragants femelles qui rondaven per casa quan tots els mascles eren a la feina, no fes cap a veure’m si m’havia ja mort, o em duia, plena de pietat, cap mica de peix bullit perquè em refés. No fos cas que hom m’enxampés, rudimentari, fetal, molt espiritualment promiscu, pelant-me-la abassegat per sensibles imatges de les dones de la dispesa, nues i exposades, amb totes llurs flaires i ambrosies volant-me pel magí com tangibles aurèoles de cap sant Serafí carallotet.

—I un pic escorregut, com dic, com començava allavòrens l’angoixa! La recança, el remordiment. Que cap d’elles no s’ho malfiés (que pecava tan egrègiament a través llurs pornogràfics eidòlons o ectoplasmes o representacions tots plegats de tan marejadores sentors cafits) i en cerqués retribució, i tornés doncs com un llamp en forma d’espasa de foc... de cap de cap... de cap cap a mon llit de lacrimabund moribund... a demanar-me’n, letal, raons; que cap nimfa aparentment equànime, doncs, ni cap assedegada làmia ni bogeta assassina no fes doncs cap ara, vengeresse, à me foutre au taüt.

—I prou em deia —Apaivaga’t de ganglis, minyó; poc hi reeixia gens; del pitjor nerviosisme reu, sabent del cert que se m’atansaven terribles represàlies, ensopir-me no pas, car em pensava, encontinent de pesar la primera figa, pres per tants de dits com arestes a l’aquari, i tot seguit escorxat i esquarterat, tothora inerme dins el son traïdorenc. I, tan tens, queia doncs malalt de debò; la pell se m’omplia de nafres, llúpies, volcans; els constipats budells per quin abrasiu repertori de serioses ans mortals retroactives obscenitats evolutives no es veien insomnement assaltats; les parts eròtiques pitjor, sinistrament subjectes a fragmentacions i a angunioses obliteracions, de tal faisó que al cap de no res no me’n sé trobar ni traces. Somnàmbules han fotut lo camp.

Què se’m deu menjar? persistia a demanar’m a través buits temporals de consciència, car la meua identitat s’havia anada, amb tot, extraviant, esbarriant, esgarriant... en mants diacrònics substrats, sempre embarassada, empegueïda, avergonyida... per la tanmateix impermanent memòria. En tot cas, cert que certes distants assumpcions se m’estaven menjant el cor cirròtic amb una facilitat abismal.

—I em penedia doncs de tot, i queia de genolls i pregava als desconeguts idiosincràtics mecanismes còsmics que pogués mai, si us plau, assolir un mòdic bri de perdó; i em volia metamorfosat, insecte repel·lent, amb les antenes eixutes i trencadisses, i el punxó del cardar escapçat per sempre pus; i avorria les viroses nimfòmanes, collons, amb quin zel!

—I m’aixecava, caigut en eixorquia, espellifat empelt per la pota de l’esquirol comatós i i trufà i fraudulent fet tombar part de terra, i orfe i xarxó, de tot pesquis camús, gens esmolat, apareixia fantasmal, i entrava a cap cambra de dona esfereïda i eixia al balcó d’aqueixa ben llepada dona vella, i de la barana estant, leri-leri, si caic no caic, atalaiava mèlic antifònic elegíac les esteses ruïnoses de la ciutat morent.

—L’endemà invariablement m’havien llençats els quatre trastets barrim-barram a la vorera (la cítara en sis bocins), i l’home de la patrona m’havia fotuda una puntada al cul. Sense casa, de bell nou som-hi; a trobar a cap paperera cap diari llençat i a cercar-hi anuncis de dispesa amb lloc lliure. El diari torcaculs sempre era el mateix. Un diari fet per feixistes “moralistes” només per a ús de ximples i ignars; la Mà Nana, es deia. And what kind of a name’s that for a piece of such sorry bumpf? The fucking Dwarfish Hand...?

—Al cap d’esbufegada estona, trobar trobí quelcom. Voilà, votre majesté, Qarlès Leqouillon se présente devant sa reine, que li dic a la nova dispesera, i no sé per què, però em sembla que se’n sent afalagada. Ai que ens entendrem i tot!

—Més tard, nogensmenys... On he caigut, desgraciat? Jo qui em pensava perdre la virginitat i àdhuc cardar pler ara, al capdavall dels capdavalls, i sobretot sense culpabilitats, car tot ho hauria fet guiat per dona madura i búlgara, i aquella búlgara senescent arribada la nit se’m torna enigmàtica, se’m despulla com arbre mort qui perd la darrera fulla, i més que no pas dona, és enrancit esquelet, de desumflats pits, amb mugrons pampalluguejaires que es belluguen de dalt a baix i de baix a dalt, de tal faisó que tantost en té un tapant-li un ull i un altre assíduament burxant per fotre-se-li forat del cul endins, com té l’altre sortint-li de melic i l’un baixant-li com moc.

—Ai ai ai, que no sé ni on amagar’m! Sóc obès gimnasta qui titànic canta per a espantar la por. I em diu: —Com em desil·lusiones, marrec; un petit càncer tant t’ha d’acollonir! I se’m vol abraçar, i conec que és mendaç malastruga psicopompa, una d’aquelles tètriques deesses bordes qui per comptes de guiar els tendres inexperts per les sanitoses vies del sexe, et guia, difunt, al merdós reialme infernal dels morts. Quina merda, vós!

—Espampolat que li sóc, nu com cuc restret, retret i escarransit, amb els prènsils circells dels seus dits xucladors com dentalludes sanguinyoles qui bdel·latòmiques, àgils, se m’atansen a escanyar’m, ara posseït pel pessimisme, què faig...? Aquest és el preu que ha de pagar la jovenesa quan es gica enlluernar pels misteriosos closos sexes de les dones! Sense haver cardat mai, em moriré cardat! Històrica culminació de l’il·lús esteta qui hemolàcrim es veu a la cabdal cruïlla que hauria pogut portar la seua tita d’hittita al paradís sense semàfors ni d’altres rucs obstacles policials del primer cony... i per comptes (llas!) l’hi duu a l’atzucac de la rovellada mort xorca qui cap sentit ni elegíac panegíric no pas que molla tampoc no es mereix.

—I ambtant tinc la collonada a mercè de les urpes de la bútxara esbagotaire; quin òbol es veu que no vol? un ou? en tindrà prou? Un ou no em fa gaire; els dos, vós, una mica més. Tret que si cal pagar’ls per a salvar la resta de la pelleringa, endavant; seré la saltarel·la qui envescada prefereix ostar tres potes i una ala de la seua carlinga i salvar volant la resta dels atifells. I ei, lliure d’amors, lliure de merdes, aitambé! Em dedicaré als daus, o a enconar extraterrestres (llurs secretes pol·linitzacions), o a col·leccionar succedanis, o fotré de monjo al Tibet.

—Em vaig despertar i hi havia llefiscositats de la psicopompa espargits pertot, al llit i a les parets, i sobretot arreu de mon cos; se m’havia desfeta, fosa, com dic, en mocs. Per sort, sóc Peixos i d’ací que no m’hi negués. Impervious to drowning — I’m a Pisces, vós!

Succubi are adhesive and lurid, com sabeu; enganxifosos i malaltissos, els súcubes, com sabeu, i són flagell i contagi nauseabund; us encomanen un fàstic etern a la cosa del cardar i fotre. Mai pus no ho he fet ni intentat. Què se’m deu estar menjant...? Sempre la mateixa impressió. Ruc que sóc, ja ho sé.


(...)


b)
—Això és el que dic, que quan en Jòixua Pènsum era estudiant a Màntxestah, tot passejant poèticament de nit pels rònecs suburbis, es va trobar amb una desconeguda. Na Clítoris Simbomba, es veu que li va dir que es deia, i afegí la suosa matrona que fugia de son marit tot trompa i pet i pitof, el qual tot d’una l’havia volguda atupar per no pas cap raó del món, pobrissona. Volia entrar, la Clítoris li deia, a ca uns amics, qui també devien escorxar el gat, i que per això no la sentien, i li va demanar, a en Pènsum pansit, si no podia doncs escalar fins a llur finestra al tercer pis, on devien doncs, com dic, dormir-hi com lirons, i si arribat a la finestra, sense perdre-hi abans la vida, si no podia així mateix llavors entrar-hi, i eixorivir’ls prou que si us plau li llencessin la clau.

—En Jòixua sempre galant amb les dones, li besà els peus qui pudien a merda de gos, i començà a enfilar-se heura amunt. A mig camí, si caic no caic, sentí a baix na Clítoris aleshores saludar bonhomiosament un parell de paios qui arribaven cantant. Es tractava d’en Wíttol·ly Mec, el seu home, i un amic llur, en Janga Repèl.

—Mig davallant mig caient, en Jòixua Pènsum veient que la dona se’n desdeia i l’oblidava, girà cua perillosament i tractà de fer cap a terra. Sort que tingué amb la interrupció de baix, car els de dalt es devien haver despertats amb les cançons i, malfiats, ara l’apuntaven amb una escopeta.

—Els tres de part de terra se n’anaven rient. Tot d’una en Repèl, però, es va tombar, i davant la Clítoris i davant el Wíttol·ly, va dir (abans no l’oblidessin tots plegats per sempre...), va dir a en Jòixua, qui tocant pirandó mig queia, entre acollonit i esbufegat...

Perdona, manoi, prou sé que tenies intenció de cardar-te-la en acabat de fer-li el favor... i creu-me, tot això que et perds, car ningú no carda millor que na Clítoris! Ei, coratge, tu, un altre cop serà!


(...)


c)
—Quan era jove i mesurava pisos amarinat a molt baix preu per la Casa de la Vila (duia carnet i tot, signat pel batlle mateix), per tal d’en acabat poder (els buròcrates) ficar’ls multes (als propietaris), si mai resultava que havien construït qui sap què sense permís... un jorn d’estiu cap a migdia havia pujat a un terrat... on, després d’haver’l mesurat... bo i repenjant-me al parapet, vaig veure a un dels balcons de baix una dona jove asseguda part de terra, d’esquena a la barana, prenent la fresca i sargint, amb un infant de pit que tenia dormint al costat. Portava la dona un barnús lleuger, i amb la calor que feia n’havia apujades les faldilles fins a mitges cuixes.

—Bavejant, alfarrassí on fóra localitzat el pis, i il·lusionat hi davallí.

—M’obrí la porta la casolana beutat. Li mostrí el carnet i li expliquí el cas, i em va dir que entrés, i que fes a mon plaer, com manaven els cànons, ara que tampoc sense fer gaire soroll, si es pogués fer, pel fet que el nyec clapés al balcó.

—Vaig treure’m les cintes de mesurar i feia veure que mesurava parets i finestres per les cambres, i la dona m’era prou a la vora mesurant ella què cony m’enredava, i adesiara heus que es gratava el cony a través del fi teixit del barnús, un barnús de seda o de material paregut, tènue i primet com conopeu, o mosquitera, on tot es marcava ben palesament, sense gicar dubtes, vós — mugrons, natges, melic, pentenill, ascla del cony i tot, amunt bah! I era evident que davall anava nua, que no portava damunt cap altre fil de roba; ni sostenidor ni calces ni collonades...

—Els fregaments del gratar-se el cony amb les ungles damunt el teixit fi i damunt els pèls del cony (el pentenill) feia uns sorollets evocadors... i el cor se m’accelerava i la xil·la se m’eixorivia i se m’esbocava...

—I entrava en conflicte i em demanava si la dona calda potser, amb aquells frecs tan seductors, no em volia fer entendre que volia que fes un primer pas devers la possibilitat que, ben demanada, tot seguit se m’obrís de cuixes i poguéssim cardar allí mateix, mentre el nyec bordet al balcó somiava.

—Llavors vaig identificar els sorollets, el significat dels quals alhora em ballava feia estoneta pel cap; els havia sentits al camp, prop d’un ramat de cabres; ve-li, semblaven talment esbiecs, el (diguem-ne) belar típic de les cabres.

—Em vaig dir: —Son cony, si esbiega com cabra, en deu pudir! I allò encara em feia trempar amb més il·lusió.

—Al capdavall, estireganyadament, estossegant, fent-me una miqueta el tímid terminal, estrebant la beta de la cortesia, exagerant la delicadesa, uf, gosí demanar-li: —Veig que us grateu en delitós indret, ma dama; potser us sabria, amb el vostre permís, alleujar’n la pruïja.

No és pas el parruf qui em pruu, i en tot cas no pas per verriny, carallot; em respongué. No en sents pas els esbiecs...? Són cabres!

—Ah, eren cabres, cabres de les altres! Cabres d’aquelles tan petites de qui les llémenes tant no se us mengen i us desmengen.

—Ara hi queia, encara pus empegueït. Era una dona amb cabres vora el cony. Com tantes llavors! Res a veure amb cap desig que me la cardés in situ, pobre de mi.

—Encontinent, vós, com me n’acomiad! Amb cua de moltó, escarransidota entre cames, i acollonit, i disculpant-me profusament, només havent mesurada un cop més la immensa llargària (eh?) de la meua estupidesa.

Sí ves!


~0~0~


—Quan et fas l’humil, ran de terra com un cuc, si alces els ulls parant compte que cap peu no et trepitgi, veus tanmateix el paradís de molts de conys.


~0~0~


—Ah les meues ineluctables tendències selvàtiques, boscanes, nemorals, salvatges, brutals...!
—Que bé que hi estic amagadet sots les faldilles de les dones!
—Entre cuixes petitet, respirant-hi molt a fons l’ambient del bosc despietat.


~0~0~


A pare gelós, fill cuguçós, dita incontrovertible.
—Fes com fiu...
Pren sempre partit per la mare, de totes les dones epítom, i de qui les cuixes s’eixamplen per a rebre-hi milers d’erts vits.
—I atenyeràs un mòdic encet devers la perfecció.


~0~0~


—Fes bondat i assumeix-te masoquista si el sàdic transitori tanmateix tria (tot i la teua bonesa) de maltractar’t.
—El mot clau, Eleuteri, és “transitori”. Si tot passa, i l’avolesa, tot doncs, tard o d’hora, torna a la calma del goig natural, del cos bestial temporalment dejú de perills.
—Això rai.


~0~0~


—Amb ella a casa, no gos pas fotre mai el gos — al contrari, pencar rai, cal, sense atur.
—És que si al ver començament dels nostres jocs de dominació i submissió... em pensava com un ruc que potser anava tot una mica de conya... i la cosa potser podria esdevindre reversible...
—La puntada als collons em va convèncer que, amb ella, en aquestes qüestions, mai no s’hi riu.
—D’acord amb el Principi de Dissonància: —Si no fas allò que creus, acabaràs creient en allò que fas.
—I així, envescat, fins a l’infern del darrer jorn, Eleuteri.


~0~0~


—Sabeu què, Eleuteri? Sempre m’ho dic: — No et vulguis important ni encara menys interessant...
I ningú no t’emprenyarà gaire.


~0~0~


Tu est dans ma poche, em diu, i que em porti a la butxaca per a fer’n de mi el que li roti, tanmateix em protegeix talment com si em deia que sóc sota la seua reverenda ègida.

