quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

dijous

quinze boiants gaietans pels gaiatells psicopòmpicament atraçats












Quinzè Gaietà













127. N’Enees troba en l’estat amorf de la natura el passatemps de les malalties. Gitat al llit, amb la flauta al costat, en somieig oblic, escala els escrús alps del transcendentalisme – ésser i essència, es diu, són arquetips naturals que, virolets a les urpes del vici dramàtic de l’existent, en fragmentaris ritmes i en fluïdeses perplexes, harmònics es desemboliquen. Els diversos elements existencials s’imbriquen i desimbriquen dins i fora dels altres perpetus predominants grumolls atòmics formats, per arbitrarietat d’afinitat, entre els esculls provisionalment inorgànics.



Com eixalat astrònom, els estigmes estrambòtics del sostre li obren llambrecs a l’ànima del món. En contesa titànica, l’erràtica buidor magnètica i l’oceà perillós del patró primigeni (fet d’escapolons simpàticament ecològics, l’indissolubilitat dels quals pels vicis ordinals de la matèria mateixa que tot ho llegeix, i doncs (re)lliga, ve de totes totes compel·lida) se les foten de valent en urnes esfèriques i boterudes que en direm, perquè així ens rota, universos.



I així anar fent. Amb eclèctica fraseologia, l’esvergat n’Enees Rellogarreus, en musical gimnàstica, emmotlla al corpori l’ideal. Amb el bec salivós del flabiol es diteja les orles del jussà esfínter epidèrmic, que ell, satíric ans humorós, anomena també temple íntim.



I beneït ans beneit del cabàs, ara es vol famós. Assaja els paperets més fenomenals i s’il·lumina en rudes projectors alhora implicat en proeses d’honor convulsa entre llamps i pluges boges que s’enduen els àrduament i llonga treballats escrits ans les llavors suadament ensitgetades de cada gernació. Heroic artífex, s’esgargamella, entre trons i lluminàries, que quin collons de casta de merda de clima no és aquest encar, i que només al seu tabulari, en illot flotant miraculosament estalvi, hi trobaríeu capmasos i cèdules màgico-místiques on, ja d’ençà dels antediluvians orígens fins als glaços del maipús, a cada cruïlla cardinal, si no fos per la gelosies dels enzes, pecs, betzols contemporanis, els seus planisferis pintaven atots.



–Cremat al meu zelós cervell, l’ideari de la salvació!








– – – – –








128. Son frare n’Ot-Iu viu al pis de dalt. El sent pelar-se-la pels xerrics que li fa el llit. Li diu a la seua dona Cal·líop...



–Se la pela massa abaix n’Enees, Cal·líop. Massa excitat per les falòrnia de l’esperit... car no és pas que recordi el paradís vist abans d’habitar el cos terraqüi, és que recorda la sina de sa puta mare, saps?



Els déus es troben amb una buidor perfecta i, per malignitat, l’omplen de nyaps i patafis, mes n’Enees, pel fet que és music i doncs oeix musiques d’esfèriques circularitats com ara ous planetaris de so (endreçats paral·lelament, horitzontals i llavors verticals, i diagonals) que, com nanes i noves (estels a les últimes – d’esclat ciclopi o grandiloqüent), se li desclouen al cel fantàstic en típic desvari d’esquizofrènic carallot, no pas, llas, que en percep la banal cacofonia.



Amb la virolla de la seua vara flamejant de veguer colpeix doncs el terra n’Ot-Iu Relloga-rellotges per a distreure son germà de baix, o perquè aturi si més no de bellugar’s tant.



Demana na Cal·líop: “Ot-Iu, n’Enees, com llegeix cap partitura, reanima les òrbites dels àtoms circumdants i amb el so produït impel·leix llur eternitat a guanyar substància, entost de perdre’n gradualment, com tot allò creat, o diries pus tost que els fa vibrar com membranes que...”



–Ja t’ha tornat a empatollar amb les seues teories cosmològiques! Vols callar? No vull que te me l’escoltis mai més; quantes de vegades t’ho he dir? Tot el que diu coprolàlica merda!



En Relloga-rellotges, com a bon democràtic veguer, creu que els ciutadans sem tots plegats en classes mesos: per naixença i puritat de sang en adequada casella casats; i prou: s’ha acabat; qui volgués canviar de classe, com planeta d’òrbita, es fotia, en apocalíptic terrabastall, la gran trompada. Creu oimés, com a bon demòcrata amb vareta de comandament, que dones i infants, llurs traus, en perfecta república, han d’ésser a l’abast de cada mascla titola amb adients credencials capitals. I cada cara a l’abast de cada mastegot de comandant orlat amb insígnies d’educat paer. Sap, però, que cada element monstruós de la bòfia (pel fet que pertany a classe baixa i que defensa amb la vida pròpia i d’altris de la seua classe l’alzinada classe dels qui manen) ha d’anar fornit amb un dispositiu explosiu cul amunt, d’on, com qualsevol ciutadà de primera es vegi amenaçat per l’acció probablement esgarriada de cap element monstruós de la bòfia, toca un piuet d’un mecanisme que duu a la butxaca i l’energumen monstruós salta pels aires fet fastigoses miques.



Na Cal·líop, amb l’ull de vellut, la nafra a la galta, l’orella roent i el visatge virolat pel mastegot de n’Ot-Iu, fa que sí, obedient.







– – – – –








129. No gaire gent es mor del fet bontròs luctuós que els fotin cap flabiol recte amunt. Tampoc n’Enees.



Amb serenor i distanciació s’ho esguarda del llit de l’hospital estant. Sí ves, vivim al plaer i discreció de la deessa. La deessa fon a lleure els capbreus dels nimis humans. Dels vicis episòdics del viure cap prohom gens exempt no n’és pas. Etc. Hi afegeix les peudebancades de reglament... Cal encaixar-ho amb equanimitat. Roll with the punches. Fins que no treu el cap, no saps com és de gros lo nap. Del cel més ras pot caure la pedregada. La pedregada sempre cau al julivert. A qui li trepitgen el julivert li trenquen la guitarra...



“Qui li ha fet mal”, vol saber son frare n’Erle Rellogacrims quan el visita.



–Ah, breu benaurança de l’immortalitat que se m’atansa, n’Erle. Sort que a la propera vida esdevinc dona! Somni ajornat. Freixures i medul·les pels andrògens corrompudes, llefiscoses llavors tristament balafiades, i matrius latents d’enyor moribundes, tots eixos anys emeten xisclets d’angoixa pel malús i desús en cos incompatible.



–No siguis ximplet, i em dius qui et violava.



–Ah paradís! Çassús, part dedalt, per insospitades estratosferes... Acadèmicament angèlic... Mà trencada en teologies recíproques... Passejant pels magatzems solars, celests... Amb l’opípara Ciril·la de guia o psicopomp de museu intransferible... Hi ha... Hi ha casetes de begudetes i aixarops... dues, tres, més... per espirals que es desruguen com tendres plecs de vagina... tot de casetes amb sants i santes cara-xalests als taulells... els gots de sucs acolorits rumbegen umbel·líferes i paraigüets... I tot hi és companyonia, i hi ha pels bancs i a l’herbei pler d’adorables amadores dones... amb llurs querubínics infants juganers de xil·la bufona i molt nàquissa – tot hi és doncs paradisíac... tret... tret que davall els vellutats marfulls l’encoixinat soler avia furtius batecs, sembla i tot que pega guitzes... oh, quin escorcoll diabòlic de trabucat psicòtic no hi deu pas tindre doncs lloc...? Justa! Són les màquines catacdòniques, subterrànies, del mal immens que s’apropinqua, n’Erle! Els nostres enemics ens foraden la terra sota els peus – sem a frec d’ésser extingits – tens raó! Si ara no és hora de treure les urpes! O torna ja a ésser massa tard...?



–Sempre és massa tard per a les gallines.



–Tot es corromp, empitjora... Ja juguen els banyuts infantons a rovellades espases – llurs ullals tacats de sang – i els adults... esvellegats i decadents... hem esdevinguts hostatges qui juguem a pilota de drap de cuina amb l’objecte, ara de màcules indelebles solcat a balquena, que, llas, òlim, no ha gaire, era encar colta perla de saviesa. Hom transgredeix, ho veus...? i esdevé llop, mèdium, mortalla... Ah, l’ofec, n’Erle; ah, sóc novament cendres odiades; desconfit, soplec amb porpres i encensos, i amb sordina, la deessa qui pesa figues i avia capcineigs a la taula luxosament parada... Amb quina delicada cerimònia no la colc perquè s’inclini a eixoir el prec amb què, satèl·lit lúcid i un pèl entremaliat, assaig nogensmenys d’atraure-me-la. Son orc, isard patró, amb neguit d’inidentificable troballa, aïllat se sent, humiliat ensuma les aèries atmosferes que mostren isnellament caducitat d’hivernacle... S’ofega ara ell... Embrions d’incredulitat, amb xarpes infernals, amb veritable deler, i perpetu, el prenen d’escorça d’arbre on gratar-hi i esmolar-hi matusseres grapes. Amb dèria de batusser adientment s’alça, m’arrabassa el flautí, i...



–Com es diu?



–Llulda Lledó, marit de la divinal Ciril·la qui de petiteta (ens duem vint anys pel cap baix) ja aitant admirava. Va vindre’ns a casa i li volia mostrar ninotets a la meua cambra, i urgent pixera la prengué... Ah, la vaig veure fer pipí al rentamans enfilada, el rentamans on llavors em rentaria la cara, i aquell ullet diví... allò fou revelació. Aquella fufeta glabra, font d’invencibilitats eternes. Oh amorrar-s’hi; oh, tindre’n una de pròpia! Deessa de mercè, allera-me’n el tastet d’un glopet, que pel raget celomàtic sigui transformat, amb solemnitat d’il·lusionista per empeses de midons encar més senyorívol, en la mateixa llargària meravellosa, i amplària i gruixària, i complexitat, d’una altra perfecta femella! I que aquella divina imatge...



Mes n’Erle, bel·licós, ja ha fotut el camp. A la cambra blanca, n’Enees angelets orelluts i cuadrets descomptant-se’n recompta.







– – – – –








130. Som sopant i la minsa orquestra que amenitza la vesprada atura de tocar en petit esglai de lapse o incís o hiat momentani, ço que, com dic, m’emprenya bontròs, car aquell nyic i nyic de nyigui-nyogui em calmava els nervis, massa que xumàvem tots plegats del vil poti-poti, la dona mig pesant figues, els convidats per l’onejant saluet baldats o engronxats, les blanes rialletes i els polits rotets fent el delicat conviure prou plaïble i de bon pair...



Quan... i doncs ara... això? Aquest sobtat insult de xivarri no gens compassat, amb cridòria de grollers comensals i estrèpits de plats i gots? I al capdavall els musics qui sap per què s’aturen, per aventura per a permetre que els esforçats i tanmateix ben negligibles integrants de l’orquestreta alleugin llurs frèvols cossets, els facin pixar o se’l refresquin amb un refresc...



I pitjor! Veig que el flautista, davallant del podi com escotiflat atleta, i exhaurit, se’ns atansa, fosc i repulsiu, a taula... i veig, ja corruixat, que, sense dir ni ase ni bèstia als altres entaulats, s’adreça a la meua dona!



–Em dic (diu) Enees Rellogarreus. I vós, Ciril·la Torner, qui només podíeu haver estat engendrada al cel mateix... On les pàgines del llibre de cada planeta i univers s’esfullen als ventets suaument alboforats de les ales dels il·luminats... qui forneixen a les formigues i puces (qui sovint aritjolen com verms de corcadeta poma aquells planetes i universos) els vudús i gnòmons, i els màgics simulacres de llurs truculents, irrisòries, històries... i on cada Zeus de pa sucat amb oli descomparteix llamps forcats i els tramet com solcs de destrucció perquè les puces i formigues (humanes de color de carn, i alienes ornades de verdets i d’altres molses fades) sanament poguessin sentir’s adesiara fets rebuig, merescudament per diluvis i incendis arrossegats, com per xàvega divina, al femer d’on hom, massa generós, per temps els naixia...



La Ciril·la, de qui els cabells de banús fins ara n’ocultaven els badalls... I els capcineigs de son en pesar figues podien passar, durant les cançonetes de l’orquestra on n’Enees hi flabiolejava, per qualque mena de lleuger batec que portés el ritme... Ara, per aquell escarritxós soroll tan llausanger del music doncs desvetllada, com dic, s’eixoriveix, ull-viva com saltaguarets, ja gens pitofa, diries, tot d’una ja no pas doncs escorxant cap arnat gatot, ans, de flasca, esdevenint erta i talment cuadreta que els seus ulls d’ametista llencen llavors lluors d’albíxeres exaltades i tot...



Sóc doncs qui, a l’abjecte bescunç, hi frunzeix i malcareja. Sóc a qui tot allò no fa gens de gràcia, ca! Sóc qui té la sensació que hom amb vituperis miscel·lanis l’alabea. Sóc qui incrèdul atraça amb les pues de la forquilla paral·leles incisions en ous càndids i pàl·lids i qui al cafè indueix tempestes.



N’Enees Rellogarreus encar obsequia la meua dona amb líriques ditiràmbiques lloances.



–Entre llibres i pistoles (diu), les rialles – car, al capdavall, la funció de la vida és fer la funció – teatre taral·lirot i adotzenat, de juguesques a juguesques lleugeres i autogenerades – episodis de suau pessigolleig per l’angoixa augmentats, sí ves, en grasses rialles. I vós deessa d’antic món medieval qui, de les boires del laberint de les idees escletes, emergiu per a guiar’ns, quina impressió més impressionant veure-us aixecar els ulls al paradís pairal, d’on els estels són els forats per on percola la llum infinita, i sé que qualques subtils espermes del vostre mal anomenat homúncul, car és donúncula, se’n deseixien perquè ens visitéssiu, mers mortals, i ens duguéssiu, exorable, la sentor dels déus qui amb vós seuen a la taula del panteó on, en talladors translúcids, senys i abstraccions d’abruptes persones, d’idees morfològiques, de nombres astronòmics, de fisiològics subjectes, i d’objectes geomètrics qui suren al fluix de l’ésser, a la babalà es manifesten perquè els aneu col·locant ací i allà en divertit escaquer. La massa respirada atmosfera de la posteritat, òrfena de vós quan en vera ascensió ens jaquireu en seriosos consirs i fantasieigs efímers d’ofec imminent, serà, pel record de la vostra visió, menys esgarrifosa i cor-roent. Deixuplinats a força d’arguments de beutat increada, mentre ens escolem de l’ordre al caos, les insinuacions místiques, abans no ens trobem totalment extingits, en espuri casament amb la nostra carcassa que es fon en escaguitxades liquiditats, i en espúria ofrena de fill inventat qui sacrifiquem a les tenebres dels malèfics dimoniets qui ens sortiren del geni del cony del cervell d’un crani esberlat (car diàlegs de carn sempre duen en darrer terme al verm sarcòfag), les psíquiques glorioses influències vostres, com dic, que transformarem en injuncions ètiques dites, entre dents pitagòriques, modests i dubtosos, ens hauran de resoldre, úniques, tot conflicte emocional. Tindrem un urbà formigueig al lleu gep de la consciència i, commocionats geperuts, ens agemolirem per a rossolar vessant avall i així doncs tornar al riu que duu al maipús. Maipús on els totalitzats termòmetres col·lideixen, maipús d’oceà d’argents vius qui són totes les animetes.



Tip de bavoses bestieses platòniques, vull arrapar-li a l’il·lús music els collons, i, més que no xantar en xantatge, el vull fer xiular en xiulatge – “xiula, xiula, capdecony!” – quan millor idea m’heu. Em redreç com serp minatòria, amb la tètrica lot de l’escarn la meua fesomia s’ombreja, d’una esgarrapada li embl el flabiol i, amb una mandret ben dat, l’hi emboteixc cul amunt, estripant-li robes i tels, teguments i teixits, i òrgans i tendons a l’uf i a betzef.



Hà, com fuig cagant sangs i limfes, fels i fems, music estuprat, mentre me’n ric.



Mes... llavors... Me n’adon que ben pocs riuen amb manguis. Al contrari, se me n’escarafallegen bontròs part les vores alguns dels convidats. Veïns em vénen amb sobtats musells sobris i abstemis.



Ah, malferir n’Enees! Ah! Que haig d’haver fet!



I hom em diu que, dels tres frares Relloga, dels tres boteruts, bolterenys, bugres Rellogues, n’Enees és el més inofensiu – que els altres dos frares maleïts rai. Que comenci de tremolar, tot i l’ardit ans bemparit que sóc. Llur àvol imperi redueix l’espai. Tota trajectòria telepàticament han ja copada. Tolta, ostada i abolida cap escapatòria.



Sí fa, ara tots em diuen: “Llulda Lledó, ja has begut oli! Qui toca un dels germans, signa veredicte malastruc i sentència letal.”



N’Osques MaGill se’m vincla a cau d’orella. “N’Ot-Iu Relloga-rellotges (m’hi diu), veguer tapaforats, lacai brutal dels corporatius, si cap subversiu troba que cap jutge massa lleu ens te-me’l tracta i, entost d’espellar’l de viu en viu i ajusticiar’l en foguera pública, ens te me’l met per exemple en sanatori, o simplement dicta que l’aixantin a la cangrí, a aqueixa garjola o a aqueix asil s’adreça n’Ot-Iu sense perdre trepig i, al foll reu, o reu foll, com em dic MaGill, que, sense ni com va ni com ve, amb qualque magall la testa li ascla o, amb la virolla de la mateixa vareta d’edil, l’ull li forada i el cervell transfixa, o a la fontanel·la l’hi enfonsa sense patir-hi esgarrifança.”



–Els tres Rellogues, ah! Qui amb pom de triats verins, qui amb raor, qui amb trabuc, els tres (tret que belleu n’Enees rai, si doncs no en beus les apòzemes), els tres, ah la por que no fan!



De n’Erle, especialment, me’n conten de verdes i de madures. El celebrat baríton italià n’Enzo Creurem Demà, qui suara, en evocació agafatosa, ens recitava guariments i cures en horts i jardins, i llúdries i préssecs i vitrines on pampalluguegen trofeus, tràgic s’esgargamella: “Fragilitat del viure, collons! Te n’has tolts tots els drets, en Llulda! N’Erle Rellogacrims no és pas dels qui es mengen quinze vulgars quilets de sardinetes a la brasa, es menja tres tones de piranyes... crues... vives!”



I s’hi afegeix en Sigebut Xoriguerola, malaltís versaire, si caic no caic del seu vehicle periclitant o cadira de rodes: “I si dius cap errada o fas cap espifiada, per ínfimes que siguin, carall com se’t fica! En aquest dissortat planeta, i aigualit, no t’hi trobaves pitjor grípia. T’arrenca les ulleres i te’n romp muntant, gafes i lents! No en recobres unça ni crosteta que cap adobacossis llavors et restaurés.”



Continua en Demà, antifònic:“El vaig veure menjar un camí, sí ves, com cosa brèvola, una fort estopenca sabata!”



I ara, de contracor, la grémola d’en Sigebut: “Té un sexe de dinosaure... de diplodoc! Sense cap defecte! Estètic i gegantí com el del jònec còsmic qui parí les vaccines deues qui en temps atziacs menstrus plouen!”



Me n’estic ujant. Badallaré. A pleret, amb semblant ensopit de menja-sopes, aprenc que n’Erle Rellogacrims és un malparit d’upa. I lleig i llebrós, i gord i agre d’allò pus. I que no és pas calb per causa natural o alopècica, que l’és o ho és perquè els indis de les praderies de menut l’escalbaren. Que duu un odi ara arrelat a la soca indesarrelable. Que els traumàtics bescunços que ja de nyec patí el transmonstreficaren en bestiota iniqua. Que no hi ha malifeta que no hagi comesa. Que a cap anuari de la salvatjada, no hi trobareu pas cap detall de naframent, mortriment o mortaldat massa ferotge ni truculent que ell no hagi ja assajat. Hum, hum.



Quan tothom parla alhora, ben a la vora meua en Sal·lusti Celrà, de qui la dona és rival acarnissada de na Ciril·la, sempre amb juguesques de qui de les dues pot tornar’s més lladra – als magatzems, per un cas, es posen una camisa i se’n van sense pagar – em fa amb veu quallada l’almoina d’una “revelació”.



–No ho diràs pas a na Roser, mes sàpigues que vaig assistir una vegada a una d’aqueixes sobtades batalles de llepant... on en qualsevol restaurant o sala d’espectacles hom hi toca una campaneta especial i comença la batalla de llepant-conys... les dones ensems s’han d’eixarrancar i abaixar pantalons i bragues, i allò que portin de tapaconys, i els homes ensems hem de treure la llengua... i au, avant... albíxeres... qui llepi més conys... campió...? Doncs bé, érem en presumit sopar de negocis... una gentada elegant en vast menjador... sonà la mística campaneta... i totdéu enfeinat... les dones assistents hi ficaven lo cony sucós, naltres l’amatent llenguarra... Llavors vaig veure que també hi era en Rellogacrims! Redéu, pobres femelles! Els en llepava l’arrel – els en xuclava, amb queixals de tauró, nítols i paltruus! A les prenyades, els n’extreia embrions i fetus, si doncs ja no budells i merdegades! A les verges, hímens i àngels anunciadors amb espases de foc, i messies rai! A les velles... ah, a les velles, pitjor, els en treia, inconsútil, d’un xarrup, tota la carcanada!



Em fic a riure. Puig damunt la taula, n’expuls a guitzes tot l’enfarfoll, em despull fins als calçotets, i trec els músculs, collons! Qui em cerqui (dic), em trobarà!







– – – – –











131. Quan el cavaller Cuixplec Pi-Om era petit vivia a ca sa padrina. Amb sa padrina pujaven al mercat pels matins. S’esqueia que la guerra no feia gaire que s’era acabada – una guerra que (segons li havia explicat la seua padrina) començà molt bé, amb tots els símbols de la repressió i tots els agents de l’opressió, assenyaladament esglésies i capellans, destruïts i estossinats. Ara, per qüestions de diners, i doncs d’armaments i d’ensibornaments, al capdavall la guerra va acabar molt malament – amb les maleïdes forces de l’explotació de bell nou al capdamunt, amb les esglésies doncs restaurades, i els capellans ressuscitats – i la gent tan esclava com abans de l’intent d’alliberament.



S’esqueia així mateix que una de les esglésies cremades i enderrocades, pel fet que hagués estat feta malbé sense remei, encar era un forat lleig en aquella pujada que pujaven cap al mercat sa padrina i en Cuixplec gairebé cada matí. Per tant, dotze o tretze anys en acabat que s’acabés la guerra, el cavalleret Pi-Om, amb quatre o cinc anys, encar veia aquella ruïna d’edifici: un nyap sense sostre i amb només qualques escadusseres columnes i cantonades a mig ensorrar’s...



Hom hi veia, d’esbiaix al carrer costerut, encastada a una cantonada que devia haver pertangut a la façana o a l’atri del neguitós enderroc, la figura, encar rosàcia, d’un homenic alat. Es veia que era de pedra esculpida al cantó i que el ninotet estava força escalabornat i, damunt, esguerrat amb tot de forats de bales.



–Qui é zaquell? –va demanar una vegada a sa padrina el cavalleret.



–Aquell xitxarel·lo’m bales?



–Sí.



–Noàs vist mai u nangelet? U nangelet é zun xitxarel·lo’m bales.



–Ah.



Ara hi pensa justament el cavaller Pi-Om, deixant volar els pensaments en alta volada, guaitant cap amunt, amunt, al seu edifici rosat de llonga alçada. Hi pensa, doncs, en aquella església irrecobrable dels seus anyets de minyó, ara que es rabeja a la banyera on hi ha fetes amuntegar les aigües on abans han presos llurs banys les vint-i-tres dones de la casa. Car així és com sempre s’ha banyat: en aigües de dona. I hi reflecteix, en les marques i escares que deixen a l’ànima les paraules... Com aquelles tan cabdals, oraculars, que recorda de sa enyorada padrina... “Am bale, zam bales...” “Hum!”







– – – – –








132. Hem tornats a casa després d’aquella estiuenca visita en predi luxós vora la mar irada a l’estat americà de Flòrida. Quan ets a casa d’altri t’has de plegar als humors i llunes dels qui la posseeixen. Era jagut vora una foguera on per a entretindre’m coïa una ampla escalivada de pebrots. La dona xerrava amb les dones. Uns caps grossos es jugaven un feix gruixut de propietats o d’accions o de bons sobrers en un partit de volea amb pilota tova. Tot hi eren rialles i jactàncies si fa no fot atlètiques. Llavors algú ha guanyat, però me n’adon que a l’ambient s’hi ha instal·lada tot de sobte molta de mala maror. Veig la dona que fa neta la cambra... Es veu que aviat ens n’anirem. La meua escalivada ningú no l’ha volguda tastar. Ningú ha volgut fer cas ni de com es prepara, i això que al començament tothom ho trobava tant i tant interessant. Sóc a l’eixida llegint un diari, assegut apartadament per tal de no fer més nosa, quan una de les minyones negres, lletjota, grassota, mes es veu que amb una veu i ritme magnífics, se m’acosta amb un plec de papers i em demana, jo que sóc famós advocat, si em voldria repassar aquell contracte que ha signat amb una companyia per a cantar “nou jazz”. Diu que ja de minyonejar per als ricots n’és quítia; que ara que l’han descoberta de debò artista, demà mateix matinet, com jo, també fot lo camp. Veig que al seu contracte hi ha defectes greus. Li dic que és molt mal atermenat i que amb el seu permís l’hi esmenaré. La fa feliç que la vulgui representar. I de franc. Li dic que sóc un apassionat del jazz, tot i que, si bé és cert que és la musica que més m’abelleix, les musiques, al cap i a la fi, em deixen totes plegades força indiferent...



–Agamemnó, Agamemnó!



De sobte he cridat: Agamemnó! – identificant-m’hi, amb veu operàtica, perquè es veu que sóc immergit en banyera, xopant-m’hi o dissolent-m’hi, ulls clucs, calm, en ball de dides i minyones i avantpassats coneguts i desconeguts, i indissolubles, tots dins el màxim anap de l’existit, diluïts entre les carrosses perpètues de les constel·lacions, a qui amb afecció duem tot l’afecte més íntim perquè ens duen a visitar els universos on les marees adamantines de llums ens infligeixen un nodriment altament espiritual que ens permet, telepàtics, sotjar, d’ençà dels dalts, conquerides extensions on, entre gentils fontanelles, les morfologies s’hi escauen: lleons llunyans es tornen lledons llunyans, les llunyàries euclídies es tornen topològiques, i arreu hi creixien didalets, d’on, mastegant-ne, el cor t’és taquicor. El cor t’és taquicor... El cor t’és taquicor.



Les viviseccions doncs feliçment resoltes, a gratcient de totes les parts, inclòs el viviseccionat. Al·lucinacions per què se n’encurioseix àdhuc qui les pateix: i ara el meu cadàver a la llosa freda de qui em fa l’autòpsia es veu cigne plomat, llangardaix atret als reeixits àlibis de les empremtes autoesborradisses, didalet pigallat i amb potetes qui cosidora molt amable amb panxells flairosets acarona...



I ara he cregut que les fustes de l’empostissat cruixien i que era doncs l’assassí qui se m’atansava a mortrir-m’hi.



Mes llavors he badades les parpelles i tot hi era grans avingudes descobertes, sense obstacles, ni vehicles ni voreres, ni gaures ni taparots. Només, altes com torres, les ombres opaques – més fosques que no cap altra foscor nocturna – qui conec que, monitòries, basardoses, ens vetllen totjorn el son. I sabia oimés que m’hi havia adormit, aigua d’herbetes, inseminada i tèbia.



Esbaldeix doncs els tendrums i membranes d’aqueixa pàtina de màrtir desagraït, esbandeix els íntims escrúpols d’un enteniment entrevingut per sospites indignes... Al contrari, bogal confiessis que... Sí! Tinc tèrbol esment de qualque presència benèfica...



“Ens atardàvem a les cambres oceàniques per noies afrodítiques engarlandats amb virolades algues, fins que paraulotes d’home ens deixondeixen perquè, negats, ens hi enfonsem” – diu si fa no fa n’Eliot.



I reveig mon pare (qui ara fa dotze anys que és mort), a les darreries, com érem en neta platja i les noietes nues de fines fufetes i culets rodonets m’esborifaven la sang. Va dir mon pare: “Saps que ja no guait les noies nues, que només ja guait la nua mar?”



A Hades, les portes de banya s’obren perquè certs somnis n’emergeixin. Són els somnis de l’escleta raó. Els qui colem el sexe femení – de joves ens embruixa el cony madur, mes de madurs el cony jove, i com més madurs més joves volem els conys i, si ja vells, joveníssims. Mes al capdavall tots som banyuts. Com deia mon pare, l’única dona de qui el cony és sempre hàbil i factible, de gust fresc i delitós, és la mar.









– – – – –








133. Ara que deia n’Eliot, m’atansí, con n’Enees, tret que molt més murri, és clar, a na Ciril·la l’altre jorn on era “comprant” en magatzem amb na Roser i, un pic que era sola, en banc asseguda com a dona meravellosa qui es treu les sabates, i les mitges s’acarona a l’alçada de peu, me li plant a la vora i li dic: “És el vostre vestit alboforat el que em té tan esverat?”



–Ah, hola, Gaietà; m’havies esglaiat; em creia que no fossis un dels pudents amagats.



–Ciril·la, no jaieu mai doncs amb persones de pocs calers ni de gàlib no gaire excel·lent, així com eu?



–Ho faig, ho faig, de trast en trast.



–Ah, el vostre somriure; quantes d’esperances no em lleva com a la pell granets de goig esborronat! De debò?



–I tant!








– – – – –







134. El verb és el malefici. Us ho tornaré a dir. Ho vaig comprendre de ben jovenet. Assistint a la privada mort de mon padrí – qui, a propòsit, em recomanà amb el darrer bleix que em fes militar – ço que d’alguna faisó o altra esdevinc, car oi que prou pertanyc a les forces qui escoseixen els avenços de la mort...?



Tant se val. El verb és el malefici.



Amb les ninetes qui em rajaven lluminositats ferotges em guaitava aquella lletra assassina.



La “t”.



De “mor” a “mort” només hi va el coltell fatídic d’aquella “t” epèntica, afegida. M’esguardava el pobre padrí qui agonitzava. “Es mor”, vaig pensar. I l’instant següent: “És mort!” Amb ulls encar no acostumats als cadàvers de la “granja dels podrits”, els meus raigs tanmateix ja detectaren (per instint i intuïció innats), copsaren l’ombra ectoplasmàtica de la “t” qui secretívola fugia per la finestra de la cambra dels moribunds de la clínica.



En matisos d’ombres i negrors, els retrats; en aigües fosques, els records...” – va dir aquell immens autor català, en Roure Vilòbit; i així veia la sanguinària “t” qui tocava pirandó, en enfebrades fantasies de lluentors incertes.



Bé. Ja havíem discutit durant la lliçó precedent les dues menes d’ésser que pateixen els morts. La mena incanviant (o no-visible als raigs molt perspicaços dels ulls) i la mena canviant (i doncs perceptible amb els senys). [En corol·lari, si fem memòria, també havíem establert com descobria el nom internacional d’ambut. Ambut vol dir “cadàver part de fora tot bonicot, i àdhuc pimpant i boiant, i part de dins absolutament liqüefacte en podrimener absolutament abjecte, horrífic”. (I told you also how “in-rotten” and “in-putrid” could be turned into “empodrit” and “emput”, and that from “emput” came ambut.) Us deia com ambut ve doncs d’“emput”: podrit i pudent a dins.]



Tant se val, la qüestió que... un tercer grau d’ésser patit pels morts afegirem avui: el que rau en la mal·leabilitat del verb malèfic. Us n’adoneu que, sense “t” al vocabulari, la mort no fóra factible? No dic pas que no ens moríssim. Només dic que ens semblaria sempre ésser fent figa...Es mor...” – “es mor...” I mai no s’acabaria de morir. Per cabdal fretura de “t”. I així és doncs com tothom passaria d’actiu a inactiu... Morint-se dolçament per tota l’eternitat. Ningú doncs percebut com a entitat totalment anihilada, i sovint, abans de l’anihilament, totalment podrida i tot... Tot aquell fàstic que ens estalviàvem si mai no havíem comesa (o la lògica interna del verb malèfic no ens havia feta cometre) l’immensa barroera pasterada d’empescar’ns aquella lletrota assassina: la “t”.



Aquest home de qui no sabem ni el nom fou assassinat dins la pròpia banyera. Hi devien haver sabonets i herbetes especials barrejats a les seues aigüetes car, com veieu, tres setmanes i escapoló que és mort, i tanmateix rosaci i lluent com aquella cantant tan exhibicionista qui ix als escenaris i als aparells... l’Èrica Oasi, exacte. Apugem-li l’alcandora... i al perineu... els foradets... impecables! Diríeu els d’aquella artista... tan enllepolidora... qui fa pel·lícules de cardar i riure... l’Úrsula Picarols, yes... ni traces d’endocolpitis... ni ectocolpitis... colposcòpic m’hi vull; olímpicament, làmina a làmina amfifílica, companys, destriant-ne, papil·lar, les diverses inseminacions! Car cal reconèixer que els plecs dels conys de les jovencelles sanes... llepolia més sublim enlloc!



Llas! Tot el que ens arriba a la granja dels podrits fa de mal llepar ni burxar. “Sóc l’eunuc sense l’harem”, es planyia n’Orwell. Naltres, el nostre fat, és encar més deplorable... Tot ho fem per amor a la ciència... I és que... Tenim l’harem, i no som pas gens eunucs, ca! I en canvi cap cos qui volguessis penetrar com “t” subtil... t’esclata en mil orqueries esgarrifadores, esglaiadores, esborronadores, inrentables!



El melangiós Carlyle ens deia: “Sota els vestits o l’edifici, el cos o la claveguera”, i sota els vestits d’aquest home hi trobem el cos impol·lut, el cos preciós, adònic i adonós d’un adonis amb totes les potingues del més excels maquillatge maquillat i doncs conservat... mes, dins el cos mateix, doncs... ai, la claveguera!



No volguéssiu doncs pensar rere l’atractívola façana – (tret que com a bons científics prou hi hem de pensar). Si eixampléssim una miqueta l’esfínter... Ah, pitjor, més cruel abominació! Minúsculs rosegaires subterranis li espoltreixen els arquegonis del fondell... I en resultarà un raig d’infecció aitan fètida que més val – cavà? – que ens n’estiguem...



Mes anéssim més amunt... Pugéssim a les parts nobles del cos – ha-hà! – i guaitareu com amb aquesta altra maleïda “t” d’estilet-t-t o ganivet-t-t... (I us em preparareu a eixir escopetejats en histèriques hègires, ja afranquint rudes ganyotes i amollant esfereïts aücs, per sort apropiadament tots plegats vestits de brut, car quin gamarús vindria vestit de blanc en aitals viatges selvàtics on cada fruit neix podrit...?) Guaitareu-me doncs com (com sempre: cercant allò perdut, trobant noves troballes, perquè així ho vol el nostre fantàstic, bulímic cervell...) I ja doncs som-hi... Amb la “t” del trepant qui terebreix la seua closca (crani tou com flonja escorça de meló lloca o corromput), en ràtzia infame, veureu com les maniàtiques forces del fàstic es despleguen, com les llongament emboscades merdegades [com més llongament emmagatzemades més horrorosament fetes malbé], com amb furient manganell llençades, com en brollador dels orcs més repugnants no es desboten... Quum ventus emersit, quan ixen les impaïbles marors de les boges piartrosis, piorrees, blennorràgies... Aquest cel blau sense lleganyes vessarà dels grills gangrenosos, repel·lents, purulents, esclatants... d’un llebrós cel ara sobtadament empastifat a tesa amb les innombrables manxiules del mal... hà!... com si a algú li calgués cap altre exemple de l’insuccés d’un déu impossible qui alhora fóra bombat per totes les teologies amb mica de front, vull dir, d’intel·ligència: un déu nigromant de malignitat infinita, amics meus.



Diu en Swinburne: “Al jardí de na Prosèrpina – [na Prosèrpina Jardins, quin bon nom per a cap formosa artista del nu o adorable cantant del bell culet!] – al jardí, doncs, de na Prosèrpina, “sense ja el neguit del massa viure – que és fet de pors i d’esperances vanes – agraïm a les exorables deesses llur bonda i mercè en allerar’ns que cap vida no es perllongui enllà d’allò sensat – i pel fet que a cap riu no li sigui llegut de ressuscitar en pic fa cap a l’oceà, car, traspassats, tot s’ha acabat.”



Per a l’anònim ambut (benaurat, astruc d’ell) tot s’ha acabat [s’hi deu estar tan bé a l’oceà de les insensibilitats absolutes...! hom prou s’hi rabeja eternament!], mes per a naltres, amats col·legues, ja ho veieu, tot continua... Amb les mels de la ciència, ja només el vodevil serva cap esquer llampurnant de llaminadures diferents... Només les cuixes, i els culets i els pitets, i els llavis i els meliquets, i els raigs dels lluminosos ulls de les esculturals coristes... hams on hi mordríem... àvids peixots... sense por que tot no ens esclatés als musells en avorrible verrim de femer desbocat... que no...? ja només... ja només...



Car quin miracle – oi? – la carn no pas podrida encar!







– – – – –







135. En Rossell Catllar li deia a en Gaietà Sobirà: “Ara que n’Erle Rellogacrims ha mort en Llulda i que na Ciril·la és doncs vídua, i amb un cabassot de pistrincs, no creus que podria tirar-hi? Em veus amb prou possibilitats? La quiescència habitual de les meues afeccions li oferiria ensems pler de diversió vaire als sengles camps. Al camp davanter hi exerciria les seues gimnàstiques més entenimentades, com ara els jocs de societat, i l’assistència a caritats i balls promoguts per la cort o la soll on els roncs i esgüells que en surten són sempre tan finets, i al camp darrerer hi practicaria les matemàtiques més convulses ans rampelludes de les ruditats sexuals sense que el tit hi piulés mica; ja saps com sóc d’ample de màniga, i calladet.”



Aleshores s’excusa maquinalment i s’absenta, de dret cap a la sala de banys – car, com en Cesc Costurer, qui havia rebuda, a Xangai, una malaltia venèria de fufa de bandarreta coreana – (res de seriós; un mes de pruïja i de purgacions... cap altra seqüela) – ell també la mania rai. D’ençà de llavors (i ara es deurà escaure el vintè aniversari de l’avinentesa) té el tic de rentar’s cada minut el frèvol pipinet amb sucs cítrics o amb aigua calda i sabó desinfectant.



No sap en Gaietà com desdir’l, desdir-l’en. Na Ciril·la mai no encobeirà un postulant entecat amb vagues patologies de bordell. Assaja rèpliques adients. Es resol. Al capdavall, encar una mica marejat per les sentors dels desinfectants, li recomanaria:



–Rossell, per què ficaries les rels adventícies de tos peus ara estorts en enderrocs asimètrics de gàbia sancionada, ai, eclesiàsticament... La teua dona (qui posseeix els diners) hi tindria potestat d’eixalar’t com àngel presoner... A quin tòtem sagrat no et vols doncs fer lligar? Com ninot lligat de vímets on la druïdessa enfonsa el ganivet – la teua dona dels cossiols de sang en voldrà belleu endevinar la sort... Car una dona amb diners (i tu sense) té totes les de guanyar segons les noves lleis antimascle, fill meu! A l’hangar letàrgic d’una església t’hi emprestatges l’esperit i mai més no el podràs rembre, reclamar. Com babau guppy en peixera (que la dona enverinarà si vol amb anells de cinabri amb litargiris i d’altres dernes i polsims de padellàs legal, legítim i amb les vènies) et morfons esperant qui hom t’hi llenci crostetes d’acabalada llibertat... Ah, si almenys fossis un escriptor, com jo! Llavòrens encar rai, car ens nodrim de fantasies, no pas de molletes de debò. Mes tu, sense prou imaginació... Et veig pansint-te, amb les ales engrunant-se’t com hi mosseguen els golafres ullals del temps... I el teu cervell inodor com el teu pipinet massa perfumat són ja xollat rostoll on no hi creix cap flor de vori qui hom esculpeix als seus albir i traça, manoi! Prens un risc fenomenal... No el prendria pas eu!



Sortosament, però, no li cal tanmateix dir re.



–Gaietà, ets un magnífic mim –féu en Rossell, qui comprengué pels gests i ganyotes del seu amic que la proposició que es proposava de proposar era un disbarat.



Passats els vidres ploguts de la finestra, la carrinclonota gòndola dels morts sallava sense obstruccions. L’obsedit begué xampany amb què celebraven la no-proposta de matrimoni nefast.



–Tinc imaginació –va dir–. Un cigar de dinamita mig enfonsat al cony de l’harpia... amb el ble pus tost llarguet ja encès... així la faria plegar si tant m’avorreix... I, si canvies cony per forat del cul, així és com plegaria jo mateix de viure, també en un triomfal esclat.



–Bon escenari! –exultà, fals, en Gaietà. I, ultracuidat, hi afegí el seu–: Escolta el meu.




“Em lleví de volea de bon matí i, tot i que baixava content com un gínjol perquè era diumenge i m’anava doncs a divertir com un camell – amb projectes sensacionals que tenia, car encar era jove – i l’esmorzar que m’endraparia (car en percebia la sentoreta de dalt el replà i tot) també n’hi hauria per a sucar-hi, quan... per comptes, ai, em trobí al taulell de la cuina, no pas cap tec deliciós ans només una nota de la dona: estén la roba fora, hi deia. I prou, cap altre senyal si no és doncs un dels seus dibuixets escalfadors entost de signatura.



“Obedient, abans de fer’m l’esmorzar i tot, baixí al pis de baix, on hi ha les màquines. Hi vaig doncs buidar rentadora, i torní a pujar fins al terrat, i la roba xopa l’estenguí fora, perquè s’eixamorís. Em demanava, pensiu totjorn, on havia poguda anar aquell matí la dona. Era, com dic, diumenge, i no em podia pas imaginar què la sol·licitava.



“Tant se val, el cas és que no tornà mai més. La dona. Vidu d’estranquis. Grass widower. I així estem, i ací sóc, encar esperant-la, en acabat de trenta anys. I tothom, damunt (la família, la plebs, la bòfia), acusant-me que la pelava i la feia desaparèixer. Ah. Trenta anys fotent el sospitós.”



–I com s’acaba...? –demanà en Rossell, quan va veure que allò s’havia estroncat.



–Hom ho jaqueix, és clar, a la fantàstica imaginació del llegidor –digué l’escriptor.



–Oital, oital! –reconegué.





carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: