Quart d’entrevinenteses (episodis i episodis d’en Gaietà i en Gaietà)
28. És clar, és clar, tothom se’n fot, dels meus escrits – (la fórmula faceciosa que empr sovint (diu en Gaietà): “—Tothom se’n fot com d’un pià”) – mes, al capdavall... Per què no?
També me’n fotria jo – si ho hagués escrit un altre. I fins i tot si ho he escrit jo mateix, i tinc el cap fixat en qualque altre insecte, de qui m’abelleix sempre l’acte, tan net, de rentar’s la cara amb saliveta... Car...
Els escrits d’una persona són tan ponderosos i perceptibles com qualsevol mosca – només te n’adones quan t’hi fixes.
–--------------------
29. Melonaire melòman, en Gaietà era al carrer, i si ningú no hi passava o els qui hi passaven l’ignoraven com si ni hi fos, i els seus melons doncs es pansien de melangia, sovint això feia, al·lucinava a fi de bé: es veia projectat a la paret immensa del darrere de l’immens edifici de la comandància de la bòfia, a les dependències del port. Hi era una mena d’Astaire tan llambresc i alat de peus, i alhora de bon costou, de bon llaurar-hi amb les teues llausangeries i peudebancades, amable, doncs, i alhora perspicaç, una miqueta garneu, com qui es diu i diu: “–Home, ja ho sé que el que faig és immensament difícil de fer, i que la facilitat amb què ho faig encara ho fa més agradós, i tanmateix faig veure que no em costa de fer-ho gens, i que la teua admiració no és altre que quelcom que ve amb el paquet del meu viure llis i gens complicat, lleuger, no pas ple de dolors i durícies com el teu, i tanmateix oi que no m’envejaràs, car no pas que no t’ho refrec pas per la cara, només et dic que tu ets com jo, que només et cal sortir a la pista i posar’t a ballar.”
–----------------------
30. Imponderable Gaietà, ballant amb la seua pròpia lleugera, elegant i pocavergonyeta imatge, projectada, en un joc d’ombres que es reflecteixen adesiara ecoiques, damunt l’immensa paret de darrere; fa l’efecte que és ell qui amb el seu moviment provoca d’altres imatges d’antics films de fer el que haurien de fer de tota manera (car prou són films antics, gravats a les memòries)... Esclaten les bombolles com ara si ell les dirigeix, i amb un espetegar de dits els ordena que espeteguin; i botzinen les botzines i cremen les benzines, i s’envola el coet, i s’estavella el patinet, o creixen les civilitzacions o l’univers entra en moviment...
–--------------------------
31. Pobre Gaietà, no venia gaires melons ni síndries. La seua insignificança i lletjor no l’ajudaven gens. Ja l’havien fet malrebut pertot arreu. Una vegada, no feia gaire, abans no abandonés les dèries del publicar, va anar a presentar els seus relats a un editor de certa anomenada. Quan va donar el seu nom a la secretària del rebedoret i la dona parlà per l’estri telefònic, rebé la contesta que el fessin passar a la saleta. La saleta era molt acollidora. Hi havien penjades a les parets fotos de l’editor amb gent d’upa: polítics i professors. Quan al cap de menys de deu minuts, l’editor féu cap, al personatge li caigué la cara fins als peus; alhora un pèl esverat va dir: “–Vós no sou pas n’Entrevingut...!” Anava a dir en Gaietà que sí que ho era, ell, en Gaietà Entrevingut, mes l’editor important ja havia girada cua, i algú altre el convidava a fotre el camp. Es veu que algú altre ben conegut de l’editor es deia com en Gaietà, i Gaietà doncs usurpava ara el propi nom – un nom que tanmateix portava de naixença i que havia emprat bo i signant mant paper i quan encara doncs ningú altre no es devia dir com ell.
–---------------------------
32. Malestatger en el contenidor del cos on mal-contingut s’hi mal-tenia, en Gaietà, tanmateix il·lacrimívol, guaitava amb posat de filòsof clàssic la ruïna de la seua vida. Era vora l’aiguamort desolat, i una eruga fosforescent, li esdevenia il·lògica triaga. Una eruga no és cap nimfa, ni cap pilotet d’erugues un estol de paradisíaques nimfes, i tanmateix, amb això, amb l’il·lusió i l’esperança de la fosforescència viva, ell es construeix el seu saborós brou de bruixes.
Hi havia uns bolets vora l’aigua, eren uns bolets blanquinosos, de barret molt ample: dos pams pel cap baix... Es mig ajeien vora de l’aigua estantissa, a la part de baix d’un curt espadat; en Gaietà es posà bocaterrosa i a caire d’espadat, per ço d’atènyer els bolets... Leri-leri, doncs, i hi anava de no res que no caigués. “–Caure-hi no importa – avui fa bo, l’aigua deu ésser-hi tèbia...” – es deia.
I: “–És clar que porta bona sort que la dona et foti banyes...! Cuguç, cucut, vol dir sortós. Guanyaràs, per gaire que hi juguis, la loteria i tot.” Sentia aücar el cucut al fons de l’aiguamort, i els insistents aücs li recordaven la sort que faria aviat.
I justament, doncs... Llavors, els bolets qui festejava accediren al seu deler, se li ficaren a la mà.
El brou tèrbol d’allò que cogué es rofredà en flascó esquerdat. En beure’n, es tornà infant savi, d’aspecte cloròtic, surant pels llimbs, brau esbrinador de cada quòdlibet, per embolicat que fos.
Eixí al carrer. Xalest, ara; gens espellifat ni tenebrós, pres arreu per eximi aede.
“–Només sóc l’acompanyant” – protestà, peudebancaire, fent-se el modest – “–No us he regalat ni el llibre rosa-blau cel de poesies – ni la poesia que dedic a la meua filla i a totes les filles de tothom no és gaire ben redactada, cal reconèixer, car qui só altre que el torsimany força sapastret de la musa...?”
Més tard, hi havia les peripècies dramàtico-còmiques de l’aport de la lletra en un pis guardat per bòfia trapella i codolenca. Calia substituir’n la dolenta (en realitat, calia plantar’n una de falsa i prendre’n la bona) – (la bona on hom no el recomanava per a qualque feina d’agalius de sinecura, i que tanmateix ell a través d’Internet, havia assolit de falsificar i ara volia plantar al despatx de l’home savi).
No crec que li sortís gaire bé l’embriac estratagema. Foren trets de casa, sense molla de caritat, ell i la gitaneta, fallits, descoberts, sense haver pogut substituir la lletra.
–----------------------
33. Tornant de lluny, se n’havia anat a casa del seu amic Flip Massega. A can Flip, ningú no en fa cap cas, pres per totalment inconegut, gairebé invisible, n’hi ha qui hi ensopeguen i el tracten com un moble... Tot i que hi ha una pila de gent de teatre qui hi assagen (de fet sembla allò ésser una primera o segona lectura del text, gens establert del tot encara, una mena de preparació o tempteig), que hi llegeixen i rellegeixen, doncs, una adaptació d’una traducció seua del rus, ningú no li ho reconeixerà; peça piratejada ara, amb fines contribucions de totdéu, fins a fer-la diferent; fins el seu amic d’abans, en Flip, el feia lluny i potser mort, en tot cas retirat de les coses d’autors i romanços... “–Què hi farem” – es diu en Gaietà. Ara que, abandonat i doncs enlletgit, ha tornat, la memòria del que fou gens no deu casar amb el que ha esdevingut; qui féu la traducció i ell ja deixaven d’ésser el mateix. S’esmuny fora sense dir res, se’n torna cap cot. Així i tot, escales avall, un sentiment d’estrany alliberament l’embolcalla. Sol tanmateix... Potser sol s’hi està millor, es deia.
–---------------------------
34. Al llarg del port, de nit, mig a les fosques, caminava deserta carretera amunt, passant part davant ara de l’enorme edifici de la comandància de la policia. Ja sense por. El podien confondre per algú qui anés a ficar’ls una bombeta. “–Em podrien confondre per qui sap què... Mes podria també ésser un d’ells. Tothom al món fot cara de sospitós. I qui més cara de sospitós que no pas la que foten ells...?”
“–Podries passar per un d’ells...” Aquesta pensada li desvetllava el brunzir d’un borinot pels giravolts del cervell. “–Quan reclutin t’hi arribaràs” – es digué.
“–Cercant treball del bo...” – li deia l’endemà a la del taulell.
Una xicotelleta d’uns vuit anyets l’hi acompanyava; era una gitaneta qui en Gaietà feia passar per una filla seua – per compadir’ls, si calgués, i perquè en vegessin l’honestedat seua reflectida a la cara clarosa de l’angelical gitanella; la boca de la precioseta arribava al taulell, hi menjava part darrere una rajola de torrons de pinyons. Prou sabia en Gaietà que la minyoneta els havia oberts d’estranquis, i que hi rosegava de valent, mentre la part intocada de la rajoleta s’acarava a la dona qui feia els papers de la seua sol·licitud de feina d’oficinista a l’enorme edifici de la comandància de la bòfia ambient. Calia dir que totes les dones de can bòfia eren tan amables amb ell, i no solament això, amb torrons o sense de menut obsequi, al cap de tres quarts i els que ragen, ja li oferien feina de pixatinters, o pus tost, a hores d’ara, de pitjatecletes. “–Ah, sí!” – bleixà en Gaietà íntimament i tanmateix audible. Totalment integrat a la societat, què més voldries! Ara podràs continuar escrivint els teus relats onírics sense angoixes monetàries...
–---------------------------
35. Hi havia un querubí de gitaneta, de qui mare i sorella gran treballaven a la fàbrica de conserves de préssec que hi havia prop ca seua. En Gaietà se l’endugué a demanar feina, fent-la passar per una filleta seua, prou esparracadeta, tot i que molt neteta, per a eixorivir un mòdic de pietat. “–Pobres, mes honests” –deia sovint, enjogassadament, i fingint una rialleta vergonyant, “–Si mai caiem al bertrol ple d’orpiment, de sofre, d’esperit de vi, d’argent viu, de sosa càustica, o de l’oradura que vulgueu, naltres, els pobrets, rai; la banya al forat: tossuts que tossuts: que aquesta és la mateixa matriu o és el mateix laberint vital on el pobre viu, i que la baga fluixa tard o d’hora apareixerà per on al capdavall ens en podrem esmunyir. Car l’esperança ens serva. I quan fiquem els peus a la galleda, naltres rai, els penellons als dits dels peus ens eixoriveixen a un mòdic de realitat, on l’esperança millor sura, l’esperança del qui té, tiri on tiri, un màxim per a recórrer.”
En Gaietà era conscient d’aquella confusió, i ardor, d’aquell neguit merdeta i carrincló – d’aquell qui massa burxa per dir que té raó – per això mateix, segurament no en deu ésser gens segur, de tindre’n, ca...?
Devia encertar-la en Jung si deia que com menys creus en cap concepte, i tanmateix vols esbombar’l com si fos ara la gran veritat, més insisteixes a vestir’l amb paraules de grotesca pompositat, d’intricada agressivitat – allò que no saps ni pots reeixir a fer entendre honestament ho fas deshonesta.
Vet ací que quan deia “pobrets, mes honests”, quelcom li sonava a fals i balmat. No, no era gens honest quan totes les seues mancances – un llumí mullat d’artistet de ferro colat, una dona qui ultra ultrajar’l l’abandona, uns fills qui se li esmunyen a més lluny no púguer, un cos gairebé translúcid i qui ningú no reconeix altament que amb una ganyota de fàstic per la catipèn que deu deixar anar, ah, i una butxaca només plena de borra i forats... – quan tanta de maltempsada, doncs, esdevenia entortolligada culpa, no pas d’ell, del seu contenidor ascladot, ans culpa i nelet i maleït producte d’allò o allò altre, i dels castelladres, i dels gavatxs, i dels plutòcrates, i dels religiosos, i de qui sap quin fat més o menys eteri amb un martell nogensmenys d’allò més sòlid i robust bo i martellejant-lo al crani ara pelat.
–----------------------------
36. Dalt l’arbre, guaitant les dones, i sovint llurs filles, treballadores totes a la fàbrica de conserves del costat, qui ara, a l’hora del dinar, descansen jagudes a l’herbei assolellat. I ensumant-ne en acabat les flors de vora el rierol de vora la fàbrica, les grans meravelloses amples molt acolorides flors fetes més espectaculars i magnífiques encara pels pixums de les treballadores de les quals estic enamorat, d’una i de cadascuna; es retiren una mica, s’aixequen les faldilles, s’abaixen les calces i alhora es culiven i ja pixen ressonants raigs de pixats vora el rierol entre les mates, i dalt les mates les flors ben nodrides qui ara ensum amb unció – allò l’omplia de felicitat.
Si el món ja és tan bonic (“senyor” – deia en Maragall), amb flors tan acolorides, flairoses i amples, i amb dones i minyones tan joioses i de cuixes tan fines, per què en voldríem altre... – o d’altres collonades per l’estil?
[Sagrades finor, doncs, i tovor i escalforeta de les dones. El sexe és subsidiari. Només compta el consol, i la pell i el son, i la rialla. (Amb això conclic, vull dir, concloc.)]
|