—Abans al capdavall el venerat propici objecte no esdevingués (tercerament) sacre tapaconys portat per les paies més ben parides i agressives, l’ègida de la deessa (Atena-Minerva) originalment consistia, com sens dubte sabeu, Eleuteri, en una bossa màgica de pell fina de cabra amb qualque serp dins i amb un cap de gorgona brodada al davant. Això esdevingué segonament... bossa màgica; car, encara més primitivament ni primordial, primigènia, l’ègida era la bossa de pell fineta, i ausades màgica, i de perfums torbadors i oraculars per antonomàsia... ço és, el cony, és clar!

—El cony és bossa màgica qui desa tantes de serps (o punyents cigales) com vol, i per als cuguços i cagadets com jo, per als tímids i pipiolis, per als infants i aprenents qui comencem d’ensumar la màgia dels òrgans divinals del cardar... el cony i son ull eixarmador són terrorífica gorgona qui, tantost ulles, et petrifica!

—L’ègida de la deessa, tothom s’hi embadoca (milions!) i son cusc cuguç puerilitzat, pèdic, retropedomorfosat, i de totes totes capat... s’hi embadoca encara més embadocat que no cap!

—Cert, son santíssim cony sempre m’ha petrificat, gorgonitzat! Les serps innombrables qui n’han tret i en treuen lo nas mocós com xurriaques de batre’m, m’han portat recte d’allò pus, i m’han hipnotitzat i dominat i fet anar de bòlit, com bavós lacai hostilitzat per enartadors ullals que em galvanitzen icors i sangs, nervis i tendons, neurones i mandangues. Sóc esclau de la conyal gorgona i de ses gruixudes serps.

—Sapiguéssiu doncs, si us plau, que la deessa no solament em duu a la butxaca, per al que se li ocorri de disposar; de tant en tant, a més a més, m’endinya dures lliçons que sap que seguiré i obeiré amb totes les de la llei, i més acollonit que no pas cap ou en ascensor!

—I, com us deu ésser d’allò més palès, obeir, en grec arcaic, en l’idioma ideal per a les deesses abans els patriarques no ho podrissin ni empastifessin tot, obeir es diu peidomai... de peido, i per qualque mena d’analogia o altra, transformativament, peido te’l trobes anant i venint de bracet amb el seu mig amic paidion, aquest volent dir l’infant qui aprèn, és clar, l’infant en edat de rebre les lliçons a les quals cal sotmetre’s i que cal doncs obeir ulls clucs i tot...

—I qui trobaríeu més obedient ni infantilitzat (alliçonat!) que no el vostre Mili Guç! Slúixaiu, slúixaiu, Baguínia! dic, totalment agemolit (i feliç).

—Em té a la butxaca per a despendre’m a lleure i a lloure... o per a perdre’m com cap copec qui sap on... o per a llençar’m i tot a cap embornal, o a cap reixeta rovellada avall de la primera claveguera, entre gargalls i palters de gos, dentalluts rats frèjols i famèlics, i carcasses malrostades, i mòmies i monstres, i brutícies rai, si mai això mig decideix de fer. Qui mai l’en desdirà?

—Sots sa ègida no em plouen sinó els rudes cops que mai no he mancat de molt injustament merèixer, sortós!


~0~0~


—Heu vists tots aqueixos productes que duen un Proof of Purchase estampat a l’envàs; això perquè el client estigui segur que compra el genuí article?

—Doncs igualment quan la dona apareix amb les noves delicades nafres pels frecs passionals marcats al finíssim cresp de sa pell amfibial. Duríssims ans brutals druts els seus, jotfot! A manta encetant-li marques de volàtil propietat, zones de fricció bategoses, coruscants.

—En romanc fetillat, fascinat, amorós. Preuve de Jouissance, em dic. Prova de Goig — cap dubte quant a l’ardor de l’acció. Qui hi fos al costat, mut encaterinat testimoni, ensumant-ne salivós l’espetarrec! Genuí article, indeed!


~0~0~


Infantilitzat.
—J’ai besoin de faire pipi (fa la deessa ballotejant i amb una mà prement-se l’entreforc).
—Be my guest (badant tan ampla com puc la boca).


~0~0~


—Sóc adorador de serps. Ofiòlatra, Eleuteri.

—Prou sabeu de quines. Les dels pròstates (o, hel·lenament, campions) cardaires qui atrets hi picaren a palmar-hi.

—Adorí la serp qui l’esminyonà (o com diem els clàssics: li tolgué el poncellatge); la serp qui la donà pel pompis (o com diem els clàssics: la féu escardassar de bocadents); i els milers de serps qui, en clàssic, hi cogueren llur pa.

—Mes sempre he colta sobretot la serpeta més fascinant ni embruixadora, la sàvia serpeta al bell centre del front de la fetillant gorgona qui intercruralment duu la deessa, el petit cimbell del clítoris, o munta o esquer del delitós parany que, com a àlfica dòmina, tothora a totdéu para (fem els clàssics: amb fort petit cimbell els fa la dona en llençol caure), per a llavors munyir’ls fins que la fins llavors campiona pròstata no els esdevingui figa seca, exhausta.

—I llur tàbida serp qui sap si mai es refarà del tot. Sols els més durs ni vers VH (vers homs) mai hi han mig reeixit fins ara. Serps les llurs qui mentalment encofurn en santificats fornícules o nínxols, com vers lars i penats de manta d’espelmeta encendre-hi.


~0~0~


—Mon uixor, na Minerva Mur, arcaica deessa immarcescible, sempre acomplerta ans majestàtica, a sa bossa em duu, perennement.

—Mon uixor son ègida son cony, son cony son sagrari, son sagrari sa butxaca màgica, sa bossa màgica son reptiliari, son ofidiari, son serpentari, son amfibiari... on em rabeig.

—Mon uixor son cony l’universal espermateca.

—M’hi té. Sóc l’embutxacat, dins bossa màgica, sagrari, espermateca, on en espermes o verins de milions de serps em rabeig.

—Ègida o bossa o butxaca màgiques on la deessa em desa, i on convisc amb milions de serps qui hi passen desembocant-hi llur exquisit verí.


~0~0~


—Mon uixor sa cloïssa només esdevé de debò tastívola per a mi si amanida pel majúscul pebrer del drut.


~0~0~


—Elixir de cony espremut
em rejoveneix l’esperit —
millor que no pas cap vermut,
m’ompl genives, ànima, i pit.


~0~0~


—Oh, elitista, elitista; l’uixor n’és molt, moltíssim; ningú no la guanya a elitista.

—A part d’amoral, com sabeu, elitista rai, ferotgement.

—Si mai té una ceba al meló, re no l’atura. Com les grans emperadrius històriques, cruels conqueridores, de qui els ucasos anorreen ninots a barrals, només volia que sobrevisquessin els seus triats. Fa anys la vaig veure fer fer volar la sauna on hi havia fets encabir tots els menuts (eren set o vuit) qui haurien feta ombra als dos germans escollits qui havia suputat que esdevindrien, com ella, grans guanyadors. Les cendres dels horriblement cremats foren fems perquè millor hi suressin els sobrevivents. No és pas clàssica deessa, ella, per no re, vós!

—“Els òvuls nus i les nuus” — Nuées, uves, et suffit, assez, ça y est; alternativament, “Tot són uves, núvols, i amunt” (“uves de llambrusca”, hi diu al Tresor dels Pobres); a tota esdevinença, aquesta és una dita que, sense entendre-li gaire, li havia sentit emprar (si no pas sovint, dos o tres cops) aquells dies, i en aquesta escaiença cal dir que s’hi aplicava d’allò milloret, car al capdavall, vaig comprendre a què es referia...

—A la vida, els guanyadors com ella, pessiguen com qui pessiga raïms — les uves, com les úvules, les úvees, i els umbons dels mugrons o els bufons batalls (ding-dong, ding-dong) a les vulves — els millors grans per a cruspir-se’ls (o fer-ne el millor vi); i els pitjors (els dolents), hom, sense miraments, els llença a l’oblit del rebarreig natural... Mentre alhora tota mena de recança ni de remordiment ni de càrrec de consciència quant a allò que fóra ètic ni moral... tot aquell núvol difuminat, borrós, de conceptes inestables i sovint tan rucs... perquè t’hi capficaries? Talles pel dret, i amunt. No vols pas fondre’t a cap aiguabarreig violent de precaris conceptes empescats, els nebulosos conceptes filosòfics, tan arbitraris i contradictoris entre ells, i de fet només existents com a excrescència fantàstica als sensoris dels empatolladors, sense cap essència real ni una a la natura, on tot és lluitar a mort per a sobreviure i per a fer passar al futur el màxim possible del teu moll, d’allò qui ets, perquè vols, impel·lit per la teua natura imperial, que al capdavall tot sigui (esdevingui) tu.

—Havia ella doncs llogat (amb una mica de sexe i força calers) un escamot de soldats de pas. Els va dir què volia que fessin mentre feia veure que hom la cridava a cap reunió professional bontròs cabdal. Com sempre, jo ho espiava tot. L’escamot de sis soldats feren esclatar el dispositiu de gas que escalfava el dipòsit d’aigua per a la sauna del costat, on hi havia abans fet encabir tots els menuts qui volia fer desaparèixer del mapa dels vius, per tal que no fessin ombra als dos petits electes qui considerava amb moltes més possibilitats de reeixir a la jungla despietada del món. La jungla del món, on, és clar, qui no corre, vola; i qui no menja, és menjat.

—Els soldats se’n reien mentre fotien el camp afetgegats tots plegats a llur tanc lleuger. Soldats de pas, invasors de merda, endavant i lluny, a fotre mal enjondre i pertot arreu. Ells rai, món cagarrinós.

—Qui pateix... (per no re, la veritat, car al capdavall què en trec...?) qui pateix sóc jo, Eleuteri; molt patidor, com la meua padrina; tothora un rosec de consciència del qual no sé pas alliberar-me... tret potser pensant en més pregones rucades encara. Sí ves!

—Lladronicis, homeis, esglais i troballes, fogueres... Welcome to the tunnel world, where the glimmer of hope keeps receding...


~0~0~


—Haig de donar una imatge al món assassí de fideuot massa cuit; altrament no tornaria mai viu del carrer.

—Sóc tan anti-, vull dir, de tantes anti-coses no sóc! Anti-gos, antimàquina que mai foti fum o soroll, anti-religiós, antibòfia, antiuniformat, antidiners, antiemmerdador del món, i, ni cal dir, anti-invasor. Tot i tothom qui m’envaeix el cos i sos eidòlons (mon fravashi, mon geni, dimoni, ma bombolla vital, mon envolupament)... Què hi fumbrem! Molt maniàtic, carallot de manguis.

—Només sóc pro-floreta, només sóc pro-passeig, només sóc pro-paisatge, només sóc pro-silenci, només sóc pro-meditació.

—A llegir llegums m’adon — car cada mongeteta prou duu lletreta.

—Tothom qui enraona “amb molta de raó” em nafra. Per excessivament betzol.

—Vull que les dones m’ensenyin sempre el cony, i envant. Fora màsqueres! Sinceritat!

—Cretins, creients, capellans, gent de bé, decents, honests, rectes, i tota bòfia i armat, i els insofribles xarnecs i infiltrats, com dic, i els bruts monstres dels sorolls, i les bestioles i bestiotes agressives, i tota mena de gos, no puc encobeir-ne cap.

—Ara, només puc fer el paper molt bla del ruc, si vull viure un dia més, confiant que si tard o d’hora tot fot un pet, re en acabat no s’hagi mínimament arreglat, i pugui doncs tornar a piular, ni que sigui mínimament, sense fer gaire sorollet, fluixet, confidencial, com ara, d’amagatotis, secretament, que no em senti ni el coll de la camisa; ei, no fos cas, vós, no fos cas.


~0~0~


Hold bravely on to your boner and avaunt!


—My boner on the banister of the bridge of life
Leading the way through the throng.

My dick the bull to whose horns I’m holding for dear life
toward the glory lurking in the gloaming far over there
where the horizon must end in some kind or other of...

Of... of... of what worthy upshot...? Paradise... vindication... release...?

...

Hold bravely on to your boner, hey, and avaunt...!

Avaunt, avaunt, and quit harrying your pretty head.


~0~0~


Invent de la religió.

—(Si la deessa és natura, i la natura dona... els elements descordats els mascles qui me la violen.)

—Els mascles qui se’m carden la deessa em fan por. Quan, a tard i malmesa, torna la deessa de les estretes brutals dels mascles, sols ensumar-ne llur presència, veure’n les conseqüències de llur brutalitat, m’acolloneix.

—I, acollonit, n’esdevinc per a amollir’ls, adorador.

—Els mascles amants han esdevinguts déus.


~0~0~


—Segons feien els tractats de demonologia cretina, et creixia una banya per cada manament violat.
—Quins manaments cretins viola el vostre entranyable banyut...?
—Més dels que els cretins (molt diarreics en llur producció de manaments idiotes) mai no s’han sabuts empescar i tot!


~0~0~


—Com em plangués en acabat de les violències que m’etzibava un dels VH de la deessa... (amb ais rai, i quan em pensava que ningú no em sentia), la deessa Minerva, en sobreoir’m, per comptes d’afegir-hi a les garrotades, en un instant d’infinita bondat, trià d’explicar’m que tot el conjuminat rau en: la cadena de les submissions.

—Si sóc sotmesa al VH i tu sotmès a mi, és natural i de seny que la darrera baula que tu ets rebi un màxim de violència.

—Impacte augmentat a la cua del fuet impel·lit per la força acumulada del gros d’àtoms impetuosament empesos. O, ep, quelcom així, si fa no fa.

—Tant se val; tot roman dins l’ordre correcte ans natural. Plànyer-se’n és anar contra les lleis divines de la natura... A part...

—(I ara prenia embranzida i esponerosament guaixava al seu dedins el pinyol de la molt ferma part de deessa clàssica qui la compon, la clàssica deessa molt magnífica a qui les revenges tant no abelleixen...)

—A part que és d’imbècils i de betzols i de beneits... i un exercici doncs fotudament banal i emprès del tot debades... inútil empresa de bètic, betós, betenc, betà... esfereïdora endemesa... greu caguerada...

—I mentrestant, com cal, reps i reps. Massa poc.

—Car tot plegat amb els esgaripets merdetes anuncies als quatre vents i és com si a crits demanaves que, com a càstig del plany malemès ans malvingut, hom hi empalmi, hom hagi doncs d’ataconar’t amb un vast afegitó d’escreix... i encara que en acabat t’esgargamellis dient com puteta botxinejadeta... fava, fava!

—Entesos?

—I tant, deessa, i tant! I mercès, moltes, immenses, abassegadores, mercès!


~0~0~


—S’encadenen les veritats; s’encadenen els fets; s’encadenen els actes.
—Fins que les mentides, els fums, la pols... no fan cap a l’altre bec.
—I de sobte plouen cendres... i cada baula on és...?
—Què se’n feia?
—Foses...
—S’han foses i re no és connectat enlloc...
—On fins ara prou semblava que tot es connectava arreu i pertot.


~0~0~


—Només amor et guareix.
—Si tot apagat i croi, i pitjor, desesperat, fet espantall esparracat pels rodaments de cap... per torniols traïdorencs tramès esventadament cap al no re... cridant esbojarradament... raus morint-te molt involutàriament...
—Només amor, Eleuteri, només amor...


~0~0~


—Banyes, Eleuteri, sovint m’és vijares que, en part, ho fa per caritat, de ficar-me’n non-stop.
—Car quina casualitat que quan més angoixat no m’estic per la temença asfixiant de la imminència de la mort...
—Com ara màgicament, m’eixoriveix amb la revelació evident d’un nou afer amb hom desmesurat.
—Un altre drut d’espectacular dimensions, car Eleuteri!
—Re no m’eixoriveix davant la mort com el sexe.
—Quan em deu veure cridar de por, terroritzat per la presència de la mort qui se m’apareix tot d’una fent-me perdre el sentit de la realitat... quan, sense que em mogui de lloc, el món tanmateix s’enfuig, esclatat, crebat en mil bocins, i tot s’envola monstruós cap a infinites foscors, i crid, morint-me, crid... crid...
Mama! Mama!
—Fet malbé d’horror, joguina als huracans, titella desmanegat xurriacat pels paroxismes del vertigen, on el món sencer fot el camp, zigzagant cap al lluny remot...
—I gisclant esfereïdament, m’haig d’aferrar astorat al primer objecte sòlid, el qual, horrorosament, llavors també es desferma, de tal faisó que se’n va al carall, volant, en onades folles com en tempesta caòtica de cosmos qui es desfà... en naufraig total... on cap norai no roman a lloc, tramès a estratosferes com marejats coets de focs petarrellants...
—Ah, llavors...!
Que em mostri encara un altre amant... que així m’aixequi l’esperança del molt saludable vivent!
—Caldria que fos desagraït ni suïcida, a part de pec sense remei, qui s’abstingués d’adorar deessa aital! No us pareix?


~0~0~


—Els cuguços “tenim” (diem tenim quan de debò ens tenen, mes tant se val), tenim sovint dones hiperactives, tiroïdals. Les encoratgem (és un dels nostres deures d’encoratjar-les-n’hi) que n’adquireixin pler, d’amants...
—Per tal de tindre, naltres, en acabat si més no una mica de pau per a prendre cura de les nostres humils ocupacions ni ínfimes afeccions, tirades, galivances. Altrament, és clar, temps, no pas gens.
—El nom en antic de cuguç era, com prou deveu saber, cogotz. Aleshores, com no ignoreu, cogotz volia dir alhora cuguç i hipòcrita... car sovint prou calia fer veure que ni te n’adonaves, de les banyes que amb no gaire intermitència et cardava ben clavades al front profús la bona dona.
—Mes prou te’n beneficiaves pler. No dic pas a tall crematístic, en forma d’incrementat capital...
—En forma de pau. D’estona de lleure, d’estona de dedicació a les tasques pròpies i prou. Afers de prou vàlua per a tu (qui sap si assaigs mig científics i tot) que altrament, amb la dona tristament dejuna de druts per a entretindre-l’en la hiperactivitat, no et pots pas permetre sinó d’esquitllèbit somiant-les, ca?


~0~0~


—Esdevenia de la dona sor/ i si en sóc sor en vull del món tot l’or/ i cada vit major blanc negre i llor/ i mai l’odi agressiu de cap horror.
—Em desfaig en dolces llàgrimes d’amor / mentre em decoren el front banyes de tor / banyut! banyut! fot insultant lo chor/ de gent fastigosa qui d’enveja es mor.


~0~0~


—Heus n’Ovidi, parlant d’en Proteu: —Et feien les banyes toro. (Te faciebant cornua taurum.)


~0~0~


—Ets banyut, perquè com al taure vençut [sia en el fet ritual de la tauroctonia (tauroboli molt més seriós) o ja en el molt més picant de la cugucia], t’hem tallats collons i cigala...
—O (ai!), carrinclonament o aixarnegada, “orelles” i “cua”, saps...?
—Tot cuguç igualment sacrificat.
—Com si li tallaven collons i vit. Car no és pas ell qui els hi fica per a de debò pondre-hi. Prou que el drut hi ponia abans!
—I, un cop prenys, potser els hi ficaves, mes era com si el cony de la dona, en cloure’s, te’ls arranava ensems.


~0~0~


—Banyes. Direu, si les banyes són per a intimidar d’altres mascles envers l’accés a la femella, per què justament qui en perd l’accés (el cuguç) hom el pinta amb banyes?
—Oi, Eleuteri? Les banyes del ren són armes tallants només aparegudes per a fotre por o fotre mal a d’altres mascles contrincants, pugnaços devers la mateixa femella en zel o estre o verriny.
—Per al mascle deficient, les molles banyes t’ofereixen tanmateix un accés d’estranquis, de sotamà. Al món de manta sàvia bèstia, les deesses més deesses entre les femelles carden per plaer amb els déus més mascles, mes es fan concebre per maridets assidus i fidels d’allò més. Car preen prou llurs cries.


~0~0~


—Per què tant de dissimular amb la conversa que ens dons, si en acabat ens jaqueixes, mon amic i jo, pansidament continuant la fada discussió, per a anar-te’n, tret que no pas gens lluny, a les cambres del costat, on si mig trec el nas distretament per la finestra, curiosament mon llambrec ensopega amb la teua silueta a través del vidre enllorat de la finestra que toca la sala de banys...

—Hi prens una dutxa... no pas sola... amb una amiga, sembla...?

—No! Car, ara que l’amiga es mou, veig que és amic! Un alt homenàs de considerable vit!


~0~0~


—Casings of snakes everywhere you turn.
Maman is shedding her peau.
—The beaus’ peaux.
—[Un terra de condons que tost netejaràs (veremaràs fent-ne tastets?), fins a la collita del sendemà.]


~0~0~





—Amb braç robust, adient taconet.
—En acabat que ella em retrata amb sos molt exactes retrets, prou em conec ans reconec... humit humil betaner (beta petaner).
—Els semidéus qui se la carden, em diu que haig d’anar sempre obeint i colent, seguint d’en Ronsard l’emblemàtica ans lògica sentència...
—“Poc sóc digne d’amâ’us, mesquí mortal; / A la Deessa és un déu que li cal.”
—I tu no hi ets sinó per al servei


~0~0~


—Tot plegat deu sonar exagerat. Nogensmenys, hom es decebria greument pensant que tinc re de què queixar’m. A desgrat de tanta de percebuda inferioritat de relacions pel que fa al meu cas, re no em raspalla amb pues de ferro a repèl; al contrari, no em féssiu salivar, pues de ferro, hà!
—A part que qui sap els clatellots que em queien de trascantó; clatellots, o pitjor (si gens gosava plànyer’m, eh?).


(…)


—Com dic, tant se val; mai no he gosat ni gosaré de plànyer’m, Eleuteri; de re, de re.
—It’d be like a damned dwarf complaining that his mistress dwarfs him: You dwarf me!
—Really?
—Well...
—Really, I dwarf you! You are a fucking dwarf!
—Yeah, sorry.
—Oi?
—Fóra com un nan merdoset qui es plangués que la Deessa l’empetitia — Potser és que m’empetitiu, Deessa.
—De debò?
—Ves...
—De debò, sóc jo qui t’empetiteix? Ets un nan! Capdecony! No m’arribes ni al turmell!
—Hò i tal, perdó! (Tapant-me, com si em neixen tentacles, amb catorze o quinze braços i colzes, que no m’hi ploguin massa garrotades més.)


~0~0~


—Ama la DS que els vers homs la dominin, mes ama tant o més de dominar’m.
—Re no l’excita ni mulla part de sifó que com veure’s posseïda pels VH.
Tret que s’escorr molt millor quan és ella qui posseeix.
—I en això és on el cuguç serveix.


(...)


—Quan al capdavall el drut molt vigorós, en acabat de manta xingada, tot satisfetot no s’adorm, quin estrany costum, diríeu, el de la dona, qui ve doncs a trobar’m rajant bromeres i, estès jo de sobines, se’m carrega sobre, culivada, a la gatzoneta just damunt mon cap frisós... (straddled and pressed) (agotzonant-se’m i refregant-se’m...) perquè les denses bromeres, doncs, li escuri del trau... les saboroses cremoses bromeres... nèctars barrejats... goluda gola meua endins... (et tous ses partennaires sexuels sont des alpha, així doncs que xorrèstic rai...) de tantes de recents fervents amors.
—Xarrupa que xarruparàs, i ella escorrent-se’m, ara sí que de debò debò.
—Jaquiu-me ésser un bri sorneguer i dir que, si sóc intolerant a la lactosa, no pas precisament a aqueixa preciosa lactosa, si m’enteneu. Llets de milers n’he tastades, i apreciades pler. Ei, més me’n ploguessin, vós!


~0~0~


—Recorda: “Sempre ets el segon.”
—I mai no pots fer-la esperar ni un segon.


(...)


—Segon.
—Sempre tinc el número dos, és a dir, sempre sóc rere el número u; tret que sempre hi ha un número u o altre; algú o altre, prop o lluny, sempre fa el salt al número u.
—Sempre sóc doncs a la cua, estàtic, casolà, sense mai haver pogut accedir a l’accés que oferiria el número u.
Tous mes partenaires sexuels sont des alpha...
—I sóc l’etern beta tibetà.


(…)


—De totes les lletres m’ha tocada la β. Prou puc, tanmateix.
—Lletra i lleterada de segona “mà”.


(...)


—I mai doncs no he pogut pujat al podi inaccessible de l’accés directe al cony.


(...)


—L’éternel bêta.
—Tu est mon... tu est ma partenaire référentielle, eux les partenaires sexuels et préférentiels. Toi le domestique toujours de service, eux les conviés au festin total.
—Pendant que tu est en acte de service, voilà, ton accès aux ragots est ton grand privilège.
Prou puc, prou puc.


(...)


Seulement n’ayant accès à rien as tu accès à tout.
—Evident, car tantost entrava en competició amb cap VH per a obtenir diguéssim (ja òptimament) un vint per cent d’accés (per a un mer vuitanta per a ell), el meu accés lliure de femella íntima es trencava, s’estroncava, s’eixugava... els secrets compartits entre femelles se m’esmunyien irremissiblement... car entrava (encara que només fos per una porteta de servei) a l’esfera mascla, l’esfera de la sang i el fetge cru, del fàstic, de la mort i de l’angoixa... la gàbia dels mastegots i de la competició per a veure qui els endinya més maleïts ni letals... ni qui alhora les diu més sanguinàries ni bèsties.
—Això no fóra pas viure, vós!


~0~0~


No trobes, em diu mentre li vaig ficant molt delicadament pomadetes (a colzes i genolls, esquena i pelvis sobretot), damunt les marques a la pell encetadeta rebudes ran la sessió ultraamorosa d’anit, no trobes que aqueixos sécs de VH t’entronitzen...?
—Anava a dir, M’entronitzen...? mes, no havent pas permís de parlar, no dic re.
T’entronitzen de molt sotmès cuguç confirmat, referent i diplomat!
—I son riure cristal·lí, on orgullós em rabeig, segueix.


~0~0~


—No us he parlat de la meua nit de noces? Escolteu, memorable.
—Noces celebrades, doncs, catric-catrac, naltres que sí, fem cap a l’hotel emparaulat... Hi arribem a quarts d’onze o dotze de la vesprada; pugem a la cambra; la dona em fa deixar les sabates fora, enllà la porta, al pom de la qual hi penjava el cartellet acostumat, No emprenyéssiu, voleu...?
—I justament, mentre la comesa encomanada acompleixc, a la cambra de la vora, hi veig que hi deuen haver fet cap si fa no fa al mateix temps que no naltres, i no cal dir que per al mateix propòsit de consumar-hi la diguem-ne cerimònia del casament... hi han segurament fet cap, dic, una altra parella...
—Una altra parelleta d’enamorats...
—En aquest cas, una parelleta d’aranyes negres...
—I s’escau que, com dic, mentre sóc posant fora, al corredor, les nostres quatre sabates, l’aranyeta diguem-ne mascla es trobi així mateix col·locant ell les setze sabatetes que pertanyen a ell i a la “seua” dona.
—Doncs bé. I quines sabatetes més petites, vós!
—L’endemà dematí... La dona havent-me dit que, ara que sortiríem, prou ens calien les sabates, ja enllustrades pel servei de l’hotel (un hotel caret, us ho podeu pensar), qui veig sortir de la cambra de la vora...?
—L’aranya femella! Ella tota ben empolainada, satisfeta... i amb les seues vuit sabatetes ben lluentetes ben posadetes!
—Ja us ho podeu pensar. Les vuit sabatetes que romanien davant la porta entreoberta, encara hi romandrien ara si no fos que el servei de l’hotel, acostumat a aqueixes esdevinences, després de poc ja n’havien disposades.
—Car, com és natural, l’aranyet (l’aranya diguem-ne mascla) havia desaparegut del món dels vius. Cruspit i ja mig paït i tot per la “seua” dona.
—Doncs espereu’s-e, que les similituds tampoc no s’aturaven amb allò; amb allò que la dona es mengi l’home, vull dir; un cas, al capdavall, com dic, no gens estrany al món natural.
—La similitud diguem-ne simbòlica és que la “meua” dona durant la nit també se m’havia menjat. Potser no del tot físicament (car prou em veieu si fa no fa encara en carn i ossos), mes moralment i definitiva i tant!
—Car, establint ben clares les línies mestres de la nostra relació, se m’havia cruspida la diguem-ne ànima. I bon profit que li feia, vós, i de retruc bon profit que em feia... i em fa, escolteu, i em fa! Car quin matrimoni pot viure en harmonia sense les regles abans perfectament establertes...?
—L’única diferència potser... entre el destí, durant la nit de noces, patit per l’aranyeta mascla i el gaudit per mi mateix... potser rauria en el fet que segurament l’aranyet, abans que la senyorassa aranya (ara vídua; encara més ampla i assentada, doncs) no se’l cruspís, havia pogut, ell pobrissó, ficar la cigaleta a un trau o altre, ni que fos només una gloriosa primera i única vegada...
—Jo cap. Cap vegada, és clar.
—Encara fóra la primera avui, després de tants d’anys.
—Aquella apocalíptica, definitòria, determinant, cabdal, nit de noces, jo... només castigadet al racó... ben deixuplinat per causa de la meua ignorància, així aitan excel·lentment corregida...
—I molt humilment i content, vetllant llavors el son immensament tranquil, sense recances, de la immensa beutat qui, immensament astruc, no m’ha tocat!


(...)


—La veuríeu ella (la “meua” DS) sortir de l’hotel l’endemà d’aquella primera nit de la gran revelació... vídua i ampla com l’aranya negra... tret que encara millor, molt millor.
—Com sabeu, no hi pot haver vídua més alegre ni benaurada... ni trempada... ni ginjòlica... que la “vídua” qui, gaudint de tota la seua llibertat, de tots els avantatges de la viduïtat, doncs... continua casada... casada amb el cuguç.


~0~0~


—Sóc, perenne, l’Espia a la Porta Sublim.
—La Porta Sublim qui ressua sublimment llets delitoses d’on subtilment en xarrup.
—En xarrupar’n, acte sublim, esdevinc plenament justificat.
Sóc on pertanyc!


~0~0~


Lucky Dog, deep in such Equality.
—Comme tu vois, la cible de nous tous est bien la même.
—Nous trois envisageant toujours le même but.
—Nous deux (le VH du jour et moi) ayant toujours le privilège de librement nous servir.
—Et toi ton privilège, n’est-ce pas? étant forcément aussi donc celui de bien nous servir.
—(Ah, oui; merci, DS, pour le merveilleux éclaircissement.)


~0~0~


—Parlant segurament aquest cop amb el vocabulari oldà de l’estadística, magistralment m’alliçona la DS que ella i els VH són dalt de tot, a l’àpex de la piràmide de molts de pisos... ço que explica llur superioritat en tot, tant físicament com intel·lectualment, com en la societat at large, i d’on, doncs, se’n desprenen llurs privilegis i exclusivitats...
—I que jo sóc al primer esglaó, a baix de tot, diu, d’una escala que pretengués il·lusament d’arribar mai al primer pis de baix de tot de la piràmide, ço que en el meu cas fa de totes totes lògica la meua inferioritat física, intel·lectual, etc, i em dóna la posició que tinc de sotmès servent molt dedicat als meus superiors, específicament a ella i els seus beneïts companys d’alçada inabastable qui totjorn se la carden amb efusió.
—I m’hi veig, m’hi veig, escolteu, m’hi veig molt pictòricament... al primer esglaó de fusta corcada de l’escala atrotinada que es repenja leri-leri al caire de cap balder megalític carreu traient el nas al plint del primer pis de baix de tot de la piràmide.
Em fotré trompada abans d’haver fotut el primer intent de pas.


~0~0~


—Veig que diu a qualsque coneguts riallers:
Le petit cocu ne veux pas le croire, mais la sienne n’est ni la moitié de la leur!
—(I tu saludes vergonyosament tothom, sense aixecar gaire els ulls, with a shiteating smile, amb un somriure molt cusc, cast, pudibund.)


(...)


My husband? (diu) A minor irritation... Certainly not a pain in the ass!
—I encara se’n riuen més fort, de les picants lítotes, molt gormands, els tocatardans bulevardiers.


(...)


—Hò ves, què hi voleu fer! Com fa la tonada, els de la mànega curta mai no hi arribem.
Quan hi arribarem serà passat-demà... quan tot s’haurà acabat...
—La font s’haurà closa, estroncada, definitivament.


(...)


—Referent al tema de les “mànegues”, Eleuteri; us podeu imaginar que la DS les prefereix com les prefereixc (només m’estim el que s’estima, no fos cas que em toqués rebre més del compte).
—Se les estima molt més quan són llarguetes, sis... set polzades... oi?
—Però sobretot quan són ben dobles, espesses... de respectable gruixària... sis polzades de circumferència pel cap baix.
—Llavors... llurs mànegues! Quan les veieu...! Quines meravelles; les veres meravelles del món, vós! Sobretot trempant, ni cal dir. Gegantines. Vibrants obeliscs de carn. Nyam nyam nyam nyam nyam... Se us fa la boca aigua! Qui fos marieta, escolteu! Quina sort els qui en són! Què no donaries per a ésser’n, cavà?


~0~0~


—I, és clar, que la dona sempre em digui que sóc una merda, sobretot comparat amb els bestiotes qui se la carden (jo un ésser finet i miquetes, sense accés als punts neuràlgics, amb un aparell microscòpic, de vigoria nul·la, etc), l’únic que fa, i no crec pas que se n’adoni, és repetir el que sempre he dit de mi mateix: Sóc una merda.
—És clar així mateix, que els qui sempre diem que som una merda, no és pas aitampoc que no ens estimem. És que som com som.


(...)


—De jovenet ho pensava; diria, Sóc una merda... i hom, els psicòlegs de pa sucat amb vòmit, em retraurien... que m’hauria de saber estimar... que qui més important que no jo mateix per a mi mateix... que què és, aquesta depressió, home, collons!
—Que cal tindre amor propi i que...
—Tret que llavors els tallaria...
—Afegiria, Ah, i sóc escatòfil, capit...?
—A molta honor, copròfil... escatòfil, com dic, sóc!



~0~0~


—És clar també que quan parl de la divinitat del les dones, no dic re de les fofes.
—Les fofes són un horror.


~0~0~


—Sabeu què?
—Que no val a cagar-la. Cal ésser conseqüent...
—Cal ésser conseqüent si en un instant de follia passional li dieu a la dona que és la Deessa més bella ni atractiva ni desitjable de la galàxia.
—Sempre més li ho haureu de dir.
—Li ho direu. I prou.


~0~0~


—Les nostres tannares són de tarannàs ben diferents.
—La meua tostemps ferma, la seua dansant a tots els vents.


(...)


—La meua tannara (mon banyam) no fot sinó a lloc créixer i créixer.
—Les seues canvien amb les modes, amb els temps i els elements, i sobretot amb els grats i desgrats dels druts de torn i avinents.


~0~0~


Havia vist per la finestra un corb... amb sarró.
—Ha passat un automòbil beix, fumegós, i hi ha de sobte a la carretera un esquirol mort, i del cel encontinent es despenja vivaç i majestuós un bon corb tot negre i lluent, qui porta encreuat al pit a tall de baldric un sarronet tot blanc.
—Peonant molt elegantment, s’atansa al quòndam esclafat i delicadament en pessiga els bocins escollits; en pessiga els ulls, el fetge, el cor, certes carns ben tendres... i tot ho va ficant acuradament al sarró.
—Quan en té prou, aixeca, preciosament i precisa, el vol.
—On s’ho deu endur? Romàntic, adorable, amb qui es repartirà el fi tec meravellós?
—M’ho estava demanant, mentre al magatzem seleccionava molt triadament els assortits queviures, i sobretot la carn tan necessària a l’home fort.
—(Car què ho deu fer, Eleuteri, que tots els VH siguin carnívors? Quins ogres, vós! Quan els tenim a casa, cardant-se’ns la dona pels descosits, els haig de comprar viandes de les més cares i sucoses; la gent de la botiga se’m queda bocabadada que tot de sobte compri carn de la bona, llonzes immenses, jo qui normalment no menj sinó com moixonet... com pardalet cloc-piu... i vegetarià!)
—(I sovint en acabat, a casa, de lacai, l’espectacle esglaiador. Quina esgarrifaó! Aquelles lletges salvatges desfiles de carn entre llurs dentotes quan, tips i satisfets, se’n foten del mort i del qui el vetlla!)
—Tant se val, doncs, com deia, sóc jo que sí enfeinadet... triant triant... quan, rere un monticle de trumfes i cebes, hi veig la visió!
—És una aparició de deessa inconquerible. Una dona alta, rossa, forta, escultural, magníficament arreglada, esclatant de colrada beutat sota el seu ample barret tot negre...
—És la dona... la dona qui ve a trobar’m per a dir’m que se’n va de viatge a veure uns quants de dies un amant, i que doncs em vol donar les darreres instruccions (a acomplir al peu de la lletra) per a aqueixos dies vinents on no hi serà.
—De petit vivíem entre columnes dòriques, Eleuteri, us ho explicat?
—Eren lluents columnes de marbre tot blanc i de marbre tot verd com olivina.
—Doncs bé, quan em deia el cor que algú entre els qui hi érem anava a partir, m’amagava, subtilment i silent com sempre, rere una columna... per al darrer moment eixir’n i assenyadament acomiadar’m.
—Tret que sempre devia eixir’n massa tard, i no era mai vist; i si em veien, no em feien cap cas, com si mai no hi fos.
—Sempre he dubtat de la pròpia essència.
—Quan aquella exalçada visió de dona “meua” se m’atansava al magatzem... no em podia creure que vingués cap a mi.
No hi sóc, no hi sóc, em deia.
—I tanmateix allí la tinc, davant, adreçant-se’m seriosament, i sé mentrestant què pensa tothom al voltant.
—Com sempre, tothom pensant, Com pot un merdetes així, pràcticament inconspicu, tindre re a veure, i encara menys ésser’n casat, amb la dona més monumental del món?
—I els has de donar la raó. No és lògic ni just ni natural... Com puc ésser’n casat? Com pot ésser que sigui jo qui...? Tot és simulacre... i jo un farsant... un buf de buit disfressat de quelcom sòlid si fa no fa... amagadet rere cap façana falsa... rere una columna de vent... un vent que aixeca una pols si fa no fa amb la meua imaginada imatge... qui... tantost l’airet no es fongui... desconfita es fon.
Tot prou deu ésser un miratge!
—Cabòries rai, tornant a casa, tot carregat de llegums, fruites, verdures, ultramarins...


~0~0~


Strictly sex.
—Tothom se’n fot creus. Com pot haver’s ajuntat una valkíria tan estupenda amb un nyicris tan esborradís i abnegat?
—El secret és un llibre obert. Ningú se n’amaga, ni ella ni jo.
—La dona, si em va triar, ho féu perquè, en veient que prou calia triar algú, diguem-ne si fa no fa legal, si volia viure plenament en aqueixes societats tan empaperades, més valia que triés un merdetes com jo. Vaig tindre la sort de caure-li pel costat. Va alfarrassar perfectament qui era — masoquisteta, escopòfil, cagadet, casolà.
—Es va dir, amb un cop d’ull encertat, Vet ací algú qui prendrà bona cura dels eventuals nyecs, i qui farà les feinetes interminables de la casa, a la cuina i de manteniment, i sobretot...
—Sobretot algú qui serà l’excusa i l’escut de protecció contra tot Ver Hom qui mai vulgui amenaçar la meua llibertat ni la meua fortuna, a les quals el merdetes pseudomarit mai no gosarà, a tots ops, ficar culleradeta, per mínima que sigui.
—Strictly sex
, els diu per endavant, no fos cas que es fotessin il·lusions, o, al contrari, que tinguessin temences d’ésser atrapats per la Reial Abella qui els transformaria en esclaus. I’m happily married, as you know.
—Tot és més fàcil amb el para-xocs qui sóc i qui esdevinc, més dur i espès i establert amb cada nou batzac rebut, amb cada nova banya afegida.
—Ella maridada, als llibertins no els cal témer drames de dona qui fotria qui sap les totileses per “amor”... Quin descans! Cardar, rai, i amunt!
—I a ella els aleatoris vaivens de les relacions íntimes no li trauran mai el son, car, com diu, això és el que cal, posseïda es vol per a l’orgasme, i en acabat au, ja ens veurem, sense penjolls emocionals; i doncs que, si carda, ho fa estrictament per plaer, i, és clar, inevitablement, també per a demostrar la seua posició dominant al món.
—I això de maridada, és clar, només nominalment. No és la DS de les qui carden amb merdetes com jo; sempre tenen arrenglerada teca molt millor per al tec diguem-ne de conjunció. Per què hi perdrien temps? Per què s’arriscarien debades a tanta d’insatisfacció? I de possible petit escalaborneig, escalabornada, de llur poder? Elles rai! Les Deesses, vàlids adoradors per a donar i vendre.
—Maridada doncs a un marit qui mai no ha tingut dret a la més mínima penetració, constret a un cony tan estret... que és impassable, inexpugnable, ousesclafaire, vit-toledor.
—El letal trencacolls de son cony delitós com ara tancat per un mur. No es diu pas Minerva Mur per no re!
—Un mur fet amb els daus de dura pedra de les múltiples incessants cardades, i cimentat pels profusos sémens dels innombrables Vers Homs.


(...)


Sémens qui cimenten.
—Els bells druts qui ella de continu “es fa”, llurs innombrables cabalosos sémens són els ciments qui cimenten la bona entesa entre la Deessa omnipotent i el seu fàmul molt humil.
—Cada cardada és maó qui contribueix a la construcció del Panteó.


(...)


—La “meua” Deessa, cardar rai. En pren cada avinentesa... and no regrets!
—L’avinentesa és com el tren... la perd qui no la pren
.
—Les Deesses... com més carden... i amb més amants diferents... més s’enlairen al Panteó dels devots.


(...)


—Fàmul, trèmul, abassegat per l’estímul, pels mastegots baig i verd de pòmul, de neguits tothora un cúmul...


(…)


—Fàmul, ofert, devot, adorador, tard o d’hora, hom haurà de declarar-lo sant.
—Sant Cuguç, banyut, batut i màrtir.
Saint Candaule Carpette, celui des cinq ces (cocu content capon couillon CONtraint).


(...)


No sweat, escolteu!
—Ni ella ni jo no fórem, ni som, ni mai hem estat, ni serem mai falsos, trufans...
—Al bell inici li vaig dir que sempre li fóra fidel, i ella em va dir que sempre xinaria amb els més adients, amb tots els qui li plagués de xinar, i s’ha acabat.
—Així sempre doncs s’ha esdevingut, i prou. Jo mai no havent doncs xinat amb ningú, i ella amb tothom qui trobés que es mereixés la seua passatgera predilecció.
—És clar que mèrit de ma part, cap; car re no hauria set, estat, ni sigut, per a mi més difícil ni pelut que tractar de “conquerir” cap altre cony de dona...
—I re més difícil per a ella, amb sa immensa beutat i desitjabilitat, que estar’s d’aprofitar les avinenteses de poder xinar amb cada ver bell hom amb tija formidable i traça plantadora impressionant qui tingués la sort de passar-li pel costat.
—Seguint cascú les nostres vies naturals...
—Per li quali ciascuno a suo piacer sollazzando si vada
, no fa?


(...)


—La Deessa no ha pogut mai suportar el que altrament prou troba d’allò més lògic, natural i de llei doncs per al seu fàmul.
—Que un qualsevol dels seus druts qui ella encara no ha descartats es plegui a les ordres de la seua pròpia dona, és a dir, diguem-ne d’una altra deessa (una deessa molt menor, mes deessa al cap i a la fi), i hagi de trencar relacions... per missatge interposat... ço és, a través jo mateix... d’on rebre’n llavors rai...
—[“Mateu el missatger”, sempre ha estat el missatge.]
—Ah llavors...! Divinal, revenjosa, ràbia rabiosa!
How does he dare! Damn his fucking eyes! To do this... to me!
—[I els cops plouen, prou sabeu al cap de qui (alleugem-li la tensió, vós).]


~0~0~


—No cal preocupar’s.
—Sabeu què, Eleuteri? La natura.
—La natura mateixa prou sap proveir el necessari, el que cal i convé a cascú.
—(Així, per al cuguç qui ha de portar el feix afegit dels fills fets pels druts de la dona.)
—El cuguç qui ha de dur al cap la càrrega de cada nou infant... la natura l’hi proveeix els àrguens perfectes de les banyes — una bona estesa de banyes...
—Com més de druts té la dona, i més fills doncs li foten quan se la foten... més estesa, doncs, l’estesa de banyes.
—Pobre Acteó, com s’hauria de fer fotre! Car la “meua” estesa... la meua estesa guanyaria tots els campionats. Mític n’esdevenia, vós, hà!


~0~0~


—Enraonant de fills, Eleuteri.
—Cert que hom troba estrany (sorprenent) que els de més dels pares dels “meus” fills se’n desentenguin tan fàcilment.
—Tantost fets, es fonen, pràcticament. Veuen que la dona els ha posts feliçment, i contents rai.
—I en acabat potser se n’adonaven que sóc tan amatent en la cura de llurs cries que allò els trau tota mena de neguit.
—I, és clar, potser alhora ja tenien nous conys agullats. No són pas Vers Homes per no re, fa!


~0~0~


—Dels folls innombrables qui deveu percebre incessants si gaire estona no us asseieu, de cap vast aeroport com aquest, a un banc... potser diríeu que...
—Belleu cap de tan foll com aquest Zacaries Mur i Cec — qui es fa dir d’Emili Cuguç (i encara familiarment de Mili Guç!) quan signa els seus carrinclonets assaigs poètics...
—I de qui (ai!) al capdarrer massa en sabeu i tot, car se us descorda dient-vos-en rai d’on al cor deu doldre-li, pobre dissortat.
—Doncs sabeu què? Que potser no aneu gaire lluny d’osques, company!


(...)


—I potser quan us dic tot això de la canalla, deveu pensar... que...
—Que això que cada xiquet hagi estat empeltat pel matràs piconador d’altri... d’altri cada cop diferent... és... diguem-ne... prou astorador, estupend, en tot cas inesperat.


(...)


Cap vostre? I què són, doncs? Mig negres, mig grocs, mig... com en deien? Olivacis...?
—Un toc de fantasia de part vostra, Eleuteri? Us l’ignorava; tan adust. No, no; tots blancs. Ella és molt diguem-ne racista, pel que fa al sexe. De totes les nacions, rai, sempre que sigui de les nacions blanques.
—És com jo mateix, en les antigues meues somiades de truita masturbatòries... Mai no em veuria, ni en els més salvatges somieigs, fent-me el mica íntim amb una negra, i encara menys, molt menys, amb cap asiàtica... Brrr, la idea sola és esgarrifadora. Res d’eròtic, en aquelles gents. Excel·lents persones, diguem-ne, en tot cas no pas pitjors que les blanques (raça fins ara, la blanca, si comparéssim, la més malparida de totes les fetes i desfetes), mes, pel costat del cony... No, no, de cap manera, thank you very much...
—Mes, ui, que em sembla que n’he dita ara una de ben lletja... que potser la vostra dona era, què ho sé jo, laosiana...?
—No.
—O com se’n diu, manxú.
—No.
—Com en Fu... de qui “je me’n fous... comme un fou”.
—Targarina.
—Eh?
—De Tàrrega, era, la dona.
—Ah.


~0~0~


—Si més no, això rai, oi?
—Car sabeu què? Us ho deia, cavà? No em puc pas plànyer!
—Prou vaig fer sort amb les dues padrines. L’una era divertida, atea. L’altra molt patidora, religiosa (supersticiosa). I tanmateix, com tothom amb prou sort, com dic, força d’ambdues que n’aprenia, pler.
—Car quina època més formativa per a l’ànima que la que despens amb la padrina, no fa?
—Cap.


(...)


Quina sort de padrina!
Nen, l’energia bàsica...
—L’energia bàsica que fa rodar el món és el cul de les dones. Ni petrolis ni electricitats ni hòsties en vinagre. El cul de les dones. I prou
.
—(Abans d’anar a estudi on només m’ensenyarien repel·lent buidarades, jo doncs rai que ja havia apresa de la meua padrina la primera i primordial lliçó — l’essencial veritat que tot manyac minyó hauria de tindre doncs apresa abans que els mestres de l’oficialitat, és a dir, de la barbaritat, no vulguin emmetzinar-li ans podrir-li el cervell.)


(...)


Culs culs culs culs culs culs culs...!
—Grufar-hi!

—...
—(I el primer i pus saborós que hom grufa... El d’ella!)


(...)


—Amb l’altra, com malmenàvem la competència, com titllàvem d’extremades les cassigalls del veïnatge!
—(I com em veig enyorant ara la deliciosa vida al gineceu, obsequiós faldilletes entre les flairoses faldilles de tietes i padrines, mentre, fent ganxet o cosint, anem criticant totes les qui passen per carrer, rere les cortinetes de les nostres finestres o les persianes dels nostres balcons.)


~0~0~


—Hi ha banyuts vells qui no sé de què es vanten, gamarussos.
—Massa tard! No és el mateix banyut vell que jove, vós!
—Escolteu, Eleuteri. Palès oi? Ésser cuguç quan la teua dona no pot ja concebre degut al nombre d’anys que arrossega, no pot pas tindre el mateix mèrit que ésser cuguç durant els anys on sovint (quatre cinc sis set cops), mitjançant el bell vit de qualque forçut tirànic drut, pla et concebia... Llavors s’hi valia, no fa...? Ah, enyor delitós de la feraç jovenesa on, si a tu no t’era mai permès de cardar gens, això rai, car la teua dona cardava per vint o trenta... mil.


~0~0~


—N’Ubú Banyut, la seua dona li fot banyes amb una estàtua.
—La dona, a manca (o millor a excés) d’estàtua, banyes em fot amb homes estatuescs.
—Són alts, són ben plantats, tenen un aparell sexual majestuós; se’ls aixeca el cigalot part damunt l’elàstic dels calçotets de banyar; quan tenen la dona al costat... la punta la fava els sobreïx de l’elàstic, els puja part damunt el melic.
—Són tots, pel cap baix, dos pams més alts que no jo: llur melic és a dos pams de llur carranxa — la meua cigaleta no arriba, tota trempadeta (màxima trempamenta, quan els veig que fan tan bona parella, cadascun d’ells i la dona), no m’arriba ni a un quart de la distància de la carranxa al melic.


(…)


—I a Ipanema, veieu-los, són doncs estatuescs, forts, alts, trempats, i amb un cigalot enorme, ja dic, i la dona qui amb ells flirteja, festeja, s’entén...
—I els oïc riure, i ara se’n van darrere les roques de la platja, a cardar-hi de valent.
—Sóc un pàmfil i un calçasses; si me’ls atans gaire massa, la dona em diu, amb un emprenyament de caldéu: Fuig, em cag en déu! pàmfil, més que pàmfil! et put l’alè, l’ensumem d’una hora lluny!
—I m’haig d’amagar molt més lluny, a un raconet recòndit, un de més entre els altres deplorables escopòfils desconfits.


~0~0~


—De vegades costa de conjugar, conjuminar, tants d’amants simultanis, vós; portant no pas doble ni triple ni quàdruple... quíntuple o sèxtuple vida!
—I qui l’ajudaria millor en tots els aspectes logístics que ja no l’ajuda el cuguç?
—Per a això hi som, Eleuteri, per a això hi som.


~0~0~


Amb el front fort pic (com coixinet d’agulletes).

—L’atzavara del racó
més esqueixalada com més anem
i els meus mugrons que sagnen
gotetes espesses de passió
(o em sagnaria de massa sacsada la xil·la
i llavors malament rai, encar pitjor...)

—D’amagatotis doncs mucró al mugró
per a fer’m destrempar mentre esper...

—I ara és la sogra qui truca de Turquia estant, qui diu que duu
el seu amant demà mateix
i só sol amb la canalla
i ara hauré de servir la canalla
la sogra i l’amant de la sogra, qui la sogra farà reietó de la casa
mentre la dona és de missió al Brasil
i privadament haig de fer-hi fort mala cara...

—Home, si fos estat l’amant d’ella (de la dona)
llavors encar com aquell
o al contrari
encar rai, encar millor
altra cosa fóra
hom hi signava
hom s’hi engrescava!

—Mes ara no
malament rai
car ja m’hi veig
pencant doble triple quàdruple
oh, pel cap baix...

—De tal faisó que só qui serveix tothom
qui cuina i neteja i frega i fa els llits i febreix els canfelips
mentre el reietó es carda mandrosament la sogra
i bevent el conyac escalfadet, de cops juga amb la canalla
la qual he de nodrir i netejar i pujar com cal...
corrent amunt i avall
suant la gota negra
donant el biberó, canviant els bolquers al petitó
ajudant el gran a fer els deures, cridant-lo i vestint-lo al matí
duent-lo en el fred i la foscor a l’autobús a dos quarts de vuit
mentre el reietó i la sogra ronquen, i el petitó, quant torn, plorant
i he de córrer i córrer que no faci gaire soroll
perquè no vull fer’m escridassar que els he despertats massa d’hora...

—Ara això rai
sempre hi ha
entre els intersticis de la feina
estones solitàries clafertes d’esperança
car esperar rai
esperant
il·lusionat
il·lusionat!
això.

—Car
la dona viatja amb dos amants alhora aquest cop!
i...

—No sé pas com s’ho farà anar
(cadascun dels amants seus ignora que ella és també amant de l’altre!)
no sé pas com s’ho farà ballar
tot plegat.

—Ara
serà tan interessant (si li lleu més tard de dir-m’ho!)
tan interessant
i excitant...

—Ara ve nadal
tornarà la dona el dia abans i estaré fet malbé de tant haver pencat
mes llavors ella se n’encarregà de tot
em renyarà que quelcom no ho feia prou bé
això segur
mes sobretot em dirà
(i això altre és el que esperava amb candeletes aqueixes tres darreres setmanes)
em dirà
(ep si li va bé, si li ve a tomb)
em dirà com li ha anat
com s’ho ha conjuminat...
si li calia anar a veure els druts l’un després de l’altre
(la mateixa nit!)
o si s’ho combinava de tal manera que visitava
les cambres d’ells... com se’n diu... alternativament
l’un els dies escarsers
i l’altre els parells
o si s’espavilava perquè els dos no es topessin de nit
visitant de puntetes la cambra d’ella
o assolia millor
d’enviar de submissió
(de sub-missió, dec voler dir
car l’únic qui és de submissió absoluta só eu, he-hè)
si s’ho feia doncs caure bé per a trametre de...
hum...
de missió adjacent o subsidiària
a un dels dos amant una setmana
diguéssim cap a Iguaçú de Paranà o a Santa Caterina
i ella i l’altre encar a Rio o a Brasília
en missió ensems
i llavors el contrari...
enviant de sub-missió l’altre i gaudint del serveis del primer...

—És a dir, si el seu gambit és de dividir l’equip
i així allibera un peó per al seu joc més íntim
i té l’altre al rebost en reserva entre selves i titís
o...

—Tant se val
la qüestió...
tots plegats treballant de valent durant el jorn
visitant suburbis de misèrrims xibius i llavors palaus i ministeris costosíssims
i ah a la nit!

—La nit de descans (pseudo-descans!) molt merescut
cardant i relaxant-se...
cardant i relaxant-se ella i el bell amant de torn
a amples llits de luxosos hotels
les exòtiques càlides nits.

—Prou veig però que arribarà exhaurida
i que hauré de treballar encar per a un altre cos...
el cos colt sobretot
el cos qui colc
completament cardat pels amants
i potser llavors no em voldrà dir re
tret que...
tret que l’esperança és el darrer que perdré
i em sembla que só així d’optimista
que...
que ho hauré perdut tot
mes l’esperança, mai...

—I al paradís o pel camí del paradís del beneït no-re
sentiré la dona contant-me
en xiuxiueig secret
els milions de banyes que m’ha anades clavant
més banyes que pollegons no duu l’eriçonet
o banyetes com mucrons als mugronets
oh ah...

—Oh ah!
això em duu a l’esment
les immenses xil·les que se la carden part davant i part darrere
i com se’n riu
pura rialla cristal·lina en diuen
quan redescobreix tornada a casa
la meua xil·la de cusc banyut
sense importància.


~0~0~


—Un dels més imperials voluptuaris qui per aquells dies se’m xinaven la dona, perquè diu que he dita una paraulota (quina no ho he esbrinat encara ara), m’ha tret de casa.
—Despenia la nit fora, amagadet entre els cotxes closos del veí, tot tremolant i immensament acollonit dels gossos, les serps, els lladres i els mosquits.
—Ja em veia rebutjat per la dona, pels ben parits, pel veïnatge, per la societat; ja em veia captaire pollós, malaltot, caduc; odiat, baquetejat, pertot foragitat.
—I començava de confegir mètodes d’acaptar recapte. No fos cas que em calguessin de mantinent.


(...)


—Fa dies que ni pelluc ni menjuc ni manduc;
ni hi suc, ni talluc ni cap teca al pap no em duc.

—A la pitjor cantonada m’emmatxuc, m’hi esmaluc;
lamentable espadó, de bragueta m’esbuc;
tot el que m’hi roman ho trec, m’hi descuc;
hi esdevinc el pidolaire més ruc
i dic... no pas amb cap aüc, tan fluixet com puc:

—Mentre la dona carda amb cap bestiota mameluc,
rupies... rupies per a l’eunuc.

—Mentre la dona carda amb mant de drut astruc,
rupies, rupies...
rupies per a l’eunuc
.

—Carda amb els qui han cada ou com el de l’estruç de feixuc,
prou m’acontentava de tindre’n cap com cap festuc;
rupies... vós... rupies,
rupies per a l’eunuc
.

—Carda la dona amb catorze valents al mateix aixopluc;
ah si hom em deia de mig amagar-hi, fredolic fredeluc, el cuc;
rupies... rupies per a l’eunuc.

—Cascun dels qui se’m carden la dona fan-ho amb truc i retruc;
ai quina por que cap retruc no vingui a trucar’m de retruc,
si en sóc, pobrissó, de poruc;
rupies... rupies per a l’eunuc.

—Carda la dona amb mascles d’enormíssim trabuc,
trabuc qui en treu i en treu, i en treu, tines i tines, de suc...
i no ha la meua tigeta ni ombra de saba ni ballaruc...
rupies... rupies...
rupies per a l’eunuc
.

—Carda fins que cada trau, de la umflaó, se li tornava cluc,
fins que tothom, enfitat, n’esdevenia, de tot, tan llefuc,
fins que cada vit de campió deia fava de glot i xaruc,
fins que de cap gland cap glop de bava no en surt, ni lladruc,
ni miol, ni estossec ni piulet; sols l’ofec del lluç condemnat i faduc;
i fins que, ja clapant, tothom n’aviava, ronc rai, i marruc...
mentre jo, sempre sense gaire traça ni lluc,
encara us hi sóc, pansidet, amb el meu inútil, sord remuc...

quibis...? quibus...? pistrincs...?
o qualsque rupies...? no...?
per a l’eunuc...? per a l’eunuc...?



~0~0~


—Com, per un lúbric traïdor impuls autodestructiu, tot d’una mostrés, borinot de manguis, un mal mig matí, la decrèpita anguila a una parell o tres de minyonetes qui jugaven pel prat rere una cleda on els cavalls pixaven i peixien, ai, que, ran llurs esgargamellades enrogallades demoníaques riotes, rialles, atreta, àvida, una multitud caòtica, colèrica, sense altre a fotre que trobar, tot fet i faitís, qualque objecte d’odi o altre, fervents m’enxampaven... i llavors tacons rai...
—Tacons, doncs, rai; no sé com n’eixia viu; i ambtant trucaven la bòfia.
—Pres per la mafiosa bòfia, més m’han ataconat...
—Més m’han ataconat, i m’han fet confessar crims que mai no havia pensat a cometre ni ben bé sabia que existissin, i a cal jutge m’han dut...
—A cal jutge m’han dut, qui, cagant-se als calçotets i a l’encop trempant, m’ha condemnat nogensmenys a pagar una multota on seré tres mesos...
—On seré tres mesos o quatre que hauré d’espinyar-me-les, dormint sota el pont i qui sap on, i menjant poc i malament, a les escombraries, entre pedregades, i sobre, ai, i sobre...
—I sobre, per a més escarn i escarment, escamots d’enriolades, sornegueres, cruels minyonetes (6, 7, 8 anys) em vénen darrere que els mostri l’arguellada angula...
—L’arguelladeta angula, tan lluny, pobrissona, d’ésser (em retreuen, poixeules) un matràs d’home normal, i encara menys, molt, molt menys...
—Molt menys, molt menys, és clar, d’ésser, el meu raquític cuquet, cap sacratíssim quilomètric botifarrot de cavall, elles, carallot...
Elles, carallot!
—Elles qui, de porres i matrassos, i de botifarrons de Pegasos prims i grassos, prou en veuen cada dia pler!


~0~0~


—Car tot com ha canviat, cavà? La iniqua ràbia dels ignorants d’ara contra certs homs qui sexualment saben, com vol llur natura, naturalment imposar’s.
—Tants d’anys de viure amb la píndola, la tòtila gent ha oblidat que, temps era temps, els homs forts i com cal (els alfes), si eren una mica decents, només amb les noietes i xiquetes impúbers, les minyonetes qui no poguessin haver tinguda encara llur primera menstruació, es podia de debò cardar en pau, sense fer mal a ningú. Tant per a elles, les noietes com cal, com per a ells, els homs valents, aquell era el temps del ver amor.
—Atès que en acabat, tantost la primera maleïda mala-setmana aparegués, malament rai!
—Tot s’espatllava llavors en tragèdia puta!
—O en casament malastrugós, hà!
—És clar que l’únic sexe decent era amb canalla, o entre canalla, on cap vida no era destruïda. Car amb les noies fèrtils, no solament destruïes la llur, sovint també la teua i tot.
—I tot per què? Per un instant... no gens memorable... altrament que pel dolor que portaria. Per un podrit instant d’oblit, per un ventís instant de plaer il·lusori. Puf!
—Els de més de la gent sempre han estats imbècils. Aquest és un món sense remei. No pas tampoc, llas, que amb això descobríssim pas re nou, vós, fa?


~0~0~


—Sóc el beta qui l’alfa serveix.
—Per manament de la dona, sóc qui com el bord canic nabokovià no fa; el canic merdoset qui (amb quin èxtasi ni amb quina passió!) no frueix, pobrissó, bo i rebolcant-se... pitjor, adeleradament rabejant-s’hi, en la gran caguerada just cagada per cap alt, meravellós, molt vigorós, gossot de raça.
—Bella imatge. Acurada hò i més.


~0~0~


—As the cathead man drilled her, my sucking lips became the humble wumble. Wumble to his wimble too.
—Mos llavis tou mandrí qui, aspirant, neteja ferritja, rebuigs i romanalles de la perforació perfecta. Li netegen el filaberquí i tot.


~0~0~


—Si la meitat dels homs n’eixexageren la grandària, l’altra meitat n’eixexagerem l’escassedat.
Cusc verecund humil...
—Sempre el darrer dels mil
.


~0~0~


—Coneixeu les preuades “zones de frec” just enllestit el torb passional...
—L’arester, ço és, el rosari de l’espinada, passat amb ungles brutes d’àvol bruixot.
—L’enter carriscle com xilòfon percudit pels martells insistents del cardar.
—Amb mes llàgrimes de goig amb deler hi embrocava, si mai doncs no em fos permès.


~0~0~


—Em dic mentides i me les crec, perquè sóc molt simpàtic i convincent amb mi mateix, fort modest, esvaívol, fantasmal; gens ultracuidat, doncs, ni tafarra ni proterviós; molt hipocritiquet i narcisista, això també, i el que em dic, encara que no ho sembli, en posar’m de protagonista, m’afalaga.
—Subjectivitzada, tota mentida assumida, resolta, esdevé tangible, disponible, a l’abast, palesa pels prestatges del magatzem mental, el rebost il·lusori de l’ésser.


~0~0~


—Sospesant el mot en tots els seus aspectes abans de metre’l a l’escrit, això és poètic optat, o si més no intenció, intent.
—Sospeseu la frase: L’insidiós entusiasme dels fanàtics.
—Oi? Oi? In-si-theus en-theus-i-asma-e dels fana-àtics? Ah quin fàstic! Esgarrifós! Fanum, fana, temple, temples. Theus, déu. Tres vegades boigs.
—Triplement en-ganyats, mal en-seny-ats, gens a-seny-ats
.


~0~0~


—Mon cap l’escriny on el mot que cerc s’enfonya, i hi furg i hi escodriny amb afany i enginy, si cal fins que no la diny.


~0~0~ —Les paraules llur pes.
—Gràvides de pler de senys, sentits. Cal doncs sospesar-les per tal d’entendre allò dit, escrit. Cada paraula que enduri l’assaig de torsió, o el moment de força.
—Car sovint hi ha tants de visos per a un sol mot. Consirem-ne el biaix o l’anfracte etimològic, el d’ús corrent i l’erudit, i el del joc intersil·làbic, el d’aproximació amb un mot semblant, el de fals parentiu, el de la personal associació de cascú... (Enraonant de falses relacions, insidious anyone? Tants de mots a la gatzoneta rere esbarzers? Camufladament, disfressadament, emboscats, fa?)
—Hom s’apropia d’allò suggerit pel suggerent. Hom s’ho fa seu pensant-s’ho propi. Hom hi albira el que hi albira, hi fos o no.
—Inert i ert, hom roman a lloc, els ulls de l’enteniment esbrinant, escatint, quines seqüències ni saons no s’atansen, quines escaiences, quins traus ni osques als daus. De què tot plegat té gaires agalius... de tempesta, de bon temps, d’anihilament, de glòria...?


~0~0~


—El banyut és el cornut. I el cornut és arrelut, caparrut, bangkang. I sobretot prou ha dues banyes. Cada banya tira vers son cantó.
—Tot el que el cornut diu, fa, pensa, és de doble tall, tendència, sentit. Es mou en l’ambigüitat. Una banya dient , l’altra demà m’afaitaràs.
—Cada banya a la seua, indeed.
—Si l’una fa veure que compleix amb les carrinclones convencions, l’altra, si cal d’amagat i silent i de sotamà, no fa mai allò que cal fer d’acord amb els absurds ucasos de la tronada civilització, de la societat tan inútilment estricta.


~0~0~


—Secretament i marginal, contradictori i rebel, el cornut qui se n’entén no s’ajusta a allò que la societat voldria que fos fil per randa.
—S’estima més el contrari encara que de cara al públic li calgui molt de dissimular part darrere la repulsiva vulgaritat de la façana moral.
—Ell va acomplint la seua tasca callada d’independent.
—Ell totjorn per insospitats corrents salpant.
—Surant sallant solcant per aires aigües terres de paràmetres diferents, alternatius, paral·lels, sota perspectives gens comunes.
—Per a l’estrany heroi tothora figa fent tant la moralitat imperant, com l’adoctrinament, el dirigisme i el moltonisme, l’eixamenament, ambients.
—I au.


~0~0~


—Sóc esclau de la dona; ara, el que no seré mai serà esclau dels gèns. Dels gèns no me’n fii gens. Les gents qui se’n fien, de cervell no gens. Car, per què esdevindre vehicle desbocat cap a l’estavellament ineluctable de la mort, vehicle noliejat vulguis no vulguis per uns minúsculs éssers maleïts qui només et parasiten perquè els duguis envant, sempre endavant, sense altre fi ni raó?
—Sóc esclau de la dona, mes només fins a un cert punt de secreció de trempera sempre presta, sense atènyer mai l’ulterior premi, que sempre em denegaré, car aquesta és la meua adoptada voluntat, i ningú no hi pot fer re. Car els gèns (quan els escric, els escric amb accent greu, sabeu? car prou són greus, molt més greus, que llur homòfon gens — millor no ésser re que no pas esclau de repulsius sapròfits, ca? esclau o vehicle per a llurs abominables intents, objectius, fitons, que no crec pas que sàpiguen ni ells quins deuen poder ésser, no fa? esclau o vehicle, tant se val, el mateix càrrec amb la mateixa abjecta càrrega), els gèns, deia, no són els meus mestres.
—Sense gèns, qui sóc? No res! I amb ells? Pitjor, sóc llur esclau sense cap voluntat i faig llur desig, llur manament. Tret que si doncs no els ho faig, si me n’estic, s’han de fer fotre, car com es defensaran? Matant-me, mes ni que no em matessin em moriria igualment. Així que per què obeir’ls?
—Els carallots qui els obeeixen parint pler de fills són molt més esclaus que no pas jo fotent de garneu esclau d’una dona esclava dels deuetons repel·lents apellats gèns qui la fan parir i cardar amb esclaus com ella (els druts negats de seny) perquè entre tots fotin fills, i fills, i fills, vehicles condemnats a morir i podrir’s perquè els malignes gèns qui els parasiten (per a entendre’ns, mena del conegut nociu invasor xarnec del qual no pots desempallegar-te’n mai), només perquè els paràsits, dic, surin al temps una miqueta més.
Ecs!


~0~0~


Orb ens de molts fet qui cau, cau i cau.

—Qui só ni sé, ni si só re, ni si,
si fos, què fos, car no crec pas que ser
és re que pot ser dit del cert i ver;
i si doncs dic que no, o fins que sí,

o que qui sap, no és pas que dic re sa
ni és clar menys sa, ans sols que dic el dit,
i dit el dit, què àls puc fer de clar
ni fosc? Clucs faig els ulls i em colg al llit.

—Car no per dir que ets, ja ets, ans cal,
cal, cal molt més; cal pel cap baix fer net
amb tot el mal que et ve de cop i pet

i cert que sols ets viu quan pel cap alt
ets pell i mors, i doncs quan dius prou visc
(un jo qui em crec) i bah! que al no re llisc.

(...)

—[Si “al no re llisc”, vol dir que fui; o és tot
dir el dit i au, fer el joc amb mot i mot?
Só hom? serp? talp? Sé sols que caic al sot
i em coc al foc i, orb, em neg al got.

—Sé sols que só un grup de gèns gens bons
qui sols hi és a fer’s ben lluny, tan lluny
com sap ni pot, grup qui el jo qui em pens muny,
ens orb ple i buit, qui cau i cou, i els trons

i els llamps, cap cas! Va fent a fi de re,
a fi de fer, i au, i cau als sots,
i diu prou pots, i fa pecs jocs de mots.

—Orb ens de molts ja fet, tot i que es romp
al temps que es fa. I per què em vol? No em té
al cor; tots junts, ni som, bah, ni no som.]


~0~0~


—Som-hi.
—En el firmament enjòlit on estortament i experta em moc sobrevolant, trampejava les situacions, les escaiences, els adversos cops de dau.


~0~0~


—És clar que cornut, en llatí, també es diu d’algú més viu, garneu, avisat, finament intel·ligent, que no els altres...
—Ell rai. Prou és fa fer la feina per altri — la feina pitjor, més enutjosa, de tindre la dona ben amansida.
—Car com més passional la dona més toca patir. Passió i patir van ensems. Com impassibles i pacients anem els intel·ligents, ço és, els tranquils.


~0~0~


—La passió i el patiment es combaten amb la impassibilitat i la paciència.
—Pacient, impassible, veus totes les passions dels dissortats patidors despendre’s en llur vida d’idiota plena de so i fúria significant no re.


~0~0~


—Cert que hom té els màrtirs per a qualcuna cosa.
—Els màrtirs, ço és, els collonets, perquè de trast en trast hom molt sexualment ans humiliant, no te’ls aixafi a puntades.


~0~0~


—Llavors els qui no som capaços de fotre ningú, ens fotem tots sols.
—Ço és, si no pots fer mal a altri (és a dir, si no el pots controlar, influir, fer-li fer de trast en trast el que de debò no vol), et perjudiques a tu mateix, et fas fer allò que teòricament va contra teu.


~0~0~


—Feia dies que li veia el forat sense moixó dins.
—Sense moixó el forat és un forat molt trist.
—Si aviat no hi vénen moixons prou el veig moribund.
Tites tites tites...!


~0~0~


—Dic als druts, molt múrriament, sabeu?
Ja em perdonareu, mes crec modestament que sempre cal pensar bilocular, ca?
—Car per què acontentar’s amb un sol trau si a la carranxa que voleu un parell n’hi ha?
—Hi va de pobret qui pensa unilocular; només el cinquanta per cent del territori sap explorar, ni inocular ni flocular
.


~0~0~


—O de fet tot és molt irònic.
—El cornut en realitat és l’escornat, per a més irrisió.
—Com més la dona carda amb d’altres, menys n’hi ha per a mi, els corns dels Vers Homes m’escornen — escornen el cuguç, cada cop més capat, emasculat.


~0~0~


—Una de les clàssiques faisons de dir bufar o fer sonar el corn (de caça), és inflare cornu. Inflare, ca?
—Doncs bé. Us puc ben dir que veure o millor (molt millor!) tocar el corn umflat del Ver Home qui se us carda regularment la dona, és, per al bon cuguç com cal, caure en la pus pregona admiració.
—Allò és trempera, vós!
—I d’ací doncs podrien vindre les banyes dels cuguços.
—De les trempamentes perumflades dels druts qui se’ls carden les dones.
—Les dones, ara doncs sí, verament satisfetes.
—A elles hom els endolla la banya umflada, i a naltres, escornats, ens en surten pel front “afrontat” les (presumptament destrempades, mes en realitat ben trempadetes) romanalles, les ombres, els residus, els afterthoughts, els puixconsirs, els regusts.


~0~0~


—Si li demanàveu a la dona per què tant d’afany de lliurar’s a tant de Ver Home, us diria certament que per “amor al sexe”.
—Car allò l’ompl.
—Allò, i no pas les tendres, tovetes, incapacitats de la femelleta.


~0~0~


La femmelette, au sujet du sexe...
—Elle n’y a pas accès
.


~0~0~


—Els més durs dels druts em fan empassar el que llurs futarres no ragen.
—Sovint, diríeu, la mateixa lleterada mel·líflua ans verinosa que els ullals de l’escurçó emprenyat ja no llencen. —Gargalls sobtats, recurrents, rasposos, anorreadors.


~0~0~


—Els druts; n’hi ha d’amables qui només et tantalitzen.
—Te’n fan dentetes.
—A la fi, els de més relinqueixen.
Tria, fes, pobre carallet.
—Your choice. Pren-lo com degota encara a la peniana font, l’opopònac, o pren-lo quan lent vessa del greal d’entre la deessa els amples pernils.
—Tasts de delitós deliqui, de delicades delícies.


~0~0~


—Noietes com ara paganes estatuesques opulents deesses...
—Esquer de forca; prou les coneixem; i elles s’hi coneixen, innatament.
—Posem’ns-hi isnellament gel, glaç, vós. No fos cas. Atrapats.


~0~0~


—Les dones llurs forats.
—Dóna’ls un ditet se’t prenen tot lo braç.
—Conegut.


~0~0~


—Les dones saben amagar molt bé el que no tenen.
—Tota mena de robetes, perfums, potingues, andarivells, per a desviar, per a amagar un forat exactament com el teu, marrec, un forat merdós.
—I d’afegitó, per a més martiri, un altre de no gaire millor, pixegós.
—I prou.
Tant d’aire de misteri per a tan poca revelació! Un altre fanatisme desumflat, una altra religió panxa enlaire.
—Quina enganyifa, quin desengany!
—De tant que et prometia i, sots tant de faldillam engavanyador, què hi rau?
—Una absència, una mancança, un no hi ha re.


~0~0~


—Saps què? Que et donin pel cul.
—Mateixa funció.


~0~0~


—Quina noia fresca i verda
li creix userda a l’esquerda
i als meus ulls hi floreix merda.


~0~0~


—De jovenet veia que hi havia noies qui eren molt “pures”... —Tret que cagaven la mateixa merda; en realitat una merda molt més pudent que no pas les “impures”.
—Hà! Diu en Molière, Les dones semblen ésser prou més castes de part d’orella que no pas de cap altra part del cos.


~0~0~


—Ella no. Pura, gens, gràcies a “déu”.
—La vaig conèixer quan encara era molt jove; jo era estudiant, molt tímid, i em moria de ganes de cardar ni que fos només un cop i d’esquitllentes; ella encara no tenia edat per a ésser universitària, però la seua anomenada de paia fàcil, qui cardava amb tothom, la voltava com un núvol de paradís; m’hi vaig atansar com qui diu com un gosset desitjós d’ésser atupat; ella va veure tot seguit que era un masoquista, i va deure pensar, no pas que sigui més manipulativa ella que en realitat no sóc jo, però és natural que pensés que amb un masoquista a disposició allò millorava la cosa. Sempre em podia fer servir per a quelcom o altre, per a esmunyir’s d’un compromís, per exemple. Ara, deixar’m cardar, no pas. Deixava cardar tothom, però no pas el masoquista, és clar. I el masoquista, què voleu, ineluctablement, com més ella em negava l’accés més li anava al darrere, com més m’humilia més m’atrau, sotmet, esclavitza. I com més em puneix, més hi he gaudit; no hi ha millor guardó que el mastegot que ve d’ella directament o per procuració del drut majestuós qui se la carda. I tot això fins ara, same pattern, re no ha canviat en tots aqueixos anys, tret segurament que la dominació s’ha anada tornant encara més desvergonyidament declarada.


~0~0~


—Car qui fóra tan il·lús, oi, Eleuteri? Cap dona no va enlloc en el món corporatiu si doncs abans no jeu amb pler d’alts mecs, ok?


~0~0~


—La dona, exemple perfecte de gossa, d’allò que en diem gossa, vós.
—Sí ves.
—Aixeca la cua i ensenya el cul i te’l remena i te’l refrega al nas, i quan t’hi atanses tan confiat i trempat, i sobretot tan desesperadament trempant, abaixa la cua i es fot l’estretíssima i no et permet de penetrar-la per re del món.


~0~0~


—Escolteu, “putativament amputat per reputada puta aprés molt breu disputa, anorc, mon orfe corc a l’entreforc mai no suputa que pot gosar tornar’s erta batuta, d’inútil s’autoimputa, i jamai no pas altre que pixats esputa”.
—Em diu amb molt malgènit, que, d’ençà d’aquell dia on l’ofenguí, davant ella, en privat, no puc caminar altre que de jonollons; esguardeu-me’n si voleu a ambdós genolls els sengles corretjosos calls, les espesses codolenques durícies; feu-vos-en creus (cavà?); és això pell de genoll o cuir de paquiderm ben adobat?; doncs això rai, ça com lla, poc m’hi calen pas genolleres ni tovalloles ni flassades ni coixins; puc anar de penitent d’ací al Poal — i del Poal al pol — i de pol a pol; només amb els genolls, amunt i avall; segurament (oi?) rècordman del món.


~0~0~


—Per als bajans ignars capellans, cada trempada ha estat, de temps antic ençà, “banya del diable”.
Banyes, banyes! Quina por!


~0~0~ —Els nans lleigs qui la fem tan petitoneta no ens hem d’avergonyir de re; nans lleigs de titoleta negligible des dels inicis dels temps hem dominat el món en totes les esferes; entre els noms coneguts, el Buda, el gotz, panxarrut, Buda, no se la sabia mai trobar sota la butza; i el Crist, com tots els circumcidats, i com més joves pitjor, la titola se’ls descoratja, per què créixer mica si tot el que sobresurt t’ho tolen, pobra titoleta! El Mafumet tothom se li’n fum — volia mostrar-la i només li’n sortia fum, com ara si per un geni fetillat, i les dones se li’n fumien, i per això va dictar les barbaritats que dictà contra les femelles, i que al paradís paies de mentides, nines robotitzades, programades perquè no se’n riguin de la cigala més fumosa, ni de les dels altres moros tan ridiculets, paies d’aqueixes de riure, rai. De les de debò, cap! Cap! Les dones no són animalot de cel. De zel, i tant, mes no pas de cel; de cel, mai, mai! No són pagans, els desgraciadets profetes de les “grans” religions, hà!
—El Buda, en Moisès, el Crist i en Mafumet, tots la fotien minúscula, gairebé inconspícua, a un se li perdia entre sacsons, a l’altre entre pollosos pudents pèls.
—Més tard, tothom sap com anaven mancats de teca sota les faldilletes en Marc Antoni i el Cèsar, i n’Heliogàbal i en Raimon Berenguer; ara afegim-hi així mateix els antics més sonats guerrers, els Hanníbals i Alexandres... i en Genguis i en Tamerlà; i el menyspreable Nicolau Eimeric...
—Ep, i aquell bon altre qui ningú no sap d’on collons feia cap, en Colom, no fotem, centímetre i mig, ell — ho diuen les cròniques genuïnes (les no falsejades, oi, car la història, tots ho sabem, mentides arreu rai), les cròniques genuïnes sí que saben d’on ve, en Colom dels ous, de la contrada dels nans lleig, de Lleignàndia.
—En les ciències literàries, hi ensopeguem de seguida els “gegantins” Ciceró, en Kafka i en Balzac, en Freud i n’Espriu, tots cinc de pitxolina viltenible; i, no cal dir, milions de polítics, tots al sac — de què els vindria la buida ambició sinó de la manca que troben que es troben quan cerquen que es cerquen i troben i no troben que no troben ni s’hi troben re o pràcticament a l’indret on caldria si fa no fa trobar-hi potser quelcom de més de pes; doncs bé, entre aquests darrers destaquem-hi els nans Napoleó i Hitler, l’emperaire del Japó (la fotia invisible, vós!), i així anar fent, fins els grans homes nans d’ara mateix, en Sarkozy, en Pujol*... [(*afegitó recent:) ep, i a la Marina Lepèn no pas aitampoc que lipèn-gi gaire més...!]
—L’atzep, el pipinet, el carallet, de cada gegant a cada poble és tan gros (petit!) com el nas de qui el porta i guaita carranxa de gegant enllà per la dissimulada reixeta. De fet és tan gros (o petit) com el clítoris de la geganta.
—Dèiem abans: Qui és el més capdecony?
—El qui porta la geganta
.
—Tot cuguç (personatge per excel·lència folklòric) és també típicament capdecony, car d’una manera o altra porta a coll i de franc, per afecció, la geganta.


~0~0~


—Com més devot el sotmès, més assegurada dalt al seu plint es troba la dominant deessa, de qui la fortitud i autoritat així reforçades asseguren el sotmès en la seua deguda submissió. Es reforcen recíprocament, en un corrent d’energia inestroncable.


~0~0~


—Pels cops rebuts pixava sang
en feien fàstics dona i drut

on buidarà el pixum de fang
aquest boig nan tot geperut?


—s’han demanat i sots llur rang
no s’han dignat l’anacolut
d’haver ordenat a tall de gang
que me’l begués com un vermut.


~0~0~


—“I heu pensat que tot plegat potser us enganya? Que potser us diu que carda pels descosits perquè sap que així és com esteu més content i com fileu més fi. I potser en realitat no carda gens. Cardar és cansat, cardar treu gràcia a la vida; hom podria fer un milió de millors empreses que no perdre el temps i l’humor cardant, i encara pitjor, pels descosits!
—Ameu avui ésser cruel, ja ho veig. De mala jeia us heu aixecat.


~0~0~


—Sense avisar, la deessa constantment reconstrueix el panorama on et mouries. Per xo t’hi entrebanques tant; per xo sembles tan caquergue, matusser.


~0~0~ —Sempre he encoratjats els afers amorosos de la deessa. Per qualque mística reverberació, tan identificat em sent al que desitja, els seus triomfs sexuals eren els meus. Mes, en realitat, allò que més pregonament, gairebé amagadament, volia era que trobés algú amb qui cregués que la meua presència hi era de massa, i ho espatllava tot, i doncs que ran d’allò decidís d’una puta vegada de fotre’m fora, m’acomiadés, és a dir, em lliurés la llibertat! Car segurament això he anhelat més que no re durant tots aqueixos anys: ésser lliure; lliure, mes acomplert, gràvid de la imprescindible experiència d’haver viscut sota el jou sever d’una deessa, quelcom (un grau!) que ara m’ancora a un digne sofert passat que al seu torn estintola el madur interessant lliure seriós personatge qui molt merescudament no he esdevingut.
—Tret que per a la deessa sempre (o gairebé — i llavors, fillets, la seua destructora ràbia, amaguem-nos tots), sempre li era un annex útil, un lacai amanós i fidel, i de franc, i així, a través de tots els afers, cap afer no havent quallat prou per a treure’m de nosa supèrflua, em té desat; m’ha guardat, m’ha guardat d’amatent cuguç de servei, endogalat.
—Per a mi, covard, volpell, cagadet, estàtic, inert, la llibertat no es guanya; si de cas, tard o d’hora s’adquireix amb la santa paciència del bon noiet. I si mai no fa cap, si l’esdevinença mai no s’escau, si l’escaiença es fa l’estreta, vull dir, si la llibertat no es vol jaquir caure, doncs, ei, què hi farem. La qüestió és anar fent. Si la corda no peta per un cantó, eventualment petarà per l’altre. Mes petar, petarà. A hores d’ara tant de bo ho faci com sóc mort o aitan vellet que per a re no em calgui.


~0~0~


—El cuguç de ma guisa, pateix (no en pateix gens; de fet, hi gaudeix, “patint-ne”) d’astenolàgnia (ço és, si mai l’humilien, és llavors quan pus ni millor no trempa).


~0~0~


—Es veu que furgant-hi amb la mà xona endins, al drut de torn de la dona se li perdia entre el moc l’anell de noces. Ambdós fort rient, amb dos dits de cercapous assoleix ell de rembre’l de les relliscoses anfractuositats conyenques. I aleshores una pensada.
—Saps què?
—I em crida. Crida el lacai qui els sóc, sempre de servei, fora l’uix, és clar, trempant entre penombres.
—No fos cas que enmig dels exercicis espirituals corporis de la dona, no els calgués mon assistència de devot eunuc, i per xo que em tinguin, com dic, ran d’uix, tret que tampoc no massa, no pas a tocar de full, ni clavant-hi l’orella, i menys encar l’ull.
—Ara m’endins, capcot, humil. Com me’ls sóc davant, prest a rebre les instruccions, o en tot cas a rebre i prou, el drut em diu...
Vine!
—D’una estrebada, em tramet pantalons i calçotets avall rai, ran els turmells. I m’engrapa la tita; o cal dir, millor, allò que de la titeta em penja, ço és, la pelleringa i prou. Car la titeta ella mateixa, prou que de por desapareixia. Un esbós i gràcies, diríeu, d’estalactita mínima.
Què és això! (Drut escandalitzat.) —Trempa! (Mana.) (I encara se’m destrempa més. Si la tinc amagada a qualque indret del baix ventre, em puja ara a mitja tràquea.)
Ara hi posarem remei, intervé avesada la dona, deixa’m fer, vols?
—I comença d’aporrinar’m i a reptar’m amb els insults que més m’empetiteixen i humilien, i alhora m’està fotent un gec de mastegots i puntades, sobretot a l’absent marrera. Amb el drut rient i afegint-s’hi.
—I, sòlit miracle, és clar, la xil·leta em reneix i creix. Arribada a la seua màxima extensió...
Això és tot? Primet com ben curtet ditet, son carallet! (L’home ho troba còmicament admirable.)
—I me l’engrapa graponer i m’hi enfila l’anell de noces. Tu ens el guardes fins que enllestim. I ara arruix, capdecony!
—En pararàs ben compte!
—Hi té un ditet per carall, hauria de tindre-hi deu carallots per dits a les mans!

—Així m’havien de trobar al cap d’hores on emergirien. Si sabíeu però ambtant el delitós suplici!


~0~0~


—Les dones dels homes qui se’m carden la dona, m’ho fan pagar tot a mi. Per ésser un marit tan poc marit, aitan fleuma aquiescent, enganyat, cuguç, calçasses, merdós, i feliç.
—Si podien em mataven, com fotrien els mafiosos qui em veuen de destorb.
—Unes doncs perquè no pos prou entrebancs a la llibertat de la dona, els altres perquè sóc un entrebanc per a llurs designis de possessió única.
—El cas pitjor el del mafiós Gianpietro, napolità.
—Gianpietro i la màfia, vós!
—Cuidà escunçar’m com li escunçà a n’Aristarc Verdura — mort per haver’n el fill, per a casar’s amb la DS... —Com quan el mestre sempre em tenia a la vora, i em feia dormir en els viatges al seu llit, i llet a les natges rai, i la dona del mestre em volia mort. Sabeu que dinava a ca d’ells? Un cop la vella m’enverinava i tot amb una botifarra negra emmetzinada, però allò havia un gust no pas de fastigosa botifarra negra cuita amb suc de tomàquet i oli ranci afegit, ans d’amargor de mala ametlla, de pinyol de préssec, i la vaig llençar a l’estufa quan ningú no em veia.


~0~0~


—Dona galant com cap, la “meua”, com sabeu, Eleuteri. I tanmateix un cop li n’esdevingué una de ben peluda.
—Es veu que ella i el seu drut de torn eren a l’hotel enmig d’una altra apassionada estreta.
—Compreneu? Perdó per la lírica, prou desplaçada.
—Era la dona a l’hotel, cardant amb un peix gros d’una certa edat, i tot d’una el mec fa qüec, estreba la pota; i la dona dient-li Què tens, què tens? no pots?
—No podia pas, no; el pobre se li havia mort; d’un atac de cor; massa sol·licitat, es veu; massa de passió i d’ofec; l’estreta massa estreta, que diguéssim.
—La dona em truca immediatament. Vine a l’hotel Tal. Puja a la cambra Tal Altra. Digues a baix al taulell que ets l’invitat del director Machin. Em trucaran i faré veure que sóc ell. Puja corrents.
—Quan sóc a dalt, m’explica què haig de fer.
—Ella es vesteix i fot el camp; s’esquitlla de l’hotel com ombra fugaç.
—Seguint les seues instruccions, ara m’he despullat. M’he tacat el cul amb l’aigueta del bec de la xil·la del director. He trucat llavors esfereït la policia.
—La policia en acabat de fotre la investigació i haver’m torrat a qüestions molt íntimes, truquen la dona del director, una dona amb molt de mal gènit, la qual feia aquells dies de presentadora a la televisió, i es creia doncs la gran cosa.
Collons de déu, aquesta és nova; no sabia pas que l’home era marieta, fa ella, de nom Loretta (o Chiaretta?), amb el neguit i el fàstic enlletgint-la.
Doncs ja ho veu, senyora, que la bòfia respon, musclejant.
—I jo, ploramicós, Si us plau, no reveli re a la meua dona. No sap pas l’escàndol que fotria; és una dona de molt mal gènit — (hà!).
—Car la dona es temia que la Chiaretta (o la Loretta) fos la qui puteta remenés tota la merdeta, i ara les tornes anaven vers l’altre cantó; la qui tem l’escàndol és doncs la dona del peix gros; car que el marit et foti banyes amb una dona principal és una cosa, i que te les foti amb un marieta (i sobre mesquinet i carrincló com jo, un no ningú irrisori) doncs és molt diferent.
—La bòfia trucant la “meua” dona. La dona venint fent-se veure l’emprenyada. M’atacona davant tothom. I al capdavall, molt generosa, ens perdona a tots plegats. Diu que se n’estarà, que muts i a la gàbia tothom, i així l’escàndol no taca ningú, ni ella, l’agreujada DS, ni al peix gros, ni a l’ara molt agraïda presentadora. Per a manguis, re, cap cas, com si no hi sóc. Ase dels cops.
—Tot s’acabà així, doncs. Amb mi detingut fins que resolguessin que sí, que l’home l’havia espitxada cardant. Cardant-se’m cul amunt, per a ésser precís.
—Sí ves, col·latari d’encara un altre premi. És una titlla nova que m’atorguen, d’un coloret pregonament rosat.


~0~0~


—La dona es depenyia altament irada així mateix.
—Li digué a la fava Chiaretta I pensar que, ruc de mi, els havia presentats un vespre de tempesta a l’aeroport quan tant el vostre home com jo tornàvem de missions diferents, llargs viatges, ausades, i havíem conversat, i mon marit m’hi esperava obedientment; els malparits es devien enamorar aquell dia lúgubre, dramàtic, entre llamps i ventegades. Com s’ho duien amagat, eh?
—Listen, dear, a bolt from the blue.
—Tot romangué capgirat i doncs aquell cop re no s’esdevingué de greu. El mort al clot i els altres tornar a la feina, i au; ningú no hi ha de ficar el nas; afers privats. Sòlit granet del mateix banal rosari.
—Tothom enganyat i content. Els cops que s’esdevé!


~0~0~


Llenceria fina.
—Palesament, les normes de la seducció ho volen: cada home té preferències pel que fa a la roba interior que ha de portar (o no pas!) la dona amb qui carda. Per això amb cada nou drut, amb cada nou amant de categoria, de tasts exquisits, la dona se’n compra d’adients i noves. Robes íntimes per a l’instant sublim on el ver hom me la roba i la desroba.
—I se m’enduu, se m’emporta al magatzem perquè l’ajudi a triar-la, la llenceria fina, no pas, és clar (ep!), perquè jo em pugui mai comparar a un ésser superior com és per força el seu nou amant, ans a tall de companya, de copine, d’amigueta lletja, escarransideta i cassigall, amigueta còmplice, qui, sense ambages ni enveges, ans molt admiradora seua, prou li dirà què li escau de debò i què se li avé, o no.
—“La lingerie selon l’amant” vós.
—Lligacames, faixetes, mitges i mitjons, calces foradades, leotards estripats, tota mena d’estil ni fantasia — cada mascle les seues fixacions — sedes, tuls, cotons, llustrines...
—Faixetes, cintetes, camalligues amb les marcel·les que arrapen la gira de dalt la fina mitja de niló... Garter clips, belts, straps...
—Per a mi és clar que no s’ha de disfressar de re — en tinc prou (i massa!) (el cor em bat a frec d’esclat) amb la natural perfecció (entelèquia) de la deessa dominant, devot als seus peus, obedient.


~0~0~


—Un altre ítem que s’emprova com som de compres als magatzems de roba íntima i cosetes de dona...
—El choker (el ras-du-cou), el ran al coll, collaret arrapadís, serrat al coll, lleugerament escanyador.
—Em mostrava aquell joiell escanyacolls i em deia si li esqueia, i em vaig aventurar a respondre molt humilment (molt, tret que no prou!) que potser li esqueia a ella més que no a totes les altres dones pel fet que era tan magníficament dominant, mes que, de fet, aquella mena de meravellós collaret esqueia en general a totes les dones, car, als ulls del mascle de debò, per qui sap quina avial o àdhuc racial remembrança, per quina subjacent apercepció innata, refigurava l’arquetípica, mítica, mà del guerrer violador, o del violador i prou, qui va mig escanyant la víctima, la xagna, mentre se la fot...
—Al coll de les dones, el collaret refigurava la mà del violador o del ver home qui ofegava la sotmesa femella mentre se la cardava... Gorjut estupre. Gola de dalt, gola de baix, per ariets curullades. Les dones, holotúries, amb bec i bec tips de vits.
—Et va escanyant mentre se’t carda de valent, amb furor inescandallable (embalat, gosí tutejar qui m’escoltés, car ara el rogle de dones qui bavejaven pel voltant anava creixent), no fos cas que gosessis fotre-li un cop de jonoll als collons.
Un cop així? — qüestionà ella, esmicolant-me’ls, i agafant-me alhora pel coll amb la seua mà d’amazona.
—Imagineu-vos.
—Agònic tremolí de mesquina plomadeta xagna tenallada ara per les urpes ultrabaronívoles de la ferotge aligot...
—I la claca de conys rajaires com gaudia girientorn entre rialles de mènada roent.


~0~0~


—Ai els quatre maleïts plepes malastrucs de la lliga del bon mot!
—Qui, tantost com són sols, se la pelen amb qualque llorda camalliga...
—I adés es beuen la virosa lleterada que suara havien fotuda al got!


~0~0~


—[bells conyets a amagar

bells conyets a amagar
que la xil·la va a caçar;
de nit i de dia
foc a l’establia

quan s’apagarà?
potser passat-demà.]


~0~0~


—No he llegit mai enlloc (vós sí?) que les dones casades canviessin de “llenceria íntima” d’acord amb l’amant amb el qual anessin llavors – i sense que le cocu se n’adonés. (I no és pas perquè hagi llegit poc sobre aqueixa matèria. I tanmateix – no dic que ningú no l’hagi tocat – però el cas és que deu ser rar.)


~0~0~


—El que sí he llegit sovintot és allò de “la porte arrière”... Com la dona del cocu, tot i que potser no li faci gaire gràcia (altre que en estat de fantasia) de deixar-se-la ficar per la porte arrière, l’uix d’arrere, en sotmetre’s a l’amant i permetre-li aquell atac de domini (de mascle alfa), en realitat aleshores la dona en pren plaer, car veu que l’amant s’hi xala d’allò més i, sobretot si la dona està casada amb un cocu (al qual naturalment no permetria mai que entrés per l’uix culà, car davant del cuguç és ella la dominant), donar-se d’aquesta manera a l’amant dominant la satisfà, en posar-la a un rol “més natural”, on el mascle domina i decideix quina porta prendre.
Re natural no és llord, diu en Virgili, turpis non est quia per naturam venit, mes què collons sap, cavà? El que duu la natura no és pas llord ni fastigós? Com ara la merda, la infecció, l’ofec, el podriment, la mort, cavà, ninot?
—Tant hi fot; aqueixa és la ficció.
—La dona dominant (casada amb un cuguç) també necessita canviar de rol. Per això tria amants poderosos qui la prenen naturalment part darrere, tot i que llur “membre” (o “clau”) per a entrar a la porta és invariablement enorme (comparat amb el del cuguç, amb un membre generalment exigu, o en tot cas molt part dessota de la norma).
—Amb allò de la lingerie... “l’accès aussi à la porte arrière pout tout le monde”, amb tota altra mena de penetració també interdita al cocu... van ser dos dels temes mestres que em van treure de cop i volta de les brases de la indecisió sobre el paper que des el pur començament no em tocava fer.


~0~0~


—Tots els llibres que tinc són pispats, lilats. De jovenet, cada vegada que la dona se n’anava a cardar amb algú, em ficava tan nervioset, els nervis només me’ls calmava anar-me’n d’expedició a pispar llibres. En tinc ara milers i milers.
—En acabat, sovint pelant-me-la ja en tenia prou. Havia arribat un moment que els llibres no sabia on desar’ls.


~0~0~


—El sol cop quan d’ésser “poli” és bo!
—Si a part de llurs lleterades, els amants de la dona, mentre els les llepava, m’haguessin encomanades màgicament, per la via genètica de llur suc més generatiu, les llengües que parlaven, enraonava pràcticament totes les llengües hagudes i per a haver. Car la dona, més que poliàndrica, panàndrica; se’ls carda de tota mena, sempre que siguin prou forts. I jo aleshores polifònic poliglot, quin afegitó de sort!
—Do de llengües, vós. Bon llepaire bon parlaire. Per l’aire les entomes, paraules que tastes.


~0~0~


—Em diu la dona: Si n’haguessis, et diria que collat pels collons prou t’hec. J’aurais dit que je te tenais par les couilles, si tu en eusses jamais eu.
—Mes com de collons, cap enlloc, en lloc de pels collons, em té collat pel coll. Endogalat capó, sens ous i sens sous.
—Sí ves, va com va!


~0~0~


—Servent sense paga; mai ni un ral a la butxaca i tothora vedat de flairar cap altre cony, sense permís d’emprendre cap acció no pas d’antuvi aprovada, rutlla la vida com font de muntanya.


~0~0~


—Car, com als escacs, la reina (la deessa) fa i ha tota mena de lliures moviments, mentre el pàmfil reietó (el cuguç) roman estàtic, casolà, tot acollonidet a un raconet. Quan la reina s’enroca, li diu, fot el camp, calçasses, jaqueix-me fer!


~0~0~


Ara ho entens!

—Sota la banal superfície rau estès l’entrellat secret
gammes de vives colors xifrades
disposades en quadrets

rere les quals s’amaguen
les lleis de la deessa.

Somnis geomètrics
món per mà d’ella exactament regulat
res no hi manca de sentit
tot hi és volgut per la seua autoritat:
cada acte escaiença relació parament...

—Lògic desnuament
per a qui viure ha volgut.


~0~0~


En Baudelaire també va conèixer la “meua” Minerva

—Per vasts erms plens de cendra i estalzí,
No pas estant-me del món maleir,
Fastiguejat i pensant si no em cal
D’una vegada clavar’m el punyal,

—Veig que em baixa damunt enmig del jorn
Ple de brum un gros núvol fosc i sorn,
On viatgen pler d’ardents homenics
Semblants a nans endimoniats i inics.

—Els del cercle viciós s’han ficat
A fitar’m com amb els boigs fa el ramat,
I en sentia riures i xiuxiueigs
Com si sóc el pitjor dels monstres lleigs.

Au quin paper que fot el pobre mec,
D’angoixat filòsof prest al gemec,
Amb l’esguard perdut, els cabells volant...
Qui se’l creurà, panxacontent farsant!

—Ell qui només pateix per a fer’s veure,
Artista de l’anar ficant i treure;
Voler enganyar tothom amb els seus planys
Perquè se l’escoltin els torsimanys,

—Qui de debò interpretem la natura,
Alhora que ens n’enveja l’estatura
.

—Amb l’urc meu (que cap eixam de dimonis,
Per molt que fotin crits i cabermonis,
Pot esclafar), callant girava cua,
Altiu i sobirà, si a la corrua

—No hi ha (crim obscè que enlluerna el Sol!)
La reina per qui mon cor vol i dol,
Qui amb ells se me’n reia... i encar damunt
Molt meuca a llocs bruts els toca en conjunt.


~0~0~


—De vegades, hom m’ha felicitat per algun dels meus fills, com si jo hi hagués res a veure.
—Quan els ho dic, Moi? Res a pelar-hi, escolteu!
—S’ho prenen de conya, o com si em faig molt el modest.
—Potser no ho saben, o pretenen d’ignorar-ho, que la dona no m’ha jaquit ficar-la-hi mai.


~0~0~


—Banyarrí, si et plau que la dona et foti banyes, fes-te una mica el repelós de tant en tant, perquè es cregui que encara potser no t’ha del tot sotmès, car sàpigues que et fot banyes sobretot per a sotmetre’t i dominar’t. El sexe, com totes les dones intel·ligents saben, el sexe denegat al marit i ofert lliurement als druts triats, rutlla millor, en la submissió de l’home, que qualsevol altre mitjà, incloses les garrotades.
—Saps què? Altrament afluixarà i en perdràs la immensa amenitat... que les seues delitoses cardades adúlteres no et menen. Si te li presentes absolutament dominat, ja no tindrà necessitat de fotre’t més banyes per a sotmetre’t, i tot això, dic, que et perdries — la benaurança que t’encomana quan havent-te fotut més banyes amb qualque nou magnífic drut suara afegit, encara sobreïx de rara acomplerta felicitat.
—Et veu sota el seu peu com gomosa merdegada qui ets, has estat, i sempre seràs, i allò la fica de bon humor.
—D’on pau te’n revé balsàmica rai.


~0~0~


No pas el nyec, l’estront!
—En escaiença de la dona donant a llum. El metge em diu: “Agafa, carallot, agafa!”
—Tot seguit em fot un bolet. Car confós, anava a agafar el nadó, quan, és clar, el metge volia que agafés l’enorme bru cagalló que eixia concomitantment pel canó jussà.
—Prou em coneix. Prou “tinc” fills de gairebé totes les races.


~0~0~


—Per al cuguç de referència, abundància de banyes prou equival o banyes de l’abundància.


~0~0~


—Es diu ella mateixa lloba; sóc una lloba, diu, i un pic amb l’estre ja no hi veig de cap ull, m’obr al més fort i lleig, el primer Silè qui no em vulgo; tret que veure-hi, rai; potser no hi veu de cap ull al cap, mes prou hi veu amb els pregons ulls profusament enllagrimats dels amples antípodes.


~0~0~


—Abans d’haver cardat, els “savis” sabatots de la peudebancada sempre a tret, et veuen ridículament “poètic” perquè mai no has cardat…!
Quan hagis cardat sabràs allò que és bo, i et passaran totes les manies, capgròs…!
—De fet, no hi té res a veure, una cosa amb l’altra.
—En acabat d’haver’t “cardat” mig món — [i segons pretenen els merdosos enfaldillats de la carrinclona falòrnia, aquell babau home de palla apellat “Jesús” digué (sí ves, un disbarat més) que ja qui es guaita cap femella amb ull lúbric és com si se l’havia cardada de per de bo] — i doncs, amb cada os aixafat pel mentalment escórrer’t massa, en assídua (i salvatge) sessió de massatge a la dona qui, si manca ella d’amant amanós, gloriós has a tret d’avesada mà... encar et sents tan “poètic”, si doncs no adu pus.
—La sàvia prestidigitació damunt el cos de la divina ret el prestigi miraculós de mant d’orgasme.
—Poètic, tot, en escreix. Així que...!


~0~0~


—Ara ve la primavera
que és com dir la gran trempera.

—Ara ve el feixuc estiu
que és com dir que els sua el niu.

—Ara ve nova tardor
el segon trau com guardó.

—Ara ve el rebec hivern
enfonsem-hi el tercer pern.


~0~0~


—Banyes, de fet, orelles de ruc.
—Cada vit trempat dóna un rampeu a una banya (si més no les banyes més conegudes i menys recargolades, les dels bous, les de les vaques) — si fa no fa mateixa duresa, mateix angle, amplada, llargària, etc.
—I cada cop de banya donat al cony de la teua dona t’ha de sortir per l’intel·lecte, car prou l’has d’haver assimilada; i de l’intel·lecte al front, ni un pas.


~0~0~


—Banyut, potser els primers a qui era llegut ficar banyes (els senyors) duien careta de dimoni, amb banyes, per a no pas fer-se reconèixer exactament pels pobletans — era un “senyor”, mes quin exactament el qui venia de trast a trast a llaurar la dona de mestre de qui-sap-quin-ofici?


~0~0~


carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: